Però a partir d’aquí pots triar diferents graus de crueltat o d’humanitat. Passar de tot és una possibilitat. Picar la carn del teu enemic i menjar-te-la n’és una altra. Deixar-lo morir el més dolorosament possible és una tercera... Hi ha diferents nivells. O pots sentir el dolor de la víctima que has causat, intentar minimitzar-lo. I si ets una persona de bon cor, intentar compensar-lo d’alguna manera.
La condició humana és així: mai no serem perfectes (qui ho digui menteix i és un absolut hipòcrita) però podem triar fins a quin punt volem ser imperfectes o indignes. Podem triar fins a on estem disposats a caure baix.
I això a què ve? Res, poca cosa. Dades sobre desnonaments a Espanya: el 2014 van pujar un 7,4%. És a dir, 34.680 desnonaments. Multipliquem per dues o tres persones en cada cas, per exemple? Busquem a google històries dramàtiques? I si busquem imatges, que encara són més poderoses? O les fotos dels herois de la PAH que lluiten contra els bancs amb una simple samarreta verda? O les dels policies que els governs fan que defensin els bancs, els usurers i els voltors i que "matxaquin" a les persones?
Més pornografia és impossible. Però aquesta no esvera a les persones suposadament “benpensants”. Coses que passen. Com si a altres països, infinitament més seriosos i en absolut sospitosos de ser “bolivarians”, com França, Gran Bretanya, Alemanya, els Estats Units, el nivell de pornografia hipotecària, bancària i política fos similar al d’Espanya. O e Catalunya, on governa la mateixa ideologia però amb una altra disfressa: no, no estan al mateix nivell de porno dur que nosaltres, espanyols i/o catalans.
Aquests països no són germanetes de la caritat. Però no volen ser campions mundials de la pornografia ni de la indecència. I aquí, a Catalunya, a Espanya, això sembla, per a certa gent que ens governa, que no és problema. Aquí el porno dur és el més normal del món.
Volen que ens resignem a viure en un país guarro i indecent. Y va a ser que no...
(6 març 2015)
