Normalment, a Espanya dius "autonomías" i la gent pensa en Catalunya: traducció automàtica. O sigui, els culpables. Catalunya és l'iceberg que va directe a xocar contra l'orgullós Titanic.
Ves per on, ara resulta que València és inviable i que Madrid, municipi i comunitat, ho deuen ser també, però ho taparan com sigui: només faltaria que la capital fos intervinguda i rescatada d'ella mateixa. Serien la riota mundial, clar. Segur que tots pensem el mateix: posarem el que faci falta per salvar l'honor patri, ja no vindrà de cent mil milions... Madrid no pot ser rescatada, al preu que sigui.
Catalunya també està ofegada, però com que el parany és tan evident, millor que busquem vies alternatives a la salvació per part del mateix Estat que t'enfonsa... Encara que prenguem mal, que en prendrem i força.
Espanya es va apropant mica a mica a la línia vermella, al botó vermell de pànic nuclear, al nivel Defcon-1 de les pel.lícules: un pas més i benvinguts a l'apocal.lipsi.
El pas fet pel govern valencià, fruit de la desesperació, és un signe claríssim del que ens espera. Per xul.lo que es posi el ministre Montoro, per xul.lo que es posi qui vulgui, és el final de l'escapada. El venciment dels pagarés, l'asfíxia dels usurers, l'èxit dels poders que en llunyans despatxos ja han planificat la intervenció d'Espanya: fins i tot calculen que costarà uns tres-cents mil milions, o sigui que pensem en el doble i no ens equivocarem. Només els interessa assegurar que cobraran alguna cosa del que devem: si jo fos d'ells, no ho tindria gens clar.
I les autonomies, culpables, clar que sí, continuem amb la festa i la tonteria: aquest és justament el nostre gran problema. O el benestar, aquesta llosa que ens ofega i ens impedeix ser competitius. Fora benestar! O els funcionaris, encara millor. Fora funcionaris! O els pensionistes, o les iaies, o els aturats, o els discapacitats... Fora tot i tothom i que no quedi res! Aquest és el nivell intel.lectual del moment: a veure qui fotem fora. Nosaltres, no, clar, sempre els altres. Els culpables, per suposat.
Ja ens podem preparar, perquè l'estiu serà interminable.
I al pas que anem, si no es produeix cap miracle -que em temo que no- l'estiu del 2012 té molts números per acabar de cop, dramàticament, amb el país sencer estimbat al fons del precipici.
Diguin-me catastrofista, si volen: aquesta època s'acosta al seu final inevitable. La següent època, però, encara la podem canviar... Tenim una oportunitat, justament el dia que agafin el control remot des de Brusel.les i Berlín. No amb manifestacions, no: cal canviar-ho tot i de pressa, de pressa.
Si no ho fem, estem condemnats a vint o trenta anys i un dia. Es a dir, cadena perpètua. Allà cadascú amb el que faci.
 Els majors disgustos del govern Rajoy li venen justament pels seus governs autonòmics, que se suposava que eren un "dech...){kind=link}