Els propers anys, cada dia serà divendres 13

(12.7.2012) O aquesta és la sensació que s'imposa. I després del 2013, o del 14, o el 15 o 16,  ja veurem... El dimecres va ser, per exemple, un magnífic divendres 13. Ahir dijous va ser un entremig, ens van deixar respirar una mica, per païr la clatellada del dimecres. Perdó, volia dir del divendres 13 de mitja setmana. I aquest divendres és divendres 13. Amb tots els honors. I amb el rei presidint el consell de ministres, que sembla que tots han trobat una estoneta per escenificar la sobirania perduda en les clavegueres del sistema financer. Rei, banderetes, cares serioses, gestos de responsabilitat estudiada, molta Espanya amunt i avall, molt "españoles todos" i apa, que demà és dissabte 13 o divendres 13 bis. A veure amb què ens obsequien...

Per reformes que no quedi, que ja li estan agafant el truc. I el país, entre l'estat de shock i la calma dolça de l'estiu, encara no sap ni el què li han fet. I molt menys el que li faran. 

Bé, una mica sí, va... Igual que ja fa temps que es veia a venir la retallada d'abans d'ahir ( a mi em deien pessimista, catastrofista i coses així), també es poden intuir les d'avui, les de la setmana que ve, les de l'agost asfixiant que ens espera, amb tots aquests ministres sense vacances, quina por... Ells solets a Madrid avorrits i amb el BOE a mà... 

I el país de vacances, forçoses, volgudes, cares o barates, casolanes o exòtiques... Però de vacances. O millor, en stand by: les del 2012 seran les últimes vacances d'una època extingida, com la dels dinosaures. Això s'ha acabat, el passat és ja història i el futur... Ai, el futur, en mans de la gent que està.

O sigui que sense necessitat de cap bola màgica es pot veure venir l'agenda reformista del govern més reformista del país més reformista i destrossat d'Europa. Continuació, per ser justos, de l'altre, el govern més reformista de si mateix, capaç de canviar fins i tot la Constitució, tan sagrada, i negar que era una imposició dels acreedors. Com ara. No ens ordenen que ens llancem a l'abisme, no, ho fem perquè ens dóna la gana.

O sigui que en breu començarem per les pensions, fent algun joc de mans: més tard i menys diners, fins a la ratlla de l'estafa i la misèria. O de la fallida del sistema. A veure si tenim el detall de morir-nos abans de començar a cobrar, oi?  Després retallaran l'atur, va, suposem que el fan equivalent al sou mínim, per suposar alguna cosa... I que duri sis meses o un any com a molt. La qual cosa no treu que aquest país ha abusat i abusa de l'atur i de les pensions i de tot el que es pot abusar.

I L'AVE o la persecució del frau fiscal la deixaran per al segle que ve: els mercats d'això no en diuen res. I hi ha interessos interessants pel mig. I mentre es pugui anar apujant l'IVA... Finalment què més queda? Ah, sí, a la renda encara hi podem fer algunes reformes discretes. Per no parlar de totes les coses que es poden retallar (no pas al nucli dur de l'Estat, on cada despesa és imprescindible), reformar i acabar de desgraciar. I si pot ser a Catalunya, millor que a Extremadura o a Navarra o Madrid. 

No, l'AVE no, pesats, ni molt menys les autovies madrilenyes en fallida, ni Barajas... Són temes estratègics, com a Catalunya el CAC, faltaria més.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes