Posar una mesquita a quatre passes de la zona zero de NY és, si fa o no fa, com posar-la sobre el temple de Jerusalem (on encara hi ha una de les més importants mesquites del món mundial), a dues cantonades del Vaticà, de la basílica de Lourdes, a la pujada de Montserrat o, si molt m’apuren, posats a buscar icones antiquíssimes del catolicisme, a dues passes de la Seu d’Ègara. Difícil de païr… Ja pot dir l’Obama el que vulgui i remenar entre els vells i honorables discursos de Jefferson o de Lincoln: la mesquita al costat del solar de les antigues torres bessones és una provocació. Que s’aprofita d’una aparent feblesa de les democràcies: que són més respectuoses amb els drets (religiosos, personals, col.lectius) que no les teocràcies.
Aquí no podem donar gaires lliçons de tolerància: ens hem passat segles torturant i condemnant al foc dels inferns als que gosaven creure en un altre déu… Tanmateix, al final, com l’Obama, en nom d’uns elevats principis equivocadament invocats, i d’una pretesa superioritat moral amb la qual ens enganyem plàcidament, ens deixem prendre el pèl: ves tu i intenta bastir un temple catòlic, adventista, budista o animista a dos-cents metres de la Meca. Prova-ho. O a qualsevol poblet d’un país islàmic: et lapidaran directament com fan amb els adúlters i els infidels. Més o menys, el que fèiem per aquestes terres fa uns segles, no massa, no ens oblidem de la nostra pròpia història ni del nostre present, on encara viu amb força i ràbia un esperit inquisitorial que riu-te’n tu de segons quin imam radical.
Ai, l’Obama, i l’esperit de professor de dret constitucional que l’apropa (només en això) al nostre Zapatero: és just el parany en el que ens fan caure. I hi caiem ingènuament per no trair els nostres principis, però fem el contrari: la mesquita beneïda (a contracor, ja sé) per l’Obama és una mesquita global, amb sucursals a qualsevol ciutat occidental. Còrdova inclosa, oh Al-Andalus… Vet aquí el cavall de Troia. Hi donarem moltes voltes els propers anys…
