(15.11.2016)
En un país on el president de la Generalitat li escriu al president
francès una carta en anglès, i a sobre li demana complicitat, no
hauria de passar desapercebuda la darrera relliscada amb França.
Dintre de l’estratègia d’anar pel món fent amics, als nostres
parlamentaris (una part d’ells) no se’ls va acudir res millor que
invocar el dret a decidir de la Catalunya nord francesa. Brillant.
Una excel·lent manera de fer amics, que ha provocat la protesta
diplomàtica (manera fina de definir uns quants “mecagumséus”)
del govern francès, a Madrid i a Barcelona.
Provocar un problema a
França, que ja té un govern amb poquíssimes simpaties envers
l’independentisme català i molts dubtes sobre la seva solvència,
és realment l’estratègia encertada en aquests moments.
Com ho és
el primer tuit del president Puigdemont davant l’apocal·lipsi
Trump: venen temps fotuts i complicats, venia a dir, i se l’entenia
perfectament. No estava aplaudint de felicitat el nou president
americà, se suposa que per les formes, ja que la proximitat
ideològica neoliberal és més profunda del que sembla i del que
volen admetre.
Després va afinar el llapis i, ja en anglès, va
decidir que un president ha de felicitar un altre president i que els
països no tenen amics, sinó interessos... Una fórmula una mica més
encertada si algun dia vols que t’escoltin de veritat a Washington,
per molt que en el fons tothom sap que això és gairebé impossible.
I així va el país, amb un munt de feina a casa, amb una societat no
menys esquerdada que l’americana, discutint per enèssima vegada la
llei electoral i, això sí, plenament dedicat a les relacions
internacionals i als referèndums…
