Burques a l'holandesa

10:33
No és el major dels nostres problemes, sens dubte. Ni el menor. Però algun dia caldrà afrontar amb mesura i amb un cert rigor igualitari la qüestió dels burques. A Holanda ho acaben de fer, i potser ho podríem situar en el context de l'onada populista i xenòfoba europea: a escoles, hospitals i transports públics, el burca estarà prohibit i s'imposaran multes. A qui? A les dones, se suposa, per variar. Les esclaves que porten aquesta indumentària ofensiva i humiliant, encara hauran de pagar uns quatre-cents euros. Una gran mesura igualitària, sens dubte. Com faran a França si guanya Fillon: perseguir l'animalada dels burkinis, i si pot ser castigant doblement les dones, millor, clar que sí… 

Tanmateix, entre la prohibició i la indiferència que permet que continuï aquesta ofensa a la dignitat humana, bé deu haver-hi algun marge de maniobra, dic jo, especialment per a les persones i els partits progressistes... Si els extremistes segresten la lluita contra la infàmia del burca, estem llestos. 

Aquesta hauria de ser una de les banderes de l'esquerra europea, que en teoria s'hauria d'indignar davant de cada burca i que no ho fa per no buscar-se més maldecaps dels estrictament necessaris. 

El burca, i tot el que representa, ens ha d'ofendre no des de l'integrisme occidentalista, blanc o cristià, sinó des de la lluita per la igualtat, que forma part de l'ADN del millor ideal europeu. 

Però anem fent com si res, permetent que els talibans occidentals es facin seva aquesta lluita, quan en el fons el seu objectiu final no és en absolut la igualtat entre sexes ni cap altra forma d'igualtat. Anem fent veure que no veiem les burques (poques, cert), ni tot el masclisme brutal que simbolitzen. 

Seguim així, sí, que no passa res i la qüestió ja s'anirà solucionant per ella mateixa, o en tot cas ja ens hi acostumarem, com si fos una cosa anecdòtica. Anem renunciant alegrement a l'ànima d'Europa, als vells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat… i ja ens ho trobarem. Però no patim, aleshores sempre podrem indignar-nos i dir que la xenofòbia, el populisme i el neoliberalisme són els culpables. Sens dubte. Serà molt tranquil·litzador. I així les esquerres continuaran sense entendre res del que està passant i renunciant a canviar-ho.

Sempre ens quedarà Portugal

9:31
(29.11.2016) A Espanya hi ha govern de la dreta per a posem que... quatre o vuit anys, com a mínim. O per a més, qui sap. O per a tota l'eternitat. 

A França, la dreta és a punt de conquerir el poder, en gran part gràcies als abundosos mèrits del tàndem Hollande-Valls i de la febrada del lepenisme. 

A Alemanya, Merkel diu que vol repetir, i té tots els números per aconseguir-ho. 

A Itàlia, a l’espera de l’imprevisible referèndum de diumenge, tampoc no s’espera cap govern mínimament progressista. 

Ens queden Grècia i Portugal. La primera, amb en Tsipras de genolls, després de tantes falses lliçons de radicalisme i dignitat, no és una referència per a res. 

Però Portugal... És una altra cosa. 

Allà van saber fer el que a Espanya va ser impossible per l’egoïsme, la supèrbia, la fossilització i la formidable buidor ideològica de les esquerres, les velles i les noves. Un pacte a la portuguesa, una “geringonça”, que en diuen allà. Però que funciona. Ha donat uns resultats més que raonables per als ciutadans i per a la castigada economia portuguesa. El país no s’ha enfonsat, compleix més o menys els seus compromisos i objectius de dèficit, fa poc soroll, i a sobre està frenant l’austericidi. I, per si faltava alguna cosa, els talibans tramposos de Brusel·les i Berlin tenen pocs arguments per criticar el que estan fent, perquè se'n van sortint. 

I nosaltres amb Rajoy. Quina enveja. 

Clar, a la resta de la península Portugal no ens importa gens ni mica, perquè anem de sobrats i preferim entretenir-nos amb el dictador Fidel Castro i altres nostàlgies suposadament esquerranoses.

Mentrestant, les esquerres portugueses van fent coses, a la seva, demostrant que hi ha altres polítiques possibles i que no són cap hecatombe que ens porti a la fi del món. Han revertit moltes polítiques neoliberals i han demostrat que les coses es poden fer d’una altra manera, amb un govern seriós en minoria. Ja porten un any, sense radicalismes, amb molt pragmatisme i amb resultats. 

I aquí? Aquí el soroll continua, l’esquerra vagareja perduda per les galàxies i Rajoy governa amb força comoditat i continua aplicant el full de ruta de l’austericidi. 

Anys perduts, els passats i els propers, que ja no es podrà dir que són culpa de Rajoy, sinó de tots els que el van posar, per activa o passiva, mentre s'entretenien amb les seves cosetes i les seves misèries. I així ens va.

Víctimes: 1 de cada 3 dones

9:59
(25.11.2016) La dada és brutal. Una de cada tres dones europees ha patit en la seva vida alguna forma de violència masclista: agressions físiques o sexuals. Aquesta és la dimensió del drama, davant del qual encara gran part de la nostra societat es queda absolutament indiferent. I encara es poden afegir algunes dades més, igualment esfereïdores. Una de cada vint dones ha estat violada o agredida sexualment. Una de cada tres ha patit maltractaments psicològics per part de la seva parella. Una de cada dues ha patit assetjament sexual. I es considera que només una o dues de cada deu presenten denúncia: si ho féssin totes, bloquejarien la policia i la justícia. Aquesta és la crua realitat. 

I encara podríem afegir unes quantes xifres més bèsties, més escandaloses, al voltant d’aquesta vergonya: les ablacions i altres mutilacions, les nenes casades per força, la prostitució (que, no ens enganyem, quasi mai no és lliure) i tantes altres formes d’explotació de les dones... 

Tot plegat és d’una brutalitat extraordinària i té un poder indiscutible: revela quin és l’autèntic lloc de la dona a la nostra societat i al món. 

I encara té un altre poder, més esgarrifós: el de descobrir com veuen realment les dones una gran majoria d’homes i el d’entendre en quina barbaritat s’ha convertit la masculinitat al llarg de la història. 

Amb un Dia Internacional com el d’avui no resoldrem res, tot i que ajuda almenys a posar la tragèdia davant dels ulls de qui la vulgui veure. D’aquí en surten canvis, solucions, revolucions? Ho dubto força, aquest no és el camí, perquè s’acaba perdent en la retòrica. Com amb tantes campanyes de sensibilització i actes simbòlics. Cert, almenys es va trencant algun trosset de la crosta de por, silenci, indiferència i dolor que amaga l’autèntic rostre de la nostra societat. Un rostre dur i agressiu, d’injustícia i abús, un rostre inhumà, que és el dia a dia de moltíssimes dones, d’una gran majoria de dones, amb totes les excepcions que vulguem. 

Però a base de dies internacionals i concentracions reivindicatives no anirem enlloc i l'any que ve podrem dir el mateix que aquest.

...lo que se da, no se quita...

6:47
(24.11.2016) A ella li va tocar donar la cara, pagar (una mica) les barrabassades pròpies i les dels altres i quedar com un drap brut. Tanmateix, sabia que tenia una certa cobertura si aguantava el xàfec (això de ser senadora tampoc no està malament) i que més endavant podria possiblement aspirar a una certa rehabilitació i a una mica d’afecte dels seus. 

Així funciona: si aguantes i calles, no et deixarem en pilotes i un dia tindràs la teva recompensa. És un comportament típicament mafiós, que trobem en molts àmbits de la vida: pura descripció de la part més bruta i tòxica del sistema que barreja poder, diners, política, imatge i mentides i cara dura a dojo. Rita Barberà personificava tot això. 

I ho saben fins i tot els que ara la volen convertir en víctima injusta d’una persecució sàdica per coses insignificants: Santa Rita dels mil euros de res o de les bosses de mà de luxe... Ara tot són lamentacions i intents demencials de buscar culpables. Quina barra que arriben a tenir. Que ràpid han trobat l’argument que creuen que pot protegir-los: una mort oportuna pot servir per a moltes coses. 

És pornogràfic actuar així, sí, però en aquest país ja queda poques coses que ens puguin sorprendre...

Com també és pornogràfic i estúpid negar-li un minut de silenci, un gest de respecte i humanitat, que no és incompatible amb denunciar el que ella feia i representava: aquesta és la ràbia que portarà Iglesias a la perdició tard o d’hora. 

Però ja tenim una màrtir, al costat dels Bárcenas, dels Pujols, els que s’aniran menjant els EREs andalusos, les Esperanzas i tota la interminable galeria de figures il·lustres que ens han demostrat fins a on pot caure baix la política gràcies a una immensa majoria de ciutadans cridaners però dòcils, espantats i indiferents. 

Si ells ho fan -i ho feia amb gran naturalitat la "millor alcaldessa d'Espanya" i part de la galàxia- és perquè nosaltres els i ens ho deixem fer, no ho oblidem.

Canvi de rasant

10:04
(23.11.2016) A veure qui és el valent o la valenta que gosa dir-ho: no hi haurà referèndum ni, encara molt menys, independència. Les aigües han arribat fins aquí, fins a un canvi de rasant que s'està començant a dibuixar en la política catalana i espanyola. Hi ha encara molt de camí per recórrer, han de passar encara moltes coses, però ningú no es podrà quedar fixe, palplantat, exactament allà on és ara. Ni els que només saben recórrer a la llei i els jutjats, ni els que pensen que es pot proclamar la independència d'un país sense trencar alguns plats, en sentit literal i figurat, ni els que ignoren que més de la meitat dels catalans no acabem d'estar convençuts amb això de la independència, per molt que ens emprenyin i ens ofenguin molts dels greuges que hem hagut d'aguantar. 

Alguna cosa es mou en el rerefons, discretament, suaument, amb totes les cautel·les del món. Ningú no vol enganxar-se els dits ni moure peça abans d'hora. S'aniran dissenyant escenaris per rebaixar la tensió política i l'escenografia inflada dels darrers anys, es buscaran fórmules impossibles perquè ningú no hagi d'admetre que es baixa els pantalons i apareixeran alguns esbossos d'acords, de canvis… 

No esperem res de l'altre món, sinó pur pragmatisme i ganes de passar una pàgina que tothom sap que està acabada. Les relacions de Catalunya amb Espanya no tornaran a ser les que eren, sens dubte. S'ha esquerdat una cosa molt profunda i encara ho veurem més clar en els propers anys, amb noves generacions cada vegada més desconectades. Espanya no es regenerarà en absolut però sí que donarà una mà de pintura a la façana, sense canvis significatius i amb més resignació que altra cosa. I aquí haurem de seguir pensant en un “nou país” però de veritat i sumant-hi més gent, trencant també els vells motllos, reinventant la catalanitat i somiant poques truites. 

Per aquí poden anar els trets, ara per ara, a no ser que en algun dels revolts del camí, abans de culminar el canvi de rasant, algú perdi el control i passem directes a la pàgina en blanc que hi ha al final del guió...

El gol d'Adolfo i el Borbó

7:42
Ens van colar un gol com una casa. S’acaba de saber un dels petits o grans secrets de la transició: que l’any 1977 Adolfo Suárez va descartar fer unreferèndum sobre la monarquia perquè tenia claríssim que el perdria. Una confessió “off the record”, que va quedar gravada per casualitat, ho confirma amb la pròpia veu del personatge. Van haver de buscar altres fórmules creatives per esquivar un referèndum i colar a la societat espanyola un gol com una casa perquè la monarquia fos inqüestionable i estigués blindada com si vingués de la gràcia de Déu, com els poders d’aquell general… 

Entre l’antic president i el “rei emèrit” (un altre invent “creatiu”que no s’aguanta per enlloc) s’ho van manegar força bé: no seria just ignorar ara que en aquells temps era senzillament impossible una Espanya republicana. Ho és ara? Segurament sí, infinitament més. Ho veurem? Ni de conya.

Ens van muntar una operació de recanvi plena de trampes, ens repeteixen que a la gent no li preocupa gens això de “monarquia o república”, ens ensenyen enquestes que demostren que la monarquia té un suport gairebé unànim entre els ciutadans… És a dir, que una vegada més han decidit que no toca ni tocarà mai, que ja estem bé com estem i que no hi ha res a discutir. Molt menys a través de referèndums, aquella cosa diabòlica que dóna al poble la possibilitat de decidir directament, ni que sigui només de forma no vinculant… 

Aquest no és país per a referèndums: d’aquí, en gran part, el pànic a un referèndum català. Comences obrint l’aixeta una mica i s’acaba produint un tsunami. El que aquí funciona de fàbula és colar gols monumentals i després protegir-los amb la llei. A veure qui és el valent que, amb totes les conseqüències, gosa plantar cara. Fins ara no es pot dir que els hagi anat gens malament, la veritat…

L'impasse entre el sí i el no

18:42
(19.11.2016) Les enquestes insisteixen una i altra vegada en el mateix: mig país està pel sí, l’altre mig pel no, i hi ha un munt de gent que fluctua entre els extrems. És a dir, no està encara prou clar. És un empat tècnic, sí, però també l’evidència més clara que no per voler córrer molt arribes abans a lloc: el sobiranisme té massa pressa i llegeix precipitadament la realitat. 

El “ara o mai” està portant-ho tot a un carreró sense sortida i a pregar discretament perquè algun dia des de Madrid arribi una llumeta, s’obri una porteta, s’escoltin algunes paraules amables... Ves a saber, perquè de moment no hi ha indicis dignes d’aquest nom. 

L’independentisme continua fascinat per la màgia i amb grans dificultats per reconèixer la realitat. Aquest és el punt feble del procés. No un percentatge en una enquesta o un referèndum, sinó pensar que es pot tirar endavant sense la meitat del país. És senzillament una barbaritat i un impossible. 

En el meu cas, hi ha dies que penso que més aviat diria que sí i d’altres que em quedo en més aviat no. 

Per descomptat, el que desitjo és poder votar seriosament, d'una punyetera vegada, i que surti el que una majoria clara i rotunda vulgui. 

Reconec que cada vegada que m’emprenyo, i són moltes, m’acosto a la ratlla del sí. Però gran part del discurs del sí em deixa fred, per no parlar d’una estratègia vacil·lant i d’una preocupant incapacitat per dibuixar de veritat un país nou per a molt més de la meitat de la gent. 

El catalanisme ha eixamplat algunes de les seves fronteres, però no ha aconseguit abraçar la majoria de la població. La meitat a favor del no és una constant que diu molt i que des del sobiranisme no hi ha voluntat d’entendre, d’assumir ni de seduir. 

Entre altres coses, perquè el que falta aquí és un gran pacte intern. Com serà això o allò altre, les llengües, la relació amb Espanya, la diversitat, els excessos del talibanisme catalanista... Evidentment, aquestes coses preocupen i refreden a la meitat de la població de Catalunya. 

Mentre no hi hagi aquest pacte, l’empat s’eternitzarà.

És la llei, diu el rei

18:40
(18.11.2016). Són “cansinos”: poques paraules defineixen amb més gràcia aquests repetitius defensors de les virtuts de la llei. Que sí, que ja ho sabem, que la llei està per complir-la, per respectar-la i per canviar-la. Però també sabem que la llei és filla de la política -en democràcia, clar- i no la seva presó. Això “ells” també ho saben, però fan veure que no, perquè no els convé gens ni mica. Aquesta és la clau de fons del discurs del rei Felipe. 

Embolicada amb un grapat de tòpics sobre la convivència, el futur en comú i bajanades per l'estil que no se les creu ni ell, apareix “la llei”, l'argument suprem. Missatge per a Catalunya? No arriba ni a això. És un missatge per al lobby d'interessos que representa, el que se sacrifica pel bé d'Espanya i té claríssim que qui controla la llei, els jutges i la policia té molt de guanyat en aquesta història. 

Quan diuen “llei” estan dient “por”. 

La llei es compleix a vegades per convicció democràtica, per convenciment de què representa un bé superior… o simplement perquè si no la compleixes et cau el pèl. La llei està ben muntada perquè sigui impossible canviar-la a la pràctica i perquè esdevingui un obstacle insuperable no ja per a les revolucions, sinó fins i tot per a petits canvis. En aquest país tot està millor travat del que sembla. I si el sistema té forats, apareixen els policies i els jutges, la maquinària de coacció i de càstig. No hi ha, doncs, política possible més enllà de passar pel tub i conformar-se amb les engrunes. 

Aquesta és la qualitat democràtica que plantegen a les dues principals amenaces del sistema: el sobiranisme a Catalunya i l'esquerra radical, emprenyada, que aspira a representar els desheretats. En els dos casos, la llei és la llei. Acompanyada de la dosi adequada de temor a través de jutges i policies i d'una mica de guerra bruta a les clavegueres de l'Estat. Així funcionen les coses. En això ha acabat el sistema nascut de la transició. I amb aquesta música acompanyarà la lenta decadència del país en els propers anys. Una llàstima, perquè tot hauria pogut acabar tan diferent…

Avarícia energètica

18:39
(17.11.2016) Parlem (no molt, només de tant en tant) de la pobresa energètica que condemna molta gent a viure en condicions miserables i que és especialment visible, i pornogràfica, amb els “desnonaments” de llum, aigua o gas. Tallar aquests serveis no deixa de ser una forma de desnonament, de “llançament”, com tantes altres. 

Succeeix molt més amb el gas i l'electricitat que amb l'aigua: curiosament, o no tan curiosament, allà on hi ha competències municipals, les companyies s'han avingut a fer convenis per tractar amb una mínima decència els drames socials. Els serveis que giren en una altra òrbita, la dels governs català i espanyol, van més per lliure i estan molt ben acostumats a fer el que els dóna la gana. A Catalunya és cert que s'han fet passos molt remarcables, per bé que molt tímids i sense fer massa passigolles a les grans companyies. Però a Espanya, a nivell estatal, no s'ha fet gairebé res. L'actual govern del PP, per exemple, ha tumbat sistemàticament qualsevol iniciativa parlamentària en aquest sentit. 

És claríssima la diferència entre governar per a les persones o al servei dels interessos econòmics, que en el futur acostumen a ser generosos en la recompensa i agraïment. 

Aquest país està ple de gent que predica les virtuts del liure mercat i de la competència, però que en realitat aspira a aconseguir del govern de torn les lleis necessàries per tenir segrestats els seus clients, per cobrar el que vulguin, per rebre subvencions directes o indirectes, per ser tractades com a serveis públics estratègics quan els convé però sense deixar de ser mai un fabulós negoci privat amb vocació de monopoli i d'eternitat. 

L'escàndol de la pobresa energètica és la part més impúdica del gran negoci de l'avarícia energètica, l'avarícia corporativa que està empobrint i arruïnant el país amb la col·laboració de l'actual govern però també dels anteriors. 

Hi ha coses que no canvien mai, simplement són més o menys brutals o descarades. Però no deixa de ser el mateix: molt patriotisme amunt i avall, però l'autèntica pàtria és el diner i gran part de la política que està permanentment agenollada i sotmesa als poders econòmics. El rebut de la llum, per exemple, és el millor símbol d'aquest expoli en el qual encara tenen la cara dura de donar-nos consells per estalviar…

Vides cremades

18:37
(16.11.2016) Una dona de Reus ha mort cremada per culpa de Gas Natural Fenosa, dels governs espanyol i català i dels parlamentaris que podrien fer lleis que impedissin la ignomínia de la pobresa energètica. 

Culpa? Sí, amb totes les lletres, tot i que evidentment no es tracta d'un concepte jurídic, sinó d'una culpa ètica. No ho solucionen perquè no volen. De la mateixa manera que no solucionen el drama dels desnonaments o de l'endeutament desorbitat i injust de tantes famílies, de tanta gent arruïnada per a tota la vida. 

Aquesta dona va incendiar el seu pis perquè feia dos mesos que vivia a les fosques, il·luminant el seu pis amb espelmes. Tenia aigua perquè el seu ajuntament li pagava les factures, cosa que diu molt de l'ajuntament i de la situació de misèria en què vivia. Però li van tallar la llum i la van condemnar. El seu no és un cas únic, segons afirmen els bombers: la pobresa energètica és una de les principals causes d'incendis domèstics. 

Però això no importa en absolut ni a les empreses que viuen dels ciutadans ni als governs que en teoria els han de servir. És dur de dir, i hi ha tota mena d'argúcies argumentals per dissimular-ho, però quan es vol, es pot. 

Evidentment que existeixen recursos per evitar aquestes tragèdies inhumanes, però hi ha gent, hi ha poders, hi ha interessos, que senzillament no volen. El cas d'aquesta dona gran de Reus és un de tants, un de molts. 

S'han cremat i destrossat milions de vides, amb una indiferència espantosa. No importen, això està clar. Importen més altres coses, els interessos econòmics que hi ha al darrere. I pel que fa als poders públics, és evident que n'hi ha que sí que es preocupen per la gent, puguin més o puguin menys, i d'altres que senzillament passen de tot, perquè tenen altres prioritats. No ho diuen, però ho fan. 

Hi ha una línia vermella d'indignitat que molts poders públics han traspassat amb naturalitat, sense traumes. Són insensibles al dolor, al drama, a la misèria, a la injustícia. Viuen en un altre món. I no passa res. Mor una dona i ens n'oblidarem en uns dies. Hi ha altres drames, ens n'oblidarem. Compten amb això, amb l'oblit col·lectiu. També és part del problema, com totes aquestes vides cremades i destruïdes: no tenim prou memòria quan es tracta dels altres.

Barcelona - París - Washington

18:35
(15.11.2016) En un país on el president de la Generalitat li escriu al president francès una carta en anglès, i a sobre li demana complicitat, no hauria de passar desapercebuda la darrera relliscada amb França. Dintre de l’estratègia d’anar pel món fent amics, als nostres parlamentaris (una part d’ells) no se’ls va acudir res millor que invocar el dret a decidir de la Catalunya nord francesa. Brillant. Una excel·lent manera de fer amics, que ha provocat la protesta diplomàtica (manera fina de definir uns quants “mecagumséus”) del govern francès, a Madrid i a Barcelona. 

Provocar un problema a França, que ja té un govern amb poquíssimes simpaties envers l’independentisme català i molts dubtes sobre la seva solvència, és realment l’estratègia encertada en aquests moments. 

Com ho és el primer tuit del president Puigdemont davant l’apocal·lipsi Trump: venen temps fotuts i complicats, venia a dir, i se l’entenia perfectament. No estava aplaudint de felicitat el nou president americà, se suposa que per les formes, ja que la proximitat ideològica neoliberal és més profunda del que sembla i del que volen admetre. 

Després va afinar el llapis i, ja en anglès, va decidir que un president ha de felicitar un altre president i que els països no tenen amics, sinó interessos... Una fórmula una mica més encertada si algun dia vols que t’escoltin de veritat a Washington, per molt que en el fons tothom sap que això és gairebé impossible. 

I així va el país, amb un munt de feina a casa, amb una societat no menys esquerdada que l’americana, discutint per enèssima vegada la llei electoral i, això sí, plenament dedicat a les relacions internacionals i als referèndums…

Un president amb pebrots i pasta

18:34
(12.11.2016) Diuen que la victòria imprevista de Trump és inexplicable. Un misteri. Sí? Veiem-ho… 

1) No ha guanyat, en absolut. Ms. Clinton i Mr. Trump han empatat en vots, pràcticament. Però el sistema “premia” un dels dos candidats i manipula absolutament, pornogràficament, la voluntat popular. A Espanya i a Catalunya passa quelcom semblant, una mica menys barroer, però en la mateixa línia. Diuen que és per afavorir la governabilitat, però en realitat és una estafa. La democràcia és “una persona, un vot”, ni més, ni menys. 

2) El millor candidat “progre”, dintre dels esquemes nordamericans, era Sanders. Ah, sí… massa esquerranós, amb massa idees pròpies… Clinton era i és pura casta, amiga de Wall Street, la banca i bona part dels grans mitjans de comunicació. Progre? D'esquerres? Au, vinga. 

3) Trump és un “mal bitxu”, sí, però ha fet d’heroi popular, un “outsider” contra tot i tothom, contra els que teòricament eren dels seus, dient el que li sortia dels nassos, desafiant, amb dos pebrots i pasta a dojo. Pur “somni americà”, pur exemple de la gran mentida americana. Però funciona de meravella com a relat primitiu. I ara, què? 

I 4) A Europa faríem bé d’aprendre la lliçó nordamericana. I ràpid. Un dels més brillants polítics espanyols, un tal Aznar, ja la va aprendre en el seu dia, als anys 90, i les conseqüències estan a la vista de tothom: un èxit espectacular, inqüestionable, simpaties polítiques i consideracions ètiques al marge. Pebrots, pasta, estratègia clara i poques manies, aquesta és la fórmula infal·lible. Trump no ha guanyat però és president. Diuen que això és culpa del populisme, però és fals. El populisme i la democràcia són indestriables, no ens enganyem. La clau és la llei electoral. Els autèntics amos del sistema ho saben perfectament. 

Ara tenen un president estrambòtic, sí, però també saben perfectament com controlar-lo. Mirem Obama, si no: el seu llegat polític és el no-res. Amb elegància i estil, sí, però el no-res. El sistema funciona, ja ho veiem. D'això es tracta, que no canvii res, però fent molt soroll. I aquí anem del mateix.

Llei electoral a la catalana

18:32
(9.11.2016) Fa uns trenta-set anys que Catalunya no té llei electoral pròpia. Funcionem amb la llei general espanyola. D'entrada, això no hauria de ser ni bo ni dolent, pel fet de regir-nos per una llei espanyola, que és el país, nació de nacions, estat o cosa a la que pertanyem i continuarem pertanyent encara força temps. Que sigui espanyola no és el problema, excepte per a aquells als quals els fa fàstig, més o menys dissimulat, tot el que sigui espanyol. 

El problema és que la llei és molt millorable, que fa trenta-set anys que ningú no ens prohibeix canviar-la i que la culpa no és de l'Estat malèfic, sinó de la política catalana i dels seus partits dominants. No hi ha hagut mai manera de què es posin d'acord. 

Quin és l'obstacle? El mateix que al conjunt d'Espanya: als partits no els agrada allò tan clàssic, “una persona, un vot”. Ni els agrada ni els convé. A base de martingales diverses, a les generals i autonòmiques (però no a les municipals), els vots d'un lloc valen més que els d'un altre. És a dir, hi ha partits als quals els costa moltíssim treure diputats i a d'altres els és facilíssim. 

Diuen que la llei actual facilita la governabilitat, però això és una mentida com una casa. Simplement, premia el partit guanyador i aquells llocs en els quals el partit guanyador pot guanyar més fàcilment. Així tenim la vella discussió: què val més, guanyar en vots o en escons? I no ens adonem de la perversió: guanyar en vots no significa forçosament tenir més escons. 

Aquesta és la gran trampa de la democràcia espanyola i catalana: els vots no valen el mateix, fet que es justifica amb excuses de tota mena, que curiosament sempre porten a premiar uns determinats partits. 

I clar, a qui li interessa canviar això? Al que guanya, mai, per suposat. De manera que trenta-set anys després, estem com al principi: el Parlament, tan enfeinat com està amb la desconnexió, ha trobat un moment per tornar a reprendre el tema per enèssima vegada en quatre, quatre, dècades. Això sí, ho porten discretament. Si fessin massa soroll, potser haurien d'explicar massa coses que no serien fàcils d'explicar. Ni culpa de Madrid, ves per on.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes