El complot i "l'omertà"

Catalunya és “l’omertà”. La llei del silenci, de la submissió, dels interessos creuats.  Canvi de cromos, discret, amb alguna punyalada de tant en tant. Tu no et fiques amb mi, jo no em fico amb tu. Si jo mano, tu no em qüestiones, i a canvi jo et deixo viure. Això no és un país ni lliure ni obert, sinó un país restrenyit i acobardat. Un país més mafiós del que ens agrada a tots admetre.  Un país més brut, més podrit, del que expliquen les cròniques oficials. 

Aquests dies ho veiem amb “l’afer dels Pujols-Ferrussoles”: se’n sortiran, segur, però han deixat al descobert totes les misèries patriòtiques i familiars. La culpa no és de qui ho ha destapat (malèvolament, clar: Rajoy i l’equip de clavegueres de l’Estat, amb Fernández Díaz al capdavant), sinó de qui va omplir les clavegueres de tones i tones de residus tòxics. I ara tenen la santa barra de denunciar “un complot polític”. Llàstima que ja no funciona, ja no ens creiem tanta mentida. 

És possible que un dia no molt llunyà Catalunya sigui independent, però abans haurà de ser diferent: si no, tot plegat acabarà en no-res. En mans d’aquesta gent i dels seus hereus directes, i indirectes, aquest país no anirà enlloc. És una evidència: només cal veure quant de temps hem perdut, estem perdent i perderem encara.  

No hi havia oasi, hi havia “omertà”. Llei del silenci. I ara ens surt la merda per les orelles, dit sigui amb el més elevat patriotisme: o fem neteja o no anirem enlloc.  

La casta catalana és la mateixa que la madrilenya. El “capitalismo de amiguetes” és el mateix que “el capitalisme d’amiguets”. Les portes giratòries són les mateixes. El conglomerat polític-financer-immobiliari-mediàtic és el mateix. 

I tot això hem d’arrossegar cap a una hipotètica independència? 

Ni Espanya ni Catalunya es mereixen tanta misèria. Independitzem-nos primer de la màfia, i després ja veurem. Perquè per primera vegada serem lliures, ni que només sigui cinc minuts, d’aquesta plaga de sangoneres. 

(4 febrer 2015)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes