Moncloa aposta pel Sí/Sí

9:24
És força probable que una notable de catalans estigui més a favor d’un pacte raonable amb l’Estat espanyol que de llançar-se a l’aventura. També es pot afirmar el contrari, perquè l’única manera de saber-ho clarament va camí d’un nou bloqueig: el govern espanyol no acceptarà ni tan sols una recollida de firmes. A més, aquests dies han de fer mans i mànigues per dissimular aquestes “poques coses”,sens dubte perdonables, amb les quals s’ha empastifat i arruïnat el país, econòmicament i moralment. De manera que canya als separatistes, als sediciosos, als independentistes, als que dubten i fins i tot als unionistes massa tebis.

Ahir va entrar en escena aquest organisme tan útil i eficaç que es diu Consell d’Estat i que no és res més que un inútil cementiri d’elefants. A partir d’avui, torna a girar-se-li feina al Tribunal Constitucional, conegut al món sencer pel seu prestigi, la seva imparcialitat i pel seu equilibrat esperit constitucional. I si les coses segueixen el rumb actual, això acabarà d’aquí a dos diumenges amb guàrdies civils buscant urnes amunt i avall, fent denúncies i perseguint sediciosos i rebels.

Ni idea de què passarà el 9N. Però segur que el dilluns 10 de novembre seran menys els tebis, els que tenen dubtes, els que no acaben de veure-ho clar, els que desconfien de la pregunta-trampa, els que encara creuen que hi ha marge per refundar Espanya, els que no volen deixar-se arrossegar pels tripijocs electoralistes de Mas ni pel partidisme de via estreta tan típic de la política catalana...

Si això fos una pel·lícula de política ficció, en el guió tard o d’hora apareixeria un agent doble a la Moncloa, algú que en realitat treballa secretament per enfonsar Espanya i accelerar la independència de Catalunya. Algú que aposta pel “Sí/Sí” i aconsegueix que el govern sencer s’impliqui a fons en el tema: cal fabricar independentistes com sigui. Aquest mateix “algú” els tranquil·litzaria, evidentment, quan veiessin que Catalunya cada dia se’n va una mica més: no patiu, estem salvant Espanya, hem d’aguantar i ja es cansaran... Un observador espavilat pensaria el contrari, que s’ho estan carregant tot. Però en aquesta pel·lícula no hi ha cap personatge així: s’han cregut a fons la seva pròpia ficció. I al·lucinaran amb la sorpresa del final.

(31 octubre 2014)

El senyor X comença per "Az"

8:53
El “senyor X” dels anys 80 i 90 es deia Felipe González. Era qui estava al capdamunt de l’organigrama de la corrupció que va destrossar el socialisme espanyol i de la guerra bruta contra ETA: ideals i valors a fer punyetes. I després encara hi ha gent que no entén com estem: som fills d’una immensa decepció. O no entenen (ni ganes) el que hi ha darrere de Podemos: una esmena a la totalitat. Felipe mereixia perdre les eleccions, tot i que ho va disfressar com una “dolça derrota”, sempre tan hàbil…
 
Però ell no va ser el darrer “senyor X”. Abans de les vacances va sortir a la llum pública el “senyor X” català: Jordi Pujol. Impensable, què hi farem. Ell era qui emparava una trama de corrupció brutal, familiar i de casta hispànica: al final, van tenir raó anomenant-lo espanyol de l’any, els de l’ABC: ha resultat espanyolíssim, ves per on. I la família, encara més: la quintaessència dels pitjors defectes espanyols.
 
I ara falta el “senyor X” de la immensa trama de corrupció i misèria moral en la qual ha caigut aquest país. Falta el “senyor X” del segle XXI.
 
De moment anem passant llista, sense oblidar per això la corrupció crescuda a l’ombra de l’esquerra. Hem començat pels seus amics, “amiguetes” i col·locats en general: Blesa, Acebes (el gran mentider de l’11-M, ho recordem?), Esperanza Aguirre, Camps, Zaplana, Gallardón, Bárcenas, Botella, Rato… La llista és espectacular. En el segon lloc de la llista es troba aquest president tan mediocre que es diu Rajoy, escollit a dit: aquí està el principal problema de la política espanyola, “el dit”. El “dedazo”, com en diuen a Mèxic. De qui era el dit? Del número ú. Del que tenia el famós quadern blau, el full de ruta cap a la grandesa imperial, cap a la regeneració democràtica, el liberalisme i no sé quantes coses més. Falta el seu nom, que comença per “Az”…
 
I acabarà sortint -ja està sortint tímidament- perquè el seu nom tanca l’explicació d’una època tan podrida que ja no es pot tapar més.
 
(30 octubre 2014)

Espanya (i Catalunya): capital, Berna

6:38

D’Andorra jo diria que, simpaties a part, sobretot pels seus bancs, tenim poques coses per aprendre. Però aquest no és el cas de Suïssa, un país que a Espanya la gent amb diners sempre ha portat al cor, per raons purament sentimentals, sens dubte. Són gent tan, tan patriota, començant per la nostra entranyable i exemplar corona espanyola, que prefereix que els diners estiguin a fora que no a Espanya. Segur que fent-ho així estan fent el millor per al país, no en tinguem cap dubte... 

Doncs això, que és una llàstima que amb tantes anades i vingudes a Suïssa no n’aprenguin mai res que ens pugui ser d’utilitat. Segur que van sempre amb presses, clar. I quan fan gestions per internet, tampoc els deu quedar temps per navegar una mica pels paisatges, la cultura i les institucions suïsses. Són patriotes molt, molt enfeinats, ja se sap. Ells s’ho perden, perquè Suïssa té coses molt interessants i aplicables a Espanya, a més del seu excel·lent sistema bancari. Quatre o cinc almenys, per exemple... 

1) Referèndums de veritat, no de la “señorita Pepis”, com els que permet la legislació espanyola. 2) Quatre llengües oficials i encara no s’ha mort ningú d’això. 3) Una política amb lideratges de perfil baix i poc marge per a la deshonestedat. 4) Un sistema federal que diria que funciona raonablement bé. 5) Una economia molt ben enfocada, amb riquesa força ben repartida... Només per aquestes “cosetes” ja valdria la pena que les nostres classes dirigents, tota aquesta colla de caradures i “mangantes”, anéssin més sovint a Suïssa i n’importéssin bones idees, d’aquelles que funcionen, a més de dedicar una estoneta a tenir cura de les seves fortunes i interessos. 

Fa anys i panys que van a Suïssa i mai no en porten res de bo, només hi porten diners i més diners: ja que hi amaguen la pasta, almenys en podríem treure algun benefici col·lectiu, perquè no ens aniria gens malament assemblar-nos una mica als suïssos: són rarets, sí, però copiar no és tan difícil... Tanmateix, alguna cosa deu fallar en tot plegat. Només se m’acut una possibilitat, ja que no és raonable sospitar del seu patriotisme: són patriotes, sí, però de Suïssa. O d’Andorra. O de Liechtenstein. O d’altres paradisos fiscals.


D’on no són patriotes és d’Espanya ni de Catalunya.

(29 octubre 2014)

Amb els pantalons abaixats davant la banca

8:46

Tenim una banca fantàstica. Altra vegada, entre la flor i nata d’Europa i del sistema solar. Tothom ha superat els test d’estrés amb nota. Van tan bé, que fins i tot tenen un excés de capital: 56.000 milions d’euros.  Un coixí fantàstic per resistir les embranzides de la realitat i les crisis que raonablement es poden esperar en el futur. És a dir, un gran coixí de diners i de prudència, molt superior al que tenien abans de l’inici de la crisi del 2008. 

Per tant, conclusió òbvia, diguin el que diguin: abans estaven en precari, amb un risc altíssim, i era absolutament mentida el que ens deien sobre la seva solidesa. Ens van enganyar (govern Zapatero, Banc d'Espanya, banca i caixes) conscientment, prenent-nos (per variar) per tontos.

Ara deuen estar una mica millor, entre altres coses perquè hi hem posat diner públic a dojo, i perquè el deute públic és un negoci tan pervers (per als ciutadans) com rendible (per a ells). I encara tenen la barra de treure pit i d'assenyalar amb el dit els bancs italians, oblidant que aquí hem solucionat el problema -abusivament- amb diners públics.

Fantàstic, ja els hem ajudat a sortir de la seva crisi. I aquí ve la pregunta que es fa la gent: i ara en ajudaran a sortir de la nostra crisi? Pagant, eh? No cal que ens regalin res, només que tornin a fer funcionar la màquina i compleixin amb la seva missió social. 

Doncs... Doncs no. Encara no toca. La solidesa del capital era condició necessària, ens diuen, però no condició suficient. Queda seriós i solemne, eh? No n’hi ha prou: han de millorar moltíssimes coses abans, ja ens aniran passant la llista de tot el que hem de fer perquè tornin a donar crèdit, amb tota la prudència que calgui, faltaria més. 

Dit d'una altra manera: ja us direm fins a on us heu d'abaixar els pantalons. Una mica més avall del turmell, per exemple.

Volen tenir un país a mida, que s’agenolli davant seu, que els deixi fer el que vulguin, que els faci lleis i jutjats a mida, que els salvi de totes les malifetes i fins i tot d’ells mateixos quan es passen de la ratlla, però no estan disposats a posar-hi res de la seva part. Bé, una mica, sí: paraules, traduïdes en bonics anuncis que anem veient sobre tot el que fan per tirar endavant l’economia, ajudar els emprenedors i tot aquest rotllo de sempre. Més falsos que un "duro sevillano".

De manera que l’aixeta no s’obre i els discursos sobre el paper social de la banca (aquest que cap govern no gosa mai recordar-los amablement i si cal exigir-los legalment) quedaran una vegada més en això, en paraules. Normal. Han aconseguit, de franc, sortir de la seva crisi i guanyar poder i submissió social. Si ja els ha anat tot tan bé fins ara, per què haurien de canviar?

(28 octubre 2014)

Marx? Sí, però Karl, no Groucho

8:40
Atents a la jugada, que és bona i reveladora, almenys per a qui se senti més o menys d’esquerres, progressista i aquestes coses. I per a qui a sobre sigui afrancesat, com servidor, encara més. Monsieur Valls, el primer ministre francès, és tan heterodox, tan modern, tan innovador, que no li faria res que el PS francès deixés de ser i de dir-se “socialista”. Segons ell -i no li falta part de raó- s'ha de deixar enrere l’esquerra envellida i encarcarada, nostàlgica: massa paraules, símbols i rituals buits de significat. 

Cal entendre una part de la pel·lícula: ell es mou en clau de política francesa i de baralles internes del socialisme francès, on el qüestionen molt seriosament per ser massa de dretes. Per tant, monsieur Valls contraataca i apuja l’aposta:  proposa no tornar als orígens (actualitzats, clar), i refundar el socialisme-socialisme del segle XXI, sinó pel pragmatisme i el reformisme. Sona bé, oi? I en francès, encara més. Clar, depèn de què s’entengui per “pragmatisme”… 

Intuïm per exemple que està temptat de ser una mena de nou Tony Blair, el descafeïnador del laborisme anglès i en certa manera continuador de l’obra de Margaret Thatcher? Ja podria ser. Mentrestant, a Alemanya estan redescobrint un compatriota seu del segle XIX. És un país seriós, ja se sap: dóna gent de dretes seriosa, com la Merkel, progressismes “happyflower” i sense solidesa com els Verds, i esquerres dures. No radicals, dures, que no és el mateix. França intenta retenir un lideratge europeu que en realitat ha perdut: segurament Valls pensa que essent pragmàtics i reformistes França no perdrà la seva "grandeur". I ell podrà seguir manant, evidentment.

Mentrestant, aquí les coses també es mouen... Mentre observem com Podemos es dóna un bany de realisme, no està de més recordar que vam començar a anar malament amb un que va abandonar el marxisme per abraçar l’OTAN: va ser una de les seves primeres estafes, i la immensa majoria ho va tolerar.  I així hem acabat com hem acabat. A la misèria. 

O sigui que potser sí que cal pensar en el model alternatiu al reformisme de monsieur Valls, que porta a culminar el suicidi generalitzat de la socialdemocràcia europea. És a dir: una lectura atenta, moderna, matisada i no integrista de les tesis de Herr/Mister Marx (Karl, no Groucho), comença a ser cada dia més recomanable. O del seu col·lega Engels: droga dura, sí, però…

(25 octubre 2014)

L'Estat-claveguera i el "camió de la merda"

6:48
Les clavegueres del país continuen rebentant, dia a dia, i la riuada d’aigües fecals amenaça amb ofegar-nos a tots. Ahir l’encarregat de fer pujar el nivell del tsunami d’excrements –ja em perdonaran, però és que no se m’acut descripció més exacta- va ser Oleguer Pujol, un altre dels brillants “júniors” de “la família”, així, entre cometes. L’acompanyava com a soci el gendre d’Eduardo Zaplana, aquell gran polític del PP que deia allò tan sincer i exemplar: “Estoy en política para forrarme”. Ja se sap, els diners no tenen pàtria i els bitllets no fan pudor. Zaplana&Pujol, interessant combinació...

I avui, qui toca? I la setmana que ve? La vomitiva riuada –tampoc no se m’acut expressió més gràfica- sembla no tenir final, perquè hi ha força gent interessada a que no acabi mai: els que s’han fet, es fan i volen fer-se d’or a base d’arruinar, estafar i robar aquest país. Sobre això ja no queda molt més a dir: o cauen ells o s'enfonsa aquest país. O la riuada d'excrements els ofega a ells o ens ofegarà a nosaltres.

Però encara queda alguna coseta més que grinyola en el rerafons... No troben que hi ha massa casualitats en tots aquests escàndols? Un escàndol Pujol tapa un escàndol Rato, vaja. Un tema impactant fa oblidar els sms que el cap de gabinet de Rajoy enviava a l’ex xicota de Pujol Jr., per exemple: brometes innocents entre amics de tota la vida, òbviament... En un altre país, Moragas hauria plegat. Aquí encara li posaran una medalla.

Sempre s’intueix que hi ha algú, en algun ministeri de Madrid, que mou amb força precisió el calendari i el "camió de la merda": fa que passin coses quan toca que passin coses. Un dossier confidencial per aquí, la portada d’un diari per allà, un informe de la UDEF, unes vagues sospites per confirmar, un document d’Hisenda, un jutge de Liechstenstein que s’utilitza per obtenir un bon titular, unes gestionetes a Andorra... Per no parlar de les descarades maniobres que s’intueixen en el món dels fiscals i dels jutges: en Ruz (el del cas Bárcenas) el van triar a mida perquè fos comprensiu, tot i que després el xicot els ha sortit rebel i s'està jugant la toga...

És evident que algú mou els fils a la “sala de màquines” de l’Estat, que algú administra les clavegueres i de tant en tant deixa anar l’empastifada que toca. Sense manies. 

Sempre, sempre, en funció de l’agenda política, d’una estratègia mil·limetrada. Són massa casualitats juntes: estan utilitzant la maquinària de l’Estat per fer política bruta, molt bruta. A vegades contra el 9-N, d'altres per tapar les seves misèries. Tenen el "camió de la merda", dirigit a distància des de les clavegueres de la Moncloa, i l'envien a descarregar a domicili a qualsevol punt d'Espanya. La qual cosa no fa que els culpables de corrupció ho siguin menys: simplement afegeix indecència i obscenitat al panorama. 

Estan inventant un nou model d'estat: l’Estat-claveguera. Ni autonòmic ni centralista ni federal. Un Estat governat sense escrúpols, una societat saquejada i humiliada, una Constitució convertida en una tapa de claveguera. Això és el que tenim i el que tindrem si no fem res per canviar-ho. Per això els gestors de les clavegueres, tot i la por que tenen al calendari electoral, estan decidits a fer el que sigui, peti qui peti. Encara creuen que aquest país enrabiat i fastiguejat pot empassar-se més coses i fins i tot oblidar-se'n de fer neteja...

(24 octubre 2014)

El mite de la unitat

6:36
És un dels grans mites del catalanisme: la unitat. I aquests dies, gràcies a l’espectacle que ens ofereix la política catalana, estem veient que n’hi n’hi havia abans, ni n’hi ha ara i tampoc no n’hi haurà en el futur. Es poden escenificar “fotos” per a la història, darrere de les quals a vegades hi ha realment un cert acord sobre uns mínims i molt sovint el pragmatisme de què a certes fotos no hi pots faltar, i després ja veurem. 

Veurem? Doncs sí, ja veiem. És tan dramàtic? Jo diria que no, que a l’actual política catalana li podem demanar moltes coses raonables, però no aquesta. La democràcia, en el fons, no va de la unitat sinó de la gestió de les diferències: tu penses així i vols això, jo penso d’una altra manera, parlem, intentem convèncer altra gent i votem per decidir. Procurant, és clar, no passar com una piconadora per damunt dels que no estan d’acord amb la majoria. Ah, que està bé que en determinats grans temes hi hagi unitat? Si ens ho volem creure, d’acord, és un relat bonic i tranquil·litzador. Però en el fons, sabem que no és possible, que el sistema funciona precisament per gestionar els desacords sense fer trencadissa. I que és normalíssim que davant de petites o grans qüestions hi hagi més d’una, de dues o de cinc postures: només se soluciona votant. 

No és realista esperar que tots els esquinçaments sentimentals i polítics que provoca el 9-N es cobreixin amb la manta de la unitat. Ho estem veient aquests dies, enmig de la cerimònia de la confusió en la que s’ha ficat la política catalana: no hi havia unitat, només càlcul. 

A vegades confonem la unitat amb la grandesa o la generositat, quan no són ben bé el mateix. La política és càlcul, tàctica, com ho és l’economia o qualsevol altra cosa, però també demana grandesa o estratègia: això és el que li podem demanar a la política catalana (i a l’espanyola, evidentment) i molta gent no trobem per enlloc. Solemnitat impostada, partidisme de via estreta, retòrica confusa i escenografia, la que vulguis. 

Sobretot en aquest moment confús i de dubtes, amb tants finals possibles, el que es troba a faltar és aquell punt de grandesa d’esperit amb el qual es forja de tant en tant la història.

(23 octubre 2014)

Núñez esperarà un "Rato" més

8:17
Calla, com era aquell conte tan bonic? Ah, sí, començava així: que a Espanya la llei és igual per a tothom. I continuava d’aquesta manera: sense lleis no hi ha democràcia. Amb alguna variant més florida: l’imperi de la llei, i especialment el de la llei suprema, és la garantia fonamental de la democràcia. Sona bé, oi que sí? Doncs és un “cuento xinu”, per si no ens n’havíem adonat fins ara, que jo diria que ja anem veient de què va la pel·lícula… No, no cal tornar a insistir amb la màfia dels Rato, Blesa i companyia, més tots els progres de la llista, per a major escarni. Ni tan sols cal recordar les “targes black” dels xòfers. Ja està tot dit: com diu el conte, ara el tema està en mans de la justícia… Anem més a prop...

Per exemple a la Barcelona del 1991-92, on un tal senyor Núñez comprava inspectors d’Hisenda a dojo. Fets provats i jutjats. He dit jutjats? Sí, llargament jutjats: ahir li van dir al seyor Núñez que ha d’anar a la presó per una pena que, després d’infinits recursos, embolics i rebaixes, va quedar en dos anys i dos mesos. Duríssima pena, en efecte: surt més car cremar un contenidor o robar una gallina. Doncs ni això: encara pot recórrer i està pendent d’una petició d’indult. S’ho ha muntat bé, el senyor Núñez: encara esperarà un “Rato” més per entrar a la presó. Ha tingut segurament excel·lents advocats, que han sabut jugar amb unes lleis nefastes, fetes a mida de gent com ell. Això, sumat al desastre absolut de la justícia en aquest país, ha durat més de vint anys.

Què passarà amb les caixes, amb Bankia, amb els EREs andalusos, amb el Castor de Florentino i Miguel Sebastián o amb l’entranyable senyor Millet i el seu Palau de la Màfia Catalana? Res. I amb el senyor Pujol i la seva entranyable i patriòtica família? Res. Tornem al principi? Sí, repetim-ho: a Espanya la llei és igual per a tothom, i sense això no hi ha democràcia. On falla el conte? Molt senzill: les lleis injustes i abusives són possibles en democràcia. I sense democràcia també. El conte, en realitat, és un altre.

(22 octubre 2014)

Podemos, Catalunya i la força dels somnis

5:55
Excepte qui s’ho mira des de la més pobra òptica partidista, el fenòmen “Podemos” forma part dels petits signes d’esperança que de tant en tant ens animen la setmana. És encara una formació política confusa i immadura, amb gent que val molt i fa les coses de bona fe i també amb els aprofitats i reciclats de sempre. Passar de la protesta, carregada de raons i amb simpaties transversals a tota la societat espanyola, a la construcció d’un programa polític no és fàcil. Qüestió de madurar. I madurar demana passar algunes crisis, que ja les anirem veient, a més de canviar de pell més d’una i de dues vegades, si pot ser sense canviar d’ànima. 

De moment el fenòmen és interessant: almenys dóna sortida al profund sentiment d’estafa que senten milions de persones, no per força possibles votants de Podemos. Votar-los és una cosa, sentir simpatia i fins i tot agraïment per ells és una altra: almenys algú comença a alçar la veu, a dir prou i a fer una mica de por a tots aquells que ens han portat fins aquí i es creien més enllà del bé i del mal. La por ha canviat de bàndol: almenys ara hi ha algú que fa que els poderosos i els que han anat traïnt tots els ideals i principis tinguin raons per preocupar-se. 

No hi ha perill de què el món s’acabi ni que d’això en surti la revolució soviètica: és més una onada de decència, barrejada amb molta, molta indignació i set de justícia. No de venjança, sinó de justícia, que ja va essent hora.  Si Podemos aconseguís fer posem que el 20% del que promet, molts ja firmàvem, perquè seria infinitament més que aquesta misèria política i social en la que vivim.

El vent que bufa des de Catalunya i el vent que comença a prendre forma en fenòmens com Podemos, que no saben massa què dir sobre Catalunya, amenaça seriosament no tant l’existència d’Espanya com l’actual model d'Estat, que no és ben bé el mateix: hi ha moltes mutacions possibles.

És una pinça més temible del que sembla, perquè neix en ambdós casos de la il·ilusió. Primer, de la indignació, però immediatament de la il·lusió. Dels somnis, si es vol, clar que sí. O és que algú dubta de la força poderosíssima dels somnis, quan estan ben encarrilats? Aquí en tenim tos, i els dos circulen a gran velocitat cap a la gran cruïlla del 2015. Almenys alguna cosa es mou en aquest país fossilitzat, bloquejat, profundament avariat. I no és somiar truites. És somiar un país millor de veritat: per aquí es comença.

(21 octubre 2014)

Somnis...
1.- La igualtat dels negres era il·legal i anticonstitucional: I have a dream, Martin Luther King, 1963.
2.- Jo tinc un somni...
3.- Steve Jobs també tenia somnis...


Felipe & Alfonso

6:26
Hi ha velles glòries que no saben que el seu temps ha passat. Pretenen seguir donant-nos lliçons, que oblidem algunes de les seves “petites” incoherències i recordem només la part bona del seu balanç, que és innegable. 

Com el tàndem Felipe & Alfonso (abans Isidoro & Andrés). No en tenen prou amb una jubilació daurada ni amb recordar els vells temps del congrés de Suresnes... No, ells han de continuar salvant Espanya. D’un ex president del govern espanyol com González (o com Zapatero, entretingut al Consejo de Estado) no es pot esperar que no defensi Espanya: és coherent. Però sí que podem esperar que per defensar-la, no faci trampes grolleres... Tot i que la veritat és que Felipe ja en va fer moltes i molt grosses en els bons temps. 

No és decent que González  digui que a Catalunya s’està fent el mateix que a l’època de Franco, parlant de bons i mals catalans. Justament ell, ja posats a recordar, que un dia va tenir la gran ocurrència de navegar en el iot de Franco, l’Azor... i mai no va entendre que el critiquéssin. 

No és admisible que quan diu la paraula “nacionalisme” vulgui que la gent pensi en la II Guerra Mundial: és molt hàbil i no esmentarà Hitler, però al final del seu raonament apareix la creu gamada. Si el seu padrí Willy Brandt aixequés el cap...

No és decent tampoc que ignori que hi ha un nacionalisme espanyol, tan destructiu en alguns moments com qualsevol altre, inclòs el català. Doncs no, resulta que a Espanya no hi ha nacionalisme espanyol. Mira que n’arriba a ser, de curiós. 

I per si faltava alguna cosa, en Guerra, -el mateix geni que es vantava de “cepillar” l’Estatut- ens diu que els catalans estem sonats, idiotitzats, manipulats i enganyats per polítics borratxos de vanitat. No diré pas que no, en gran part hi estic d’acord. A Catalunya ens enganyen també des de Catalunya, sí, i el tàndem Felipe & Alfonso ho fan des de Madrid, com tants d’altres. Per mentides i trampes no quedem.

Però això no és tot: a sobre es creu amb autoritat moral per dir que els socialistes han de renunciar a ser nacionalistes si volen ser socialistes. Se sobreentén que es refereix als catalans, clar. Perquè els socialistes espanyols tenen molta sort: no poden ser nacionalistes de cap manera, ja que el nacionalisme espanyol -com tothom sap- no existeix. 

Orgullosos i vanitosos, encantats d'haver-se conegut, convençuts que encara la gent se'ls escolta com si fóssin déus, hauran quedat ben descansats amb aquest nou servei a la pàtria esquerdada i fotuda: han tancat files amb els autèntics patriotes i ens han tractat a la resta d'idiotes. Tanmateix, al carrer, a Catalunya i arreu d'Espanya, no s’hi veuen més ximples ni beneits, sinó cada vegada més persones que comencen a pensar pel seu compte i que no volen continuar essent zombies...

(18 octubre 2014)


1.- Anselmo Carretero (PSOE) i la "nación de naciones": la inspiració de Maragall i, ai!, de Zapatero...
2.- Felipe y el iot de Franco
3.- La bronca d'un ciutadà a Felipe

Nazilunya

5:26

Obres el Google, tecleges “nazis Catalunya” i en 0,47 segons surten més de 675.000 resultats. Si escrius “Cataluña”, curiosament, el buscador en troba només 450.000. “Nazis catalanes” i “Nazis catalans” obté 250.000 i 272.00 resultats, respectivament. Fa goig de veure, vaja. Sota aquest epígraf podem llegir tota mena de comparacions odioses entre Catalunya i el nazisme. Amb alguna excepció, clar, perquè d’estúpids n’hi ha a tot arreu en proporcions similars: també hi ha catalans que es dediquen a acusar de nazis a qui no pensa com ells. 

Es tracta de comentaris, frases, acudits, insults i pocasoltades que a vegades només afecten a l’independentisme, d’altres eixamplen el focus i es refereixen al catalanisme en general, i una part no menyspreable s’aplica a tot Catalunya sense més matisos. 

No ens podem passar el dia querellant-nos i denunciant als descerebrats i malvats que comparen constantment Catalunya amb el nazisme. Però no està de més el que han fet unes quantes entitats aquesta setmana: portar el tema a la fiscalia, tan àgil i eficaç per a certes qüestions, tan indiferent per a d’altres... No cal esperar-ne gran cosa, evidentment. 

No canviarà res: si surt de franc robar mig país, com t’ha de caure el pèl per un insult? Ni que sigui un dels més ofensius i injustos: dius “nazis” i et venen al cap un munt de coses horribles, inhumanes, esfereïdores. 

No saben el que diuen? Sí que ho saben. Molts saben perfectament que Hitler tenia un col·lega a Espanya, un tal Franco, que va trobar molta inspiració en el que feien els nazis... Però prefereixen ignorar-ho. Clar, aquella Espanya no era una dictadura feixista ni un règim totalitari, ni molt menys: ens volen fer creure que era com a molt un règim autoritari... 

Per això hi ha tanta gent, de dretes i d’esquerres, que pot fer servir tan frívolament la paraula “nazi”: perquè no volen veure que “nazi” descriu perfectament els vells dimonis familiars espanyols. 

De manera que no ens hi posem nerviosos. Està bé això de la fiscalia, sens dubte, però a Espanya hi ha una llarga llista de barbaritats que acostumen a quedar impunes. Aquesta té tots els números. No vindrà d’una, a aquestes alçades del naufragi. 

(17 octubre 2014)

El mur de la vergonya:


Homes i dones d'Estat... i ciutadans

6:06
Era Pujol un home d’Estat? Mal que ens pesi, sí. Com ho era Felipe González, que a alguns ens pesa també, per altres raons. A la seva singular manera, també ho era en Maragall. No són espècies molt abundants i hi ha poques dones perquè en la política d’aquest país no acostumen a arribar a dalt de tot, senzillament. Solen quedar-se com a molt de “número dos”, algunes superant clarament el seu cap: la vice de la Vega, per exemple. 

Tenim en aquest moment històric homes o dones d’Estat, mereixedors de veritat d’aquest qualificatiu tan inconcret? Grans dubtes. I no només a Catalunya, no, també val la pregunta per al conjunt d’Espanya. Ni a la Moncloa ni a la plaça de Sant Jaume no hi ha homes d’Estat. I als parlaments respectius el panorama és desolador. Sí, l’un té un Estat al darrere i l’altre pensa en “estructures d’Estat”, però no és ben bé el mateix. Manar sí que ho fan, cadascú a la seva manera… Tanmateix no dóna gens ni mica la impressió que tinguin la talla necessària per a aquesta cruïlla històrica en la qual sabem com hi hem entrat però no en tenim ni idea de com en sortirem. 

És possible que a les segones o terceres línies hi hagi gent amb aquesta capacitat “d’Estat”, però el sistema polític no afavoreix gens ni mica que treguin el cap. Ni tan sols el nas. És un sistema que premia l’obediència cega, castiga la lleialtat intel·ligent i tem el vot lliure: no en pot sortir cap altra cosa que mediocritat, amb totes les excepcions que es vulguin, que hi són, clar que sí. 

I si hi afegim la gran indiferència política de molts ciutadans -en alguns casos provocada també per un sistema que no té gens de ganes que hi hagi ciutadans de veritat- el producte final no pot ser altra cosa que aquest marasme. 

I aquí estem, fins que comenci de veritat el proper gran cicle electoral, la mare de totes les batalles. Entre aquesta tardor i posem que finals de 2015, amb una mica de sort haurem deslligat o trencat alguns nusos. Ull, no és probable que sigui al 100%: no hauríem de descartar que tot quedi empantanegat si fa o no fa com ara, o fins i tot pitjor. Tampoc no hauríem arribat fins aquí si haguéssim tingut dos o tres homes o dones d’Estat als comandaments de la nau… 

O si haguéssim estat millors ciutadans, més vigilants, més implicats en la "cosa pública", més exigents, més conscients. És a dir, més polititzats, en el millor sentit de l'expressió.

(16 octubre 2014)


La foto d'avui: reunió de l'Ekklesia. A Atenes hi ha unes antigues ruïnes molt poc espectaculars i poc visitades. Es troben al turó de la Pnyx, on es reunia l'assemblea dels atenesos, "Ekklesia tou Demou": l'assemblea del poble. Allà va començar fa milers d'anys una innovadora forma de govern anomenada Democràcia... Tot i les seves imperfeccions i contradiccions, té solucions que encara poden ser molt vàlides en ple segle XXI. 

El Pla B: la costellada

6:44
Hi ha qui gosa dir que és un pla per carregar-se de raó. Primer tomben la “consulta no refrendària”: era, efectivament, un referèndum disfressat de xai. Després potser tomben la nova “enquesta no consultiva”. Però tranquils: al final els engeguem a fer punyetes, declarem la independència i Europa ens aplaudeix. Astúcia? Ni cas. És un nou nyap i una nova presa de pèl. 

No hi ha res, res, res, que impedeixi fer unes eleccions a Catalunya. Només depèn d’Artur Mas: no ha de demanar permís a Rajoy. I els partits poden fer o no coalicions i portar als seus programes el que vulguin: el control seriós de la banca (no estaria malament), la nacionalització de l’habitatge (interessant, eh?) o la recuperació dels drets laborals perduts els darrers anys (força suggestiu, no?). I fins i tot, la independència de Catalunya o de la Vall d’Aran. 

Evidentment, és un camí que té els seus riscos, però es tracta d’una manera ben vàlida de donar un mandat clar a un govern. Si hi ha majoria suficient (posem que un 55-60% mínim, perquè “la meitat més ú” és massa justet), es declara la independència. Si no, s’accepta democràticament el resultat i no es declara. I si la majoria vol negociar amb el govern central un millor tracte per a Catalunya, es negocia, per molt que costi. No dic que sigui una via fàcil, però té la virtut de la claredat i de ser impecablement legal i democràtica alhora. 

Però no. Ens han marejat i embolicat amb la consulta, que ja sabien que no anava enlloc. Han polaritzat la societat catalana fins que aquesta els ha superat. Han jugat amb paraules, sobreentesos i promeses. Han muntat tots els numerets i “teiatrus” possibles. I ara ofereixen a la ciutadania un procés participatiu d’estar per casa, pensat per a altres finalitats. Per exemple, anar muntant “el moviment Mas”, el “tots amb el president”. Tant si Rajoy autoritza la miniconsulta com si no, Mas es pensa que guanya punts i prepara el canvi de pell de CDC. Una nova jugadeta, que no serà l'última.

A Madrid i a Barcelona hi ha massa gent que juga amb Catalunya, que respecta molt poc els ciutadans, que pensa només en com guanyar eleccions o fer la guitza als altres partits. No ens mereixem una costellada electoral, dit sigui amb tot el respecte per a les persones entusiastes que la faran possible: també juguen amb ells. 

El Pla B és això, una falta de respecte. Com ho és la tossuda i insensata estratègia de Rajoy. Però que no pateixin: si uns i altres s’hi esforcen una miqueta més, aviat la història els passarà pel damunt.

(15 octubre 2014)

El país de la llei de l'embut

5:32

En aquest país això de protestar s’està posant difícil. Els que estan imposant la seva agenda de llei i ordre (manera elegant per no dir “política de garrotada”) continuen inflexibles, decidits a controlar el carrer i amenaçar la llibertat d’expressió. 

La darrera mostra d’aquesta estratègia la tenim en el proper judici del 15-M, que està prenent forma aquests dies a Madrid. Setanta-quatre anys de presó. Això és el que demana el fiscal (del govern, clar) per a una quinzena de persones detingudes a Madrid per aldarulls en la manifestació de maig del 2011, clau per entendre el moviment del “15-M” i el canvi social i polític que s’està produint a Espanya. La majoria de peticions de la fiscalia són de més de dos anys: clarament orientades a ficar gent a la presó i a espantar. 

Què van fer aquesta quinzena de persones? Això ja ho aclariran defensors i acusadors i ho decidirà el jutge. Es van produir aldarulls, això és innegable, i els aldarulls i destrosses tenen sempre un autor. Mereixen ser acusats i condemnats? Sens dubte. Una cosa és protestar i manifestar-se i l’altra és cremar contenidors, trencar aparadors de comerços o apedregar policies. Comencem per aquí: no hi ha justificació per a la violència. I no siguem tampoc ingenus: en les protestes no és estrany que hi hagi gent a la qual ja li va bé la violència i per tant la provoca. És a dir: perseguir la violència és imprescindible, garantint també, però, que la violència policial sigui adequada. 

Tanmateix, quan a algú li demanen sis anys de presó per aquesta mena de fets, estem travessant una subtil línia: la proporcionalitat. Cal, sens dubte, condemnar a qui ho mereix,  reparar les destrosses i compensar-ne les víctimes. I fer-ho bé, de veritat, no només sobre el paper. Però d’aquí a algunes de les actuacions contundents i “exemplaritzants” que anem veient (i més que en veurem) hi ha un abisme. 

Això té un altre nom: criminalitzar les protestes. Augmentar la pressió policial i legal per controlar la societat, per crear temor amb l’excusa de defensar l’ordre i la llei. Oblidant, clar, que el prestigi de la llei, en un país, es guanya cada dia sense necessitat de repartir garrotades ni amenaçar a dojo: simplement, que tothom la compleixi... 

Algú es creu unes lleis que són sistemàticament vulnerades sense que això tingui cap conseqüència? Unes lleis que els poderosos, els aprofitats, els caradures, els mafiosos, els corruptes se salten cada dia? I que, a sobre, si els enxampen, encara tenen a la seva disposició un sistema judicial dissenyat per protegir-los? Per aquí podríem començar, per derogar la llei de l'embut...

(14 octubre 2014)

No farem net mai

9:02

Treguem-nos-ho del cap. En aquest país, tal com està muntat tot, no hi haurà mai manera de fer net. I si no fem net, mai no ens en sortirem d'aquesta: està tot plegat massa podrit, el sistema polític i econòmic està corcat per un virus que tard o d’hora ho acaba matant tot. 

Ara sembla que tothom està escandalitzat per les targetes “en B”, com si abans no ho sapigués ningú: alguns dels que ara més criden sabien i saben perfectament quanta brutície córre per les clavegueres d’aquesta societat. I se n’aprofitaven, clar. I se'n continuen aprofitant. La casta espanyola, amb 17 variants, és així.

El problema és només Madrid, Andalusia, Galícia, València, Múrcia? No. A Catalunya anem també ben servits. 

Recordem el cas Millet, que durarà tant com la construcció de les piràmides: no el veurem acabar mai. 

I el cas Pujol? Acabarà en alguna cosa concreta? Ni de broma: s’eternitzarà i acabarem perdent el fil. 

I tots els altres casos, molts d’ells vinculats a la banca, a les altes esferes de la política (per desgràcia, de quasi tots els colors), veurem el dia en què es faci justícia? No. 

Sabrem com ens van robar les caixes entre els uns i els altres? 

Treguem-nos-ho del cap. No ho veurem mai.

En un país on condemnen els jutges com Silva o Garzón, per antipàtics i vanitosos que siguin, quina justícia esperem? El missatge està claríssim: hi ha coses que no es toquen. 

El pla és enganyar-nos i despistar-nos pels segles dels segles: qui dia passa, any empeny, el que avui és un escàndol demà queda oblidat entre nous escàndols, la gent es cansa, s’avorreix, dimiteix algú si no hi ha més remei per dissimular una mica… i aquí acaba tot. El virus continua treballant discretament, es va menjant el país, les esperances de la gent. 

I al final no és impossible tampoc que ens hi acabem acostumant, que ens rendim a tota aquesta misèria. Voldria creure que no, que acabarem dient prou i engegant-los -democràticament- a fer punyetes, a més de portar-los directament a jutjats que mereixin aquest nom i aquesta dignitat i que no siguin la pantomima amb la que ara ens distreuen i ens insulten a diari.

Tanmateix, aquesta és una societat submissa. Cridanera i esverada, però dòcil en el fons. Una possibilitat, no gens remota, és que se'ns passi l'emprenyamenta i la indignació i mutem cap a la resignació de tota la vida. Ho veurem d'aquí a la tardor de l'any que ve…
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes