De Madrid,
i més concretament del seu ajuntament i de la seva alcaldesa, només podem
esperar que grans pensades, idees visionàries. A més d'un forat financer de
dimensions estratosfèriques. Però què caram, la capital és la capital, bé ens ho
podem permetre, oi que sí? Tanmateix, algun problema econòmic deuen tenir i segurament
no és la bogeria d'organitzar tan sí com no uns Jocs Olímpics. Es evident i
indiscutible que una capital com Madrid ha de tenir Jocs Olímpics. I si els ha
tingut Barcelona, raó de més.
Per això ara volen estalviar a base de
recollir menys sovint les escombraries, sense rebaixar la taxa, clar. I ja
apareixen les primeres comparatives amb el que passa a Londres, Berlín o París, capitals del "mundo mundial" a les que Madrid li agrada comparar-se. Sense tenir
en compte les profundes diferències de cada cas: només es compara si recullen
la brossa cada dia, cada dos o cada setmana. També podrien comparar
l'enllumenat públic, per exemple, que a Londres no és cap cosa de l'altre món. O el nombre de Rolls Royce per metre quadrat. O els museus, que hi hauria molt dir. Però no, l'objectiu és argumentar una altra cosa.
L'objectiu és sempre el mateix: demostrar que gastem com nous rics, que tenim
la mà foradada amb els serveis públics, que hi ha luxes que no ens podem pagar.
Mai, mai, però mai, no ens recorden en paral.lel el percentatge que destina
cada país a la "cosa pública", als serveis, al benestar. Es aquí on
està la clau de tot plegat i on es demostra -sempre, sempre- que Espanya està
per sota. Evidentment, només podem pagar el benestar que ens podem permetre,
però la veritat és que encara podríem pagar molt més benestar. Sí, deixant-nos
d'aeroports fantasmes, d'AVEs que no porten enlloc, de mausoleus suposadament
culturals i altres rucades que hem comès. I racionalitzant cada euro gastat,
per suposat. Però hi ha marge per a més: és només qüestió de fixar un
percentatge sobre el total i ajustar-nos rigorosament a aquest, acceptant que
la xifra absoluta pot pujar o baixar i que la fugida cap endavant del dèficit
sol acabar malament.
Tanmateix, discutir això no interessa als que volen
desmuntar l'estat del benestar com sigui: la tècnica és intoxicar i intoxicar,
desprestigiar, fer afirmacions que semblen de pur sentit comú o comparacions
enganyoses... I així anem, fins que no quedi pedra sobre pedra. Amb l'ajut
inestimable de Brusel.les i Berlin, en breu.
