Set anys de vaques grasses

6:26

Quan Madame Lagarde, la jefa del FMI, obre la boca, normalment ja podem posar-nos a tremolar. Però no, la darrera vegada ens ha sorprès. Ni esbroncava Espanya per la seva catastròfica situació econòmica ni demanava més reformes dràstiques de les seves, aquelles receptes de verí que mai no han solucionat res... a la majoria. Ara ha canviat no el país ni la seva situació, però sí el missatge. Resulta que de cop i volta anem bé. He dit bé? Perdó, anem immillorablement bé, com un coet. No podem anar millor. I ho diu amb el mateix somriure i la desimboltura de sempre: “Ara venen set anys de vaques grasses”.  I fa uns dies ja va anunciar que “Espanya ha tornat a la situació pre-crisi”. Què, com anem d’optimisme? Millor, oi? Doncs la cosa no acaba aquí. El darrer informe de JP Morgan diu, ni més ni menys, que Espanya serà, amb Portugal i Irlanda, un dels grans motors de la recuperació econòmica a Europa. I no només això: França i Itàlia són un llast, no com nosaltres, que hem fet els deures. Què tal, va pujant aquest optimisme? Segur que sí. Aviat n’anirem sobrats: tot seran flors i violes. Algú ha vist que les coses millorin realment? És qüestió de fe: si ens diuen que anem millor cada dia, mira que s’ha de ser catastrofista i depressiu per no adonar-se’n... Les vaques magres ja s’estan començant a engreixar, fan millor cara, somriuen... On són aquestes vaques miraculoses? Per què no les veu tothom? Crec que hi ha una explicació: són vaques invisibles per a la majoria dels mortals. Però si vius i fas negocis a l’estrastosfera de l’economia financera, aquesta que concentra el 80% de la riquesa i que ens arruïna de bombolla en bombolla i de rescat en rescat, segur que les coses es veuen d’una altra manera. Millor no els pot anar: hem fet els deures i ens hem deixat estafar pacíficament. Què més es pot demanar? Per això ho veuen tot de color rosa: han aconseguit tot el que volien, a un preu baixíssim. La jugada els ha sortit rodona. Les seves vaques estan més grasses i boniques que mai. Com no han de sentir-se optimistes?

El pols, fins al final

7:07
No tothom qui vol la consulta vol anar al mateix lloc. Hi ha qui simplement vol acabar d’una vegada amb tanta agitació i confusió, qui somia la independència per a demà passat, qui aspira a un tracte més digne i decent per a Catalunya, qui somia amb una Espanya utòpica… 

L’aspiració a votar és força transversal i rotundament majoritària: volem votar com a adults (“sobirans”, en diuen alguns), comptar vots i veure qui té una clara majoria per marcar el camí. Sense trampes ni jugadetes, i si pot ser sense “teiatru”: les coses clares. Vaja, just el contrari que la pregunta oficial de la consulta, que és un nyap trampós. 

Tanmateix, volem votar, dir sí o no. Per a això, demanar permís al govern espanyol és imprescindible. És una manera de començar: si no fos així, un d'aquests dies l'argument per aturar la consulta seria "com voleu votar, si ni tan sols ho heu preguntat oficialment". Doncs ja està, feina feta. 

Es demana formalment al Congrés, sí, però a Espanya els poders legislatius (i judicials) estan sotmesos a l’executiu. I a la casta hispànica. O sigui que tranquils, que no ens faran ni cas. No, no i després no: ja us ho podeu treure del cap, la consulta no es farà. De manera que en algun moment del 2014 passarem a la fase següent del pols entre una àmplia majoria de catalans i un Estat que no vol ni tan sols escoltar. Després, més endavant, si segueixen entossudits a fer de la Constitució una trinxera, arribarem a prop del punt on els camins es bifurquen. N’hi ha molts de possibles, tots són legítims, però han de ser prou majoritaris… 

Al final, quan sembli que tot és a punt d’esclatar, hi haurà una oferta, la darrera, que no imagino gaire generosa ni intel.ligent, però ves a saber… Després d’aquesta última oferta, que si és bona permerà que tothom salvi la cara, s’obrirà realment la bifurcació… I cadascú haurà de pensar on vol anar i com. Imprescindible: el pols s’ha d’aguantar fins al final. Qui afluixi, perd. La gràcia és saber en quin moment perds…

El 25% d'atur necessari per a un no-futur

7:43
A vegades, les bones notícies, encara que es basin en falsedats, donen pistes sobre la veritat. Busquem un exemple? Vinga, va, a l’atzar: l’entusiasme del govern espanyol per les darreres xifres de l’atur. Millor notícia, impossible. Busquem una frase que és veritat i mentida alhora? Qui millor que Rajoy, després de la megaentrevista amb l’emperador Obama: “Ja no es parla de l’increment de l’atur a Espanya”. Una gran veritat, sens dubte: l’atur no creix, sinó que s’estanca, s’enquista. Però no creix, és cert. I per tant ningú no parla ja del creixement de l’atur, en tot cas el tema és per què no baixa fins a nivells “acceptables”.

Quin atur seria més o menys acceptable per a un país com aquest? Posem que cap al 10 o 12%, o fins i tot un 15%, perquè d’aquí no baixarem en tota l’eternitat, utopies al marge. Però l’objectiu és que en deixem de parlar, que ens hi acostumem, que mica a mica es vagin reduïnt les prestacions per atur, que la gent s’acomodi a la seva situació, que la resignació s’instal.li en la societat… En pocs anys trobarem normal una taxa d’atur del 23%. Un gran èxit, sens dubte: Espanya torna a anar bé i a generar ocupació. Paciència, serà a ritme lent. I ens acostumarem, no falla. Qüestió de temps. I aquí establirem la “normalitat”, acompanyada de profundes reflexions sobre les causes estructurals o el que més convingui. Estarem millor que ara? Sens dubte. Ah, que trigarem seixanta anys a reduir l’atur? Tranquils, el que importa és la tendència…

I així ens situarem en el nou paradigma: el model econòmic que ens estan imposant exigeix un atur de més del 20%, per mantenir els sous a la baixa, per bloquejar convenis, per precaritzar la feina… Cal que l’oferta de feina estigui sempre molt per sota de la demanda. No falla. “Mano de santo”, que diuen. Si no fem res (que segur que ho acabarem fent, tard o d’hora) aquest és el futur que ens espera. Un no-futur.

 

Burgos com a símptoma?

7:41
El que està passant a Burgos no és un fet excepcional, de dimensions històriques i revolucionàries, però tampoc no és una anècdota. Cal prendre’n nota, sense dramatisme ni extrapolacions interessades. Fa uns dies em preguntava: la gent ho aguantarà tot? Ja tenim resposta: no. Evidentment, no cal imaginar-se que acabarem tots a cops de roc pel carrer, sinó un procés molt, molt més complex, de crisi de model de país. Ara bé, què significa això? Moltes coses al mateix temps, i força contradictòries. Anem a veure’n algunes.

La primera: que es comença a fer evident, cada vegada per a més gent, la magnitud de l’estafa que cada dia ens arruïna una mica més. Que la impunitat de la corrupció és una de les claus del desastre espanyol del segle XXI. Que la dura resposta policial indica clarament el temor governamental a l’efecte contagi de les protestes: la insubmissió als desnonaments no és molt diferent d’aquests incidents. I torna a recordar-nos el trist, forçat paper de la policia i la justícia al servei dels interessos de la banca i del poder econòmic. Es la vella història de sempre, per això ens volen imposar lleis més autoritàries, més policies, més antidisturbis... El cas de Burgos, i els seus fangosos origens, ens recorda també que cal donar independència i força a la política, perquè sigui alliberadora i no controladora.  És a dir, ens recorda que hi ha esperança, més enllà del depriment panorama d’una Espanya en fallida moral, social i econòmica.

Esperança? Sí, perquè ni tothom és igual (tot i que hi ha vicis molt extesos) ni estem condemnats a continuar així per tota l’eternitat. Cal només (i aquest “només” és immensament difícil, però no impossible) que els ciutadans prenguin, prenguem, consciència del poder i la responsabilitat que implica la ciutadania. I això està començant a passar en aquest país. No a les barricades, sinó a les neurones, que és on comencen els canvis esperançadors.

La gent ho aguanta tot... de moment

5:48
(11 gener 2014). Totes les bombes funcionen més o menys a partir d’un mateix principi: hi ha un o més productes potencialment explosius que necessiten que s’activi un mecanisme per esclatar. A vegades falla, clar, però la teoria és aquesta, a grans trets. I es perfectament aplicable a la situació que estem vivint en aquest país des de fa anys. Dia a dia es va acumulant matèria explosiva, tones i tones de bombes potencials. Com que no hi ha manera de què explotin, els encarregats de manipular-les s’estan relaxant: les tracten de qualsevol manera, fabriquen bombes cada vegada més perilloses, juguen amb les espoletes... Pensen: “No passarà res, aquest país ho aguanta tot”.

Fins ara han tingut raó. O molta, moltíssima sort: aquest és un país acostumat des de fa segles a resignar-se, a encegar-se amb el patriotisme i a celebrar que fa sol, tenim bon clima i les millors taronges. Què més podem demanar, oi? Però el magatzem d’explosius comença a ser una catàstrofe apocalíptica en potència, mentre els encarregats continuen jugant amb les bombes. Fa poc van estar molt a prop d’activar l’espoleta, el mecanisme que un dia parà “click” i que Déu ens agafi confessats: la brutal pujada de les tarifes elèctriques. Van frenar a temps i ara ens l’administraran en petites dosis... Allò hagués pogut tenir conseqüències terrorífiques: es comença per protestar pel rebut de la llum i s’acaba fent una revolució. Però com que no va passar res, han continuat acumulant tones i tones d’explosius. La nova llei de l’avortament va pel mateix camí: pot convertir-se en el botó que faci esclatar el sistema. Segurament intentaran dissimular i maquillar una mica el seu talibanisme ideològic, perquè també se n’han adonat a temps: aquest país ho aguanta tot si es fa en dosis i ritmes digeribles. En el magatzem de catàstrofes futures hi ha el Rei, la corrupció, la casta hispànica, la banca, el menyspreu cap als catalans que volen votar, les grans companyies que ens estafen sistemàticament, les creixents desigualtats socials i econòmiques, les classes de religió...

Fins ara res no ha fet petar la primera bomba. Però ja estem en la fase de compte enrere. Només cal una petita espurna, una casualitat, una relliscada...
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes