La monja Teresa
Forcades. Sor Lucía Caram. Ada Colau. Manuela Carmena. Tania
Sánchez. Susana Díaz. Teresa Rodríguez. Cristina Cifuentes. Muriel
Casals. Carme Forcadell. I fins i tot, si molt m'apuren, la reina
Letizia. Al marge de les majors o menors simpaties ideològiques i
personals, formen part d'una interessantíssima onada de noves
polítiques i de noves dones polítiques. Les dues coses alhora.
Sí,
m'he deixat la Rita Barberá, l'Esperanza Aguirre, la Rosa Díez, la
Camacho o la Luisa Fernanda Rudi, a més de la María Dolores de las
Mentiras, que diria en pedrojota. O la Chacón. Qüestió de pell: no
puc amb elles.
Efectivament, són dones. No per això fan millor o
pitjor política, clar que no. Però pertanyen a la vella política,
a la més rància, a la que intentem deixar enrere. En poc temps, la
política espanyola i catalana s'ha omplert de dones que tenen un
paper protagonista, que plantegen nous escenaris, que insinuen
lideratges poderosos. Els papers principals continuen reservats
massivament als homes, sí, però són massa coincidències: aquí
s'està dibuixant un canvi de tendència que pot ser contagiós. La
política és, entre moltes altres coses, l'escenari simbòlic on una
societat es reflecteix: ara toca més senzillesa, més autenticitat,
més “contingut” i menys “rotllo patatero”.
Són casualitat,
tantes dones? Segurament. La política és encara cosa d'homes, com
la direcció d'empreses, les finances o la guerra. Però la pròpia
política, amb la seva capacitat de projectar imatges i històries,
pot acabar donant una empenta notable a la llarga lluita per la
igualtat. No per ser dones ho faran millor, ni pitjor. El que compta
és que ho puguin fer sense que importi si són dones o homes. Això
ja és un pas endavant molt notable.
Però diria, diria, que a més
la majoria aporten una dosi d'aire fresc i nou justament perquè en
algun moment hauran hagut de trencar la barrera de ser dones. I
aquest trencament és el millor que tenen per aportar, ara que
almenys ens plantegem un canvi de rumb...
(Diari de Terrassa, 27 de maig)
