Té una cosa que es diu govern. I gent que mana, es belluga i “mangoneja”, gent “vestida” de govern. Però cap a on van, exactament? I cap a on pretenen portar-nos? No en tenen ni la més remota idea. Per no parlar de les diverses oposicions "parlamentàries". Viuen en un món irreal convençuts de què la realitat són ells: tranquils, en poc temps podran descobrir què és la realitat…
Improvisen cada dia, tot i que ara això es fa amb el format mediàtic i espectacular de les conferències: a veure qui diu menys amb més castell de focs. I el dia a dia? Bé, gràcies, un desastre de magnituds còsmiques. Per culpa dels malvats barrufets de Madrid? En part sí, però no només. Oblidar que l'actual govern català forma part de la mateixa família ideològica que e govern espanyol (tot i que amb formes i tradicions molt diferents) seria un error. Per no parlar del cas Pujol: ja no hi ha gaire més a dir, el retrat d’una època ja està fixat a les nostres ments i no el canviaran per molt que s’emboliquin amb les banderes.
Avui fem unes plebiscitàries, demà unes constituents mig plebiscitàries, a l’altre obrim ambaixadetes, després ens emboliquem amb batusses judicials, li donem quatre voltes a llistes transversals, fem cua per rebre les engrunes dels avançaments de tresoreria (amb els quals l'Estat està jugant una estratègia molt intel·ligent), ens mirem els pressupostos i a veure què fem… I així passen els anys, a la deriva, en total desgovern. Molta retòrica patriòtica, sí, i molt tacticisme de via estreta per tot arreu, però poc respecte i esperit de servei a les persones: les setmanes passen a base de grans declaracions, buides, però boniques, això sí. Tot són declaracions i declaracions, muntanyes de paraules que no van enlloc.
Marejant la perdiu, a veure si sona la flauta. Però sense una idea de país, sense un guió. I així va tot, pel pedregar. Amb estelades, però pel pedregar.
(17 desembre 2014)
