Demà comença la fase final de la primera part del Dragon Kahn, que ens donarà emocions fortes fins al novembre. I el dilluns 10 de novembre, probablement també sense guió, sobre la marxa, començarà la segona fase, que ara per ara és gairebé impossible d’endevinar.
Demà, dijous, és quan la història comença a convocar a cadascú a fer el que ha de fer, que no per força és exactament el que vol fer. No hi ha només dues possibilitats, no tot és sí o no. Però segons com ens encaixonin a tots plegats, així acabarem: no és descartable una gran aposta final a tot o res. Diria, només diria, que el panorama pot ser molt més complex i sorprenent del que ara imaginem. Si res no canvia, el famós xoc de trens està servit a partir de la setmana que ve i cadascú haurà de triar.
No deixa de ser una forma d’autodeterminar-se a partir de la realitat, digui el que vulgui la Constitució: hi ha disponibles diverses formes d’insubmissió, de desobediència, de sensatesa, de fermesa democràtica… També es pot triar entre matisos no menors, que poden obrir escenaris en els que hi hagi marge per a pactes creatius, o fer actes de fe absoluta, que porten a dues opcions bàsiques: o ens quedem o ens n’anem. I que surti el sol per on vulgui. Ara per ara, aquesta darrera és l’opció més probable: testosterona a dojo i a veure a qui li tremolen abans les cames. En dos dies començarem a veure de què va això, ara que el calendari ja no té marxa enrere.
(10 setembre 2014)
