Aquest és el neguit? Diria que no. Es com una mena de tremolor autonòmica, una sensació d’obstrucció hispano-gàstrica. Catalanitis aguda? Crec que no és el cas. Hispanofòbia? Tampoc. Espanyitis crònica? Ja podria ser, ja. Es aquell mal tan vell i recurrent: em fa mal Espanya. I com que ja en començo a estar tip d’aquest dolor crònic, que no mata però mortifica, alguna cosa haurem de fer, a més de queixar-nos, no? Què? Ni idea. Hi ha eixelabrats que no dubten a dictaminar en dos segons que la solució és l’amputació dràstica, urgent. Però sembla més sensat intentar conservar les dues cames mentre sigui possible, no? Per tallar sempre hi ha una mica més de temps… Molt? Jo diria que molt no. Que el temps s’acaba. Que la cama es desenganxa, que el cervell es desenganxa, que comencen a veure’s massa cruament les entranyes rosegades, els mecanismes interns que fins ara han funcionat, els paranys, les pors, les falses il.lusions.
Això grinyola, trontolla, devora. I ho farà encara més en el futur. Ja no per raons sentimentals o patriòtiques, no, sinó per pura conveniència, per pragmatisme. Es realista pensar que Espanya té remei i que algun dia podrà ser un espai comú més just? Es realista pensar que sense Espanya això anirà millor? Ai, ui, quines preguntes de fer-nos, tu, que és dissabte i tenim 48 hores per reposar de la crisi. Sí, ja, però mentre passen tantes coses que no hi ha temps ni de païr-les, comença a ser urgent saber si la sensació de desenganxar-se (provocada per uns i altres, però també molt real) és alguna cosa més que una sensació, una malaltia imaginària. No és fàcil respondre’s, no. Tot i que, insisteixo, per dins sento que alguna cosa se m'està desenganxant... (Diari de Terrassa, 19.05.2012)
