Avui treuré l’estelada del balcó. Està ja una mica bruta i
esfilagarsada, descolorida per les pluges i el sol, esquinçada pel vent.
Un dia de setembre del 2013 vaig posar una estelada al
balcó. Gran sorpresa per a molts amics i amigues. El Joan s’ha fet
independentista? No i sí, però només en part.
Ni sóc ni no sóc independentista, però comparteixo el combat
per la dignitat que simbolitza l’estelada: crec que, paradoxalment, és també
per la dignitat i la llibertat d’Espanya, segrestada per un nacionalisme
espanyol molt simplista i culpable del fracàs espanyol. Un nacionalisme
fossilitzat, poderosament influït per l’herència tòxica i invisible del
franquisme, dominat pel PP-UPyD-Cs, per gran part del PSOE i una bona part d’IU.
La desgràcia d’Espanya és aquesta mena de nacionalisme espanyol. El de Podemos
em sembla que beu d’altres fonts, encara no el tinc classificat. No sé si seran
prou valents per reivindicar-lo ni si hi tenen res a guanyar: el centre del seu
projecte és un altre, ja veurem cap a on van. I fins on arriben. Desitjo que
arribin lluny, sí, però hi ha més vida i més esquerra més enllà de Podemos.
L’estelada ha estat al balcó uns cinc-cents dies, calculats
a ull. Fins avui, el darrer dia de gener de 2015.
Per posar una bandera al balcó no cal fer un acte de fe
absoluta. Per posar l’estelada no cal ser independentista. M’explico. Tinc
simpatia pel que significa l’estelada: crec que tothom té el dret a discutir i
decidir si es queda, com es queda o si se’n va. Catalunya té aquest dret i
l’acabarà exercint tard o d’hora: penso seguir-hi ajudant, modestament, en tot
el que pugui. I ja decidiré en el seu moment, amb tota llibertat. Sabent que
mai no he estat ni estaré antiespanyol i que la llengua castellana continuarà
essent tan meva com la catalana: a mi Espanya no em fa fàstig ni em roba, els
que em roben i em maltracten són unes elits espanyoles i catalanes que estan enfonsant
Catalunya i Espanya.
Per tant, continuo volent decidir, al costat de la gent que
vol això de veritat i no marejar la perdiu pels segles dels segles. Dret a
decidir, sí. Per a moltes més coses: un país assembleari no funcionaria, però
sí que necessitem decidir democràticament unes quantes grans qüestions.
L’estelada és també un símbol que diu: volem més i millor
democràcia. I que no ens prenguin més el pèl. Em cansa, em cansa molt, que em
facin trampa i m’intentin enganyar dient-me que votar és impossible, il·legal o
impensable. No suporto que ens tractin com si fossim idiotes, i la “triple casta”
espanyola i catalana (política, econòmica, mediàtica) ho fa diàriament.
Hi he pensat molt els darrers mesos. M’he mirat molts matins
l’estelada i m’he preguntat què penso realment, què vull, què crec que és el
millor. Ho començo a saber, crec. Agafar la Catalunya d’avui, tal qual, i
independitzar-la d’Espanya és la millor manera d’anar cap al desastre. Seria
idèntica a Espanya, amb una altra bandera i un altre nom, amb una casta
político-financera idèntica, però disfressada com si fos nova. A sobre, com si
ens vingués a alliberar i salvar la vida. Canviar el Rajoy pel Mas, o el que
representen l’un i l’altre, no funcionarà.
Si no canviem abans Catalunya, més valdrà demanar asil
polític (i sobretot econòmic) a algun país seriós i moderadament decent.
Abans de la independència -o almenys en paral·lel- està la
decència. I d’això no se’n parla gaire: cada dia més, però encara poc. L’únic
camí per conquerir-la és fer molts grans canvis. No simplistes, no canvis de
pancarta i d’eslògan facilet. Canvis a fons, seriosos, que ens han d’implicar a
tots: és el país sencer -Catalunya, Espanya- que ha de fer una mutació.
Per tant, la prioritat no és l’estelada, sinó fundar un nou
país que valgui la pena. Per mi, es pot dir Espanya si és un país digne,
lliure, obert, amb futur. I si sap respectar (millor entendre i estimar, però
almenys respectar) el que és Catalunya. I si no, doncs ja s’ho faran, i via
lliure per fotre el camp. Preferiria que no fós així, però no hi tinc grans
inconvenients. Es pot intentar una última vegada canviar Espanya? Potser sí,
tot i que dubto moltíssim que ens en sortim. Catalunya sí que pot canviar, amb
Espanya o sense, d’això n’estic cada dia més convençut. Però sense tota la
crosta que ens ha portat a aquest carrer sense sortida.
No sé si tornaré a posar una bandera al balcó.
La bandera pirata no em desagradaria: la millor, per als
temps que corren. No deixa de ser una bandera de llibertat, romàntica,
aventurera. O la grega, que em sento molt meva. O la francesa, que tota la vida
m’ha tingut el cor robat.
L’europea també estaria bé, però ara per ara seria com hissar
la bandera del Club Bilderberg mentre sona l’himne del FMI: va a ser que no.
La nordamericana m’encantaria: la part millor del somni
americà sempre m’ha agradat, però s’ha perdut pel camí, inclòs el gran “bluff”
de l’Obama, què hi farem. I la bandera roja de-les-esquerres-de-veritat també
molaria, però aquest és un altre tema, ple de decepcions i estafes, i no
acabaríem mai.
O sigui que la terrassa es quedarà sense bandera.
Hi ha dues oliveres i una figuera, ara sense fulles. I unes
quantes plantes d’àloe vera, quatre palmeres mitjanes, sàlvia, romaní… I al bon
temps, algunes tomaqueres i pebrots: un hortet amateur. Possiblement són millors banderes que un tros
de drap. I diuen més coses, més profundes i senzilles, més honestes.
Com a bandera de futur, una olivera mediterrània no està
malament. Em faltarien un cep i una bona mata de lavanda, i ja seria perfecte.
(31 gener 2015)
PS) De música de fons, potser estaria bé posar una cançó com aquesta. Trista, sí. Però també és un himne ple de vida i d'esperança, segons com tinguis el cor quan l'escoltes...
(La traducció és tronadeta, què hi farem, però s'entén bé el sentit de la lletra)
