Als 60 i 70, aquesta
ciutat era “Terrassa, la roja”. El 1979, en la primera transició,
PSC i PSUC van quedar empatats per molts pocs vots. El 82, Felipe va
saber encarnar el desig de canvi de tot el país, el PSOE es va
quedar amb tota l'esquerra, el PSUC es va autodestruir i un any
després, el 1983, el PSC de Royes va guanyar per majoria
absolutíssima.
Serà el 2015 l'any zero de la segona transició? Ja veurem.
De moment, hem tornat a un escenari amb dues grans formacions d'esquerres: el PSC, resistint amb una molt sòlida majoria i un resultat molt digne, i Podemos-TeC-ICV en un segon lloc molt clar també. No és l'empat del 79, però sí el punt de partida per a alguna cosa semblant a una segona transició, que pot trencar els esquemes del mapa polític municipal. Sense oblidar la interessant aparició de la CUP, que completa el dibuix d'una Terrassa clarament orientada a l'esquerra: setze regidors.
Terrassa, la roja. ERC també és d'esquerres, sí: ja aniríem per vint, però es posiciona més a l'eix sobiranista, que ha quedat molt, molt per sota de les seves expectatives. El centre-dreta sobiranista, CiU, s'estavella i més a la dreta, amb matisos, Ciutadans es queda amb gairebé tot l'espai del PP i amb una oportunitat per al seu regeneracionisme moderat. Moltes parelles, trios i algun quartet són possibles, tot i que alguns són improbables abans de les autonòmiques i generals, abans que s'aclareixi el cicle polític del 2015.
Un escenari difícil de gestionar, però ple d'oportunitats per al canvi, aquesta onada de canvi (tan plena de contradiccions) que ara, per fi, és el motor d'aquest país. Un canvi que no serà patrimoni de ningú i que esdevindrà el punt d'inflexió després de la crisi: la gent ha votat canvi, no pedaços. Sense oblidar que el sistema de la transició no s'ha enfonsat, està tocat però aguanta: la partida serà llarga i plena de sorpreses. Ni el sobiranisme, que passarà per una crisi de maduració i de modèstia, però segueix tenint molt futur. No és com al 79, en absolut, però sí estem al principi d'una refundació.
De moment, s'ha recomposat tot, però potser no han canviat tantes coses com sembla...
Serà el 2015 l'any zero de la segona transició? Ja veurem.
De moment, hem tornat a un escenari amb dues grans formacions d'esquerres: el PSC, resistint amb una molt sòlida majoria i un resultat molt digne, i Podemos-TeC-ICV en un segon lloc molt clar també. No és l'empat del 79, però sí el punt de partida per a alguna cosa semblant a una segona transició, que pot trencar els esquemes del mapa polític municipal. Sense oblidar la interessant aparició de la CUP, que completa el dibuix d'una Terrassa clarament orientada a l'esquerra: setze regidors.
Terrassa, la roja. ERC també és d'esquerres, sí: ja aniríem per vint, però es posiciona més a l'eix sobiranista, que ha quedat molt, molt per sota de les seves expectatives. El centre-dreta sobiranista, CiU, s'estavella i més a la dreta, amb matisos, Ciutadans es queda amb gairebé tot l'espai del PP i amb una oportunitat per al seu regeneracionisme moderat. Moltes parelles, trios i algun quartet són possibles, tot i que alguns són improbables abans de les autonòmiques i generals, abans que s'aclareixi el cicle polític del 2015.
Un escenari difícil de gestionar, però ple d'oportunitats per al canvi, aquesta onada de canvi (tan plena de contradiccions) que ara, per fi, és el motor d'aquest país. Un canvi que no serà patrimoni de ningú i que esdevindrà el punt d'inflexió després de la crisi: la gent ha votat canvi, no pedaços. Sense oblidar que el sistema de la transició no s'ha enfonsat, està tocat però aguanta: la partida serà llarga i plena de sorpreses. Ni el sobiranisme, que passarà per una crisi de maduració i de modèstia, però segueix tenint molt futur. No és com al 79, en absolut, però sí estem al principi d'una refundació.
De moment, s'ha recomposat tot, però potser no han canviat tantes coses com sembla...
(Edició especial de dilluns 25 de maig, l'endemà de les eleccions)
