Acabem d’entrar al darrer mes del temps vell, el desembre del 2014. Passat festes, quan tot just estrenem el 2015, comença un temps nou, ple d’oportunitats i d’esperances, sí, però també de perills. Per primera vegada en molt de temps és possible fer un cop de timó. Ja era hora: en comptes d’anar directament a estavellar-nos contra les roques, podem canviar de rumb, amb tots els riscos que implica, clar. Però hi ha coses que semblen impossibles i que poden passar i frustrar moltes esperances.
Acabem de veure un episodi estrany, el de les insinuacions de pactes, acords o enteses més o menys parcials entre PP i PSOE. Espanya i aquest sistema bipartidista de la II Restauració Borbònica són així. Tothom juga les seves cartes, clar, en el marc d’un escenari de final de règim, a la desesperada. És molt aviat per veure què pot passar, però és impossible? No. Si Espanya s’enfonsa, si Espanya es trenca, si Catalunya posa en qüestió seriosament la sagrada unitat (i ho acabarem fent), els escenaris actuals no serveixen i apareix la gran crisi que ho justifica tot. Fins i tot pactes impossibles.
Jo no descartaria aquesta possibilitat, perquè fa temps que corre: cal que hi hagi una autèntica emergència, d’acord, però no falta gaire: ara per ara està quasi escrit el guió del tsunami definitiu. Un guió amb molts finals possibles i cap final impossible, absolutament obert a allò que pot passar i ens sembla impensable. Apassionant, sí. Esperançador en part, també. I perillosíssim, sens dubte.
El vell mapa acaba aquí, aquestes setmanes, però encara ens pot donar moltes sorpreses i crear monstres que ara ni imaginem. I oportunitats, clar.
(3 desembre 2015)
