Desobeïr o fer la revolució?

5:09
Els ciutadans poden desobeïr, els poders públics no poden. I si ho fan, estem davant d’una de les moltes formes de fer la revolució: saltar-se les lleis, per les braves, i fer-ne de noves. Això no serà legal, però és perfectament possible. Si no ho fos, els Estats Units d’Amèrica no existirien. Qui guanya converteix la revolució en un nou ordre constitucional, posa el comptador a zero i tornem a començar.

Tanmateix aquí ho estem barrejant tot i al final potser sí que acabarem fent un pa com unes òsties, mentre ens pensem que estem jugant a “la puta i la Ramoneta”. 


La desobediència civil surt de la societat civil. No de les institucions, no dels partits. Els partits polítics, sentint-ho molt, formen més part de l’Estat, en sentit ampli, que de la societat: si no, per què es financen bàsicament amb diners públics? No agrada pensar això, ja ho sé, i serien infinitament millors i més lliures uns partits finançats al 100% pels seus membres. Però no es pot estar a missa i repicar. 


Per tant, la qüestió s’adreça directament als ciutadans, per desgràcia dels governs de Barcelona i de Madrid, que no sé si han previst que això els supera: és la gent qui decidirà si es revolta pacíficament o no. Ni els polítics, ni els funcionaris, ni els partits ni els advocats de l’Estat  ni els guàrdies civils: la gent. És la gent qui està ara convocada a revoltar-se i saltar-se les lleis a la torera o a passar pel tub. Ja veurem què fem com a ciutadans… 


Estem fent un pas cap a un experiment tan interessant com perillós: el poder, en mans del poble. Les velles teories democràtiques ja diuen això, ja, però després el sistema representatiu s'encarrega d'aigualir-ho i de controlar les temptacions del poble… 


Saltar-se el sistema s'anomena revolució, revolta civil, el que es vulgui. I qüestionarà tant el poder del govern i parlament de Madrid com els de Barcelona, i les respectives castes. I després, el diluvi. 


Entre el seny i la rauxa, si no vigilen i acaben de muntar la tempesta perfecta, que no falta gaire, hi ha en marxa un tsunami que els passarà pel damunt. Perquè la gent està emprenyada, decebuda i fastiguejada per moltes coses alhora: no només es revoltarà per votar -si ho acaba fent, que no és tan fàcil i ja ho veurem-, sinó per engegar a fer punyetes tot un sistema. Que està fent mèrits de sobres, per cert.


(29 setembre 2014)

No, avui no toca

9:08
Si algú es pensa, a la plaça de Sant Jaume, que “això” d’avui tapa “allò” d’ahir, que vagi fent, que ja s’ho trobarà. Si algú es pensava, a la Moncloa, que “allò” d’ahir impediria "això" d’avui, dissabte 27 de setembre de 2014, sobretot que no canviï d’idees ni d’assessors: la fàbrica d’independentistes continuarà a ple rendiment, perquè per evitar un trencament pitjor no es poden fer els coses… Per tant, no oblidem el patriarca caigut del seu pedestal, desautoritzat per sempre més per donar lliçons d’ètica a ningú, però... no, avui no toca, no li concedim tampoc el protagonisme del dissabte. 

A mi, ho reconec, em costa també donar-li aquest protagonisme a Mas, perquè no li veig la talla per enlloc, què hi farem… Jo li reservaria el paper central a Rajoy i la seva tropa, que són els autèntics protagonistes, els que la història convoca a un moment d’alt voltatge per al qual tampoc no donen la talla. A veure què fan ara, avui, demà, la setmana que ve. 

Em costa molt, moltíssim, imaginar-me que estaran a l’alçada de la millor història d’Espanya. 

Més aviat me’ls imagino fent-ho tan malament com saben, com fins ara: testosterona, lleis escrites en la pedra, ordre immutable, Espanya eterna, el rotllo de sempre. Testosterona fins a l’abisme i una mica més enllà. A veure qui els té més grossos: massa sovint la història d’Espanya s’ha escrit així.

Ja estem al final del carrer que sabíem que no tenia sortida. I ara què fem? Tot el que sigui més democràcia, sense trampetes partidistes tronades, sense que se’ns escalfi la boca més del compte, sense perdre el control, estarà bé i acabarà portant-nos a tots plegats a algun lloc que valgui la pena. 

La tempesta s’emportarà moltes coses per davant i forçarà canvis esperançadors i sorprenents, segurament entre tensions que caldrà afrontar amb molta calma. Si el sistema democràtic espanyol -imperfecte, viciat- sap oferir una sortida digna i democràtica per a Espanya i Catalunya, ho veurem a partir de demà. Si no, això ja no tindrà marxa enrere i aquesta història s’haurà acabat.

(27 setembre 2014)

PIB: ens prenen per idiotes

6:19
Ja gairebé ens tenen convençuts de què l’economia comença a millorar. Al principi sonava estrany: veies en Rajoy o qualsevol ministre dient una cosa i al carrer en passava una altra. I clar, amb l’altíssima credibilitat que s’ha guanyat a pols aquest govern, no podies dubtar de la seva paraula. Segur, segur, que la realitat estava equivocada. Que ells facin trampes és inimaginable: són l'honestedat personificada...

Si ells diuen que es va creant feina, que la prima de risc va de fàbula, que podem rebaixar impostos, recuperar pagues extres i fins i tot els empresaris –vull dir la CEOE, que no és el mateix- accepten que s’ha d’anar pensant a apujar alguns sous, és que realment Espanya va bé. I si a sobre surt en Mas i també es posa unes quantes medalles, encara ens ho creiem més, tot i que la cara de Mas-Colell no convida a creure’s massa aquest immens “cuentu xinu” que ens estan explicant... 

De manera que l’Operació Maquillatge continua, sobretot ara que venen consultes i eleccions. La darrera brillant idea, ja anunciada fa temps: incloure les drogues, la prostitució, el contraban o el joc il·legal en el PIB. Gràcies a aquesta gran novetat, i quatre “reajustaments” comptables més, el PIB espanyol ha pujat de pet més de 26.193 milions d’euros. D’aquests, drogues i prostitució sumen “només” uns 9.000 milions. Encara no sé com no hi sumen les activitats mafioses, els assassins a sou, el tràfic de dones... O és que no creen també riquesa?

Què aconsegueixen amb aquesta formidable presa de pèl? Primer, enganyar-nos, que és el que volen. Segon, millorar la “foto” de l’economia espanyola a base de Photoshop i de molta cara dura: els mercars ja ho saben i ja els està bé, forma part del joc. Tercer, que en el fons és el que de veritat els motiva: que estiguem més contents, que se’ns passi la depressió col·lectiva, que somriguem... 

Volen que siguem més feliços, en definitiva. I, de passada, a veure si ens oblidem de radicalismes com Podemos o la consulta catalana: que no veieu que les coses van cada dia una mica millor? I ara llençarem per la borda tots els sacrificis que hem fet? 

Conclusió: millor que no canviï res. Clar que no. Per a ells, segur que és molt millor, perquè ja es veuen a venir la pedregada: això de les urnes és molt perillós. I la mala llet acumulada en aquest país pot sortir per on menys et penses. De manera que continuaran insistint amb l’Operació Maquillatge, sumada a l'Operació Testosterona Patriòtica. I prenent-nos a tots per idiotes, clar.

(26 setembre 2014)

S'han de complir les lleis? Segur?

7:22
En teoria, sí. Clar. A la pràctica, depèn. I si no les compleixes, a vegades et cau el pèl i d’altres no. Veiem els casos Bárcenas, Pujol, Roldán, Millet, les caixes… En teoria la llei és igual per a tothom. A la pràctica, depèn. La bonica teoria de l’Estat de Dret té escletxes importants, no gens anecdòtiques... 

Imperi de la llei? Llei i Constitució igual per a tots? Sí? Doncs vés tu a Navarra i digues que vols avortar. Ja veuràs què et passa... Ni amb la llei González, ni la Zapatero ni amb la contrareforma light de Rajoy. Navarra forma part d’Espanya? I això significa que ha de complir les lleis d'Espanya? Jo diria que sí, però ningú no els envia l’exèrcit a obligar-los a complir la llei. Curiós, curiosíssim.  

En el rerefons de la gran qüestió que haurem d’afrontar tots plegats properament, sigui el 9N o quan sigui, hi ha aquesta pregunta: hem de complir les lleis? 

Les justes i les injustes? I qui decideix quines són injustes? I si ens enganya el que decideix si són injustes o no? 

És possible saltar-se la Constitució mentre continues posant multes per saltar-se un semàfor en vermell? O recaptar impostos mentre tu amagues la pasta a Suïssa, Andorra o les Illes Caiman? 

Sí. A Espanya i a Catalunya és normalíssim. De fet, passa cada dia. 

La crisi ens ha demostrat que la Constitució te la pots saltar i no passa res. Però que no se la salti ningú més, eh? “Doctores tiene la Iglesia”, que dirien.

Tanmateix, a Catalunya cadascú de nosaltres haurà de trobar la resposta pel seu compte, amb governs, partits o sense. El debat jurídic sobre aquestes qüestions és tan apassionat com infinit, impossible de resoldre si no tens en compte la realitat. 

Quan hi ha prou gent decidida a saltar-se la llei, se la salten i després en fan una altra. Així de clar. I que diguin el que vulguin els legisladors de la llei d’abans, els juristes, el dret natural, els jutges i els policies. 

Si només te la saltes tu, o no tens “cobertura” suficient, ja ens entenem, el pes de la llei et cau al damunt. “Dura lex, sed lex”. 

La qüestió és ser molts, moltíssims: no hi ha llei que ho aguanti. 

L’altra qüestió es que quan et saltes la llei, mai no saps quanta gent més està disposada a fer el mateix que tu, al mateix temps… Això només ho saps després de saltar-te-la.

(25 setembre 2014)

Coitus interruptus

7:14
Marxa enrere, vaja. Que té els seus perills, però molts menys que continuar fins al final i ja veurem què passa. Coitus interruptus. Això és el que ha fet el govern Rajoy, per primera vegada: fer marxa enrere, escoltar el clamor del carrer, de la societat i del seu propi electorat. O sigui que desen al calaix la desafortunada reforma que volien imposar de la llei de l’avortament. Com que estaven pensant més en salvar els seus escons que les seves ànimes, per això al final han triat els escons, arriscant-se a la condemna al foc etern: l’avortament es queda tal qual, que és el que majoritàriament volia la societat espanyola. 

I fins i tot han tingut un gest sensat, que és de justícia reconèixer: obligar que l’avortament de menors es faci amb consentiment dels pares. En això no els faltaran aplaudiments fins i tot dels que no els votarem mai: era una insensatesa de l’època Zapatero, tan “happyflowers” ell, tan inconsistent quan havia d’afrontar les coses serioses. Tot i que també tenia les seves virtuts, clar, el van perdre la seva lleugeresa i el seu tacticisme. De manera que ben fet això dels menors. 

Però que no llancin les campanes al vol: alguna cosa deu estar canviant, i molt a fons. La por està arribant al poder: ja ho vam veure a Escòcia fa pocs dies, i aquí també veurem coses esplendoroses properament. 

En el fons, la qüestió és la recuperació de la democràcia de mans dels que la tenen segrestada. No cal que sigui una gran revolució que ho trastoqui tot: n’hi haurà prou amb anar recuperant espais perduts de democràcia, de ciutadania, de respecte als interessos generals. 

La batalla de l’avortament ha estat el primer round. Abans se n’han perdut moltíssims, infinits: reforma a reforma, sempre contra els interessos generals i l’autèntic patriotisme, amb alguns silencis clamorosos i incomprensibles a l’esquerra, han imposat el que han volgut. 

Però això ha arribat fins aquí. El vent comença a girar. Marxa enrere, doncs, que ens la fotem… D’una o altra manera anirem veient novetats properament: comencen a adonar-se que estan jugant amb foc. I amb els seus escons. Fins i tot podria ser amb la gran crisi catalana, tot i que no sé si és somiar massa… En el fons, forma part del mateix moviment: més i millor democràcia, final de règim. I sense trampes.

(24 setembre 2014)

Diari oficial: el numeret que faltava

5:55
Potser al Diari Oficial de la Generalitat se’ls havia acabat el paper o la tinta? O fallaven els servidors informàtics? O tenien un problema de connexió a internet? O hi havia tantes coses per publicar que s’ha de demanar tanda i posar la llei de consultes a la cua? Oh, gran misteri. La llei s’aprova al Parlament un divendres a la tarda, un dia escollit per aprofitar l’empenteta del referèndum escocès. Rajoy i els seus ministres ja estan preparats per reunir-se, mirant nerviosos el whatsapp... Tothom espera el primer xoc de trens, les portades dels diaris preparades, els editorials escrits a mitges... I resulta que no passa res. Ni dissabte. Ni diumenge. Ni dilluns. I espera't.

El president Mas només diu que s’han de fer les coses amb astúcia i habilitat. D'amagatotis, marejant la perdiu. Que es prepari, Rajoy, si vol numerets... Ah, que havia de marxar a la Xina? Doncs que marxi tranquil, que per aquí ja anirem fent i ja tindrà notícies nostres... I així el gran moment històric de la publicació de la llei i la convocatòria de la consulta ha quedat reduït a una llarga i misteriosa espera, mentre imaginem quina jugadeta porten de cap els uns i altres. 

A Rajoy i els defensors de la unitat de la pàtria, preparats per reaccionar automàticament com els míssils nuclears nordamericans, els han deixat amb un pam de nas. Carregats de testosterona patriòtica, porten dies esperant el seu gran moment, histèrics, i no saben ni entenen què passa... Clar que en això de no entendre Catalunya ja tenen una llarga experiència.

Mentrestant, aquí hi ha qui s’ha inventat un procediment creatiu, ple de sorpreses, per començar a jugar al vell joc dels gats i els ratolins, dissimulant.

Una mena de vodevil, vaja, que pot ser molt divertit però que no encaixa gens amb totes les meravelles que hem sentit a dir d’Escòcia i de Gran Bretanya: allí no perden el temps jugant a cuita a amagar. 

Fan les coses d’una altra manera i al final els surten d’una altra manera. Inclosa la brillant i exemplar decisió del primer ministre Salmond: una altra lliçó que els polítics catalans i espanyols han fet veure que no captaven. Clar, aquí les coses les fem a la nostra manera. I així surten. Numerets inclosos. 

Ja ens explicaran la resta del guió quan vulguin, si hi ha guió i si no es tracta d’un secret d’Estat o d’estructura d’Estat. Però aquest principi no fa augurar res de bo.

(23 setembre 2014)

"But I am also a democrat"

6:00
Frase brillant, la del primer ministre britànic, Cameron en el discurs d’urgència per celebrar que ha salvat el coll i ha guanyat pels pèls.  Primer article de fe, el patriotisme. “Crec apassionadament en el nostre Regne Unit”. “Creure” i “pàtria” sempre lliguen, i si ets primer ministre, has de proclamar abans que res la teva fe ben alt i ben clar. Segon article de fe: “But I am also a democrat”. Però també sóc un demòcrata. Amb un afegit, en les seves pròpies paraules: s’havia de respectar la majoria del SNP al parlament de Holyrood i donar al poble escocès el dret a expressar-se. Dit d’una altra manera: el dret a decidir i a votar. 

Quina enveja... Aquí, per aquestes terres tan càlides i fantàstiques, que se suposa que tothom enveja perquè ens volem creure que no hi ha enlloc on es visqui tan bé com aquí, aquesta mena de coses no se solen dir i molt menys practicar a consciència. No n’hi ha prou amb dir “sóc un demòcrata”, cal fer-ho i de veritat. Cameron no és pas un ingenu ni un idealista romàntic: no arribes a primer ministre a base de regalar floretes als teus rivals. Però sap que ha de jugar dintre de les regles del joc. A més, ha estat valent per haver plantejat una jugada de pòquer brutalment arriscada... 

Tota similitud amb el que passa a Catalunya i a Espanya és una pura coincidència. Uns jugant a fer lleis per burlar les lleis, uns altres jugant a fer servir les lleis per fer callar la gent... Tot plegat, molt edificant i d’una brillantesa estratègica i política esfereïdora.  I aquests dies, a mesura que anem veient la fase final de la primera fase, encara seran més dramàticament evidents les diferències entre Gran Bretanya i Espanya, entre Catalunya i Escòcia, entre Mas, Rajoy, Salmond o Cameron. Per si faltava alguna cosa, l'exemplar dimissió de Salmond remata la formidable lliçó de democràcia i d'estratègia que ens han donat anglesos i escocesos com el que són també: britànics i demòcrates.

Tanmateix, pel que fa a nosaltres, els ibèrics, que encara hem d'aprendre moltes lliçons de democràcia, hi ha força indicis que a uns i altres el tret els sortirà per la culata, i que Catalunya prendrà un altre camí. És aviat per veure-ho, però s’intueix que –en tots els sentits- aquí les coses no aniran com a Escòcia. De fet, no aniran ni com anaven fins ara a Catalunya. I a Espanya no ho descartem tampoc. Tot i que encara falta una mica de temps i algun gir imprevist de l’atzar, aquí tampoc no serà res igual. 

(20 setembre 2014)

¿Cuándo se jodió España?

10:37
Això s’ha de preguntar en castellà, en homenatge a l’immens escriptor i obcecat nacionalista que és en Vargas Llosa. Quan se’n va anar a fer punyetes? I qui en va tenir la culpa? Perquè, si no ens volem enganyar, la veritat és que aquest país que es diu Espanya –i que inclou l’actual Catalunya, també moribunda- va pel pedregar directe al desastre. Qui sap si més endavant hi haurà catarsi i resurrecció, ojalà, però de moment toca crisi i de les grosses. Els paral·lelismes amb el cas britànic o escocès són molt temptadors, sí, però cal agafar-los amb pinces i guants i tota mena de precaucions mentals...

El cas espanyol –i català- és ben autòcton i força autàrquic i respòn a dinàmiques molt pensinsulars, molt de tota la vida, que possiblement estan arribant al punt de col·lapse. No llancem les campanes al vol abans d’hora, tanmateix... Ni Espanya ni Catalunya no són el Sudan del Sud, de manera que ja veurem com evoluciona “la cosa”.

Atents, però, a la paràl·lisi i al buit polític. 

Hi ha un rei en pràctiques, que el van coronar a correcuita per tapar les malifetes del pare i mirar d’evitar el naufragi. Un president del govern a Madrid que creu fermament en les virtuts miraculoses del pas del temps. Un president de la Generalitat agafat a la brotxa i a punt de caure, que juga a despistar fa anys mentre posa la cara ferma i solemne de les grans ocasions històriques. Uns grans partits de la transició que fan aigües per tot arreu. Un mapa de la corrupció que és un immens bassal d’excrements pudents que ens ofegarà a tots, però que als parlaments estatal i català es tracta amb exquisida delicadesa: ni se n'adonen de la fètida olor, tot sigui per la casta, vull dir, per la pàtria...  Una economia embarrancada, també a l’espera de ves a saber quins miracles que han de venir de ves a saber on: ens enganyen miserablement amb les falsedats de la recuperació, perquè venen eleccions i perquè potser comencen a pensar que ja no els deixarem que ens arruïnin molt més el país.

Aquest és a grans trets el panorama d’un país que ha de fer front a un repte històric extraordinari: o replantejar-se a si mateix o trencar-se. Catalunya inclosa: el Parlament que tenim és ja una foto del passat, com el Parlament espanyol... Tot i que encara no sabem de què va el present ni molt menys el futur. Però sí, entre tots ells “lo jodieron”.

I nosaltres que els vam deixar i tampoc no tenim excusa.

(19 setembre 2014)

Spanair i els deliris (catalans) de grandesa

19:15
No, nosaltres no tenim aeroports com els del Fabra. Ni abusem de la solidaritat, com aquest gran demagog extremeny que és el president Monago. Tampoc no fem AVEs que no van enlloc, ni tenim autopistes radials en fallida. Ni desenes i desenes de monuments faraònics en ruïnes, abandonats, absolutament inútils. Ni se’ns cauen les rajoles del trencadís, com a València. No? Segur que no? 

Al nord de Terrassa, per posar un exemple que tinc a prop de casa, es troba un dels grans monuments de l’Espanya i la Catalunya immortals: el Quart Cinturó, una autopista que no ve d’enlloc ni va enlloc. Això sí, que no hi falti un ràdar, eh? Ahir teníem la condemna als directius de Spanair, una aventura esbojarrada per bastir una “aerolínia de bandera”, que ha acabat com havia d’acabar, absolutament arruïnada. Amb la Generalitat, la Fira i l’Ajuntament de Barcelona pel mig: aquí no fem les coses com a la resta d’Espanya, noooo… Per no parlar d’altres monuments a la bogeria de les darreres dècades, com l’aeroport de Lleida, brillantíssima inversió aeroportuària i transpirenaica, o l’encara més brillant carril VAO, una luxosa rucada que no serveix absolutament per res des del primer dia: un monument a la sostenibilitat del Tripartit, per entendre'ns, com els ràdars recaptatoris i la demencial velocitat variable.

I si ens emboliquem ja del tot i fem memòria del mapa català de la corrupció i la merda, literalment, on destaquen el cas Palau i el cas Pujol, entre molts d’altres, tindrem un retrat no gaire afavoridor d’un país en el qual hi ha molta gent que pensa que som genèticament diferents que la resta d’espanyols i probablement -tot i que queda lleig dir-ho clarament- força superiors. Complexe de superioritat, en diuen. I no està clar que tingui cura.

La sentència de Spanair, amb totes les misèries patriòtiques que arrossega, va en aquesta direcció: la de recordar-nos qui som i què fem, modèstia a part, mentrestant pensem cap a on volem anar. Una cosa no treu l’altra, evidentment: no seran Spanair, l’aeroport d’Alguaire o els tripijocs abusius dels Pujolsferrussoles el que ens impedeixin acabar de decidir un dia, ves a saber com, quina mena de Catalunya volem, i de passada, quina Espanya ajudem a fer, amb nosaltres o sense nosaltres. 

Que tal i com van les coses, tard o d’hora, el més probable és que sigui sense nosaltres… Caldrà esperar a demà, divendres, per veure cap a on bufa el vent. Amb un got de whisky escocès a la mà, per celebrar-ho, evidentment. Que nos quiten lo bailao, com diem els catalans...

(18 setembre 2014)

Aguanta, Mariano

19:01
Facin apostes, senyors, que s’acosta el moment de la gran jugada. Mentre alguns juguen a proposar alegrement la desobediència civil (això és lideratge, clar que sí)  i que surti el sol per on vulgui, d’altres juguen a amenaçar amb la suspensió de l’autonomia. En aquest cas, també, el sol pot sortir per ves a saber on... Margallo, el ministre que fa de “sonrisa del régimen”, continua fent de ministre d’Afers Estrangers i parlant de Catalunya: aneu amb compte, que us esteu apostant una bona garrotada... Ha arribat l’hora dels darrers missatges d’avís: veieu això? És tota l’artilleria, que ja està preparada... 

Com si fos una partida de pòquer, ara toca anar “de farol” fins al final. Segur que aquests dies el cap de gabinet li envia a Rajoy algun sms amb missatges d’ànim: “Aguanta, Mariano, tu pots salvar Espanya”...

I entre una cosa i l’altra, amb una mica de sort fabricaran uns quants independentistes més. S’ha de reconèixer que hi tenen la mà trencada, des dels temps gloriosos de José María Aznar, sense oblidar les profundes i amargues decepcions que va deixar Zapatero. 

Entre uns i altres –no oblidem tampoc les aportacions de Bono, un altre gran defensor de la pàtria- s’han entestat a perseverar en la línia dura, la de “palo y tentetieso”, que tan bons resultats havia donat sempre al llarg de la història d’Espanya. Testosterona a dojo i política d’altíssim nivell: a veure qui els té més grossos, a veure qui aguanta més, fins al final... 

Doncs bé, el final ja és a prop: no falta gaire per al festival de llamps i trons, el xoc de trens, els trens descarrilant per vies que divergeixen i totes les metàfores que es vulguin.  La setmana va passant i mica a mica ens apropem al dia D, el de la convocatòria de la consulta que mai no es farà, cosa que negaran fins a l’últim moment els que, també a Catalunya,  estan jugant amb el tema i amb la bona fe de tanta gent. 

Primer vindrà el dijous escocès, després el divendres català: això és l’únic que tenim clar. Veurem què fan a Escòcia, al Parlament, a la Moncloa, al Constitucional.  I després... Ja no té remei: cadascú de nosaltres haurà de decidir què fa.

(17 setembre 2014)

Espanya (i Catalunya), líders en desigualtat

18:59
Mentre els “nostres” governants més propers, Rajoy i Mas, ens venen les grandeses i meravelles de la seva gestió, Espanya (amb Catalunya) lidera els rànquings europeus de desigualtat social i altres catàstrofes. L’un ens pren el pèl a diari amb les falses notícies sobre la recuperació econòmica. L’altre intenta dissimular com pot una obra de govern desastrosa i plana, que no és culpa de Madrid. 

Tots dos ens expliquen que estan salvant l’Estat del Benestar, però en realitat fan dia sí i dia també una altra cosa: acabar d’endeutar el país, arruïnar l’Estat, castigar les classes mitjanes, empobrir els pobres... 

Les dades són brutalment clares i diuen sistemàticament el mateix, una i altra vegada: s’estan carregant aquest país, així de clar. 

El darrer estudi europeu, de la Fundación Bertelsman, situa en un 27% la població espanyola en situació de pobresa i exclusió social. Una de cada quatre persones. Espanya se situa al lloc 21 de 24 en temes com: pobresa, accés a l’educació, feina, discriminació, igualtat i salut. Només ens guanya Grècia, de moment, que és el pitjor país europeu en cadascuna d’aquestes categories. 

Portem ja uns quants anys de crisi i d’estafa i les estadístiques ja fa temps que detecten una constant decadència del nostre país en tot allò que significa benestar social o progrés econòmic. En aquest darrer cas, es refereix a l’economia de veritat, no a aquest sistema viciat de “transferència de recursos econòmics”, que és una manera elegant i neutra de definir robatoris, abusos, corrupcions, estafes, injustícies fiscals, rescats  i altres formes criminals d’arruïnar una societat. En aquest àmbit, segur que som líders també a escala europea, sens dubte. 

Els “nostres” governants poden repetir tantes vegades com vulguin el seu missatge: és impossible creure’s que anem millor o que hi anirem algun dia si seguim pel mateix camí. El cert és que  deuen estar convençuts que som absolutament idiotes, quan ens intenten fer creure que en realitat estan salvant el benestar. O el país, ja posats en pla patriòtic: ens porten directament a l’abisme i a sobre es posen medalles. Fa temps que ens han perdut el respecte, si és que ens l’han tingut mai.

(16 setembre 2014)

Referèndums: això no serà mai Suïssa

9:03
És una frase gastada, mil vegades repetides, però amaga una gran veritat: “Los referéndums los carga el diablo”. Sobretot si no et ve massa de gust fer cas de la voluntat del poble, amb l'excusa de sempre: la nostra és una democràcia representativa. I amb una raó de fons que explica moltes coses: a l'actual sistema polític, no existeix realment un "mandat" dels electors, sinó un conjunt de programes electorals que sovint són paper mullat.

Conclusió? No es convoquen referèndums, consultes ni altres mandangues per l’estil. On aniríem a parar? Aquesta és la gran qüestió de fons de tot l’embolic de la consulta catalana, des del punt de vista de Madrid, però, atenció, també des de Barcelona. 

Si es permet als catalans votar en referèndum (cosa que no està prohibida, com ens diuen, per amagar que no volen i prou), l’endemà mateix aquest país patiria una febrada de referèndums. Ja en volien fer un a les Canàries per les prospeccions petrolieres… Evidentment, els han dit que ni ho somiin. 

Es comença per votar si vols ser espanyol o quina mena d’espanyol vols ser… i ja està, el tabú esclata en mil trossets. L’endemà mateix hi haurà qui demani votar República o Monarquia, cosa que seria força sensata. O un referèndum per democratitzar de veritat els partits polítics, que tampoc no estaria gens malament. O per fer que el Senat serveixi d’alguna cosa. O un referèndum per derogar l’article de la Constitució que ens van canviar d’amagatotis, amb presses, nocturnitat i traïdoria entre Zapatero i Rajoy. 

Clar que, ben pensat, també seria possible aprovar en referèndum un blindatge per al benestar, la sanitat o l’educació, no? O per defensar les pensions o augmentar el salari mínim. O per controlar una mica la banca, només una miqueta, ja que la subvencionem d'una o altra manera. I fins i tot es podrien aprovar en referèndum les balances fiscals, les espanyoles… i les catalanes, que d’aquestes mai no en parlem i també tenen els seus misteris. O els equilibris de les inversions i serveis públics entre diferents territoris, ja posats a tocar temes intocables. 

No ho diuen obertament, però realment els fa pànic: una onada diabòlica de referèndums, com si això fos Suïssa. Exactament el que s’amaga darrera de la consulta catalana: a més de què toca un tema sagrat, com l'existència inqüestionable d'una única manera d'entendre Espanya o les Espanyes, obre la porta a fórmules de democràcia directa per a les quals la nostra classe política pensa -en general, tot i que amb excepcions- que no estem preparats. Vaja, que no som madurs com els suïssos, que la nostra tradició és una altra (com si tinguéssim una antiquíssima tradició democràtica, oi?) i que la gent ja s'autodetermina i vota cada quatre anys i què més volen... Tot aquest rotllo que ja ens sabem de memòria… O sigui que referèndums, ni de broma. Ni aquest ni cap altre. 

Com deia Galileu: Eppur si muove... El tabú s'esquerdarà i s'acabarà trencant a Catalunya: sota l'onada independentista hi ha, per al sistema actual, un perill encara més gran. No és la revolució, no. És, senzillament, una democràcia adulta.

(13 setembre 2014)

Botín: que es noti qui mana aquí

17:19
Impressionant, el massiu exercici de “piloteig” de la premsa espanyola, i gran part de la catalana, davant la mort de Botín, el gran “jefe” del Santander. Mentre fem diades tan massives i entranyables com ingènues, hi ha coses que segueixen el seu curs habitual. Les necrològiques, a vegades, són un magnífic aparador per veure com funciona de veritat una societat. Es mor un gran banquer i la riuada d’elogis, absolutament excessiva, omple pàgines i pàgines, webs, xarxes socials… 

Clar que hi ha espais alternatius o personals on es diuen altres coses i algunes veritats incòmodes, però el que acaba comptant és el “mainstream”, el corrent central. Per a això, és imprescindible dominar els grans mitjans de comunicació. I com que ara per ara tots, absolutament tots, estan en mans de la banca… Doncs això, dos i dos fan quatre: tot sigui a major glòria del banquer desaparegut. I dels deutes que tenim amb la banca, oi?, asseguda d’una o altra manera al consell d’administració… 

Així funciona ara per ara el món de la comunicació a Espanya: el que no està en mans dels governs, està en mans de la banca. O dels dos, combinats, ja que la banca té els governs de genolls. La necrològica de Botín deixa a la vista l’obscenitat d’un sistema que intenta, de totes les formes possibles, controlar la ment dels espanyols, dels catalans i de qui es deixi. Clar que per sort hi ha alternatives, però són encara molt, molt minoritàries. I remar contra corrent mai no ha estat fàcil. En els temps d’internet i les xarxes, encara té molta força controlar els mitjans tradicionals, que s’han espavilat molt i també dominen la xarxa: continuen proclamant-se independents, amb totes les lletres, però se’ls veu el llautó amb una simple necrològica o un informe filtrat per la UDEF. Estan al servei de l’autèntic poder, el que mou de veritat els fils. I mentrestant, la gent surt al carrer: el que està en marxa no és només una consulta, sinó un gran desafiament per acabar sabent qui mana. Si manen “ells” o “nosaltres”. Aquesta és la gran qüestió de fons.

(12 setembre 2014)

I l'estelada encara estava allà

11:46
Fins al 2005, es considerava que el conte més curt de la literatura en castellà (no per força espanyola) era d’Augusto Monterroso: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Genial, senzillament. Aquell any, un escriptor mexicà anomenat Lomelí, no gaire conegut, va superar el rècord amb el conte “El emigrante”, tan curt, que sense el títol no s’entén el relat: “¿Olvida usted algo? -Ojalá.”. No em consta que en català s’hagi superat aquesta brevetat, però ves a saber… En tot cas, el dinosaure és insuperable, ple de suggestions… 

Per això, avui toca aquest conte, molt curt també: quan es va despertar, l’estelada encara estava allà. N’hi ha de gastades, d’estripades, d’impecables, rebregades, acabades d’estrenar… I les de plàstic rígid, tota una innovació a prova de processos que no està clar quant duraran ni com acabaran. Els balcons, les finestres i les terrasses continuen plens d’estelades, amb una densitat variable segons el barri: normal, el país és així, divers, afortunadament. Però diria, només diria, que hi ha menys banderes espanyoles, cosa que ni m’alegra ni m’entristeix: el prestigi i l’atractiu d’Espanya, ara mateix, és cada dia una mica més indescriptible. 

Fa un any que tinc l’estelada al balcó de casa, a un barri on no abunden especialment, la Maurina. La vaig comprar el dia abans, emprenyat, i vaig penjar-la tal dia com avui, onze de setembre. Per a mi és també una bandera de lluita i de solidaritat amb els que lluiten per votar, encara que no tinc gaire clar què votaré si arriba el moment. Però tinc claríssim que hem de votar i han de deixar de prendre’ns el pèl uns i altres. Diguem que és una estelada pro-consulta, pro-democràcia, per entendre’ns: això només se soluciona votant. I tot i així, ja veurem. Per això continuarà onejant, plogui o faci sol: de moment, per votar, que no serà poc i, surti el que surti, ho canviarà tot… Continuarà l’estelada al balcó l’any que ve per aquestes dates? Com de llarg o curt serà el conte que comencem a escriure avui? En dos mesos ho començarem a saber.

(11 setembre 2014)

Demà s'acaba el guió

14:55
De guió, realment, no n’hi havia, perquè tot plegat ha estat una improvisació espantosa. Però amb el pas del temps hi havia alguna cosa que seria excessiu qualificar de guió: posem que un calendari, com a molt. Marcat per dues dates clau: demà, dijous 11 de setembre del 2014, i el diumenge 9 de novembre. Podríem haver estat molt més temps donant voltes i voltes al laberint, marejant la perdiu, però per sort el temps només avança cap endavant: els dies i les setmanes van passant i ja ens acostem a l’hora de la veritat. 

Demà comença la fase final de la primera part del Dragon Kahn, que ens donarà emocions fortes fins al novembre. I el dilluns 10 de novembre, probablement també sense guió, sobre la marxa, començarà la segona fase, que ara per ara és gairebé impossible d’endevinar. 

Demà, dijous, és quan la història comença a convocar a cadascú a fer el que ha de fer, que no per força és exactament el que vol fer. No hi ha només dues possibilitats, no tot és sí o no. Però segons com ens encaixonin a tots plegats, així acabarem: no és descartable una gran aposta final a tot o res. Diria, només diria, que el panorama pot ser molt més complex i sorprenent del que ara imaginem. Si res no canvia, el famós xoc de trens està servit a partir de la setmana que ve i cadascú haurà de triar. 

No deixa de ser una forma d’autodeterminar-se a partir de la realitat, digui el que vulgui la Constitució: hi ha disponibles diverses formes d’insubmissió, de desobediència, de sensatesa, de fermesa democràtica… També es pot triar entre matisos no menors, que poden obrir escenaris en els que hi hagi marge per a pactes creatius, o fer actes de fe absoluta, que porten a dues opcions bàsiques: o ens quedem o ens n’anem. I que surti el sol per on vulgui. Ara per ara, aquesta darrera és l’opció més probable: testosterona a dojo i a veure a qui li tremolen abans les cames. En dos dies començarem a veure de què va això, ara que el calendari ja no té marxa enrere.

(10 setembre 2014)

Rajoy: "medidas listas"... i tontes

8:25
Quants independentistes fabricarà el govern Rajoy aquesta setmana? A grapats: ho veurem aviat. Diuen que ja tenen “las medidas listas” de cara al 9-N. Tranquils: encara que les qualifiquin com a secret d’Estat, no dubtem ni per un moment que, potser estan llestes, però segur que són tontes. No seria la primera vegada… 

Per exemple, la intervenció de Montoro la setmana passada, exhibint musculatura i “fardant” de la feina bruta que li fa la maquinària de l’Estat, és d’antologia: a molta gent ens han vingut ganes de votar Pujol, mira tu per on, fins i tot als que, com servidor, no ho hem fet mai en la vida. Per no parlar de la barra que s’ha de tenir per dir segons quines coses després de l’exemplar cas del tresorer Bárcenas… 


Un altre exemple de les brillants estratègies que cuinen a la Moncloa? Vinga, va: la censura de la presentació d’una novel·la, “Victus”, a Holanda. Una espifiada monumental, que diu molt, però molt, de les conviccions democràtiques d’un partit i de la seva aferrissada defensa de la llibertat d’expressió. Més europeu, impossible, eh? 


De manera que ja ens anem fent una idea de com seran "las medidas listas” que en realitat seran tontes. Dures i brutes, segurament, però tontes, també. 


És a dir: ens caurà al damunt tot el pes de la Constitució i de les lleis, enteses com a armes de destrucció massiva i no com a instruments d’una democràcia. Per si la llei no és suficient, una mica de dinamita també anirà bé: remenaran els calaixos i sortiran més informes de la UDEF o qualsevol altre excrement informatiu, que, a sobre, fins i tot és possible que no sigui mentida… I així aconseguiran matar dos pardals d’un sol tret: fabricaran uns quants independentistes més i enterraran una mica més el règim de la transició. No amb terra, no, sinó amb una matèria més enganxosa i pudent… 


Més genial, impossible: en una sola setmana es cobriran de glòria, per variar. Perquè es creuen que van guanyant, clar, i encara no han entès res. Ni ho faran.

Ets dels seus o dels nostres?

11:09
Deú ens guardi (o el Diable, amb majúscules, en el seu defecte) de la temptació de les grans coalicions, dels fronts populars, dels fronts unitaris i altres coses similars, igualment diabòliques. A Catalunya hi ha una vella aspiració, mai no concretada, a favor de la unitat del catalanisme: la teoria és que tots hem de fer pinya pel país, encara que sigui pel país dels Pujol, que almenys s’emporten la pasta a un país català com Andorra (i d’altres indrets, fins i tot hispanoparlants, però no siguem llepafils, val?) i a sobre s’ho munten perquè Espanya no els robi (ja que Hisenda els torna diners a raig, mira tu que n’és, de curiós). A vegades han existit fronts catalanistes, amb els seus matisos, com a l’època del pacte anti-PP, que ha tingut conseqüències catastròfiques que s’amaguen i es neguen sistemàticament. 

Tanmateix, en general, el catalanisme tendeix a ser divers i dispers, cosa que és més una virtut que un defecte, gràcies a Déu, altra vegada, i al Diable també... 

Però ha arribat ja la tardor apocalíptica del 2014 i ara es planteja, tot i que no té gaires possibilitats, una altra gran coalició: el front anticatalanista. Bé, rectifico: “moviment de centre no nacionalista”. Brillant, ja d’entrada, això de dir-ne “moviment” o “movimiento”, mira que s’han de tenir poques llums… En fi: un front amb populars, socialistes, democristians, “ciudadanos” i qui faci falta, per plantar cara al sobiranisme. Ho presenten com una idea per “evitar la fractura”, però és evident que busquen just el contrari: trencar. I els fronts nacionalistes, exactament el mateix. L’objectiu és sempre el mateix: dividir i trencar, però fent bandera de la unitat. 

Blanc o negre, sí o no, ets dels seus o dels nostres, no hi ha terme mig, has de triar… La vella història de sempre, que ha acabat sempre igual al llarg de la història de la humanitat. 

Caldrà, doncs, fer ofrenes a tots els déus i diables, majors o menors, per demanar que allò de “o amb mi o contra mi” es converteixi en alguna cosa més intel·ligent… Perquè hi ha massa gent que vol que acabem així.
(6 setembre 2014)

I ara accelerem a fons, que ens la fotem...

15:33
Després d’explicar-nos (i imposar-nos) durant sis anys que els sous havien de baixar per ser més competitius, ara resulta que és just el contrari. Que si els continuen baixant, l’economia entrarà aviat en una mena de coma que pot durar anys i panys. El darrer informe de l’OCDE diu això, però segur que hi ha una muntanya d’informes i estudis que defensen vigorosament el contrari: més precarietat, pitjors sous, menys impostos i menys benestar faran que l’economia es dispari com un coet. Ho repeteixen una i altra vegada com si se’ls hagués aparegut Yahveh al Sinaí, però la veritat és que, per desgràcia seva, no hi ha ni una sola dada, ni una sola, enlloc del món, que demostri que tenen raó. Al contrari: el desastre que han causat ha estat una catàstrofe de magnituds apocal·líptiques. I en paral·lel ja tens el BCE comprant deute o baixant els tipus, a veure si funciona la solució màgica o si acabem d’arruïnar del tot el sistema, que no seria d’estranyar. 

Mentrestant, l’inefable president de la CEOE de les Espanyes, Rossell, diu que els salaris al nostre país pugen un 0,6%: si això és una rebaixa salarial, clama en el desert, què no serà un increment… Li podríem explicar les retribucions, bonus i premis que corren, per donar-li quatre exemples, però aquesta mena de retribucions no són salaris, clar que no: són competitivitat en estat pur, per suposat. I encara un altre apunt: segons l’OCDE, els salaris a Espanya van baixar un 0,1% entre els anys 2000 i 2007, en termes reals, de poder de compra. I des del 2009 aquest és el país europeu on més han baixat, any rere any. 


Qui els entengui, que ho digui, però és un esforç inútil: només cal veure els resultats globals per adonar-se’n del desastre que ens han muntat en dues dècades, des de finals dels 90. I ara comencen a insinuar que potser sí que calgui posar el peu a fons a l’accelerador i estimular l’economia… Un d’aquests dies, fins i tot és possible que ens diguin que l’estat del benestar no era tan negatiu com afirmaven i que potser sí que caldrà millorar el mercat laboral… Segurament estan entenent que el vent ha canviat i que no els aguantarem ja molt més de temps, que ja se’ls veu massa el llautó.

(5 setembre 2014)

Nota: Aquí hi ha un enllaç que porta a algú que en sap molt més i ho explica molt millor, Ernesto Ekaizer)

Això no és Bananalàndia

16:49
Ni Catalunya ni Espanya són repúbliques o monarquies bananeres. Potser estaria bé, de tant en tant, recordar-ho i fins i tot dir-nos-ho en veu alta. A més de dir que vivim en un país de m…., cosa que objectivament és una veritat. A més de pensar que aquí els ciutadans són tractats com una m…, i que la m… ens sortirà aviat per les orelles, dues veritats difícilment discutibles, de tant en tant també està bé subratllar que això no és (del tot, o no encara) Bananalàndia. 

No és el paradís, d’acord, però tampoc l’infern. Espanya no és un desastre absolut ni una meravella, i Catalunya, exactament igual. I això no és només un país de lladres i caradures, sinó un país ple també de gent digna, que intenta fer les coses decentment, encara que n’hi ha molts (rics, pobres, poderosos, febles, treballadors, ganduls, afortunats o desgraciats) que s’esforcen dia sí i dia també a empitjorar-ho tot i van només a la seva. Ni Espanya ens roba sempre (o no tota Espanya), ni Catalunya serà el paradís original si va per lliure. Ni la Constitució és sagrada, ni tampoc ens la podem saltar a la torera. Ni Mas ni Rajoy no són el dimoni, ni tampoc angelets. Ni en Junqueras ni en Pujol. Ni tants d’altres. No tots estan a l’alçada del moment, però no es pot dir tampoc que no hi hagi ningú: la vida és una mica més complexa que aquestes afirmacions absolutes, taxatives, injustes. Fins i tot la justícia funciona a vegades brillantment i d’altres com una m…, com Hisenda, que és tan necessària per a la societat com està igualment necessitada d’una guia moral força més elevada que l’actual i la dels darrers anys. No és veritat que no hi hagi ni un pam de net, però també és cert que hi ha molts pams en els quals la m… ens arriba als genolls o més amunt. 


Una mica més d’eqüanimitat, d’amor propi, de realisme i fins i tot de cinisme (en la seva justa i sàvia mesura) ens anirien molt bé per afrontar la muntanya russa que es posarà en marxa la setmana que ve, amb si fa o no fa les mateixes possibilitats d’estimbar-nos (tots) o de fer alguna cosa mitjanament ben feta (també tots). Si ens reconeixem les coses que funcionen, que no són tan poques, igual fins i tot trobem la sortida al laberint.

(4 setembre 2014)
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes