El gen franquista i el jutge Vidal

5:07
Ni a Espanya ni a Catalunya no es va tancar el franquisme, sinó que es va tapar. No és el mateix. I es nota. Amb això no vull dir que el franquisme estigui viu, en absolut: el que ha perviscut és un gen franquista, un ADN franquista sense Franco. 

Una manera, sobretot, d’entendre les institucions, la política, la justícia, l’economia, la corrupció, el funcionament dels partits polítics, les portes giratòries, la religió... És una malaltia invisible i indolora, que ho colonitza tot i que té uns fonaments profundament arrelats en els vicis, els mals usos i les perversions del franquisme. 

I aquest gen es troba fins i tot en els antifranquistes: el cas Pujol n’és un exemple. Un claríssim antifranquista, indubtable, però amb un sentit profundament patrimonial de la pàtria: ho he fet tot per Catalunya, Catalunya és meva, tinc tot el dret a fer el que vulgui pel bé de Catalunya, fins i tot a fundar una dinastia... i a sobre, encara no m'hoagraeixen prou.

Pur franquisme sense Franco.

Ara el veiem novament (de fet, ho veiem quasi cada dia) amb el cas del jutge Vidal: torna a treure el nas el gen franquista de la justícia espanyola. El foten al carrer tres anys per un “crim” de llibertat d’expressió i llibertat de pensament. Poca broma en una democràcia: aquest país cada setmana es degrada una mica més. 

Si hagués fet un esborrany de Constitució espanyola més de dretes i nacionalcatòlica (encara que fos un nyap, com la catalana), ara tot serien elogis i floretes. 

Si es posicionés públicament per la supressió de les autonomies o per un desplegament militar a Catalunya, li farien un monument. 

Si digués que el català és un dialecte a extingir, passaria a la història com un gran jurista i patriota. 

Però ha gosat dedicar el seu temps lliure a redactar una Constitució catalana... Conclusió: tarja vermella i garrotada. On s’és vist que un jutge espanyol pugui fer aquestes coses... I claríssim avís per a jutges desafectes al règim: qui es mogui, que vagi buscant feina. Qui gosi pensar com una persona lliure (sense deixar de fer bé de jutge), qui qüestioni els principis fonamentals del règim, que es prepari. 

Així funciona el gen franquista, amagat com un virus maligne al cor de la democràcia: fins que no l’erradiquem, seguirà enverinant aquest país. Aquell dia haurà acabat la transició. I jutges, militars, guàrdiescivils i ciutadans en general podrem refundar les Espanyes de veritat.

Mentrestant, continuem a l'ombra d'aquella "Una, grande y libre", que no vol veure que no és una, ni gran, ni molt menys lliure.

(28 febrer 2015)

El col·le (i Espanya) com Déu mana

5:01
Ara mateix, molt em temo que suspendria en l’assignatura de Religió. Em declaro incapaç d’assolir l’objectiu educatiu  que fixa el govern Rajoy al BOE: “Reconèixer la incapacitat de la persona per aconseguir, per ella mateixa, la felicitat”. Un objectiu que va lligat a un concepte important al temari: “Déu, pare de la humanitat, vol la nostra felicitat”. A veure, amb una mica de lògica arribem a la conclusió correcta, l'única veritat admisible: per ser feliç, necessito Déu. Sí o sí. I per aprovar, també. 

El govern del PP acaba de nomenar Yahveh cap d'estudis.

Vaja, que es tracta de cristianitzar els nens espanyols, després d’espanyolitzar els nens catalans: gràcies al ministre Wert, tindrem una educació divina i ben aviat ens donaran uns diplomes que ens obriran les portes del cel. A més, per suposat, de ser feliços en aquesta terra: el Déu catòlic (que no és l’únic Déu cristià, per cert) ens ajudarà a suportar amb resignació i paciència a ignorar la sistemàtica destrucció del present i futur d’aquest país i a ser feliços. Poca broma. 

I a sobre, els bisbes espanyols, forjats en el nacionalcatolicisme de Rouco Varela, no estan gens ni mica satisfets de com tracta l’assignatura de religió (catòlica, per supsosat) la LOMCE. Sens dubte, els angunieja que hi hagi autonomies massa tèbies o tímides i que no imposin el catecisme catòlic al temari escolar: això de les autonomies, ja se sap, és un invent diabòlic...

Dit d’una altra manera: continuem accelerant en el nostre viatge en el temps, no cap al futur, sinó cap al passat. Ara ja devem estar en algun punt situat entre els anys 70 i els anys 50: les verges condecorades pel ministre Fernández Díaz (com a penitència pels pecats que comet a les clavegueres de l'Estat, amb nocturnitat i traïdoria) no són una anècdota. Estem tornant a l’Espanya que era com Déu mana. La reserva espiritual d’Occident, en deien. 

En qualsevol cas, és pel bé de la nostra ànima. I per fer-nos la mar de feliços en aquesta vall de llàgrimes que és Espanya, a més de guanyar-nos el passaport al paradís. Mai no els ho agrairem prou...

(27 febrer 2015)

Papers sense feina?

7:24
En matèria d'immigració, Espanya és un magnífic exemple a escala mundial de com no s'han de fer les coses. Perquè, la veritat, no es poden fer pitjor, ja sigui amb governs de dretes o socialistes. Sort que Espanya (com Catalunya) és millor i més generosa i sensata que la seva política estatal/nacional, perquè si no fos així, hauríem tingut problemes molt més greus dels que tenim. I sort també que en la política local, on els problemes tenen cara i nom, les coses s'han fet sovint força millor que a nivell estatal o autonòmic. 

Problema? Que des de la política local només es poden suavitzar, com a molt, les conseqüències d'unes polítiques generals absolutament catastròfiques.  I en alguns casos, brutals i inhumanes, pel que fa als immigrants, o simplement estúpides pel que fa a l'economia del país i el model de benestar. 

Ho veiem aquests dies, amb immigrants protestant perquè volen papers, tinguin o no contracte de treball. Qui els permet quedar-se aquí sense feina? Qui els deixa entrar descontroladament? Qui recoi fa les lleis en aquest país i pensant en què? 

És raonable que una persona pugui venir aquí a buscar-se la vida un cert temps, clar que sí. Nosaltres ho hem fet abans i ho fem ara. Però no és raonable que si no troba feina es pugui quedar aquí indefinidament i a sobre afegir-hi la família sencera. Això no és un dret. 

Dir-ho, des de l'esquerra, és com trencar un tabú, com si no fos progressista. Com si fos racisme. O xenofòbia, que queda més finet. 

Doncs no, el que és progressista és una combinació entre dignitat, oportunitats i justícia, per a tothom, inclosos els immigrants, clar que sí, però també els altres. 

De sistemes, al món, n'hi ha els que vulguis. D'antisistemes, com l'espanyol, tan desastrosos com l'espanyol, pocs. 

La gent que es queda en un país ha d'aportar alguna cosa a aquest país. És així de senzill, ha d'entrar a la roda: aportar quan pot treballar, per tenir un coixí social per a quan no pugui o perquè ho tingui algú altre. 

Simple com a principi, complicadíssim de fer, d'acord. Però el que no té cap mena de sentit és no fer res: aquesta és la política d'immigració a Espanya. Brutalitat política i policial a les fronteres, com a Ceuta, i després indiferència i passotisme. I la societat ja anirà digerint com pugui aquesta indigesta i insensata combinació.

(26 febrer 2015)

Un 5% de totes les promeses?

7:56
En un país on és pornogràficament normal no complir les promeses electorals, malament ho tenim per jutjar el que està fent el govern grec del tàndem Tsipras-Varoufakis. De moment, baixada de pantalons fins als turmells, ho venguin com ho venguin. Són interessants les reaccions de molts grecs, més o menys partidaris de Syriza: hi ha qui ja diu que es conforma amb que compleixin el 5% del que van prometre. Normal: és un país desesperat, amb gent molt castigada. I un país orgullós, al qual li costa reconèixer els propis errors. 

N’hi ha prou amb complir un 5% del programa electoral? Home... El 100% és impossible. El 60% també: excepte si volem somiar truites o fer quadrar els números a cops de martell i de photoshop. 

Un percentatge digne, acceptable i realista es podria situar una mica per sota de la meitat, posem que cap al 40 o 45%. 

El programa no és una llista de mesures, és un conjunt d’ideals, de grans compromisos: es poden complir les mesures, cosa que sempre està bé, i no assolir els objectius, cosa que a vegades passa. 

El que es tracta és d’assolir aquest 40% i d’acceptar que la dura realitat (a la política, a l’empresa i al planeta Terra) es menja l’altre 60%. I d’assolir-ho amb honestedat, dient les coses de cara, explicant, demostrant. 

Si Tsipras és capaç de fer això, posem que en dos o tres anys i no en set dies, com es pensaven, estarem davant una sòlida mutació de les esquerres mediterrànies, que tindrà el seu eco a Catalunya o Espanya. I si ho fa acceptant la realitat, però no rendint-se ni traïnt els seus principis, encara anirem millor, especialment després de l’espectacle del debat d'aquests dies al Congrés: el buit polític, teatralitzat i televisat com si fos una gran cosa quan no passa de ser soroll i xerrameca.

Jo, si fos de Podemos (que no és el cas, però no amago que hi tinc simpatia) em fixaria molt en l’experiència grega. En diuen realitat. No per resignar-s’hi com si fossim ovelles camí de l’escorxador, no. Ni per deprimir-nos a la primera o segona derrota. Però per canviar-la amb èxit el primer que s’ha de fer és conèixer-la molt bé i mesurar bé les pròpies forces i les dels altres. 

El joc es posa cada dia més interessant: queda encara molta partida per davant. No estem salvats, però estem recuperant la política. Ja era hora.

(25 febrer 2015)

Els tontos, els ganduls i els pobres

6:10
Mira que intento repetir-ho vegades, a veure si se’m queda, però no ho acabo d’aconseguir. Gràcies a la número dos del ministeri Wert (dir-ne d’Educació i Cultura és una ofensa a la decència) he recordat la lliçó que em volen fer aprendre. A veure, miraré d’intentar-ho... Ella, Montserrat Gomendio, ha dit aquest dilluns una de les grans frases de la setmana, en la seva línia de talibanisme neoliberal: l’educació universitària pública no és sostenible. El titular, tan brutal, té un subtítol, faltaria més: “El problema de l’educació és que no és gratuïta i ens hem de preguntar qui paga, quan i com”. 

Com a aportació de gran talla intel·lectual, més aviat aquestes paraules són poqueta cosa. Com a provocació, en la línia “el gato al agua”, no està gens malament: jo li posaria bona nota... 

Però no ens despistem, recordem la lliçó. 1) La universitat universal i gratuïta no la podem pagar (traducció d’insostenible), i a sobre estem finançant els “tontos”, els ganduls i els pobres. Insostenible i indignant, per suposat. 2) L’educació pública en general és insostenible. 3) Els serveis socials, ja no diguem. 4) El benestar en general és insostenible. 5) La socialdemocràcia és la ruïna d’un país. Ni idea de com s’ho hauran fet els països nòrdics, però fa tant de fred i són tan rarets... En qualsevol cas, a Espanya no funciona perquè “España y yo somos así, señora”. 6) A canvi, cal augmentar la despesa en policia i exèrcit, que això sí que genera pau social, tranquil·litat i patriotisme a dojo. 

No sé si em deixo alguna cosa, però en tot cas em costa molt, molt retenir aquest catecisme amb el que ens intoxiquen dia sí i dia també. No fa gràcia: una mentida, repetida mil vegades, acaba essent una veritat... La tècnica funciona, està provadíssima als millors “think tank” neoliberals privats del món. Fins i tot als que suquen de diners públics, com a Espanya. 

L’únic remei per a aquest verí és recordar la pasta que gastem en fer línies d’AVE i mantenir-les, la pasta indecent que hem enterrat en la banca, la pasta que ens costa la corrupció i el sistema de portes giratòries... Així, clar, mai no aprendrem la lliçó. 

Com deia el poeta Rafael Alberti: "Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos".

(24 febrer 2015)

Catalunya, sense llei electoral

7:17
Des de 1980 Catalunya té pendent fer una llei electoral. Trenta-cinc anys, que es diu aviat. Ho ha impedit algú? No. Hi ha cap llei que ho prohibeixi? Tampoc. Ho ha bloquejat el pèrfid poder centralista madrileny? Ni una sola vegada. Què ho impedeix? La política catalana, que és de grans paraules i curta volada, just a l'inrevés que el país: Catalunya és infinitament millor que la seva política. 

No hi ha llei electoral catalana perquè els partits fa trenta-cinc anys que no es posen d'acord. I ara, fa quatre dies, diuen que sí, que volen enllestir-la aquest mateix 2015. No s'ho creuen ni ells. I no per culpa dels tripijocs del calendari electoral, joguina favorita dels polítics que tenen el poder (abusiu) de convocar eleccions quan els convé. No: la culpa és el nom. En realitat, no porten quatre dècades discutint una llei electoral. 

Discuteixen una norma que s'hauria de dir "llei per fer que els meus vots valguin més que els teus". 

I clar, mai no es posen d'acord en cap fórmula, sobretot els que hi perden. Per què hi perden? Perquè tothom fa trampa, com tot el sistema electoral espanyol. 

A classe et diuen: una persona, un vot. Això és la democràcia. Que tots els vots valguin igual. Això, a Espanya, només passa a les municipals: val igual un vot sigui del barri o districte que sigui. Exactament igual. Són les eleccions més democràtiques que hi ha, les menys tramposes. 

A les generals i autonòmiques, el truc és quants escons valen els vots urbans o rurals, amb l'excusa (insostenible) de què tots els territoris han d'estar representats. Com si algú es pugués creure que els diputats representen territoris: són només peons dels partits. Representen els partits, no els electors, diguin el que diguin. I clar, no es posen d'acord en quant val un vot del Pallars o del Vallès, perquè això ho capgira tot. 

Mira que seria fàcil: una persona, un vot. Però seria massa democràtic i massa poc partidista. I no li podríem donar la culpa a Madrid.

(21 febrer 2015)

Si això fos Islàndia...

10:20
Per començar, tindríem un bon president i seríem una república: dues coses que no hem tingut mai juntes. El (bon) president islandès, Ólafur Ragnar Grímsson, ha fet una visita a Espanya i ens ha deixat algunes (bones) reflexions que aquí mai no fan els presidents. 

Frase per prendre nota, sobre la brillant sortida islandesa de la crisi: "Els interessos econòmics a una mà i la democràcia a l'altra". 

I un afegit suggestiu, pensant en Grècia: "Si la UE es va equivocar amb Islàndia, per què hauria de tenir raó en altres casos?". 

Des del 2008, Islàndia ha passat del 12% d'atur (que aquí ens semblaria normal) a un 4%. A més, ha condemnat banquers a la presó, ha aplicat controls duríssims del sector financer que va arruinar el país, s'ha negat a pagar els deutes dels bancs (exactament com aquí, oi?), ha renegociat el deute i ha fet un canvi poderós i sensat en la seva economia. Exactament com aquí, sí, on no sortim del cercle viciós del totxo, la banca i la política de baix nivell. 

Les han passat canutes, però se n'estan sortint. Exactament com aquí, on no estem sortint d'enlloc ni anant enlloc. 

Quina és la clau? Primera, engegar a fer punyetes la troika, les polítiques tòxiques i abusives de Frau Merkel, la banca i la Unió Europea si fa falta. És a dir: suïcidar-nos a base d'austeritat i de castigar el poble? No, gràcies, hi ha solucions millors. 

Segona, democràcia, democràcia i més democràcia. Exactament com aquí.  Clavadet. 

I tercera: seriositat i visió de futur, cosa de la qual aquí no n'anem gaire sobrats, diguem el que diguem. 

Conclusió? Ells se n'estan sortint i nosaltres no. 

A nosaltres ens estan enganyant miserablement, que és una altra cosa, perquè creguem que anem a millor: en realitat ens estem arruïnant encara més. 

Això és Merkelàndia, una franquícia gestionada pel titella Rajoy i per un Mas que es pensa que fent mèrits davant la Merkel el deixaran ser virrei d'un protectorat de Brusel·les... 

Quina llàstima que aquí no faci més fred i no tinguem avantpassats víkings, perquè no estaria gens malament assemblar-nos a Islàndia...

(20 febrer 2015)

Juncker, "l'amic" dels grecs

7:16
Algú es pensava que això de Grècia seria una anècdota? Ni la Merkel. I el seu esclau Rajoy, menys encara, per això fa mèrits per ser el millor esclau del món i, de passada, un dels pitjors governants del planeta. Al costat del seu enemic (i company d'ideologia i interessos) Artur Mas, per suposat. 

Això de Grècia s'està posant interessant...

Sorpresa del dia d'ahir: Juncker diu que la troika no ha respectat la dignitat de Grècia, de Portugal ni d'Irlanda. I la d'Espanya? Tampoc, però ho han dissimulat millor. 

Juncker, el primer ministre de Luxemburg que va muntar un dels majors paradisos fiscals europeus. Juncker, ara president de la Comissió Europea. Juncker, capaç de presidir de dia el mateix banc que roba de nit, ara resulta que està preocupat per la dignitat. De sobte, li treu el son la legitimitat democràtica de la troika. No hi ha res com adonar-se'n de les coses, encara que sigui tard, oi? 

Res, llàgrimes de cocodril. Ni una sola paraula que surti dels llavis d'un individu tan fals no mereix ni la més mínima credibilitat. 

Juncker forma part de l'operació "Salvem la cara". Això implica, què hi farem, ajudar a Tsipras a salvar la seva: donar-li una mica la raó, passar-li la mà per l'esquena, reconèixer algun petit error. Tot s'hi val si Grècia s'abaixa els pantalons i passa pel tub. Aquest és l'escenari: a veure si aquests grecs entenen d'una vegada qui mana aquí. 

Tenen raó en una cosa: Grècia ha de complir i ha de canviar radicalment. Però per a això no cal que se suïcidi: es legítim collar els grecs, fins a cert punt. Juncker comença a escampar fum per dissimular la que intenten que sigui la solució miraculosa: Grècia se suïcida resignadament, però li donem la raó una mica perquè es mori una mica més contenta, perquè tingui la sensació d'haver guanyat alguna batalleta.

Colarà aquesta nova mentida interessada? Depèn. Una vegada més, depèn de la mesura de dignitat de Grècia. És un país capaç de ser immensament digne i immensament indigne. Depèn. 

Això es posarà cada vegada més interessant. Si un pirata com Juncker intenta fer-se passar per amic dels grecs i fins i tot reivindica hipòcritament la seva dignitat, és que hi ha molt partit per endavant i el resultat està més obert del que volen fer-nos creure.

(19 febrer 2015)

Τσίπρας-Βαρουφάκης i les promeses

14:13
El compte enrere del pols entre Grècia i el "holding Merkel&Cia" és una de les grans històries polítiques del nostre temps. No va només de diners i de deutes. Tampoc no va només de l'honestedat del que deu diners i ha de fer tot el possible per retornar-los, ni de la deshonestedat del que abusa de la seva posició per condemnar el deutor a la misèria. Ni tampoc va només d'Europa, d'aquesta desfigurada Europa, nosaltres que l'estimàvem tant, sobretot perquè no volíem ser africans mai més... 

És sobretot una història de política i de decència, que sabem com ha començat però no com acabarà. Política i decència: dues paraules que van juntes poquíssimes vegades. 

Podrà complir el prometedor tàndem Tsipras-Varoufakis les seves promeses electorals? A Grècia la política espanyola i catalana poden fer un salt qualitatiu: aquí és indecentment normal no complir les promeses, i a sobre -la veritat- la majoria d'electors passen de tot, encara que remuguin. Donaran la talla aquests dos polítics grecs descorbatats? Per ara, sembla que sí. 

Sens dubte, hauran de negociar amb la realitat i rebaixar expectatives: això és la vida real i no un somni de color rosa. 

Depèn de fins a quin punt respectin de veritat els seus votants i es respectin a ells mateixos. El respecte és la clau de la història que s'està escrivint aquests dies, amb un final tan incert, que no veurem ni aquesta setmana quan acabi l'ultimàtum ni en un mes o dos. 

La batalla serà llarga i duríssima. Però allà, entre Grècia, Berlín i Brusel·les es posa a prova una de les primeres oportunitats reals de la "nova política" real. No revolucionària ni trencadora, sinó dignificadora, que és una paraula lletja, però plena d'esperança i promeses raonables. 

De moment, el capítol actual porta com a títol un simple "ojalà". No és poc.

(18 febrer 2015)

Dones castigades per ser dones

6:17
L’any 2012, a Espanya les dones cobraven un 24% menys que els homes. El que s’havia anat guanyant en igualtat des del 2002, la crisi s’ho ha emportat: la igualtat salarial entre homes i dones ha passat a un lloc secundari, amb l’excusa que les coses estaven fatal per a tothom i hi havia problemes més greus per resoldre. 

Dit d’una altra manera, a igualtat de condicions, una dona ha de treballar onze anys i mig més que un home per tenir dret a una pensió similar: la desigualtat persegueix les dones en l’etapa laboral, en la jubilació i, si molt m’apures, fins a la tomba. 

Espanya, país punter “andeloshaiga”, ja és líder a Europa en desigualtat salarial entre homes i dones. La “marca" España” fa goig de veure, en efecte. En el camp del treball a temps parcial, també som campions: la diferencia salarial entre sexes puja fins a un 33,7%. Doble càstig, doncs: ser dona i tenir un contracte d’unes hores. Tot plegat, si hi afegim l’atur, ens dóna el retrat d’un país cada vegada més desigual i més injust. 

Com passava al segle XIX: ser pobre o proletari era dolent, però ser dona i proletària encara era pitjor. És una comparació exagerada? Una mica, sí. Però només de moment. Amb tanta meravella tecnològica com tenim per entretenir-nos i despistar-nos, no ens adonem que estem fent un rapidíssim viatge enrere en el temps: directes cap als anys 60-70 en moltes coses, i en altres anem de cap al segle XIX. I en ambdós casos, a ritmes diferents, la societat espanyola continua suspenent clamorosament en la lluita per la igualtat entre sexes. 

Sorprèn, en aquest sentit, la manca de resposta, la resignació, de milions i milions de dones castigades per ser dones. Molt em temo que el feminisme necessita també el seu “Podemos” per despertar… O això, o en pocs anys l’esquerda de desigualtat serà espectacular i més dramàtica encara.

(17 febrer 2015)

Gent com la Marina

11:51
La Marina F. és una amiga meva. Alemanya i de Matadepera. Bé, siguem precisos: bavaresa, que no se m’enfadi. I catalana, per suposat. Profundament independentista, tot i que m’escriu des d’un mail “punto es”. Sense manies ni “tonteries”, com ha de ser. Amb idees clares i rotundes, però amb un exquisit respecte envers la gent que pensa diferent, com servidor. Clar que compartim molts punts de vista, però no cal que els compartim tots per ser amics: és més, així ens enriquim mútuament, fent-nos pensar i dubtar l’un a l’altre. 

Tot i que ens hem trobat algunes vegades, bàsicament som “amics de gmail”. Ella és eficaç i pencona com correspòn al tòpic germànic: incansable, envia mails a tort i a dret, plens d’articles, reflexions, links, videos… És una inesgotable font d’idees, sempre des d’un independentisme sa i sensat que celebro: n’hi ha d’altres de possibles, viciats, tancats, insensats… 

Per què l’esmento a ella avui? Per una raó molt simple: perquè m’he adonat que al meu voltant, més o menys a prop, tinc la sort de tenir molta gent com ella. A vegades en persona, d’altres a través del gmail o del facebook o del twitter. És una immensa sort: gent que té ganes de pensar, de discutir, de preguntar-se coses, de fer que les coses millorin i de compartir idees. Gent que t’enriqueix la vida i la ment, que et dóna l’oportunitat de veure les coses d’una altra manera. Gent amb la que pots estar en desacord, pacíficament, i justament per això t’aporten moltíssim: per estar d’acord amb mi mateix no necessito ningú. 

Crec que és gent a la qual hem de donar les gràcies quan tenim aquesta immensa fortuna de compartir amistat i idees: ens ajuden a buscar nous horitzons, a replantejar-nos-ho tot. No per força hem d’acabar pensant com ells o elles, però segur que no acabarem pensant el mateix: ens ajuden a evolucionar, a matisar. Són una riquesa impagable. 

I en aquests temps de misèria i també d’esperança, de buscar sortides al laberint en el qual ens hem deixat empresonar (també per culpa nostra, però no només), és bo donar les gràcies a la gent que ens ajuda a alliberar-nos. Gent com la Marina. Com tants i tantes altres.

(14 febrer 2015)

El cas (i la moto) del jutge Vidal

5:51
Avui, classe de dret. Lliçó 1) Els grans principis, dret natural, drets i deures, filosofia del dret, coses dures d’aquestes… Lliçó 2) L’imperi de a llei, expressió imperial, imperiosa i ampul·losa, per omplir-se la boca: la llei és igual per a tothom. Lliçó 3) La llibertat, els seus delicats límits, fins i tot quan podem pensar que es cometen excessos, i la seva importància com a pedra angular del sistema democràtic. Lliçó 4) Els funcionaris públics poden tenir idees pròpies i fins i tot lluitar (democràticament) contra la llei? Ui, ves a saber… Fi del curs accelerat.

Passem a la realitat. Per exemple, al cas del jutge Vidal. És bon o mal jutge? Que ho jutgi a qui li toqui fer-ho, d’acord amb la llei que mesura la qualitat dels jutges. 

Quan es treu el barret de jutge, el senyor Vidal pot exercir de ciutadà? 

A Corea del Nord, no. A Espanya, tampoc. 

Pot el senyor Vidal redactar una constitució catalana, coreana, europea o universal? Aquí, no: per això el volen fotre fora. En coreà del nord, en català i en dialecte hispano-madrileny, això té un nom: censura, totalitarisme, repressió. 

Jo he de fer cas de la seva constitució? Si vull, sí. Si no vull, no. 

Cadascú és lliure de comprar-li o no la moto. 

Però ell té tot el dret del món a redactar la constitució que més li agradi, faltaria més. Tot el dret del món. I per això el volen fotre al carrer, “a la puta calle”. 

Això, en un país on fins i tot un individu com en Losantos es veu obligat, a contracor, a defensar Monedero, Errejón o Iglesias de la pornogràfica utilització que fa Montoro dels embolics fiscals de cadascú: Hisenda no és ni pot ser l’eina per al joc brut d’un partit. Losantos, que és llestíssim i malvadíssim, sap a què juguen Montoro i Rajoy.

La llibertat de pensament i expressió no pot ser una joguina en mans d’una colla de jutges partidistes i venjatius. Ni dels seus "capos" polítics. 

A mi, la constitució del jutge Vidal, ni fu ni fa. Però el jutge Vidal sí que m’importa. Perquè ell sóc jo, ell som tots i totes. Si el foten fora, estem fotuts. 

Per tant, estiguem d’acord o no amb ell, o defensem el seu dret a ser jutge i pensar pel seu compte, o aquest país està acabat.

(13 febrer 2015)

Ni verges, ni nets, ni purs

5:12
Ningú no arriba a la política ni net, ni verge ni pur. Ningú no esdevé milionari a base de fer obres de caritat. Ningú no arriba a ser un bon general sense haver vessat sang ni sense haver-se embrutat les mans quan era tinent o capità. No hi ha cap sant que no tingui alguns pecats sobre la seva consciència, en cas que tingui consciència, clar. 

Ningú no arriba enlloc sense trair-se ni sense trair, i molt menys sense haver ficat la pota. 

Al país de Xauxa ja podria ser, però en aquest planeta les coses van d’una altra manera. I no ho dic amb cinisme, sinó amb realisme, que és el que porta a una raonable exigència moral. 

Esperar la puresa absoluta de l’ésser humà és somiar truites, en la política o allà on sigui. No existeix. L’únic que podem determinar, més o menys, és la dosi màxima de merda (literalment, ho sento) que estem disposats a acceptar. I després, com es gestionen, i es purguen, els “pecats” més o menys venials que s’arrosseguen. 

Dos exemples, a sumar als del “club Gürtel” i als del “club Pujol”.  Un: el de Pedro Sánchez fulminant Tomás Gómez. Acaba de guanyar tones i tones de credibilitat. I d’enemics, d’aquests “kamikazes” i “space cowboys” que li mouen la cadira. Un altre exemple: la nefasta, i incomprensible, gestió que està fent Podemos dels pecats (venials? venals?) dels seus líders, dels embolics de diners que no acaben de quadrar i de les males jugades.

Esperar que algú arribi a “número ú” amb la virginitat intacta és d’il·lusos. Però la virginitat masculina o femenina té graus, com els té la prostitució. 

I, sense esperar miracles ni perfeccions impossibles, ni coses que la resta dels mortals no ens podem demanar a nosaltres mateixos i fem la vista grossa, tenim dret a exigir una política per sota dels nivells tòxics de verí que té l’actual. Puresa, no, perquè és impossible. Diguem que un límit màxim de tolerància als pecats. 

La regeneració moral que necessitem hauria d’anar per aquí. Primer, un pacte ètic i una tolerància raonable, difícil de fixar. I després una exigència radical a partir de la línia vermella. Perquè el que cal amb urgència no és només fer eleccions, com si això ho resolgués tot, sinó refundar moralment, èticament, aquest país. 

(12 febrer 2015)

El padrí, l'hereu i "la famiglia"

6:04
No és que em facin gaire pena els Pujols, la veritat, però els ha tocat ser cap de turc de tota una època. Dinamita pura en mans dels ministres "dinamiteros" per excel·lència, Fernández Díaz i Montoro. Gent sense manies per embrutar-se les mans i amb un "desparpajo" típic d'una Espanya que aplaudeix la cara dura de l'Esperanza Aguirre: un país brut, que no castiga la brutície.

Però ni els Pujols  van ser els únics que van tractar Catalunya com si fós el seu “cortijo” (hauria de dir “reialme”, ja ho sé), ni és just afirmar que l’únic que volien és enriquir-se i compensar els serveis a la pàtria. Les persones som més complexes i tenim més matisos. La política no va de matisos, però la vida sí: cal jutjar sense carnet, sense odi, amb una mica d’eqüanimitat. 

Al fons del retrat devastador del pujolisme tenim un personatge tocat però resistent: l’hereu Mas donant la cara i intentant salvar-la sense trair el seu padrí. El seu és un paper molt difícil: per a un home calculador, fred, “trepa” i interessat com ell, té el seu mèrit. 

Diguem-ho clar: els Pujols van fer coses normals. Coses que va fer moltíssima gent de tots els partits. No tothom, per suposat. Però sí molts dels que s’escandalitzen, hipòcritament, sense passar-se, no fos cas que surti tot… 

Als Pujols els tocarà pagar (moralment segur, judicialment ho dubto) en proporció al que van treure del "cortijo català". Què hi farem. I Mas haurà de pagar el seu propi "impost de transmissions" com a hereu i aliat de "la famiglia".

Tanmateix, hi ha un aspecte relativament positiu a remarcar. No siguem pessimistes ni tampoc caiguem en el cofoïsme de sempre: no hem vist debats parlamentaris similars ni a Extremadura, ni a Andalusia, ni a València ni a Madrid. Ni els veurem, l'Espanya actual no va d'això, sinó de tapar la merda com es pugui i aguantar fins que la gent s'acostumi.

Fins i tot entre les clavegueres hi ha categories: n’hi ha de més o menys putrefactes. I Catalunya està entre les que menys en són, les que (amb totes les dificultats i trampes del món) hi ha gent (honorable, però humana) que intenta ventilar una mica. 

Això no és “qualitat democràtica”, com alguns ens volen fer creure. Ni fa superior Catalunya en res, òbviament. Però tampoc no és el mateix menú d’excrements que ens ofereix  a diari la política espanyola, sempre tan segura de comptar amb la submissió d’un poble meravellós, digníssim, del qual en formem part, però massa habituat a ser esclau. 

No és la revolució, ni falta que fa, ni és una meravella per la qual haguem de cantar les excel·lències del país (com alguns fan aquests dies), però almenys dóna certes esperances: no és tampoc la pornogràfica indecència en la qual està caient precipitadament aquest país, aquesta Espanya que arrossega Catalunya en la seva caiguda.

(11 febrer 2015)

I per què no recuperem la pena de mort?

9:21
Creure’s les enquestes és molt, molt arriscat. Per exemple, la que “oportunament” acaba de fer-se pública aquest dilluns i que, “casualment” demostra que la societat espanyola demana més mà dura. “Palo y tentetieso”, aquest és el programa que ens estan aplicant, convencent-nos, a sobre, de què respòn al clamor d’una àmplia majoria social. 

Sembla ser que un 67% dels ciutadans estan a favor de la cadena perpètua, amb aquest estrambòtic invent per suavitzar-la: “revisable”. La paraula “revisable” fa més digerible la darrera barbaritat impulsada pel govern del PP i acceptada pel PSOE, amb alguns matisos per mirar de salvar la cara amb un esperpèntic “pacte antigihadista”. Senzillament, incomprensible. 

Sorprèn que, en un país on la Constitució ha esdevingut una mena de manament diví, immutable i inqüestionable, cap dels seus abraonats defensors no s’esveri per una norma que com a mínim és dubtosament constitucional. 

Doncs no, ho troben la mar de bé, mria tu que n’arriba a ser, de curiós. 

Ja ho entenc: és per respecte a la voluntat popular. La gent –pel que sembla- vol mà dura. I què ha de fer un govern? Doncs el que vol la majoria... 

Per tant, no estaria de més anar pensant a recuperar la pena de mort. I si pot ser a “garrote vil”, millor encara. Més hispànic, impossible. Tampoc no estaria malament anar pensant a estendre la jurisdicció de la Justícia Militar (que serà militar, però de justícia no en té res) a la vida civil. Ja veuràs tu com ens espavilem tots plegats. I els catalans que vigilin, que els tribunals militars els carrega el diable...

 I així, com aquestes dues senzilles mesures d’ordre, les que calguin: en quatre dies, quatre, aquest país s’adreçaria, ens deixaríem tots plegats de punyetes i les coses començarien per fi a ser com Déu mana. És obvi que els que tenen línia directa amb el seu Déu ja saben perfectament què vol i què no vol. 

I mica a mica ens van empenyent cap a un país que aviat serà la pitjor Espanya de totes les possibles. Serà revisable, aquest desastre? Dubtós, com a mínim...

(10 febrer 2015)

Si els homes anessin amb burka...

5:45
Si els homes anessin amb burka pels nostres carrers ja hi hauríem fet alguna cosa. Estic absolutament convençut que no toleraríem una ofensa tan clara a la dignitat i la llibertat masculines. Si els imams prediquéssin que és lícit que les esposes apallissin de tant en tant els marits (sense deixar marques, per suposat), els enviaríem a la presó, sense manies. Si una família musulmana prohibís que el seu fill mascle anés a la piscina amb altres nens i nenes, ni "jartos de vino" toleraríem aquesta discriminació contra un mascle jove.


Però com que les víctimes d'aquestes opressions són les dones... anem fent, anem passant, amb una discreta indiferència. El cas dels burques als carrers n'és un exemple evident.

Es pot anar pel carrer en pilotes? Diria que no. Alguna ordenança, llei ancestral o el que sigui ho deu prohibir. Quasi mai veiem gent en boles (platges nudistes excloses) i també és cert que quasi mai veiem burques. Diferència? Qui es despilota a una platja nudista ho fa perquè vol, lliurement, i les dones que porten burka ho fan perquè no tenen més remei. No és una diferència subtil, és fonamental. La clau de tot plegat és la llibertat. La de les dones, en aquest cas.

Amb més o menys encert, a Reus i Lleida han intentat fer alguna cosa en aquest tema, i els dos intents estan ara bloquejats al Constitucional: fia-te’n tu, del Constitucional, en aquest país tan primmirat amb els drets constitucionals… 

I què fem, mentrestant? Són els burques el principal problema de la societat catalana? Clar que no. Però tenen un valor simbòlic indubtable: o som d’aquí o som d’allà. I com diu l’alcalde musulmà (i d’esquerres) de Rotterdam: qui no vulgui llibertat, que foti el camp. O que no vingui, i ens estalviem maldecaps uns i altres. Si vols viure aquí, has d'acceptar més o menys els valors d'aquí. Si vols viure al Marroc, a Egipte o a Dubai, el mateix.

Aquí pots anar mig en boles, ensenyar el tanga o els calçotets, però en pilotes, no. I amb burka, tampoc. Amb mocador al cap? Clar que sí. Som un país lliure (ull, que no se’ns escapi el riure), però sí. I podem ser capaços de ser prou hipòcrites com per fer veure que ens creiem que les dones que porten mocador són lliures. Val, però hi ha un límit pornogràfic: el burka. 


Jo pensaria primer en les dones, després en la llibertat (és un valor, no?) i després en l’islam… i després, molt després, en el que és o no és políticament correcte: un concepte tan relliscós i perillós… 

Hauríem de pensar què recoi fem amb els burques i amb les dones (musulmanes o cristianes), per ajudar-les a ser més lliures, si volen viure aquí. 

Hauríem de fer un gest de respecte i dignitat envers totes les dones: prohibir certes coses, sense trair els nostres valors, acceptant que hi ha marge perquè ens prenguin el pèl una mica, però sense quedar com uns idiotes. 

I sobretot, hauríem de defensar més els drets de les dones que els dels seus opressors mascles. O no? O de què anem?

(7 febrer 2015)

Merkel li fa un favor a Tsipras

9:26
És possible una altra Europa? És possible guanyar la batalla contra el que ens presenten com a “ortodòxia econòmica” i no és res més que una sofisticada estafa a escala continental? Tot indica que no, que els poders financers i els seus “delegats” polítics, encapçalats per Frau Merkel, ho tenen tot lligat i ben lligat. Tanmateix...

Grècia és un país insignificant amb un forat financer de dimensions planetàries. Merkel té el BCE per pressionar, però Tsipras i el seu ministre Varoufakis tenen la bomba atòmica: engegar-ho tot a fer punyetes. No ho faran ni els ho permetran, però els grecs han estat sempre imprevisibles quan els empenyen fins a dos mil·límetres de l’abisme... 

De manera que encara hi ha marge: tot just estem en els primers moviments d’una llarga partida, en la qual Frau Merkel no pot perdre, si no vol que se li esveri el galliner. Encara que així contribueixi a engrandir la figura de Tsipras... 

La “bancacràcia” europea no es pot permetre una derrota, que immediatament aniria seguida d’un imparable efecte dominó. Han de continuar tenint segrestada la ciutadania europea i la pròpia Unió Europea fins que hagin imposat el seu model. Un model que inclou les barbaritats del tractat secret EUA-UE sobre “lliure comerç”, que en realitat és una via lliure cap a la destrucció programada del model europeu del benestar. 

Però pel mig s’ha ficat aquest grec emprenyador, que té un mandat electoral claríssim, un problema econòmic monumental i un país destrossat i empobrit. Tsipras no pot perdre, Merkel no pot perdre... I no sembla que estiguin els temps per fer el clàssic “pasteleo” en el que tothom salva la cara però en realitat res no ha canviat. 

Hi ha una potent pulsió de canvi a Europa, més o menys potent segons els països. Mentre la “bancacràcia” intenta imposar ràpidament la seva estafa i fer-la irreversible, hi ha indicis de canvis socials i polítics interessants, encara immadurs però prometedors... Per això estan corrent tant. Perquè estem començant a veure el truc que han fet servir per enganyar-nos. I el tic-tac, un altre tic-tac, també corre contra tot el que representa Frau Merkel.

(6 febrer 2015)

Empat a tres bandes... i l'ombra de la gran coalició

10:46
Mentre la gran banca quanya uns 10.000 milions l’any 2014, es camufla la imposició anticonstitucional de la cadena perpètua, es firma un estrany pacte antigihadista entre PP i PSOE i el sobiranisme català queda segrestat per les ambicions de poder de CiU i ERC, les enquestes del CIS arriben amb un bany glaçat de realitat. 

No són, òbviament,“la realitat”, sinó un apunt de cap a on està derivant la realitat política d’aquest país: cap al tripartidisme i cap a una fortíssima temptació de fer la gran coalició popular-socialista que predica Felipe González. I encara hi ha gent, en molts entorns polítics o de partit, que es pensa que no està passant res i que no canviarà res. 

Doncs no sé, jo em miraria les enquestes, amb totes les cautel·les del món, i retindria aquestes pinzellades: guanys espectaculars de la banca, cadena perpètua inconstitucional, coses rares en el consens antiterrorista i vodevil polític sobiranista en particular i català en general. 

Són alguns dels fenòmens que enquadren un possible “sorpasso” de Podemos al PSOE i uns percentatges no molt diferents entre les tres grans forces. 

En tot cas, sembla que no guanyaria ningú sobradament: són resultats que tendeixen a un gran empat a tres bandes, i per tant obliguen a desempatar a base de pactes. Perillós, perillós, amb Felipe, Bono, Zapatero, Díaz i altres embolicant la troca i conspirant... Si volen fer-se l’harakiri, van força bé per aquest camí... 

Sens dubte, d’aquí a les eleccions generals (i a les catalanes, tan misterioses i embolicades) tot pot canviar molt, però la tendència sembla sòlida: el moviment dels emprenyats, decebuts, il·lusionats, insultats, castigats, ofesos i estafats que simbolitza Podemos ha agafat cos i força. També hi ha personatges extravagants, rebotats de mil-i-una coses, gent de la "casta radical de tota la vida" (que també existeix), etc, però en general és una onada força sana i nova, que està pujant. Probablement no per guanyar, però sí per influir molt, cosa que no anirà gens malament: a veure si a les esquerres la gent comença a treure’s la son de les orelles i si a la dreta descobreixen que cal respectar els ciutadans i respectar de veritat la Constitució en comptes de prostituir-la. 

No esperem miracles (mirem Grècia, per exemple) però amb una mica de sort venen temps interessants...

(5 febrer 2015)

Ex-Iugoslàvia: ah, no va ser un genocidi?

9:36
No hi ha res com agafar-se-la amb paper de fumar. La consciència, vull dir, no siguem mal pensats… Això és el que ha fet el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, un organisme de l’ONU. Llegir el diccionari amb lupa, guants i pinces i buscar la definició de “genocidi”. Així és com ha arribat a l’escandalosa sentència d’ahir: ni Sèrbia ni Croàcia no van cometre genocidi. 

Quina barra s’ha de tenir, per molta escenografia judicial que s’hi posi per amagar aquesta obscenitat: pura pornografia jurídica, segurament amb un rerefons d’interessos polítics i estratègics que aconsellen passar pàgina. I els morts, els massacrats, les dones violades, els torturats, que es fotin. 

Neteja ètnica? No, home, no, que la definició exacta del diccionari no acaba d’encaixar. Barbàrie? Tampoc, no és ben bé això. Nazisme? No, tampoc no acaba d’encaixar. Crims de guerra? Massa dur, a veure si trobem alguna expressió més ajustada a la puresa de la llengua i les sensibilitats en conflicte… 

Què tal si diem que “Sèrbia i Croàcia no van ser prou responsables com per prevenir el genocidi”? 

Ara sí, clavadet, no hi ha res com afinar el llapis i buscar les paraules exactes. Hi va haver un genocidi? Podria ser, tot indica que sí, però ves a saber… En tot cas, hi va haver gent que va ser massacrada, amb permís del diccionari, que no sé si permet qualificar de“massacre” l’animalada dels Balcans, permesa obscenament per Europa...  

En fi, deixem-ho estar: potser sí que hi va haver un genocidi, però no se’n pot acusar a Sèrbia ni a Croàcia. Devia ser un fenòmen espontani: com a molt, serbis i croats haurien d’haver estat més diligents (“diligents”, que bé sona!) a prevenir un hipotètic genocidi, una hipotètica neteja ètnica, una pressumpta massacre. I aquí pau i després glòria. Sobretot per a les víctimes, vives, mortes, destrossades o condemnades en vida. La culpa és del diccionari, clar…

(4 febrer 2015)

Política sorda (com una tàpia)

22:34
Més enllà de les ridícules disputes a l’hora de comptar manifestants, és indubtable que la gran política a Espanya i a Catalunya es fa més al carrer i a la tele que als parlaments. El futur s’està cuinant al carrer, mentre que l’espectacle polític guanya audiència a les teles. Costa saber si això és bo, dolent o indiferent, però de moment “és”. I de passada, permet intentar intuir cap a on va el país. 

La gran manifestació de Podemos a Madrid, aquest de setmana, va en aquesta línia: ha escenificat un poderós canvi en la política espanyola, que ja veurem en quin percentatge de vots es traduirà. El que ja no hi ha dubte és que es tracta d’un fenòmen potent i en fase de consolidació. Quants eren? Cent, dos-cents mil, tres-cents mil? Moltíssims, en qualsevol cas. Proporcionalment, menys que els de les grans manifestacions sobiranistes a Catalunya, però igualment dignes de ser escoltats. 

Problema d’aquest país? Que la política partidista funciona per altres canals i no escolta el carrer ni de casualitat, llevat d’algunes meritòries excepcions i llevat també de gran part de la política local, que no pot evitar tenir la realitat davant dels nassos. 

Aquest és un país singular, on no importa que surtin centenars de milers de persones als carrers. Com si plogués, vaja. El mateix passa amb els escàndols de corrupció: soroll remot de pluja, tu ves xiulant, fes veure que no passa res, despista i ja se n’oblidaran...  Qualitat democràtica, en diuen. 

Una i altra vegada, la política d’aquest país es mostra obstinadament sorda i cega, paralitzada: el país es mou, la seva política no. 

No estic dient que calgui fer cas a tothom qui es manifesta, evidentment, però sí escoltar, respectar, dialogar. Sabent sempre que al capdavall la solució és votar, sens dubte. Però entremig hi ha un ampli ventall de possibilitats per fer política, que no per força significa estar d’acord. La indiferència, l’aïllament, la supèrbia, són un símptoma més d’un estat de descomposició que es va agreujant. I que ho va corcant tot.

(3 febrer 2015)

Operació Chamartín: còctel letal de totxo, banca i política

8:43
No té un nom molt gloriós ni glamurós. “Operación Chamartín”. No mola, vaja, però ja es gastaran quatre calerons en un encàrrec de “naming” i tema resolt. Sona a “dia D”: tampoc ningú no coneixia la platja d’Omaha, a Normandia, i ara és més famosa que el seu nom real. El projecte madrileny, però, té un nom alternatiu, que ja apunta més alt: “Distrito Castellana Norte”. En essència: 3,7 quilòmetres més de Paseo de la Castellana i soterrament de vies, a més de gratacels, habitatges, oficines “prime”, comerços “premium”...

Aquí hi ha un video espectacular de "la nueva Castellana". 

Ho presentaran com un projecte estratègic de desenvolupament urbà, però en realitat és la mare de tots els “pelotazos” de la capital d’Espanya. 

Està esperant llum verda des del 1993, i per fi ara ja té totes les benediccions del govern espanyol, de la comunitat i de l’ajuntament. Per Madrid, el que calgui,  ja se sap. I per Espanya, el doble, si molt convé. 

La inversió diuen que serà d’uns onze mil milions d’euros, una xifra astronòmica que esdevindrà, com ja és tradició a Espanya, un capítol més del conte de la lletera. Per quant els multiplicaran aquesta vegada? Per tres, per quatre, per deu? I quin percentatge quedarà per a comissions, favors, relacions públiques i agraïments diversos? Posem que un 3 o un 5 o una miqueta més, que s’ha de ser generós. I apa: endavant, som-hi, a crear riquesa i futur a tota màquina, i a repartir-la entre quatre. 

I què li diem al poble perquè aplaudeixi? El vell truc: tranquils, nois, que tot aquest megacomplex urbanístic crearà ni més ni menys que 120.000 llocs de treball en vint anys. Poca broma: als paletes la feina els sortirà per les orelles. I, òbviament, això confirma el que ens repeteixen a diari: la crisi s’ha acabat i el país va de fàbula. 

I què fem per anar encara millor? El vell truc: el còctel letal de totxo, sòl, crèdit i política. 

Les elits madrilenyes o barcelonines no han après res, molt em temo. “Que inventen otros”, oi? Com el gloriós BCNWorld. El sistema financer-immobiliari-polític espanyol (i català) és incapaç d'anar més enllà del totxo, el turisme, l'oci, els casinos... Mai no se'ls acut pensar seriosament en indústria, en ciència, en coses "hard" a mig i llarg termini: la seva és la cultura del "pelotazo" o la de posar-se medalles cada vegada que superem el rècord de turistes. 

Així ens va i ens anirà si els deixem que continuïn enfonsant aquest país i bloquejant un futur millor.

(1 febrer 2015, publicat a Diari de Terrassa/paper el 31.1.2015)

 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes