Espe: llesta com una fura

13:38

•

Quan una persona oportunista i sense escrúpols com Esperanza Aguirre és capaç d’afirmar que no tindria problemes per pactar amb Podemos, és que alguna cosa molt grossa està passant a la societat espanyola. És llesta com una fura, jo no la menystindria... Ella s’ensuma un fenòmen que el ràdar dels partits no està captant en absolut, perquè està programat per a una època que ja no existeix. Tanmateix, hi ha gent hàbil (més enllà de que ens caiguin millor o pitjor) que intueix que la terra s’està movent sota els seus peus. I no en tenen ni idea de cap a on. No ho reconeixeran, però no ho saben. 

A l’inrevés de tots aquests que fan pronòstics per a les municipals sense tenir al darrere ni una sola dada, només la seva suposada i infal·lible intuició. Una intuició que no és més que el seu desig: com el que compra un número de loteria i creu que li tocarà. Igual: hipòtesis per passar l’estona i a veure si aconsegueixen entabanar algú. 

L’Aguirre ha començat a moure’s, a eixamplar fronteres, a trencar esquemes, a veure si cola. Podrà? Jo desitjo que no, òbviament, però la seva és l’estratègia encertada. I el toc “rebel” acaba d’arrodonir-la. Més el seu “desparpajo”, clar. 

A Catalunya passa si fa o no fa el mateix: el sobiranisme és un misteri, en fase inicial de mutació. I la resta, també. No hi ha res que es pugui donar per suposat. 

Per primera vegada en molt de temps no hi ha res previsible. Ni els canvis ni les continuïtats. Ni tan sols les banderes, que funcionen molt bé en política per simplificar. Això va i anirà d’una altra cosa, que ara per ara és un gran misteri. 

Però el terreny s’està movent silenciosament. Els ciutadans encara no saben què faran, què farem. Depèn, ja veurem. Potser a l’últim minut, amb aquell cop de geni que et diu: agafo aquesta papereta i no l’altra, i  a fer punyetes. 

Revolucions i independències en cinc minuts, no en veurem gaires. Però per sorpreses probablement no quedarem. 

(10 març 2015)

READ MORE

Euskadi és d'un altre planeta

14:23

•

El cicle electoral del 2015, que pot arribar fins al 2016, ha començat lluny d’aquí. A Andalusia. Lluny d’aquí geogràficament, sí. I políticament, a anys llum. Però no sentimentalment, perquè Andalusia té i tindrà lligams molt estrets amb Andalusia: no els del folclore de les cases regionals, sinó uns altres, molt més interessants i menys viciats. Andalusia no ens és aliena en absolut. 

Allà s’està començant a jugar la primera partida d’un campionat d'alt voltatge que recorrerà Espanya. 

Potser no com un terratrèmol, però sí com una ventada d’aire nou: eleccions andaluses, després les municipals (que hi ha qui intenta tunejar i desfigurar perquè semblin el que no són, juntament amb les autonòmiques “de segona” (és la pura veritat), i al final del camí, les generals i qui sap quan, les catalanes. 

Espanya i Catalunya canviaran menys del que alguns es pensen i més del que uns altres voldrien: està canviant la tendència, i ja era hora, però no hi ha varetes màgiques a l’horitzó. 

El mapa de partits començarà a mostrar mutacions sorprenents, tot i que els vells partits resistiran, apareixeran noves cares o es renovaran algunes que ja coneixem, es reescriuran a fons molts programes, apareixeran el clàssic discurs de la por però també el de l’esperança... 

I anirà obrint-se camí una nova política: això no serà Xauxa en dos dies, però tampoc la bassa tòxica que ara ns ofega i enverina, a més de bloquejar el nostre futur, el de tots.

Andalusia canviarà menys i Catalunya canviarà més. I Madrid i València continuaran essent coses incomprensibles, probablement. I la resta, “a verlas venir”, com sempre, llevat del País Basc, que a la pràctica és ja pràcticament independent, amb el vist-i-plau de Madrid. 

A Catalunya sempre ens oblidem del País Basc, tot i que en parlem molt: no ens adonem dels grans avantatges del seu suau camí cap a la independència “de facto”, fins i tot subvencionada per la resta d’Espanya. No sabria dir jo a qui li va millor... 

Perquè en tot aquest brutal cicle electoral que ens caurà al damunt, curiosament és com si Euskadi no existís. Com si fos d'un altre planeta. Alguna explicació deu tenir, no?

(7 març 2015)

READ MORE

Desnonaments: líders mundial en porno dur

9:15

•

Una de les pitjors coses que pot ser un ésser humà és indiferent al dolor dels altres. És un dels més clars signes de crueltat, d’egoïsme, de maldat. Tu pots ser soldat en una guerra, pots haver de disparar un tret, pots ferir o matar un altre soldat... 

Però a partir d’aquí pots triar diferents graus de crueltat o d’humanitat. Passar de tot és una possibilitat. Picar la carn del teu enemic i menjar-te-la n’és una altra. Deixar-lo morir el més dolorosament possible és una tercera... Hi ha diferents nivells. O pots sentir el dolor de la víctima que has causat, intentar minimitzar-lo. I si ets una persona de bon cor, intentar compensar-lo d’alguna manera. 

La condició humana és així: mai no serem perfectes (qui ho digui menteix i és un absolut hipòcrita) però podem triar fins a quin punt volem ser imperfectes o indignes. Podem triar fins a on estem disposats a caure baix. 

I això a què ve? Res, poca cosa. Dades sobre desnonaments a Espanya: el 2014 van pujar un 7,4%. És a dir, 34.680 desnonaments. Multipliquem per dues o tres persones en cada cas, per exemple? Busquem a google històries dramàtiques? I si busquem imatges, que encara són més poderoses? O les fotos dels herois de la PAH que lluiten contra els bancs amb una simple samarreta verda? O les dels policies que els governs fan que defensin els bancs, els usurers i els voltors i que "matxaquin" a les persones? 

Més pornografia és impossible. Però aquesta no esvera a les persones suposadament “benpensants”. Coses que passen. Com si a altres països, infinitament més seriosos i en absolut sospitosos de ser “bolivarians”, com França, Gran Bretanya, Alemanya, els Estats Units, el nivell de pornografia hipotecària, bancària i política fos similar al d’Espanya. O e Catalunya, on governa la mateixa ideologia però amb una altra disfressa: no, no estan al mateix nivell de porno dur que nosaltres, espanyols i/o catalans.

Aquests països no són germanetes de la caritat. Però no volen ser campions mundials de la pornografia ni de la indecència. I aquí, a Catalunya, a Espanya, això sembla, per a certa gent que ens governa, que no és problema. Aquí el porno dur és el més normal del món. 

Volen que ens resignem a viure en un país guarro i indecent. Y va a ser que no...

(6 març 2015)

READ MORE

El soufflé català no baixarà

9:51

•

Ves a saber. Es comença a enfonsar el soufflé independentista? Ja qui ha ha tret el cava de la nevera per celebrar-ho: una enquesta d’El Periódico se suma a tota una llarga sèrie d’indicis que sí, poden significar això. Per a ells, el soufflé no és res més que un pet bufat. Una cosa que no veurem ni en cent mil anys. Això és el que els agradaria que fos.

Però no: el suflé ja no puja més, ha deixat d’inflar-se. Però no baixa. Ni baixarà. Això sí: canviarà, mutarà.

L’independentisme ofereix un canal per a la monumental emprenyamenta que arrosseguem pel maltractament sistemàtic de Catalunya, per la incomprensió i per tanta estupidesa nacionalista espanyola, tan curta de mires. Però l’independentisme no ofereix un projecte sòlid de futur. És una fugida cap endavant, comprensible emocionalment, però políticament i estratègicament inconsistent. 

No me n’alegro en absolut, gens ni mica, però ni és sòlid ni té un bon lideratge: ni de partits, ni d'Omnium ni l'ANC. Res. 

I si parlem del Molt Poc Honorable Desgovern de la Generalitat, el panorama ja és desolador: el país no té govern, no va enlloc i això és cada dia més evident. Sort que eren els millors, que si no...

Hi ha massa gent que ens convida a saltar al buit alegrement, i el país s’ho està pensant. Tampoc no hi ha marxa enrere: Catalunya ha canviat profundament. 

L’esquerda política amb Madrid és insalvable i anirà a pitjor, però encara queden fortíssims lligams emocionals, culturals, econòmics, de tota mena. Això no s’ha esquerdat encara. Per sort: tampoc no és gens desitjable ni té res a veure amb una possible independència, sinó més aviat a una certa repugnància envers allò que és espanyol. Doncs no, a la majoria Espanya no ens fa fàstig, tot i que n’estem tips de la política espanyola. I de la catalana, en la mateixa proporció. La independència pot ser una bona opció de futur, però no per aquesta via. 

Per això el sufé no creix, però tampoc no baixarà. Quan Espanya desperti, si vol, el soufflé estarà encara aquí. I en un cert temps entrarà en una nova fase, si es desembussen la política espanyola i la catalana.

READ MORE

El complot i "l'omertà"

13:35

•

Catalunya és “l’omertà”. La llei del silenci, de la submissió, dels interessos creuats.  Canvi de cromos, discret, amb alguna punyalada de tant en tant. Tu no et fiques amb mi, jo no em fico amb tu. Si jo mano, tu no em qüestiones, i a canvi jo et deixo viure. Això no és un país ni lliure ni obert, sinó un país restrenyit i acobardat. Un país més mafiós del que ens agrada a tots admetre.  Un país més brut, més podrit, del que expliquen les cròniques oficials. 

Aquests dies ho veiem amb “l’afer dels Pujols-Ferrussoles”: se’n sortiran, segur, però han deixat al descobert totes les misèries patriòtiques i familiars. La culpa no és de qui ho ha destapat (malèvolament, clar: Rajoy i l’equip de clavegueres de l’Estat, amb Fernández Díaz al capdavant), sinó de qui va omplir les clavegueres de tones i tones de residus tòxics. I ara tenen la santa barra de denunciar “un complot polític”. Llàstima que ja no funciona, ja no ens creiem tanta mentida. 

És possible que un dia no molt llunyà Catalunya sigui independent, però abans haurà de ser diferent: si no, tot plegat acabarà en no-res. En mans d’aquesta gent i dels seus hereus directes, i indirectes, aquest país no anirà enlloc. És una evidència: només cal veure quant de temps hem perdut, estem perdent i perderem encara.  

No hi havia oasi, hi havia “omertà”. Llei del silenci. I ara ens surt la merda per les orelles, dit sigui amb el més elevat patriotisme: o fem neteja o no anirem enlloc.  

La casta catalana és la mateixa que la madrilenya. El “capitalismo de amiguetes” és el mateix que “el capitalisme d’amiguets”. Les portes giratòries són les mateixes. El conglomerat polític-financer-immobiliari-mediàtic és el mateix. 

I tot això hem d’arrossegar cap a una hipotètica independència? 

Ni Espanya ni Catalunya es mereixen tanta misèria. Independitzem-nos primer de la màfia, i després ja veurem. Perquè per primera vegada serem lliures, ni que només sigui cinc minuts, d’aquesta plaga de sangoneres. 

(4 febrer 2015)

READ MORE

Mobile World Congress o indústria de veritat?

8:39

•

Grans panegírics a tota la premsa del país. Que excitant és ser els protagonistes d’una fira mundial sobre tecnologies mòbils. Guai és poc. Barcelona és la capital del món. Catalunya, “ni te cuento”. Les estructures d’Estat ens surten per les orelles. Xauxa no és res al costat del que estem fent... 

Però què estem fent realment? Una fira. Mobile World Congress. La cimera mundial de la indústria mòbil. Però, exactament, què fem aquí que ens excita tant? La fira. I on és la indústria mòbil? Arreu del món, però aquí fonamentalment el que tenim és... un país líder en usuaris i compradors de smartphones. I una fira espectacular, clar que sí. Que comença un dia i acaba un altre dia, mentre que a altres països tenen uns 360 dies d’indústria, més quatre o cinc de fira a Barcelona. 

Nosaltres hi posem els hotels, els patètics esforços de L’Hospitalet per treure pit, els taxis, els cambrers, les rutes turístiques, el Rei i les fantasies animades del president Mas... Guai. Fascinant. Som ja la capital de la modernitat. Tanmateix, no estaria de més comparar la nostra fascinació amb els smartphones i la que tenen a països seriosos com França o Alemanya. Curiós, eh? Els passem la mà per la cara. Som líders mundials en whatsapp, facebook i trending topics. I d’això es menja? No, més aviat no. O es menja poquet.  

Però ens han de vendre com sigui (Rajoy fa el mateix, no ens capfiquem) que la “marca Barcelona” és el “no-va-más” de la modernitat. Capital del món mòbil, eh? I un be negre. Una fira, sense indústria, no és capital de res. El de sempre: turisme de negocis, la gran cosa. Quan el que importa és la indústria, després els negocis i... finalment queda el turisme, per arrodonir la jugada. 

El paper que juguem en l’ecosistema és el del turisme i els serveis. Ens deixen posar-nos medalles, clar, perquè això és la xocolata del lloro.  L'autèntica riquesa, l'autèntica indústria, està a un altre lloc, mentre aquí estem la mar de satisfets d'haver-nos conegut. I així anem: millor, impossible.

(3 febrer 2015)

READ MORE