Ostres, no t'ho creuràs, però hi havia un usb al calaix

Si no fos perquè en tot aquest merder ens hi estem jugant (i perdent) el nostre futur, seria d'allò més divertit. Cada dia surt una història més bona que el dia anterior. Les clavegueres anaven plenes i sembla que van rebentant, una rere l'altra… Però, per suposat, tenim una democràcia d'altíssima qualitat i d'una salut de ferro, això és cada dia més evident.

Un dia et surt la història de Bárbara Rey, que n'hi ha per sucar-hi pa i per preguntar, humilment, faltaria més, a quina partida dels pressupostos es va carregar aquesta importantíssima operació per protegir la seguretat de l'Estat, amb majúscules i corona… Un altre dia surten les memòries d'un policia jubilat, un altre servidor de l'Estat amb majúscules, que comença a escampar de tot i en totes les direccions… Entremig, unes quantes històries menors, no sé, com la del patriota Bono justificant la seva dimissió per patriotisme i oblidant, no sé, posem que els papers que hi havia en un armari del ministeri… Armari. Sí. He dit armari? Doncs sembla ser que el mobiliari de l'Estat és un pou de sorpreses. La darrera és efervescent com una bona copa de cava, inspiradora, lleugera, casual…

Ostres, tu, estàvem fent neteja i resulta que hem trobat un usb al fons del calaix. La senyora de la neteja? No, la policia, ves a saber si guiada per l'àngel Marcelo, l'àngel de la guarda que neteja la consciència d'alguns ministres i fins i tot els busca aparcament. Ara va i surt un usb que ningú no recordava, mira tu que és casualitat. I té a veure amb el cas Pujol, no t'ho creuràs. Vas tu a la policia amb una història com aquesta i primer es fan un tip de riure i a continuació passes la nit als calabossos. Però clar, si és la policia la que perd casualment un usb, el qual apareix casualment al bell mig del sidral del judici del 9N i de les explosives declaracions de l'entranyable jubilat que era el número dos de la policia…

Doncs, res, ens ho creiem, com hem de dubtar de la policia? Que sí, que ja se sap, que els usb es perden als llocs més insospitats i apareixen el dia que menys t'ho esperes. Això sí, el van portar directe al jutge, perquè sa senyoria dictamini el que cregui oportú amb la llei a la mà. La llei, ja se sap... Aquí la llei és sagrada. No fos que algú pugui pensar malament… Boníssim, de veritat.  

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes