Un 5% de totes les promeses?

En un país on és pornogràficament normal no complir les promeses electorals, malament ho tenim per jutjar el que està fent el govern grec del tàndem Tsipras-Varoufakis. De moment, baixada de pantalons fins als turmells, ho venguin com ho venguin. Són interessants les reaccions de molts grecs, més o menys partidaris de Syriza: hi ha qui ja diu que es conforma amb que compleixin el 5% del que van prometre. Normal: és un país desesperat, amb gent molt castigada. I un país orgullós, al qual li costa reconèixer els propis errors. 

N’hi ha prou amb complir un 5% del programa electoral? Home... El 100% és impossible. El 60% també: excepte si volem somiar truites o fer quadrar els números a cops de martell i de photoshop. 

Un percentatge digne, acceptable i realista es podria situar una mica per sota de la meitat, posem que cap al 40 o 45%. 

El programa no és una llista de mesures, és un conjunt d’ideals, de grans compromisos: es poden complir les mesures, cosa que sempre està bé, i no assolir els objectius, cosa que a vegades passa. 

El que es tracta és d’assolir aquest 40% i d’acceptar que la dura realitat (a la política, a l’empresa i al planeta Terra) es menja l’altre 60%. I d’assolir-ho amb honestedat, dient les coses de cara, explicant, demostrant. 

Si Tsipras és capaç de fer això, posem que en dos o tres anys i no en set dies, com es pensaven, estarem davant una sòlida mutació de les esquerres mediterrànies, que tindrà el seu eco a Catalunya o Espanya. I si ho fa acceptant la realitat, però no rendint-se ni traïnt els seus principis, encara anirem millor, especialment després de l’espectacle del debat d'aquests dies al Congrés: el buit polític, teatralitzat i televisat com si fos una gran cosa quan no passa de ser soroll i xerrameca.

Jo, si fos de Podemos (que no és el cas, però no amago que hi tinc simpatia) em fixaria molt en l’experiència grega. En diuen realitat. No per resignar-s’hi com si fossim ovelles camí de l’escorxador, no. Ni per deprimir-nos a la primera o segona derrota. Però per canviar-la amb èxit el primer que s’ha de fer és conèixer-la molt bé i mesurar bé les pròpies forces i les dels altres. 

El joc es posa cada dia més interessant: queda encara molta partida per davant. No estem salvats, però estem recuperant la política. Ja era hora.

(25 febrer 2015)

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes