No, si ja us ho deia jo...


Un dia de mitjans de l’any 2011, posem que cap al 22 de juny, un Zapatero que harà viscut més d’un any a un mil.límetre de l’abisme, es donarà el gust de la seva vida. Això si abans no peta tot plegat, cosa que no és del tot descartable, i ens trobem en plenes eleccions generals, la millor manera d’empitjorar-ho tot una mica més. Aquell dia farem balanç de la reforma laboral aprovada un any enrera perquè els mercats ens deixin en pau i la cancellera Merkel gaudeixi de la seva venjança envers els cosins ganduls i frívols del sud. Sortirà en Zapatero i dirà, de la forma més delicada que pugui, però amb un mig somriure: no, si jo ja us ho deia, però a mi em van obligar…
Fans com han estat de les teories de Lakoff, el marc mental està dibuixat, només falta que la reforma laboral fracassi en justament allò que representa que és el gran objectiu: crear llocs de treball. A algú li sona haver escoltat quants llocs de treball crearà aquesta reforma? Sobrats com anem d’estudis i profecies, com és que no tenim aquesta dada màgica, ni que només sigui aproximada? Res, silenci absolut. Els mateixos que reclamaven amb tant entusiasme la reforma, posem que la CEOE, afirmaven sense manies fa només sis mesos que el problema d’Espanya són els sal.laris. Tot i sabent que de mitjana són un 20% menys que a la resta de la Unió, o pràcticament la meitat que els alemanys o els anglesos. Aconseguida la devaluació a la pràctica, al sector públic i privat, a base de retallar sous i abaixar preus (excepte la banca, clar), el següent objectiu està pràcticament assolit: la famosa i eufemística flexibilització del mercat laboral. Vaja, que en quatre dies la màquina de crear feina es posarà en marxa a tot drap, oi que sí?
Imaginem-nos la mitja rialleta cansada i desgastada d’un president que un any després podrà dir que sí, que havíem de fer reformes, però algunes les vam fer en la direcció equivocada. I fins que no es posi en marxa la màquina del crèdit, ara absolutament seca, no descobrirem que aquest era justament el gran problema. I ens portarà al mateix punt de partida: al sistema financer. Ah, però tot resolt, aquest ja l’hem reformat a fons i és el més sòlid d’Europa i part de l’estranger. Ben orgullosos que en podem estar.

Share this:

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes