Quatre gotes, Jaume...

7:30
Havia estat tantes coses que al final tot es va anar resumint de la forma més simple possible. Era el Jaume. Ni el “senyor Canyameres· (que també, perquè era un senyor dels de veritat), ni l'assessor, ni el polític, ni el mecenes i protector d'artistes, ni el bibliòfil, ni l'apassionat de la història i la guerra civil, ni el marit de la Teresa i pare dels seus fills, ni l'amic, conegut i saludat de la Terrassa de la de tota la vida…

Dir “el Jaume” volia dir Bartra, Murià, Miralda, Bartolí, les escultures urbanes, la seva excepcional biblioteca, l'Àmfora, els secrets de les empreses i els empresaris, el catalanisme, el despatx, les misses i els mossèns, la seva secretària Teresa, les misèries de la política, l'entusiasme i valentia (i punyeteria) que va esmerçar com a regidor en temps difícils i apassionants…

Aquestes són algunes de les pinzellades que el definien. I n'hi havia moltes més, polièdriques, sempre intenses, mentre ell anava esdevenint el Jaume, senzillament. Assolia la seva pròpia essència, cap a l'interior de la seva ànima i envers els altres. Això és el màxim a què pot aspirar una persona en el seu temps: que el seu nom sigui estimat i respectat, que signifiqui bondat, generositat, empenta…

Amb ell no s'ha complert allò de “no hi ha res com morir-te perquè parlin bé de tu”, tot i que també va topar amb la deslleialtat, el desagraïment, la maldat i la insídia… I qui no? En qualsevol cas, va saber enfrontar-s'hi elegantment, amb algun que altre cop de porta, amb memòria però sense rancúnia.

I així se n'ha anat, discretament, sense més medalles que les justes, però deixant enrere un llegat extraordinari de ciutadania, de patriotisme autèntic i de fe invencible en la cultura.

Gràcies als havans, al bon whisky i jo diria que també a la bondat del cor, va arribar força bé a una edat més que respectable. La seva va ser una vida plena, en la que va tenir moltes cares sense deixar mai de ser ell. Pel camí, va anar forjant una saviesa senzilla i lluminosa, que regalava als altres en forma de consells visionaris, riallers, provocadors… Tot això, relligat sempre per les amistats i complicitats que construïa per allà on passava.

Ens va deixar una lliçó de fons, aparentment en to menor, amb aquells ulls de murri, com qui no vol la cosa: davant de qualsevol crisi o drama, “tot això són quatre gotes”. Sempre sabent que a un raconet de l'armari del despatx hi havia amagada una ampolla de whisky i uns vasets, per celebrar sempre, sempre, els bons moments. Aquesta era l'altra cara de la lliçó. Com un haikú, com el seu somriure de buda il·luminat… Una lliçó en la que he pensat molt, cada vegada que queien aquelles “quatre gotes”, cada vegada que el recordava dient-me “Mentre treballes, no fas ni feina ni diners. Has d'escriure, has de fer el teu propi camí”

Gràcies i bon viatge, Jaume.  

La fantasia farà derrapar "el procés" (i aquesta Espanya avariada)

7:41
Santi Vidal es mereixia seguir essent jutge (el va castigar la Santa Inquisició per pensar pel seu compte) però no es mereixia seguir essent senador. Ha hagut de plegar perquè se li ha anat escalfant la boca fins que ha acabat ficant la pota de forma espectacular. Per tant, punt per a ERC: no és gens habitual que un senador dimiteixi, el gest és molt digne, absolutament insòlit a Catalunya i a la resta d’Espanya. 

Vidal formava part del club dels profetes i visionaris hiperexcitats que anuncien la terra promesa i es van animant dia a dia: que si un exèrcit, que si donar un copet de mà a l’OTAN, que si el contraespionatge, que si els impostos, que si llistes de jutges afectes i desafectes, que si uns estats misteriosos reconeixeran Catalunya en cinc minus, que si uns fons d’inversió estan disposats a posar pasta... Al final, clar, ha derrapat i s’ha estavellat. 

En paral·lel, tenim un altre culebrot, que també mereix òbviament una dimissió, que en aquest cas no veurem: la consellera Borràs, de perfil baix fins ara, suggerint que els funcionaris demanin festa “per assumptes propis” el 6F per donar suport a Artur Mas. No ho va dir literalment, però se l’entenia perfectament. Apa, ja tenim una altra llista d’afectes i desafectes, de funcionaris patriotes i funcionaris passotes, en el millor dels casos. Una altra ficada de pota i una destralera confusió entre les institucions i la política... 

Sumades, dues boniques patinades en la mateixa setmana de la fallida conferència a Brussel·les és un bon rècord. Potser ens ho intentaran vendre’ns com a èxits, i fins i tot ho faran de bona fe, portats per l'entusiasme, però no són altra cosa que relliscades. 

Relliscades que, per cert, revelen una perillosa tendència a la fantasia en tot el procés, a base de donar ales als somnis, a les elucubracions, a les astúcies d’amagatotis i a les hipòtesis més agradables i dolces per animar el personal. L’únic que no fan, i és el seu gran punt feble, és eixamplar la base del procés, obrir les fronteres del catalanisme. Prefereixen viure en la ficció i ignorar que més de mitja Catalunya té altres idees i que no està per la independència.

Sort n’hi ha de Rajoy, dels seus aliats i socis i de la seva absoluta incapacitat de fer autèntica política d’Estat... Amb un govern intel·ligent a Madrid, amb una "gran coalició" intel·ligent, les coses serien molt diferents a Catalunya. Però, clar, l'establishment espanyol ha triat la via més estúpida, perquè també viu en una fantasia...

Plouen sentències europees... i la banca, sota el paraigua de la casta política

6:58
Mentre esperem que plogui perquè baixi la factura de la llum, segons l’indescriptible president que les esquerres d’aquest país han permès, la banca espanyola deu somiar amb un tsunami que s’emporti la justícia europea. 

Ja és mala sort: després de la clatellada de les “clàusules sòl”, el tribunal de Luxemburg ha emès una nova sentència que castiga uns altres abusos. En aquest cas, les clàusules de venciment anticipat, que permeten reclamar tot el deute de cop quan has deixat de pagar alguns mesos. En el cas del ciutadà de Santander que no s’ha deixat estafar, la famosa clàusula la van aplicar per set mensualitats impagades. Això significava: pagar la totalitat del préstec, més interessos, despeses i el que més convingui. Com era demanar un impossible, el banc es va adjudicar l’habitatge per la meitat del valor de taxació. 

És a dir, “business as usual”, a l’estil espanyol, amb la comprensió entranyable del govern, la cobertura de les lleis i la connivència implícita de la major part del sistema polític. 

Barra lliure per a la banca, en resum: aquest era i és el sistema al nostre país, que protegeix els abusos de les entitats financeres i deixa els ciutadans literalment en pilotes. 

Però qui comença a estar en pilotes és l'Estat espanyol i la classe política que protegeix amorosament la banca. No espera Rajoy la pluja perquè les pobrissones elèctriques puguin rebaixar preus? Doncs ja tenim pluja, però de sentències europees, que aixequen la moral, deixen aquest país com un drap brut i fan justícia. 

Millor pluja, impossible. Ara a veure com el nostre govern, tan aficionat a la meteorologia, i el nostre Congrés, tan incapaç de treballar de veritat per la justícia i pels ciutadans, s’ho munten per saltar-se a la torera la nova sentència... i les que vinguin. Ho intentaran, segur: tot el dia repeteixen que l'important és la llei i quan els convé es passen les lleis i les sentències per on tots sabem.

Però ja poden buscar un bon paraigua, perquè tenen garantida la pluja (originària de Luxemburg) i tot indica que aviat seran ells els que es mullaran.

A Brussel·les no s'hi va per aquí

6:19
Les coses, com són: l'acte al Parlament Europeu va ser un fracàs. Un pet bufat, en llenguatge col·loquial. Aquesta és la definició que millor encaixa amb l'heroica expedició a Brussel·les del govern català. Gesticulació de cara a la galeria, per omplir les xarxes de tuits, de feisbucs, de missatges plens d'entusiasme per als adictes… i fins aquí, para de comptar. Per tocar els nassos a Madrid pot ser divertit: encaixa perfectament dintre del perillós infantilisme que evidencien les dues parts.

Però si es tractava de fer alguna cosa més seriosa, doncs no, ha estat un fracàs claríssim. Ens venen una nova victòria de David contra Goliat i no ha estat així. 

Aquest és un dels defectes que perd a gran part de l'independentisme voluntarista: una gran incapacitat d'acceptar la realitat seriosament, honestament, que no impedeix que cadascú continuï lluitant pel que cregui. És el que ja va passar amb les eleccions o el que passa cada vegada que surt una enquesta… Neguen la realitat sistemàticament. Actitud que és una de les millors garanties per acabar no anant enlloc.

Omplir la sala del Parlament Europeu amb amics, coneguts i saludats no és un èxit diplomàtic ni estratègic ni res de res. És, simplement, fer el ridícul en el pitjor moment. Ara no toquen grans escenografies, sinó feina de formigueta, ben feta, seriosa, discreta, fins aconseguir el que almenys sí que volem una gran majoria: votar d'una punyetera vegada. La feina que fan alguns delegats “diplomàtics” de la Generalitat està ben encaminada, sens dubte, i altres accions similars, també. Sense soroll i sobretot, sobretot, sense numerets, sense sobreactuar. A Brussel·les, a les capitals europees... i a Madrid,

Per aquí es pot aconseguir avançar a base d'anar empenyent, aconseguint simpaties, teixint complicitats… I algun dia, no gaire llunyà, l'establishment madrileny descobrirà que no té més remei que acceptar un referèndum i posar-se a resar. Però tot això encara no està madur i molt difícilment n'estarà aquest 2017, per molta convicció aparent que es posi en el “sí o sí”. 

Necessitaven muntar la xerrada a Brusel·les? No. Podien esperar miracles? No. L'únic que volien era escenificar una gesta èpica de cara a Catalunya, als interessos partidistes de cadascun dels tres tenors, per si això acaba en eleccions en pocs mesos… Que és el que realment tenen al cap: trobar una sortida al carrer sense sortida al qual les presses els han acabat portant.   

Uait Jaus: in espanix, plis, mister Tramp...

6:33
Aquesta és la consigna de Trump: als Estats Units es parla anglès. I si no en saps, o et busques la vida i l'aprens, o et busques un bitllet d'anada i “baibai”, que diuen. Estúpid, sí, però clar. Del nou president americà es podran dir moltes coses, però no enganya: promet el desastre i fa tot el possible per complir. A més, té una sorprenent i inesperada virtut: ha fet que el govern espanyol, i amb ell tota la casta política, empresarial i periodística que està fortificada a Madrid, descobreixi les virtuts del bilingüisme. 

Ells, sí, que no han entès mai que a Espanya es pugui parlar altra llengua que el castellà (excepte en trobades familiars i folclòriques), ells que a la web de la Moncloa i a tantes altres tracten el català, el basc o el gallec com si fossin collonades de tercera categoria, ells, justament ells, s'indignen perquè la Casa Blanca ha esborrat el castellà de la seva web. 

Deu ser un efecte colateral de la falsa “Operació Diàleg”: de cop i volta, s'han fet partidaris del bilingüisme. Als Estats Units, sí, però per algun lloc havien de començar, no? 

Als EUA hi ha uns 57 milions d’hispans i a prop d’un 20% de persones que parlen alguna de les moltes versions de l’espanyol/castellà. I clar, no poden entendre que un país discrimini una de les seves llengües i troben demencial que es menystingui la gran riquesa cultural que significa el fet de tenir dues o més llengües... 

Benvinguts al club, senyores i senyors! Ara resulta que han entès que es pot ser nordamericà en castellà i que no passa res, que el bilingüisme no és tan fastigós, inútil i “pueblerino” com pensaven… I per això reivindiquen que el castella tingui un tractament respectuós i digne al costat de l'anglès.

Però no correm massa. El bilingüisme només l'entenen a benefici del castellà, que consideren una llengua superior. El que no entenen és que, igual que l'anglès, el castellà no pugui ser la llengua de l'imperi. 

No estan disposats ni “jartosdevino”a practicar el bilingüisme a Espanya ni a respectar de veritat les altres llengües de la península. Ho troben inconcebible, inútil, ridícul, estúpid. Això és el que pensen. I no treuran conclusions intel·ligents dels excessos demagògics de Trump. Ni una. 

L'únic que els indigna és que el castellà no sigui llengua cooficial als USA. Això sí que no els entra el cap, des dels temps de Colón/Colom, de l'imperi “donde nunca se pone el sol", de l'Espanya “una, grande y libre” i dels "500 millones de hispanohablantes". 

Per això, després de la brillant idea de la “Uait Jaus”, ho confesso, a mi m'està costant deixar de riure, la veritat...

Postrealitat: liberals tramposos i la llei de l'embut

7:01
Els grans defensors de la competitivitat, de les bondats del lliure mercat i totes aquestes fantasies amb les que pretenen (i aconsegueixen) enganyar-nos són els primers defensors del monopoli associat als favors de l’Estat. Es el que passa ara mateix, de forma evident, amb les elèctriques, amb el gas, amb la banca, la benzina, els peatges... Pràcticament són monopolis, en alguns casos de dos, tres o quatre jugadors, però amb immenses, infinites capacitats per imposar la llei del mercat. És a dir, la llei de l’embut: hem de passar, sí o sí, per on volen que passem, i pagar el que volen que paguem. 

És la “postrealitat”: ens intoxiquen amb idees que sonen bé, que s’expliquen a les escoles de negocis, que dominen el món empresarial i gran part de la premsa... I després la realitat és una altra cosa. Les elèctriques ens apugen la llum quan hi ha més demanda i no estan disposades a gastar ni un euro en pobres energètica ni altres punyetes: és el mercat, ja se sap... Amb la protecció de l’Estat, que fa meravelles. La banca, tres quarts del mateix: ha aconseguit que la gran coalició PP-PSOE s’agenolli als seus peus i li posi una catifa ben suau i còmoda per retornar les clàusules sòl. I els ciutadans, que es fotin, en el sentit més literal. Pel bé de la macroeconomia, per suposat: “Too big to fall” i ja ens aguantarem. 

Així és com funciona el negoci: creant reserves de consumidors, convenientment engarjolats i regulats perquè no ens escapem i passem pel tub, per l’embuit i per l’adreçador. Mentrestant, tenen la santa barra de parlar-nos de competitivitat, de liberalisme i d’altres boniques teories, a més de repetir-nos que això del benestar no ens ho podrem pagar i que ja ens podem anar oblidant de revisar algun dia el sistema fiscal –bàsicament indecent- que sosté aquest país. En la seva postrealitat, tot és molt normal, no hi ha alternatives al que fan i els deixen fer i a sobre, a sobre, hem d’aguantar les seves lloances a les virtuts inquantificables de la competència i la competitivitat...

Busquin, senyors, polítiques complexes per a un país complex

9:17
El mirall, continuament, ens retorna una mateixa imatge. Agradable per a a alguns, vomitiva per a d'altres, d'acord. Però insistent: a Catalunya, a una immensa majoria no ens fa fàstig ser espanyols. Una altra cosa és què s'entén per espanyols i quina mena d'espanyols voldríem ser, si és que això és possible de decidir, cosa força dubtosa... 

Mirem, per exemple, la darrera enquesta del CEO. El 46% de la gent considera que el principal problema que tenim és la relació amb Espanya. “Relació”, paraula força neutra que pot emparar coses molt diferents… Però quedem-nos amb això que ens immobilitza i bloqueja, tenim un problema gravíssim de “relació”, que ara per ara no sabem si podrem resoldre. I com ens sentim? Un 39,7%, tan catalans com espanyols, o tan espanyols com catalans. Un 24,9%, només catalans: una quarta part. I als dos sentiments majoritaris s'afegeixen matisos importants: un 23,2% que se senten més catalans que espanyols, un 5,4% que se senten només espanyols i un 3,6% que se senten més espanyols que catalans. 

Si volem manipular el retrat, convertim-lo a blanc o negre. Però si el volem entendre, i fer política a partir del “sentiment”, hi ha marge per fer moltes coses, més enllà del soroll dels mitjans de comunicació i dels estrategues que volen simplificar-ho tot i polaritzar entre el blanc o el negre, o espanyolistes o independentistes. Per exemple, admetent que la catalanitat és el sentiment rotundament majoritari (amb diferents graus), tampoc no es pot negar que conviu amb diferents graus d'espanyolitat més o menys intensa, que donarien marge per a fórmules creatives i intel·ligents… La foto fixa es repeteix una i altra vegada. 

Aquest país no es divideix entre independentistes i unionistes, sinó que exigeix matisos molt importants, no gens anecdòtics. Hi ha marge per fer política d'altura, si és que hi ha algú disposat a fer-la, i després dedicar-nos a altres temes també importants: comença a ser urgent sortir de la paràlisi del bucle, de les politiquetes a curt termini. Veurem algun dia això? Ho dubto, francament. Seria possible, sí, però caldria una grandesa, un valor, que ara no es veu per enlloc. Ni a la política madrilenya ni a la barcelonina. 

Tanmateix, una i altra vegada, la realitat, tossuda com una mula, ens diu més o menys el mateix: busquin, senyores i senyors, solucions intel·ligents i complexes per a situacions complexes… Seria una sortida, potser la única. I crec que tard o d'hora serà l'únic camí que ens quedarà a tots.

Amb el fred fan l'agost

9:28
Jo juraria haver llegit que el nou sistema de comptadors intel·ligents i mercat sofisticat ens faria més eficients, sostenibles, competitius i no sé quantes coses més, inclòs, per suposat, que tindria la gràcia d'abaratir l'electricitat. Bé, no ho juraria, no, només cal buscar una mica al Google… També juraria, però ja se sap que la memòria és molt traïdora, que el rescat de caixes i bancs no només no ens costaria ni un euro, sinó que encara faríem un bon negoci. Aquí, quan ens hi posem, ens hi posem… 

I seguiria jurant i jurant que recordo infinites promeses en el mateix sentit. Tranquils, que sabem el que fem i això serà la repera. Les pensions? No patiu, les financem amb deute i cap problema. Les retallades? Res, quatre ajustos comptables, fets amb la major delicadesa possible. L'AVE? Un negoci monumental, la millor cosa que s'ha fet mai, una font de beneficis incalculables… La bombolla immobiliària i financera? Igual: la millor època que ha viscut aquest país en segles, prosperitat a dojo, creixement, benestar… I clar, arriben uns dies de fred i resulta que les elèctriques fan l'agost i ens prenen el pèl a gran escala. Però no patim: el govern, sempre atent a defensar els interessos dels ciutadans, ja ha pres mesures. És a dir, amb una mica de sort, encara ens costarà el doble: cada vegada que s'hi posen ens arruïnen una mica més. Mans enlaire, doncs, que això és exactament el que sembla: ens estan robant.

Mentrestant, ens donen unes quantes lliçons sobre la superior eficiència de l'empresa privada, del liberalisme, dels mercats i de la mare i el pare que els van parir a tots plegats. Tenen la cara més dura que el ciment subvencionat. I els resignats ciutadans, què fem? Res. Anar per la casa apagant llums o estudiant a quina hora surt més barat posar una rentadora. És a dir: coses absolutament inútils en un dels països on es paga més cara l'electricitat i on tot, tot, s'assembla cada dia més a un saqueig pirata, amb la benedicció de la gran coalició d'interessos estatal i autonòmica i totes les portes giratòries del planeta. Però això deuen ser paranoies nostres, perquè el país va cada dia millor. És evident, oi?  

Sí, fa fred i ens estem/estan tornant tontos

9:07
Ens estem tornant tontos i ens fan més tontos encara, i jo el primer, que consti. No és per ofendre ningú. Ens posen en alerta constantment: que si farà vent, que si cauran quatre gotes, que si baixen les temperatures, que si pugen, que si ens hem d'hidratar (beure aigua, per als profans), que si estem en alerta vermella o taronja o violeta, que si cal tenir precaució, que si hem d'estar atents als constants missatges de els autoritats i els experts… I així, un dia i un altre, a les xarxes, a internet, a tot arreu, obsessivament. 

Cada dia el temps ens ofereix un motiu d'alarma. Recony, que és tardor i cauen les fulles, vigilem amb no relliscar. Òndia, tu, que és primavera i les flors comencen a obrir-se, vigilem, no fos cas que ens entrebanquem amb una margarida… Ah sí, que és estiu i fa una calor enganxosa, doncs res, a seguir les instruccions per a babaus que ens aconsellen buscar aire condicionat, aigua fresca, ombra… 

És, tot plegat, un magnífic manual per a idiotes. Perquè així és com ens tracten. Literalment, com a idiotes. 

Sí, a l'hivern fa fred i a l'estiu fa calor. I si plou, et mulles, què hi farem. I quan fa vent et despentines, quina sorpresa, oi? Això ja ho sabíem i, llevat de situacions excepcionals, anàvem fent, sense massa problemes ni drames. Però no. Ens han hagut de muntar l'estat d'alarma permanent per qualsevol tonteria. Ens exciten amb aquestes coses tan quotidianes i normals, però mai, mai, amb les coses realment importants, no fos cas que se'ns acudís pensar pel nostre compte. Així ens anem convertint en simples receptors d'informació hiperprotectora, en robots que actuen automàticament. Ah, sí, pobre del que no avisi de la propera tempesta! Més val passar-se que quedar curt: si no, els mateixos ciutadans, ben ensinistrats, es queixaran de què ningú no els ha avisat de què calia sortir de casa amb paraigua, bufanda o crema solar. 

Davant d'aquest tsunami d'informació inútil, de tanta estupidesa disfressada d'informació útil, només ens queda una opció: desconnectar. Passar d'ells i de les seves paranoies. Sí, fa fred, i què? I vindrà la primavera i l'estiu… I si no es preveuen catàstrofes, que està bé intentar prevenir-les, potser que ens deixem de punyetes i de tantes tonteries que ens infantilitzen.

Una nova era entre la boira i la pressa

7:20
Mentre el fiscal es pregunta si per trencar els ous cal o no violència i si fer una truita no deixa de ser una forma de terrorisme de baixa intensitat, el president Puigdemont s’ha llançat a la lírica i l’èpica de ple. Ens promet ni més ni menys que una nova era, la d’una Catalunya lliure que sortirà d’un referèndum màgic. Un referèndum que serà vinculant i vàlid... amb lleis o sense, perquè la nova modalitat de referèndums a la catalana es basa en la validesa que aporten els votants. 

Així comencem l’any, prement l’accelerador verbal i el dels gestos. En aquest cas, amb una bona jugada escènica: l’absència de la conferència autonòmica, un “teatrillo” força vistós concebut com a part de la famosa i buida “Operació Diàleg”. Això ha estat bé, la “no-foto” de les autonomies que fan veure que decideixen alguna cosa. I ha servit per començar a tapar el que passarà (o no) d’aquí uns dies a Brusel·les: una presentació a la sala de treball 3C050 del Parlament Europeu, amb la sana intenció de muntar un “pollastre” institucional mentre Europa va a la deriva i digereix el Brexit. 

Tot plegat, poc líric i poc èpic com per sustentar el clam de la “nova era” que veuran els nostres ulls abans d’acabar l’any 2017... 

Ja anirem veient en què acaba la improvisació continua i la fugida cap endavant, a més de la tossuda mania de no reconèixer que els vots i les enquestes no donen -de moment- ales per a la independència ni per a la insurrecció. Amb l’ajut inestimable del govern de Madrid i de la “santa coalició patriòtica”, tot podria ser... 

Però de moment, el país és el que és i la nova era que s’albira a l’horitzó és més aviat boira i pressa. Males conselleres per als anys que suposadament han de ser històrics...

Els súbdits s'ho empassen tot

8:58
El viacrucis judicial de Bárcenas és un magnífic contrapunt al vodevil de les finances dels Pujols i a la propera escenificació del cas Borbón-Urdangarín. Tres moments gloriosos, amb dosis brutals de porno dur, duríssim. El poder d’Espanya i Catalunya obert en canal a l’escorxador de la justícia i els mitjans. Quina naturalitat això d’explicar les “caixes B”, les comptabilitats extracomptables, els viatges de plaer a Andorra, els grandiosos serveis institucionals que oferia el gendre a l’ombra benèvola del sogre amb corona... 

Tones i tones de residus tòxics, de matèries altament contaminants, d’històries putrefactes... I com si res. Tot plegat acabarà en no-res, com solen acabar aquestes coses en aquest país des de fa segles. Com a molt, algú acaba pagant, l’excepció que confirma la regla. I sempre s’acaba trobant la manera de fer més suau el càstig si el condemnat sap estar calladet i aguantar el xàfec heroicament. A qui li toca, li toca, tot i que realment no li toca a gairebé ningú. 

Tot passa entre grans escàndols, indignacions desmesurades, paraules gruixudes... i al final, no-res. Totes aquestes immenses trames corruptes que han convertit aquest país en un fangar tenen altíssimes probabilitats de perdre’s en processos interminables i d’acabar tard o d’hora més o menys oblidades. I si no, assumides, amb la major naturalitat del món, per un país en el qual els ciutadans se senten molt millor si exerceixen de súbdits mesells i de “paganos” de la festa. És la tradició, molt ben consolidada. I per això ni passa ni passarà res, no hi haurà cap catarsi, no es farà neteja, no es canviarà res. 

Només mutaran les formes, s’afinaran els procediments, i para de comptar. Per als que encara somien amb revolucions i canvis (consti que amb la meva simpatia), el paisatge està ple de lliçons sobre la profunda i majoritària naturalesa del país. No tenir-ho en compte és un greu error i es paga amb grans frustracions futures. Les coses són com són i ja està. I anem fent, això sí, remugant una mica i queixant-nos... Davant la tele o el mòbil, al bar o a la sobretaula. I res més.

Ni "we can" ni "we did"

9:37
Sant Obama, futur ex president i premi Nobel ves a saber per què (com el de Dylan) se’n va deixant enrere un balanç trist i pobre. Clar, en comparació amb el perfil més aviat neanderthal de Donald Trump, Obama brilla amb llum pròpia i ens sembla gairebé un déu. Té elegància i dignitat, és un grandíssim venedor de si mateix, no acumula escàndols ni coses rares, sap escriure i parlar amb força, no ha empitjorat les coses, no diu ni fa animalades... Els seus vuit anys no han estat gens malament: precedit per Bush i succeït per Trump, passarà a la història com un gran president i el trobarem a faltar d’aquí a quatre dies. 

Ara bé, quin llegat deixa? Poca cosa. Molts grans discursos i poca cosa més. Fa vuit anys semblava el profeta de les esquerres mundials, així el va saludar moltíssima gent, que es va empassar amb ingenuïtat i superficialitat les genials enganxines del “Yes, we can”. Molt "postureo" progre, superficial, frívol. 

El relat era poderós, seductor, prometedor. El balanç polític d’Obama és un aiguabarreig insípid, barrejat amb moltes, moltes fotos ensucrades de família exemplar i de president seriós però proper, enrotllat, entranyable.

Va prometre infinitament més del que ha deixat, aquesta és la qüestió. I tampoc no s’hi ha esforçat massa. Ha passat per damunt, delicadament, de molts camps de mines: les guerres públiques i secretes, la discriminació racial, les desigualtats, els abusos del capitalisme financer... 

Ha fet poquíssimes coses de les que prometia, però, això sí, ha sabut estar. Potser més “estar” que “ser” o “fer”. 

Per tant, de “we did”, molt poc, poquíssim. Res de res. 

Però de construir el seu propi mite i llegenda, el que es vulgui. Anys vindran en què el recordarem i el veurem més gran del que era. Les moltes tardes de glòria que ens donarà Donald Trump ens esperen... Mentrestant, Aznar ja escalfa motors i prepara l’agenda de contactes a Washington. Que els déus ens agafin confessats, perquè mentre les esquerres feien sant a Barack Obama i es dedicaven a la lírica i a les clàssiques baralles internes, els poders de veritat anaven per feina. El món ha girat, i espera't.

Poca broma amb Carrero Blanco

6:57
“El saben aquel...?” Hi havia un almirall que era el número dos del Caudillo, un home que era tan de missa, tan de missa, que va pujar al cel amb cotxe… Fa gràcia? Poca. I a sobre, per a gent nascuda a partir del 1975, té poc sentit, el mateix que fer un acudit sobre algun rei medieval o un emperador romà… Coses del passat. Tanmateix, a Espanya, no pots fer broma sobre Carrero Blanco, aquell militar que ETA va assassinar, ves a saber si amb la col·laboració d'alguns serveis secrets… Ja tenim una edat, o sigui que fem memòria: amb la seva mort, que no seré jo qui lamenti hipòcritament, va obrir-se el camí cap al final del franquisme i la transició democràtica. 

Doncs bé, fer acudits sobre aquell atemptat et pot sortir caríssim a l'Espanya del 2017. Poca broma. Cassandra, una noia de Múrcia, que publicava al Twitter acudits d'humor negre (com el de Zapata), ja sap de què va: l'amenacen amb dos anys i mig de presó, tres de llibertat vigilada i vuit d'inhabilitació. Tot per uns acudits que sí, eren d'un gust més aviat dubtós, com tot l'humor groller i barroer del món, però que no eren més que simples acudits. I quin és el problema? Ai, el problema! El seu delicte és humiliació envers les víctimes del terrorisme. 

No, no és broma. Absolutament seriós: a Espanya, per fer un acudit sobre Hitler et poc caure el pèl. Ah, que no va ser víctima del terrorisme, per desgràcia, sinó del diabòlic comunisme? Doncs res, posem que de Heydrich, un dels promotors de l'Holocaust, assassinat a Praga en un atemptat. Terrorista? Potser sí. Però qui ho lamenta, que no sigui nazi? 

Considerar víctima a Carrero Blanco és similar, igual d'obscè, de pornogràfic. Víctima, sí. A l'Espanya del 2017, el número dos del franquisme resulta que va ser, per a la fiscalia que està a les ordres del govern espanyol, una víctima del terrorisme. I fer acudits sobre les víctimes és lleig, sí, clar que sí, però catalogar l'ajudant i hereu de Franco com a víctima… 

En fi. El país dóna per al que dóna. Cassandra ja ho ha descobert. Millor que faci broma sobre els republicans enterrats al Valle de los Caídos o al voral de qualsevol carretera. Tampoc no seran acudits de bon gust, però segur que no li passa res.   

El club dels mascles alfa de l'Ibex35

9:20
S'acaben de disoldre, per raons tàctiques i estètiques, tot i que seguiran movent els fils a l'ombra. Eren, i són, i seran, un “lobby”, el Consejo Empresarial para la Competitividad. Sense manies: el club de l'Ibex, suposats “empresaris alfa”, creguts, carregats de testosterona i de diners i de contactes per bescanviar favors. I de patriotisme, per suposat. En dosis superlatives, com demostra per exemple la passió de César Alierta per buscar-li feina i distància al gendríssim Urdangarín. 

Eren, són i voldran ser el govern A, a l'ombra, movent els fils del govern B, que és el que surt als diaris. A Zapatero, per exemple, li fascinava reunir-se amb ells i que li fessin la pilota, just abans del naufragi que ell solet va agreujar. 

Doncs bé, el club de l'Ibex ha mort oficialment: les coses i les cares han anat canviant i ara hi havia una majoria partidària de passar a la clandestinitat, a la discreció, sense tantes cimeres i fotos a la Moncloa. O fotos de família com la que fàcilment es pot trobar al Google, amb tots aquests mascles alfa (amb tres dones alfa, com a excepcions) i el rei de la buidor, Felip VI. Una foto que parla per ella sola. 

Regnen però no governen, o governen però no regnen, o és igual: són una societat d'interessos, de conveniències, de favors i martingales, de rescats, de mega contractes estatals. La mateixa que ara vetlla des de la penombra per la “gran coalició camuflada” i ens comença a vendre les moltes i bones coses que fan pel bé del país. 

Tot forma part del mateix “cuentu xinu”: anem bé i cada dia anirem millor, tots units, agermanats, pel recte camí de l'austericidi, la desigualtat, la indecència… ai sí, perdó, que me n'oblidava, i de la competitivitat. Això que no falti. És la seva raó de ser, la competitivitat. Mentides i mentides, tones de mentides, que ens seguiran venent fins que aconsegueixin el seu objectiu: la ruïna total d'aquest país, la seva decadència més absoluta, que no és incompatible amb el seu èxit empresarial o la multiplicació de les seves fortunes. 

Però clar, això no ha passat, en el fons res no ha existit. A ells, angelets meus, només els preocupava la competitivitat de l'economia espanyola. Tota la resta són fantasies malaltisses i teories de la conspiració. Com els embolics d'espies i escàndols sexuals de Trump, Putin, els Clinton i companyia. Res, pura ficció. Ja se sap, només era un club de grans patriotes i empresaris galàctics...

Justícia valenta

8:51
Una vegada perduda la fe (injustificada i infantil) en la política, només ens queda la fe en els jutges “de base” i la seva capacitat per fer valdre la llei per damunt dels excessos de la força, dels abusos, del poder… No és que siguin una legió de nous Robin Hood disposats a defensar els febles, però sí que s'estan produint interessants moviments que per una vegada no van sistemàticament a favor dels abusos emparats en lleis injustes, sinó de la justícia.

Un exemple? La sentència d'un jutge de Barcelona que ha anul·lat algunes clàusules d'un contracte hipotecari de Bankia i que ha acceptat, de fet, la dació en pagament. No és el primer cas, però fins ara han estat poquíssims. El que fan és retornar la hipoteca al seu esperit original: si no pagues, perds el pis que era la garantia del crèdit, però no et quedes amb deutes envers el banc per a tota l'eternitat, a més d'uns interessos exponencials. I tampoc no arrossegues els desgraciats que et van avalar, si fos el cas.

El jutge barceloní no s'inventa una llei diferent, en absolut: resulta que se'n recorda que tenim una Constitució que diu algunes coses més que allò de la sagrada unitat de la pàtria, que hi ha altres lleis, que hi ha directives i sentències europees que a Espanya són ignorades sistemàticament… Vaja, que no totes les lleis estan fetes pel poder polític a la mida de la banca, sinó que n'hi ha que protegeixen els interessos dels ciutadans.

Oh meravella de meravelles. Mentre els nostres legisladors toquen la lira a dalt dels núvols, com si en aquest país no s'estigués produint un abús continuat per part de la banca, hi ha jutges que troben maneres legals, ajustades a dret, de fer justícia. Extraordinari. I això no és cap revolució ni insubmissió ni desobediència ni punyetes, sinó purament i simplement una reivindicació constitucionalista. Al·lucinant.

Ja s'encarregarà Bankia i qui sigui de recórrer sentències fins al dia del judici final, que per a això tenen diners i temps per contractar advocats i fer veure que no passa res, però comencen a tenir un seriós problema. Com amb els ajuntaments que posen sancions pels pisos buits. Se'ls està acabant la impunitat i el poder absolut amb el qual han trepitjat, arruïnat i destrossat el mateix país que, indecentment, els ha hagut de rescatar dels seus excessos. Això es comença a posar interessant...

El govern són ells (i no pensen compartir-lo)

6:48
Hi ha qui se sorprèn de què el govern espanyol tingui tanta ànsia per salvar negocis privats: avui és la banca amb les clàusules sòl, demà seran les despeses per formalitzar hipoteques i demà passat els tocarà el torn a les elèctriques, les petrolieres o qualsevol altra de les “germanetes de la caritat” que ens roben legalment i a plena llum del dia. Tenen la immensa sort de disposar d'un govern que està disposat a tot per salvar-los la cara i la butxaca. Ja ens agradaria als ciutadans, ja, que dediquéssin el deu per cent dels seus esforços a vetllar pel bé comú, pels interessos generals… Però això senzillament és impossible.

El problema, per entendre aquest comportament maníaco-compulsiu, és que tendim a pensar que el govern (i gran part de la casta que controla el sistema borbònic) és una cosa i les grans corporacions, una altra. I clar, costa d'entendre aquest comportament sistemàticament favorable als interessos d'una minoria que està arruinant el país. Ni tan sols la corrupció o l'intercanvi de favors, o les famoses “cadires giratòries”, no expliquen un fenòmen tan misteriós i evident.

Tanmateix, sí que hi ha una explicació, tan brutal com simple. No tenim govern, sinó que ells “tenen” el govern. I pensen retenir-lo per tota l'eternitat, si ningú no els ho impedeix.

Hi ha una pantomima quatriennal (o més freqüent, això no importa) en forma d'eleccions, però qui realment forma el govern -en sentit ampli- són ells mateixos, membres de la pròpia casta borbònico-corporativa. Lògicament, no apedregaran les seves pròpies teulades. Ans al contrari: se serviran del govern sense cap mena d'escrúpol. Que és el que fan una i altra vegada. Escriuen les lleis, controlen les altes jerarquies de la justícia i publiquen amb naturalitat al BOE i als grans mitjans de comunicació: ells són el govern. Aquest govern i tots els anteriors des de la transició, tots, sense excepció.

Sí, clar, això se solucionaria amb més democràcia, més política i totes aquestes coses que es diuen i no es fan ni es deixen fer.... De moment, només bones intencions que es queden en no-res, entre altres coses per culpa d'una esquerra perduda en les galàxies més llunyanes. Però començar per entendre com funciona la màquina ja és un primer pas. I cada dia que passa és més evident, fins que -confiem- un bon dia alguna cosa farà “clic” al cervell dels ciutadans enganyats...

Els reis indepes

7:35
Posar una estelada als pessebres, o una senyera o una bandera espanyola, no és una bona idea. Ni penjar-la dels arbres de Nadal. Com tampoc no és gaire intel·ligent barrejar les estelades amb la cavalcada de Reis, com es vol fer a Vic, amb els fanalets independentistes que gràcies a TV3 es convertiran en la imatge pseudo-oficial d'aquesta nit màgica. Munició gratis per a les bateries mediàtiques de l'unionisme borbònic: és facilíssim ridiculitzar la iniciativa dels fanalets i acusar-la de manipular l'esperit innocent dels infants. Hipocresia? Sí, però funciona i té base sòlida.

Això dels fanalets fa lleig, la veritat. Com fa lleig quan manipulen la imatge de l'apòstol Santiago (“y cierra España”, per variar) en nom de l'espanyolisme més ranci o tantes i tantes tradicions populars en les quals la religió, l'alegria o la festa s'emboliquen amb la “rojigualda”, l'himne i tota la parafernàlia de sempre. Si es fa en nom d'Espanya, cap problema, és la cosa més normal del món, absolutament indiscutible. Si es fa en nom de Catalunya, és una manipulació grollera i ofensiva…

Tanmateix, relativitzem una mica… Polititzar les tradicions és tota una tradició històrica, aquí i arreu i a totes les èpoques: les celebracions populars són una magnífica finestra oberta a la propaganda de tota mena de coses, des de productes polítics a productes comercials. No siguem massa exquisits, perquè normalment depèn del punt de vista i perquè és pràcticament impossible que la vida sencera no es barregi amb un partit de futbol, una cavalcada o una ballada de sardanes. Possiblement la qüestió resideixi en la mesura, en la dosi. Si se'n fa un gra massa, acaba enfarfegant i fins i tot pot produir el resultat contrari al desitjat, és a dir el rebuig o la indiferència.

Ens podríem estalviar perfectament els fanalets que acompanyen als reis indepes i republicans, com els excessos estètics i ideològics d'alguns ajuntaments progres que es passen de frenada amb el Nadal. Entre fer les coses com si estiguéssim al segle XIX, amb una parella de guàrdies civils acompanyant el crucifix, i carregar-se les tradicions de forma destralera, hi ha marge per al canvi, per a la subtilesa i per fer visible que el país i el món canvien sense parar, que hi ha nous valors, noves diversitats... Omplir una cavalcada d'estelades no té sentit, però amagar-les o negar-les, tampoc. La qüestió rau en la mesura i en la “finura”.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes