Escombraries a la catalana

6:09
M’agradarà veure com el diputat Fernández, el de la CUP, toreja la comissió parlamentària del cas Pujol. Al pas que van, no trigarem a veure’l amb la sandàlia a la mà… És una comissió aigualida per una patètica operació sòciovergent, orientada a allunyar-se de coses lletges com els casos Palau o Pretòria… i que té poques probabilitats d’arribar enlloc. El calendari electoral l’acabarà dinamitant en breu, i després, entre tantes fites històriques, quedarà oblidada. 

Tanmateix, de moment ens pot oferir algunes interessants aproximacions al retrat d’una llarga època que s’ha acabat del tot: en teoria, tot i les limitacions pactades “per no fer-nos mal”, com al famós acudit del dentista, li correspòn remenar entre tota la muntanya d’escombraries de la “Catalunya vella”. Escombraries fètides i pútrides, per molt catalanes que siguin. Potser en el futur, amb molta sort, farem les coses d’una altra manera, en un encara hipotètic nou país, però l’època Pujol és tan escandalosa i espanyola com l’era Aznar, per entendre’ns. O com Felipe, per no fer distincions. 

L’oasi català, en deien, d’aquella època. Una mena de bassa d’oli, que tapava una bassa immensa de matèries fecals que seria injust atribuir només al pujolisme, tot i que li correspòn la part major. 

Es pot fer un país nou sense mirar a la cara les misèries del país vell? Ho dubto molt. Amb el franquisme ja ens vam equivocar: primer s’ha de tancar de veritat, cruament, el passat. Només així es poden fer les paus i després pot començar el futur. Tancar la història en fals és la pitjor manera possible de posar les bases d’un país nou i millor, sigui o no independent. I de repetir els errors de tota la vida, com estem veient en aquesta Espanya que a tanta gent se’ns està quedant vella, arrugada, petita… 

Per això, de moment, l’única esperança que ens queda és, simbòlicament, la sandàlia del diputat Fernández. O fem net, de veritat, o no anirem enlloc.

(29 novembre 2014)

Espanya, el paradís de la decència

5:21
Que no i que no. Espanya és un país corrupte? Mira que s’ha de ser antipatriota i catastrofista, eh? Que no. Que, com a molt, hi ha tres o quatre corruptes, mal comptats. I per sort hi ha una justícia eficient. Eficient, he dit? No, eficientíssima. Com la policia o Hisenda, sobretot quan segueix les instruccions de l’eficientíssim Ministeri de la M… I M., en aquest cas, vol dir M., cinc lletres: el que reparteixen a tort i a dret, abusant com sempre de les clavegueres de l’Estat, per amagar la seva. Que no treu la dels altres, clar, però ajuda a relativitzar: hi ha tones de M. a tot arreu, mira tu quin consol, eh? Sort que el ministre de la M. és de l'Opus i santifica tot el que toca...

Per altra banda, a més de tenir tres o quatre corruptes, i dos o tres còmplices i encobridors, com a màxim, aquí l’imperi de la llei és impressionant, una cosa mai vista en la història de les democràcies occidentals. I els partits polítics, i les seves fundacions opaques, són un exemple de transparència, honestedat i decència. Només faltaria, clar que sí. 

“Transparència opaca”, aquest és el concepte innovador. O “opacitat transparent”, que també mola. 

I les institucions? Què hem de dir de les institucions que no sapiguem? Un exemple a nivell mundial. O galàctic. Com el nostre sistema financer, per posar un exemple encara més exemplar: l’enveja del sistema solar, sens dubte. Això, per no parlar de les elèctriques, de les petrolieres, de les autopistes, dels interessos relacionats amb les infraestructures, del “palco” del Bernabeu o del Barça, del Nicolasín, dels Pujols, dels EREs i altres mandangues a l’andalusa, dels viatges del Monago, els embolics del Bárcenas, els misteris de la Gürtel i l’impol·luta Espe, de l’exministre Sebastián o la Salgado, dels Borbons, de l’article 135 de la Constitució i dels que no sabien el que feien ni tenen valor per dir-ho… 

Que sí, que el país en general és decent, i la política encara més,però la llàstima és que tenim quatre o cinc pomes podrides, que fan més mal que altra cosa. 

Són l’excepció, sens dubte. Però per si de cas, per si en comptes de tres o quatre fossin cinc i sis, ara sí que farem dues o tres lleis severíssimes, i dues-centes mesures i un grapat de compromisos ètics i ho solucionarem tot. 

I com diria el president de Freixenet, si ens deixen cent anys més, si seguim així cent anys més, insistint en la mateixa direcció i amb l’entusiasme de sempre, aquest país serà l’enveja d’Occident i de la humanitat sencera. 

Segur, segur, que al 2114 podrem brindar amb una copeta de cava per aquesta Espanya tan decent i neta.

I amb una mica de sort, a veure si al 2115 tanquen ja algun dels tres o quatre sumaris judicials que aleshores encara s'arrossegaran des del segle XXI…

(28 novembre 2014)

Moisès Mas

6:30
Jordi Pujol i Pasqual Maragall es van passar mitja vida competint per veure qui era capaç d’encarnar millor (i liderar) el catalanisme. Vides paral·leles, que expliquen moltes batusses de la política catalana dels darrers trenta anys i les peripècies del "partit de Catalunya" contra el "partit de Barcelona". 

A finals dels 70 i fins a mitjans dels 80, ja havia passat el mateix, entre Pujol i Tarradellas, amb episodis d’una duresa i d’una baixesa molt reveladores, que la història oficial ha tractat amb sordina. El joc es movia entre les coordenades simbòliques del "president sense partit" i de "l'home que ho havia donat tot per Catalunya".

I ara tenim un Artur Mas lluitant contra l’ombra de Jordi Pujol, el seu pare polític, del qual no ha tingut altre remei que desempallegar-se’n aquest estiu. Era una càrrega massa pesada: Mas, que ja arrossega una "llegenda negra", havia de "matar el pare". 

L'operació també tenia els seus avantatges: pel camí quedava també el successor dinàstic Pujol II, enfangat en un dels molts escàndols de la casta hispànica, de l’aristocràcia a la qual pertany. Els "Pujolsferrussoles", tan hipercatalans i tan hiperespanyols al mateix temps.

Ara li arriba a Mas l’hora d’anar més enllà que el seu pare polític. Travessar el desert i portar el poble cap a la terra promesa, per fer servir aquests simbolismes bíblics que tan bonics queden i tan perillosos són en una democràcia seriosa: massa temptació messiànica. 

Aquesta és la jugada ara, l’única possible, intel·ligent i explicable també en clau de biografia personal: un nou sacrifici per la pàtria, equivalent al del pare de la pàtria, qui el va designar a dit com a hereu.

La veritat és que tot plegat grinyola força, perquè la història real, el que es mou darrere l’escenari, no té la grandesa i la sonoritat d’una òpera de Verdi, sinó d’una olla de grills en la qual cadascú va a la seva, per variar. El mapa polític està avançant cap a una mutació imprevisible i tothom intenta salvar els mobles, la cara i les opcions de futur. No fos cas que aquest Samsó disposat a enderrocar heroicament les columnes encara sigui capaç de renéixer d’entre les ruïnes i tota la resta d’actors de l’obra es trobin en fora de joc… Que ja podria ser. 

Mas ha llegit correctament l'esperit d'aquest temps i intenta canviar el terreny de joc i els equips sense moure's ell del seu lloc. Amb un toc molt intel·ligent de sacrifici personal, per guanyar credibilitat i passar a la història com el Moisès que va portar el poble a la terra promesa, tot i que ell no hi va arribar mai.

De manera que el guió del futur s’anirà escrivint amb astúcia, cautel·la, càlcul i teatralitat… I anirà apareixent una nova política catalana, cada vegada més desconectada de l'espanyola, però conservant lligams molt poderosos.

I mentrestant, a Madrid…

(27 novembre 2014)

Populisme? No: aire nou

5:51

En aquest país comencen a passar coses en les que s’intueix una certa esperança. En part és l’efecte Podemos, sens dubte, però ens equivocaríem si no ampliéssim el focus i ignoréssim moviments de fons molt potents: l’efecte Catalunya, l’efecte papa Francisco, l’efecte corrupció... Com diu alguns matins una amiga: m’ho estic començant a passar molt bé. Després d’anys i panys d’empassar-nos tota mena de misèries i estafes, de depressió i frustració, el vent va girant i convida a pensar d’una nova manera. 

El desastre al qual ens han portat (i que hem permès passivament perquè hem abdicat d'exercir de ciutadans) no és l’única opció possible.  De manera que ja està sortint la paraula que en teoria ha de desacreditar-ho: populisme. Ai, uix, quin fàstic, això de fer política pensant en el poble, en comptes de fer “el que cal fer”, "el que toca". És a dir: allò que sempre coincideix amb el que uns quants volen que es faci i que, curiosament, sempre va en contra dels interessos de la gran majoria.

Populisme és pensar que es pot canviar el pornogràfic article 135 de la Constitució que van pactar, d’amagat, Zapatero i Rajoy. Encara que Sánchez sap que no té possibilitats reals de canviar-lo, almenys ha mogut una fitxa simbòlica.

Populisme és pensar que Catalunya, al marge de si se’n va o no, que encara està per veure, almenys és capaç de plantar cara i dir que ja n’hi ha prou. 

Populisme és el pas endavant apuntat ahir pel president Mas: sense ignorar que li permet a ell salvar-se de la crema i sortir per la porta gran, s'ha de reconèixer que ha obert també portes i finestres cap a un futur millor.

Populisme és que comencin a passar pels jutjats, a ritme creixent i impensable fa quatre dies, banquers, corruptes i estafadors de tota mena. No hi passaran tots, però molts més dels que es pensaven, sí. 

Populisme és un papa com Bergoglio: un incomprensible càstig diví per als rancis immobilistes que volen que no canviï res, pels segles dels segles. Doncs no, resulta que Bergoglio, sense que sigui un progre, té molt clar quin era el missatge de Jesús. I per tant, està ajudant a obrir també portes i finestres a gran escala.

Populisme és que, malgrat tot, s’intueixin alguns moviments interessants entre jutges i fiscals, o policies, cansats de fer sempre la feina bruta. 

Populisme és que surtin idees provocatives a les esquerres, idees renovadores de veritat, que segurament s’hauran de perfilar i de moderar, clar que sí. Però no per prostituïr-les, sinó perquè siguin realitzables. 

Tota aquesta efervescència és populisme, sens dubte, però també aliment per a l’ànima. Mica a mica, les peces van encaixant i es va formant una onada que no ho canviarà tot però tampoc no deixarà res com està ara. Per això hi ha gent que als matins somriu cada dia una mica més o que es queda indiferent davant dels profetes que anuncien l’apocal·lipsi. Perquè comença a bufar aire nou. Ja era hora. 

(26 novembre 2014)

Nicolasín: Anacleto i la "Marca España"

6:46

Estupefactes. “Ojipláticos”. Catatònics. Així és com assistim, dia a dia, a un espectacle tràgic que té moments que et fan saltar les llágrimes de riure. Nicolasín és un extraordinari personatge, digne de Valle Inclán i de tota la literatura picaresca espanyola, que resumeix perfectament aquesta llarga agonia del règim de la transició. Segur que menteix pels descosits però, veient tot el que passa en aquest país, a veure qui no sospita que una part raonable del que diu s’acosta a la veritat. 

En el guió de la seva demencial impostura hi surt tothom: el rei, els espies, el govern, els empresaris, Catalunya... El xicot tenia una missió: salvar Espanya. I estava disposat a fer el que calgués per la pàtria, com tanta gent: aquí per patriotes i estafadors de tota mena no quedem, en tenim de sobres. A base de selfies, embolics, sms, trucades i festes, Nicolasín va construir un personatge fascinant, va fer negocis, va construir una espectacular agenda de contactes, va recórrer totes les clavegueres del poder polític i econòmic. I es va convertir en el 007 que aquesta Espanya necessitava: un Mortadelo pijo. Envoltat de ties bones, com la Pechotes, per si faltava alguna cosa. Brutal.

Ens podem creure una mica tot aquest delirant somni de grandesa? En un país seriós, no. Però, és Espanya un país seriós? Un Estat degenerat en el que veiem com el ministeri de l’Interior s’ha convertit en una mena de KGB que busca o fabrica proves utilitzables políticament. Un Estat que regala milers de milions a les elèctriques, amb les noves tarifes, i a sobre els “perdona” tres mil milions més. Un Estat que posa els seus fiscals al servei de la infanta Cristina i de tapar les suposades paternitats de l’anterior rei. Un Estat on el Congrés i el Senat continuen essent campions en opacitat, a més de batre rècords mundials també en excel·lència democràtica, per suposat. Un Estat on el govern treu un l'exministre Matas de la presó “light” que li havia regalat i als quatre dies un jutge ha de dir que és una indecència i el fa tornar. Un Estat i un sistema polític que estan associats amb la banca i legislen sempre al seu favor, invariablement. Això és un país seriós i decent?

En un país en el que passen cada dia les increïbles coses que passen, és inversemblant la història del “pequeño Nicolás”? 

Just al contrari: el que seria estrany és que fos totalment inventada, que tota fos una gran mentida. 

En aquesta farsa tan hispànica, just a continuació de la gran genuflexió nacional davant la duquesa d’Alba i de l’obscena ocultació de tots els privilegis fiscals i econòmics que va tenir, el Nicolasín és el que faltava per arrodonir tan patètica agonia. Un “Anacleto, agente secreto”, el millor símbol de la "Marca España". L’últim, que apagui el llum, sisplau.

El "nasciturus" y el "follaturus"

8:16

La iglesia católica española tiene mucho, muchísimo más interés en defender al “nasciturus” (el ser humano que va a nacer) que al “follaturus” (el ser humano follable desde una temprana edad).

Por supuesto, esta dura afirmación -desde el respeto a la fe y una profunda simpatía hacia el mito o realidad del profeta Ieshua- no se refiere a los miles de curas decentes, ni a las miles de monjas (y esclavas sumisas de los curas) también decentes. Ni tampoco al papa Francisco, radicalmente decidido a no tolerar los abusos sexuales del clero ni el encubrimiento de la jerarquía católica.

Se refiere a una poderosa minoría de seres aberrantes, malvados, que se creen con derecho a magrear o follar a niños y niñas. F-o-l-l-a-r, con todas sus letras. Y también se refiere a esa indigna jerarquía eclesiástica que lleva años -siglos- ocultándolo, disculpándolo, amparándolo. Es decir, a esa jerarquía claramente cómplice de los pederastas y violadores, que no ha tenido hasta ahora ningún interés en denunciarlos ni en escuchar y reivindicar a las víctimas. Menos cristiano, imposible.

Nunca hay manifestaciones de integristas católicos ni de obispos contra los abusos sexuales de los curas. Las manifestaciones contra el aborto (“pro-vida”, como si los demás fuéramos “pro-muerte”) o contra la educación laica son incontables.

Muchos cardenales y obispos están seriamente preocupados por la unidad de España y le dedican muchas de sus más fervorosas oraciones. ¿Cuándo rezan por los niños violados? ¿Cuándo se arrepienten de encubrirlos? ¿Cuándo piden perdón y ponen remedio?

Y lo que vale para España sirve también para muchos otros países: Irlanda, Estados Unidos, Gran Bretaña, Alemania, Latinoamérica… Sólo es visible la punta del iceberg: éste es un drama social gigantesco, que pide a gritos, por ejemplo, un fiscal del Estado, si no estuvieran tan ocupados en otros menesteres.

El escándalo de los abusos sexuales del clero está claramente relacionado con su gran obsesión por el sexo y su ejercicio desacomplejado (y totalitario, siempre que ha sido posible) del poder sobre la sociedad.

Han pasado siglos imponiendo a la gente lo que podía o no hacer en la cama, mientras ellos hacían la vista gorda con sus propios pecados. Esta es la clave de fondo.

¿Por qué no defienden a los niños y niñas, a los jóvenes, de estos abusos que destrozan sus vidas, y en cambio están tan obsesionados por los “nasciturus”? ¿Cuándo van a manifestarse contra este crimen? ¿Cuándo les veremos poniendo denuncias contra curas violadores y pederastas?

Se comprende. El “nasciturus” no es follable. Todavía. Hay que esperar a que nazca. Por eso es tan importante que nazca. Si no, ¿a quién se van a follar?

(23 noviembre 2014 / Las notas del domingo)

#totsambelpresident: sí, però

6:06

Al final, la querella més llarga i confusa de la història ha arribat per fi als jutjats, després d’embolics i gestos teatrals molt interessants i reveladors. Cada dia que passa queden menys ponts: n’acaben de dinamitar un altre, per calmar la fúria patriòtica que exigia venjança després d’un 9N que només poden interpretar com una humiliació. La resposta, de moment? 

De manual: #totsambelpresident. D’entrada, això és el que toca. Encara que mogut per afanys partidistes i electoralistes, Mas va estar a l’alçada del càrrec i se la va jugar. No va ser l’únic, però va donar la cara i va aixecar la mà per dir que el responsable màxim era ell. No va ser ben bé així, però en fi, deixem-ho, ja està bé... I què significa ara això de : #totsambelpresident? Depèn de fins on es vulgui portar. Anem a pams. Si es tracta d’autoinculpar-nos i donar feina als fiscals, cap problema: podem posar dos milions d’autodenúncies. Sí, jo vaig desobeïr els amos del Tribunal Constitucional. Sí, jo volia votar i no em vaig saltar la llei. Si es tracta d’estar al costat del president per fer front a una querella plantejada com un míssil, molta, moltíssima gent hi estarà. Si es tracta de fer més passos per veure com redimonis podem votar un dia amb totes les de la llei i totes les conseqüències, no estarà sol, segur. 

Ara, si es tracta de convertir això en el pròleg de la campanya electoral... En aquest punt els camins es bifurquen. Molts podem estar amb ell fins aquí, però ni volem, ni volíem ni voldrem votar “el partit del president”, signifiqui el que signifiqui això. Si la situació acaba derivant en un plebiscit sobre Mas, passarà el mateix. Ho veurem en els propers dies, perquè la política catalana té els seus misteris -alguns força italianitzants- i encara és aviat per saber si anem cap a unes eleccions (la solució més pràctica i clara, segons com es plantegin) o si anem cap a l’embolica que fa fort i a veure qui s’emporta el trosset més gran del pastís parlamentari. La querella del govern Rajoy ha apujat l’aposta, a més de dinamitar un altre pont. Ara tocaria apujar l’aposta des d’aquí, no entenen un altre llenguatge ni una altra manera de fer política... I després, el diluvi, probablement.

(22 novembre 2014)

Cayetana i la revolució (francesa) pendent

6:53
Per què recoi era tan famosa la duquessa d’Alba? Reconec, en la meva ignorància, que no m’ho sé explicar. He arribat a la conclusió que era famosa... perquè era famosa. De la mateixa manera que era duquessa perquè era duquessa. Això es porta a la sang. Era duquessa i famosa de tota la vida. Per això, si li afegim la seva presència constant a la tele, per a molta gent, és com si se’ls hagués mort algú de la família. Així és com ens entretenen i ens intoxiquen.

No negaré que em queia relativament simpàtica, tot i que m’ha resultat sempre totalment indiferent: era una dona que els tenia ben posats i que feia sempre el que li donava la seva ducal gana. Aquesta mena de feminisme és potser una de les seves principals aportacions a l'imaginari col·lectiu: en els seus temps, una dona lliure era tot un escàndol... i un exemple per a altres dones. Però definir-la com una duquessa feminista seria excessiu. Simpàtica, sí: hi ha aristòcrates i famosos infinitament més estúpids i antipàtics. 

Però el que encara em fascina més és la passió que despertava i els rius de tinta –líquida i virtual- que els mitjans de comunicació han dedicat i dediquen a la seva figura. En part, pel morbo que despertava la seva tendència transgressora: tanmateix, més enllà de tenir patrimoni i títols a dojo, i contactes a les altes esferes, la seva vida no em sembla especialment interessant ni gaire diferent de la d’una perruquera o d’un mecànic. Tampoc no consten grans aportacions al progrés de la humanitat, més enllà de saber viure bé la bona vida. Envejable, en aquest sentit, sí, clar.

Potser no hauríem de menystenir aquesta mena de veneració, tan hispànica, envers algú que porta una corona, algú que ostenta algun símbol de poder: ahir vaig poder llegir la seva vida i miracles per activa i per passiva i encara ara em pregunto què tenia per ser tan admirada, per ser suposadament tan interessant. Senzillament, era diferent perquè era duquessa. Perquè estava tocada per una mena de “gràcia” que la situava per damunt dels altres mortals... Milers d’anys de reverenciar l’aristocràcia no s’esborren així com així. Menys encara en un país que no va fer la revolució francesa en el seu moment, ni cap altra: a Espanya (i a Catalunya, tot i que una mica menys) el poder és molt poder. I els símbols ancestrals tenen un pes, ni que només sigui en el subconscient col·lectiu, molt important. 

Encara som encara un país servil i estem molt lluny de sentir-nos i d’actuar com a ciutadans, en el sentit més lliure, exigent i desacomplexat de la paraula. 

Per això, la monarquia encara funciona, quan en el fons no representa res: perquè toca coses molt profundes i antigues, que només hem qüestionat esporàdicament i superficialment en els parèntesis republicans de la nostra història. A mesura que aprenguem tots plegats a deixar de ser súbdits, deixaran d’apassionar-nos els reis i les duquesses... per mediàtiques que siguin. I de passsada, només per aquest camí podrem desinflar també tota aquesta aristocràcia del poder polític, social i econòmic que demana a crits el que no hem fet mai: una revolució francesa.

(21 novembre 2014)

Que es noti qui mana aquí

6:42
La resposta de l’Estat, o millor dit, dels que es creuen que l’Estat és seu per dret diví, és d’un nivell polític que fa plorar. Pitjor, impossible. Es basa en tres eixos. 1) No, no i no. 2) Aquí no es canvia res de res. 3) Com que no podem enviar-vos els tancs, us enviem els fiscals. Un magnífic exemple d’intel·ligència política, que s’estén a gairebé tot l’arc parlamentari i bona part de l’extraparlamentari, amb singulars i interessantíssimes excepcions en els nous moviments radicals. Radicals en el millor sentit de la paraula: allà s’està movent alguna cosa, però encara no ha pres forma. 

Pel que fa a la resta, el discurs dominant està claríssim: el país està bé tal com està, les coses no ens podrien anar millor, la Constitució funciona de meravella, la unitat d’Espanya és una veritat divina indiscutible, no hi ha ni nació ni país de nacions ni punyetes, i de millorar el tema fiscal, ni parlar-ne: ens ho hem gastat tot amb el Florentino i les elèctriques. 

Dit sigui d’una altra manera: si no us agrada, us aguanteu, perquè no hi ha res a parlar. Bé, sí que deixen una porta oberta: si voleu (que vol dir “si podeu”), canvieu la Constitució, ja us enviarem un pdf amb el procediment. Com a contrapunt, des del socialisme espanyol ofereixen una vaga promesa de reforma constitucional descafeïnada... Immobilisme, també, tot i que amb bones paraules.

Ni seducció, ni projecte comú ni romanços. I a més, des de Madrid han de fer un gest d’autoritat, per demostrar qui mana aquí: a la maquinària de l’Estat no la toregen uns quants catalans eixelebrats, intoxicats i sediciosos. De manera que cal repartir alguna garrotada perquè no perdem la por a la força de l’Estat, perquè no ens adonem de la seva feblesa i buidor. 

Hi ha qui pensa (ja que és impensable que els governants no tinguin una estratègia, ni que sigui oculta) que en el fons la querella contra Mas és una manera d'ajudar-lo a guanyar les eleccions i després ja "pastelejarem" una solució més o menys acceptable.

Sigui la que sigui, estem davant d'una no-estratègia excel·lent, sens dubte, que donarà resultats extraordinaris en els propers mesos: si segueixen així, aconseguiran que tota la gent que encara dubta, que voldria solucions justes però no aventures incertes, que té sentiments dividits, es converteixi en una creixent onada de desobediència i de sedició desacomplexada. Que no per força ha de convertir-se en vots per a Artur Mas. Això volen? Diria que sí, cada dia en tinc menys dubtes: estan absolutament convençuts de que al final no passarà res, que tot es desinflarà i que ja ho acabaran de solucionar amb alguna propineta i fent alguna bonica declaració d'amor a Catalunya…

(20 novembre 2014)

La justícia segrestada pels partits

8:04
Aquest és el problema, el tap que té aquest país si volem endreçar una mica les coses. La justícia. No la que persegueix el conductor que ha begut més del compte, el lladregot, el carterista del Metro o els que roben vies de tren per vendre-les com a ferralla. La justícia enfocada als grans temes: la monarquia, la política, les finances, les grans empreses... Això està absolutament polititzat i controlat i ja ens poden explicar tots els contes que vulguin sobre la independència del poder judicial. Simplement no existeix. I com tantes coses en aquest país, s’ha anat acumulant tanta immundícia que ara surt per tot arreu com un torrent imparable. 

El “Tribunal” Constitucional és una mena de delegació de la Moncloa, o millor dit, de Génova, ja que fa anys i panys que controlen amb mà de ferro aquest òrgan desacreditat, polititzat i sotmès al govern de torn. Però el control Constitucional està també repartit amb Ferraz: el sistema té dues claus i no tenen cap mena d’intenció d’alliberar-les.  La Constitució és seva, només seva, de ningú més. 

La Fiscalia, òbviament, és una màquina també al servei del govern, que per una vegada ha sortit protestona i rebel: deu ser per compensar el trist paper que han fet amb el cas Cristina de Borbón. Però en tot cas ha estat una novetat interessant, aquesta rebel·lió de fiscals.

El “Tribunal” de Cuentas és per posar-se a plorar: un altre organisme dominat pels partits, que suposadament ha de fiscalitzar els partits. 

I els òrgans clau del poder judicial es troben en la mateixa situació: sota control partidista, amb una certa tradició de repartiment entre els dos grans partits i algunes engrunes per als altres. 

A les autonomies passa exactament el mateix, l’únic que canvien els controladors de la justícia: depèn de les castes autonòmiques. 

Així, la part essencial del sistema judicial funciona com la vàlvula de seguretat del règim polític i econòmic: les coses importants no són jutjades imparcialment. Això ja no s’ho creu ningú en aquest país, han abusat tant que han aconseguit desacreditar totalment la llei i l’esperança de justícia. Aquí allò de “qui la fa la paga” només val per als que roben gallines. I mentre la justícia no s’alliberi d’aquesta llosa, aquí no canviarà res.

(19 novembre 2014)

Rajoy no és Hitler

18:55

Pensava que això tan infame, tan indecent, de comparar Catalunya amb Hitler i el nazisme era només patrimoni d’alguns polítics i periodistes idiotes i indecents de dretes i d’uns quants polítics i periodistes idiotes i indecents que es creuen socialistes o d’esquerres. Doncs no. Ara també TV3 cau en aquest perillós parany. El darrer “Polònia”, graciosos que són ells, jugava amb la brutal i magnífica pel·lícula “Der Untergang”: en la paròdia, Rajoy feia de Hitler. Divertidíssim, tu.

Veig poc la tele, molt poc, ho acabo de descobrir avui, just quan el PP denunciava TV3 per “banalització del nazisme”.

No fa riure. No fa gràcia. I a sobre obliga a donar-li la raó aquesta vegada al PP, un partit que ha jugat conscientment, diabòlicament, amb el fantasme del nazisme, oblidant la dura realitat del franquisme, a la qual no han renunciat mai. Ja sé que no tenen escrúpols, però aquesta vegada tenen raó. Encara que ells -i no només ells, per desgràcia i vergonya- ho hagin fet més vegades. És una animalada. Un error demencial.

Rajoy no és Hitler. No és nazi. En absolut. Serà de dretes, o del no-res, serà inepte, el que es vulgui, però Rajoy no és Hitler. Ni s’hi assembla. Per sort. No s’assembla ni a Aznar, també per sort. I Aznar tampoc no és nazi.

Espanya i Catalunya no són nazis. 

Cada vegada que s’invoca el mal, ni que sigui en broma, s’està despertant el mal. El diable, per entendre’ns, el símbol de la part pitjor i més fosca de l’ésser humà, no es pot invocar en va. Ni en broma. És jugar amb foc.

Hitler i Franco estan a l’infern simbòlic de la humanitat i allà han de seguir per tota l’eternitat.

Que ho preguntin als milions de jueus, als milions de gitanos, de presoners de guerra, de bones persones de dretes o d’esquerres, d’homosexuals, de lesbianes, del que sigui, que van exterminar els nazis. Ells i elles sí podrien dir, si parléssin, què és el nazisme.

Volen deixar sisplau, d’una punyetera vegada, els nazis, els franquistes, els feixistes, els estalinistes, els  leninistes, els maoïstes, els castristes, els khmer rojos, a l’infern que es mereixen per a tota l’eternitat?

(18 novembre 2014)

El morro de Monago

8:44
Monago està guanyant-se a pols, dia a dia, un títol honorífic. El de ser el polític que millor representa una classe política en fase de descomposició. Cega, sorda, autista, indiferent, però no muda: parlen pels descosits, ocupen quilòmetres i quilòmetres de titulars, per no acabar dient mai res de bo i sobretot, sobretot, no canviant mai res del que és essencial. Es pot tenir més cara dura que Monago? Difícil. Tot i que té seriosos adversaris: Esperanza Aguirre, Cañete, Montoro, són exemples excelsos, dignes d’un monument. Però en Monago es concentren totes les essències còmiques i dramàtiques d’una Espanya que ha donat de si ja tot el que podia. 

Es presenta a una roda de premsa carregat amb una tona de papers i només els ensenya de lluny. S’inventa explicacions cada vegada més elaborades però no acaba mai d’explicar res. Plora en públic i rep a canvi el supot més entusiasta i càlid dels seus, que ja cal tenir valor, ja... Munta una conferència a Madrid, ahir, i dóna encara lliçons de transparència i ètica, amb un parell de nassos, vaja. I per rematar aquesta magnífica paròdia del sistema nascut en la transició, encarrega que el seu partit faci una bustiada massiva i expliqui als extremenys que és honest i digne i que han muntat una campanya contra ell per destruir-lo. Sense oblidar que ha aprofitat tots aquests numerets per proclamar als quatre vents que ell pensa presentar-se a la reelecció. 

Quan acabarà aquest patètic espectacle? Qui sap. És com el “casting” de candidats muntat i falsejat per Esperanza Aguirre: cada dia se superen. 
I avui no cal esmentar Catalunya, on també el sistema (globalment, amb escassíssimes excepcions) està demostrant quina és la seva autèntica talla... 

En resum: és com si s’haguéssin proposat fer un gran monument al morro com a quintaessència d’una manera de fer les coses i d'entendre la política. Un monument de ciment armat, per suposat, duríssim, capaç de suportar totes les indignacions i absolutament impermeable a la formidable onada de reivindicació de la decència i de la nova política que s’està preparant en aquest país. 

Monago serà vist en el futur com un d’aquells que van ajudar amb entusiasme a posar el punt i final. Ha aconseguit ja el que somiava: passar a la història d'Extremadura i d'Espanya.

(18 novembre 2014)

El “Planeta Poder” y la desconexión de la política

8:34
Lo inquietante no és sólo la corrupción. Tres ejemplos, aparentemente no relacionados. Uno: la desfachatez con la que miente Monago y con la que su partido le aplaude y le encubre. Dos: la feroz resistencia de diputados y senadores a algo tan simple y tan revelador como que se puedan controlar sus gastos en viajes. El Congreso y el Senado aprueban leyes de transparencia para los demás, jamás para sí mismos. Tres: la incapacidad de la mayor parte de la política española (no de la sociedad) de escuchar y entender lo que una gran parte de Catalunya -no toda- reivindica.

Su reino no es de este mundo. ¿Qué es lo inquietante? Esa sensación de que viven en otro mundo. Llamémosle “Planeta Poder”. Lejos muy lejos de los ciudadanos. Miles de políticos han olvidado quiénes son y a quién se deben. Nuestro drama es que aquellos que nos representan están cada vez menos conectados con la ciudadanía, con la vida real. Se han creado un mundo propio, con reglas propias, y actúan como si les perteneciera. Su reino no es de este mundo.

¿Para quién gobiernan? ¿Para quién hacen oposición? No para los ciudadanos. Tal vez para las encuestas o para los medios, muchos también cada vez más desconectados de la realidad, de ese público al que en teoría se deben. Medios enchufados al dinero público, a la publicidad de las grandes empresas, a la banca.

Hacen política fundamentalmente para ellos mismos, para afianzarse en el poder o alcanzarlo. También para aquellos que pueden ayudarles en su ambición: dinero, influencias, favores, poder… Y sin ninguna duda, para “el partido”. No para el conjunto de militantes, no: para la casta que domina el partido.

La desconexión. El problema de fondo es que no hay ninguna relación directa entre el diputado y el elector. Ninguna. No elegimos personas, elegimos partidos. Los cargos públicos se deben a la casta del partido y éste a su vez se convierte en una maquinaria al servicio de sí misma: ahí está la clave de la desconexión.

Sí, es un fastidio, de vez en cuando hay que presentarse a elecciones. Entonces, toda la maquinaria del “Planeta Poder” se pone en marcha para escenificar una gran representación teatral, colorista, ruidosa, entretenida, llena de titulares impactantes y de aparente dramatismo, algo que siempre gusta a las masas. Duelos, retos, insultos, patriotismo de pelo en pecho, algún escándalo, alguna tragedia, alguna anécdota entrañable…

Aparentemente, las elecciones sirven para reconectar a la política con la ciudadanía. Pero nada más lejos de la realidad. Cuando se cierran las urnas, se acabó. El voto de los ciudadanos sirve sólo para recomponer los porcentajes de poder dentro del “Planeta Poder”, cambiar algunos nombres, construir o mejorar la leyenda de los gladiadores que han combatido en la arena electoral…

Después de las elecciones, el “Planeta Poder” sigue girando sobre sí mismo, ajeno, cada vez más ajeno a la realidad que en teoría representa. Hueco de democracia, pero con una poderosa fachada de leyes, instituciones, rituales que se presentan como la quintaesencia de la democracia, cuando sólo son instrumentos. El medio, convertido en un fin: no elegimos un parlamento para que nos represente, sino que elegimos un parlamento para que sea un parlamento.

O "reset" o desastre. ¿Cómo reconectar la política a la ciudadanía? Muy sencillo en teoría, muy, muy dificil en la práctica: cambiar radicalmente los partidos políticos, cambiar radicalmente la ley electoral, hacer referéndums decisivos de verdad para las grandes cuestiones. Democratizar la democracia: ahí empieza, por ejemplo, la verdadera recuperación económica que necesitamos. Un gran “reset”: volver a empezar.

¿Problema? Quienes deberían hacerlo, quienes pueden bloquear cualquier intento de cambio, son los mismos que no ven ninguna necesidad de cambiar nada. Su “Planeta Poder” funciona perfectamente: un sistema autista y extractivo al servicio del poder partidista, empresarial, financiero, mediático, corporativista…

La desconexión de la política es la clave de un país colapsado y paralizado, en clara decadencia en todos los frentes, hundido en el desánimo, engañado por un “relato dominante” que impide ver la cruda realidad del desastre. Un país donde destacan sólo algunos destellos de rebelión y de esperanza: Podemos y Catalunya. Con infinitas contradicciones y dudas, pero al menos son radicalmente nuevos en algo fundamental: amenazan seriamente las bases del régimen actual,  el “Planeta Poder”, y apuestan por la reconexión de verdad con los ciudadanos.

Sin esa reconexión, sin un “reset democrático”, este país está perdido.

(16 noviembre 2014 / Las notas del domingo)
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes