Un dia ens alliçonen sobre els trastorns alimentaris, un altre sobre els perills d’anar en moto, sobre les drogues o sobre qualsevol altre tema en el que ens tracten, per variar, com a menors d’edat… Segurament és una manera discreta de mimar els mitjans de comunicació més afins, dintre de la tradició -tan catalana i espanyola- de subvencionar diaris, teles, ràdios… i sotmetre’ls perquè siguin obedients.
Però també forma part de la vella tradició hispànica que podríem anomenar com a “policia dels costums”. O sigui, dir continuament als ciutadans què han de fer. Pel nostre bé, clar, per la nostra salut, seguretat, felicitat… El to sembla neutre i la informació sembla objectiva, però no ho són mai en absolut: aquesta i altres campanyes es basen sempre en la distinció entre el que està bé i el que està malament. Com si necessitéssim que el govern ens ho recordi cada dos per tres, una mena de mama o papa pesadets que et van dient: vigila amb això o allò altre…
No és ingenu, gens ni mica, ni desinteressat, aquest complex paternal o maternal de sobreprotecció: és una manera de fer campanya institucional permanent i d’intervenir constantment en la vida de les persones. Com si fóssim ovelles desemparades i necessitades d'un bon pastor.
Per altra banda, la fórmula va de fàbula per dissimular el que no fan. Justament allò que els correspòn: governar i fer la feina que els toca. Sense justificar-se continuament per la falta de diners o les suposades maldats de "Madrid", que serveixen per amagar les de "Barcelona"...
Doncs no. Deu ser que no tenen prou feina i encara els sobra una estoneta per adoctrinar-nos…
(3 gener 2015)
 no té prou feina. Amb “el procés” encallat (i ara per ara directe cap al ...){kind=link}