No és el paradís, d’acord, però tampoc l’infern. Espanya no és un desastre absolut ni una meravella, i Catalunya, exactament igual. I això no és només un país de lladres i caradures, sinó un país ple també de gent digna, que intenta fer les coses decentment, encara que n’hi ha molts (rics, pobres, poderosos, febles, treballadors, ganduls, afortunats o desgraciats) que s’esforcen dia sí i dia també a empitjorar-ho tot i van només a la seva. Ni Espanya ens roba sempre (o no tota Espanya), ni Catalunya serà el paradís original si va per lliure. Ni la Constitució és sagrada, ni tampoc ens la podem saltar a la torera. Ni Mas ni Rajoy no són el dimoni, ni tampoc angelets. Ni en Junqueras ni en Pujol. Ni tants d’altres. No tots estan a l’alçada del moment, però no es pot dir tampoc que no hi hagi ningú: la vida és una mica més complexa que aquestes afirmacions absolutes, taxatives, injustes. Fins i tot la justícia funciona a vegades brillantment i d’altres com una m…, com Hisenda, que és tan necessària per a la societat com està igualment necessitada d’una guia moral força més elevada que l’actual i la dels darrers anys. No és veritat que no hi hagi ni un pam de net, però també és cert que hi ha molts pams en els quals la m… ens arriba als genolls o més amunt.
Una mica més d’eqüanimitat, d’amor propi, de realisme i fins i tot de cinisme (en la seva justa i sàvia mesura) ens anirien molt bé per afrontar la muntanya russa que es posarà en marxa la setmana que ve, amb si fa o no fa les mateixes possibilitats d’estimbar-nos (tots) o de fer alguna cosa mitjanament ben feta (també tots). Si ens reconeixem les coses que funcionen, que no són tan poques, igual fins i tot trobem la sortida al laberint.
(4 setembre 2014)
