Hi ha una idea transversal, bondadosa i ingènua, un punt kumbaià, que recorre la societat catalana i que possiblement té molt futur per endavant. Hem de fer pinya, hem de deixar-nos de partidismes i d’interessos, hem d’aparcar les diferències i les ideologies i fer pinya com un sol home o una sola dona. Deixar-nos de punyetes i de manies, vaja, i agafar el toro (justament ara, que els hem prohibit) per les banyes.
El resultat d’aquesta mena de foc de camp ideològic, de gran trobada de germanor universal, de generositat, de voluntarisme, de ganes de sumar esforços, seria la salvació del país. Que, com tants d’altres -cosa que no és consol- camina a dos pams de l’abisme. El missatge de Puyal amb motiu de la Mercè ho resumeix magistralment: si els catalans anem junts, som imbatibles. No és el primer, ni l’únic, ni l’últim a dir quelcom de semblant. Quan les coses es posen realment difícils i amenaçadores, només queda el recurs a la unitat: o tots o ningú. És èpic, sí, i segurament és també l’opció més assenyada, però la humanitat no funciona amb aquestes coordenades. O només ho fa molt, molt excepcionalment. Quan s’acaba el foc de camp, quan ja no ressonen cançons ni belles paraules, el que queda és l’interès de cadascú o com a molt els interessos més o menys coincidents. Tothom diu “Catalunya”, però cadascú té al cap una cosa diferent. I poquíssima gent està disposada, de veritat, a renunciar generosament a les diferències, als interessos, a les ambicions, a les gelosies i sacrificar-les a l’altar de l’interès comú. Tanmateix, com que venen maldades, ho sentirem a dir i a proposar moltes vegades més. Ningú no ho criticarà, perquè no quedaria bé, però tampoc no s’hi apuntarà gairebé ningú. Sí, seríem imbatibles, però contra què i a favor de què exactament? I aleshores ja hi som…
El resultat d’aquesta mena de foc de camp ideològic, de gran trobada de germanor universal, de generositat, de voluntarisme, de ganes de sumar esforços, seria la salvació del país. Que, com tants d’altres -cosa que no és consol- camina a dos pams de l’abisme. El missatge de Puyal amb motiu de la Mercè ho resumeix magistralment: si els catalans anem junts, som imbatibles. No és el primer, ni l’únic, ni l’últim a dir quelcom de semblant. Quan les coses es posen realment difícils i amenaçadores, només queda el recurs a la unitat: o tots o ningú. És èpic, sí, i segurament és també l’opció més assenyada, però la humanitat no funciona amb aquestes coordenades. O només ho fa molt, molt excepcionalment. Quan s’acaba el foc de camp, quan ja no ressonen cançons ni belles paraules, el que queda és l’interès de cadascú o com a molt els interessos més o menys coincidents. Tothom diu “Catalunya”, però cadascú té al cap una cosa diferent. I poquíssima gent està disposada, de veritat, a renunciar generosament a les diferències, als interessos, a les ambicions, a les gelosies i sacrificar-les a l’altar de l’interès comú. Tanmateix, com que venen maldades, ho sentirem a dir i a proposar moltes vegades més. Ningú no ho criticarà, perquè no quedaria bé, però tampoc no s’hi apuntarà gairebé ningú. Sí, seríem imbatibles, però contra què i a favor de què exactament? I aleshores ja hi som…
