Articles al diari digital e-notícies.cat

5:50

Les rucades que haurem de sentir

5:46
(26.9.2012) Paciència. Ja està en marxa el concurs “a veure qui la diu més grossa”. Però tot just està en una fase molt inicial: la de rucades que haurem d’escoltar en els propers mesos. La majoria, en la direcció habitual: surten de la casta hispànica, o de les seves delegacions autonòmiques, i van directes a Catalunya, sense discriminar massa entre independentistes o no. Tots al mateix sac: una excel.lent manera per aconseguir que cada vegada més gent ho tingui més clar. Un exemple el tenim en els presidents autonòmics: Galícia, Extremadura, Rioja… i així fins que faci la roda els setze. Prometedor: ens esperen grans frases els propers mesos, a veure qui guanya el concurs. O en els defensors de les espanyes com José Bono, membre clau de la casta hispànica, sempre tan encertat, o els extremenys Monago (PP) i Vara (PSOE), que ara vol que els catalans retornin cent cinquanta mil extremenys emigrats. Com si algú els hagués segrestat o abduït! Mereix alguna resposta una rucada com aquesta? Una ofensa tan estúpida a catalans i extremenys? 

En fi, una animalada més a la llista. 


En la qual tindrà un lloc d’honor reservat un argument filosòfic altament sofisticat que ja va corrent. Es genial: La culpa de la mala imatge d’Espanya al món sencer és dels manifestants del 25-S i dels independentistes catalans. Ho conseguiré, però em costa parar de riure…  La tesi sobre la mala imatge espanyola al món és divertidíssima. Resumint molt: mentre en Rajoy i el Rei se’n van a Nova York a treballar i esforçar-se a recuperar la imatge del país, aquí els espatllem la feina amb manifestacions i secessions. Traducció: estem enfonsant Espanya a la misèria. Clar que sí, tenen tota la raó del món. 


Què els vols dir, si no? Intentar contrarrestar tanta subtilesa, tanta intel.ligència, tanta lucidesa, és senzillament impossible. Ei, que al món sobiranista també es diuen coses gruixudes i en surt algun insult, però normalment es queda a l’esfera privada i no arriba a les portades dels diaris. I quan arriba, s’organitza un auto de fe dels grossos. A vegades amb raó, fins i tot: l’insult no porta enlloc el digui qui el digui. L’estupidesa o la manipulació conscient tampoc no no són gaire recomanables. Sovint ho acaben de complicar tot. Però relaxem-nos, que tot això tot just acaba de començar. Jo ja m’he comprat una llibreteta per anar-ho apuntant. Segur que hi trobo infinits motius d’inspiració, alguns d’indignació i no poques bones estones per riure ben a gust.

A o B: quan la història s'accelera

(21.09.2012) Passen mesos, anys, segles, en els quals la història segueix més o menys una línia, una tendència que als humans ens sembla lògica, coherent, previsible. La realitat, però, no deixa de canviar mai, ni un sol segon, encara que no ens n’adonem. A vegades també és cert no volem adonar-nos-en. No és bo ni dolent. De tant en tant, convé fer veure que no sabem què passa, o no pensar-hi. De sobte, però, la lògica immutable s’esquerda. 

Es el que va passar a Catalunya el dimarts de la setmana passada: la història va canviar de carril. Això no significa que tot hagi de canviar en dos dies. Ni que només sigui possible una solució a l’enigma. N’hi ha moltíssimes. La majoria d’elles encara són viables: s’aniran tancant en els propers mesos (o anys) fins que només en quedin dues. Aquest és el canvi. 

Hi ha moments en la vida de les persones, les ciutats, els països, en què l’arbre de decisions s’obre, es ramifica, es multiplica. Fins que et perds. En altres èpoques, van caient branques, es van tancant camins i opcions, i t’acabes quedant amb A o B. Sí o no. Zeros i uns. 

Com una mena d’acordió vital: s’eixampla al màxim i després es tanca al màxim. I tornem a començar. Als anys vuitanta l’acordió es va començar a obrir. Ara es comença a tancar, no només pel que fa a si Catalunya es queda o no a Espanya. 

Aquest tema és una part del tot, perquè també hi ha moltes Espanyes i Catalunyes possibles. 

Dit d’una altra manera: ser ciutadà d’un país independent però injust no és millor que ser ciutadà d’un país complex i caòtic però just i decent. Un país centralista com França pot ser infinitament millor que un desastre com Espanya, per molt autonòmica que sigui. Una Catalunya francesa pot ser molt millor que una Catalunya independent, també. 

Al final, no són les banderes, sinó on viuràs millor, on seràs més feliç, on la vida serà més digna. 

Però no podem tenir obertes sempre totes les opcions. I ara la història s’accelera per tancar-les: A o B. D’això va el que estem vivint i el que viurem en el futur proper. Ens agradi més o menys, aquest és el temps de pensar i triar entre A o B. I prou.

La carta del Rei als reis

7:04
(17.9.2012) Els temps canvien. Si no en el fons, sí en les formes. Els reis d’abans, quan enviaven algun missatge al seu poble, anava sempre acompanyat d’uns soldats i algun cap tallat: no falla mai, s’entén sempre a la primera. Fins fa uns anys, el format “modern” ha estat el del missatge televisiu nadalenc, o un paràgraf encastat al bell mig d’un discurs oficial en algun d’aquests actes encarcarats que presideixen els monarques: sempre amb mitges paraules, perquè les interpretem com si fóssin una mena d’oracle diví.

Ara el rei acaba d’estrenar web i ha escrit una carta, ja no se sap si als súbdits/ciutadans o als internautes. O a ningú. El proper pas serà una piulada al twitter: en pocs caràcters es podria resumir perfectament el nucli de la carta i ens estalviaríem feina.

Hem d’estar units, deixar-nos de somiar coses impossibles, conviure ben avinguts. Ah, i posar els interessos generals per davant dels particulars...

Això sempre queda bé, especialment en una Espanya on justament les coses van cada vegada més en direcció contrària: imposar els interessos particulars d’una casta als diversos interessos generals de les diverses majories minoritàries. Que bonic, tot plegat.

Clar, quan el rei escriu una carta o envia un “recado”, ràpidament apareix qui canta les excel.lències i profunditats del missatge enviat, qui es queda més aviat amb cara de pòquer, educadament, o qui simplement passa a xafardejar les fotos de la nova web, a veure si amaguen algun misteri o missatge codificat…

A mi em costaria fer d’exègeta d’un missatge tan pobre, tot i que ja entenc que no és el mateix que ho digui el monarca o un “iaioflauta”: a més d’una autoritat moral (força rebaixada), ell personifica l’Espanya eterna i és el militar que més mana.

O sigui que missatge rebut: tots a una, com Fuenteovejuna, i tots quietonets i a portar-se bé, que no estan els temps per fer experiments.

Com de costum, ningú no es dóna per al.ludit. Normal.

Tanmateix, costa saber com canviaran les coses. I costa encara més ignorar que res no serà mai més igual. Sí, clar, tot ben endreçadet sempre és més agradable de veure, al gust del monarca i dels guardians de les essències, però estem travessant una tempesta i segons quins desitjos sí que són quimeres: encara no ho saben, però l’Espanya eterna està tocada de mort. No només per les ànsies independentistes d’una part molt important dels catalans o per les jugadetes que preparen els bascos discretament, no. Europa pressiona i pressionarà per canviar moltes coses: serà dur, dramàtic, però també oxigenarà aquest país. I en paral.lel, creixerà la pressió social per fer un país més just i decent: trigarà, però això acabarà essent imparable. Que vagin provocant...

Es a dir: tot i l’ús de les noves tecnologies (no acabo de veure-hi la novetat com per admirar-nos i reverenciar tanta modernitat, però en fi...), la carta no aporta res de nou al que ja sabem.

Es una mena de carta del rei als reis. Ja se n’adonaran algun dia que “els reis” són el poble. I que la realitat del país comença a distanciar-se també de la reialesa…

Articles al diari digital e-notícies.cat

11:10
(16.9.2012). Coses que passaran: 
Espanya no canviarà
Coses que no passaran, o potser sí...: 
El Regne Republicà de Catalunya

El nord del sud o el sud del nord?

20:05
(13.09.2012) L’Espanya del nord s’ha cansat de la del sud. Frase per a la història del president Mas. Un bon titular, en efecte. Però també una relliscada demagògica: no hi ha res com fer amics a dintre i a fora de Catalunya, oi? Si aquest ha de ser el to de la difícil etapa que ara comença, estem llestos. Ens hem de posar a l’alçada del president extremeny, del gallec, del riojà, del Rodríguez Ibarra de torn? De la seva tristíssima retòrica manipuladora i seimplista?  Segur?

El nivell polític d’afirmacions d’aquesta mena, simètriques de les rucades que diuen alguns polítics populistes per tocar els nassos als catalans i dissimular per què no tenen números vermells, és indescriptible. Puc entendre que cal apujar el to i de tant en tant dir alguna cosa gruixuda, és el joc, no cal amoïnar-s’hi. Tàctiques... Puc entendre que cal provocar, a veure si algú s’escalfa i reacciona. De la mateixa manera que puc entendre la fredor governamental: una estratègia fina, per una vegada. Tranquils, ja els sortirà el que porten a dins... 

Però culpar els andalusos o els extremenys de les estretors dels catalans és un error i una injustícia. Com culpar els madrilenys. 

La culpa és de la casta –de dretes, de centre i d’esquerres- que controla l’Estat i reparteix en funció dels seus interessos clientel.lars. Clar que qui pot se n’aprofita, evident. I humà. Però les culpes són de qui decideix el repartiment, de qui avala la injustícia, de qui atia el foc de l’anticatalanisme, qui excita l'espanyolisme visceral, el dels toros i Tele5 o TVE o Antena3, per entendre'ns. 

La culpa no és “del sud”, així, en genèric, com si fossin tots una colla de ganduls. Oblidant que per als “del nord”, nosaltres formem part “del sud”. I els nostres patètics comptes públics, també. Igual que això de donar les culpes de la nostra crisi a Espanya: no ens hi escarrassem, a fora trigaran molt a distingir entre catalans i espanyols. I alguna petita culpa devem tenir, o no? O és que ens estem creient de veritat que som i serem els alemanys d'Espanya?

I més coses: Catalunya no només subvenciona els andalusos, sisplau. També subvenciona (d'una altra manera, més refinada) els bascos o navarresos, que són els autèntics privilegiats d’Espanya: tot s’hi valia per guanyar una guerra mai no acceptada com a tal. I a sobre el nacionalisme català té una tendència històrica a vaure'ls com  a companys de viatge, quan sempre han anat i aniran a la seva. Fins i tot en temps de la guerra civil, de Franco, de les bestieses d'ETA, apa,  ja està dit. Per si no se n'havien adonat els "galeuska".

Aquesta és la injustícia més clamorosa, la que “la casta” troba la mar de normal i justificada: és un dret històric o foral. O potser diví, qui sap… "The Basque Country is different". "The Kindgom of Navarra is different".  I a callar.

Per reivindicar el dret a marxar d'Espanya (un dret legítim si ho vol una majoria àmplia, i ja hi anem...) no cal caure en els vicis de “la casta” ni perpetuar-los. Potser ja seria hora de fer i dir les coses d’una altra manera, no? El futur no es funda sobre els tòpics simplistes del passat, de sempre, sobre la dialèctica sud-nord (depèn de quin sud i de quin nord) ni girant com un mitjó la tronada demagògia del pitjor espanyolisme.

Inici de curs amb estelada

22:14
(11.9.2012) El nou curs comença de veritat per a tots. No només el col.le, no. Es tanca definitivament el llarg parèntesi d'un estiu que no ha estat tan dramàtic com ens temíem, però que ha preparat el camí per a una tardor i un hivern que seran molt durs: el setge a la societat del benestar, més o menys igualitària, continuarà fins al seu col.lapse o fins que la societat peti. Veurem. Mentrestant, tornem a allò que abans anomenàvem "normalitat" i que ara és l'excepcionalitat permanent. Estem aprenent que pot passar de tot, que el futur ja no és previsible. Tampoc no ho era abans, però ho semblava. 

I mentre assistim encara desconcertats a l'enderroc sistemàtic del somni d'una societat igualitària (plena de paranys i d'aprofitats, tot s'ha de dir), des d'ahir al vespre pren forma una altra probabilitat cada dia menys remota, menys impossible, però no més fàcil ni immediata: la independència. 

Depèn de com es gestioni la manifestació d'ahir. L'experiència d'aquest país en matèria de grans mobilitzacions populars no convida precisament a l'entusiasme... No seria la primera que acaba en no-res. 

Tot i que aquesta vegada sembla diferent: l'onada és poderosa i va per lliure, té un aire força transversal, es resisteix a ser tutel.lada i manipulada, la majoria de partits estan fora de joc... Veurem. Per si de cas, ull amb els excessius optimismes i amb el pessimisme endèmic. 

El cert és que aquest país està canviant el rumb, amb totes les contradiccions i mancances que es vulgui. De moment, però, uneix més tot allò a què una majoria creixent està dient prou. D'una mani no en sortirà la independència en quatre dies, ni en vuit. Cal pensar encara una mica fins al dia (necessàriament proper) de la gran pregunta, que és un dret absolutament democràtic, faltaria més. I cal tenir en compte els que de moment callen i segurament no volen... I els que no ho voldran mai. 

Però el que sí en surt de tot plegat és un gran "no", un "fins aquí hem arribat" força generalitzat i contundent. A les enquestes, al carrer, a les xarxes, per a qui ho vulgui escoltar. La Catalunya de "l'estatutet" o del "paga i calla" va acabar aquest el dimarts 11 de setembre de 2012.

11-S: el país que es mou

17:42
(8.9.2012). Si fins hi tot ho reconeix el Financial Times, una de les bíblies de la revolució conservadora que ens portarà a la ruïna, deu ser veritat. Aquest país, Catalunya, s'està movent. Costa de saber cap a on va, però és absolutament evident cap a on no va: s'allunya d'Espanya. O dit d'una altra manera: molta gent, entre la qual m'hi compto, se sent cada vegada menys seu l'Estat Espanyol, que no és el mateix que la gent, el passat, les experiències viscudes amb la "marca" Espanya. 

La casta política, econòmica i militar que té segrestada la idea d'Espanya no té la més mínima intenció ni d'escoltar ni de canviar. Bé, alguns canvis sí que els tenen ja al cap: acabar d'una punyetera vegada amb l'anomalia autonòmica, aquesta distorsió que els impedeix gaudir de la mena d'unitat que els agrada, els excita i els convé. 


Aquí ja anem entenent la idea, amb major o menor grau de radicalisme, amb mani o sense, amb estelada o sense: la crisi serà la tempesta perfecta per centrar Espanya, perquè la casta -incrustada fa segles al cor d'un Estat que no és ni ha estat mai de tots- torni a imposar el seu model. Cert que els més llestos dintre d'aquesta casta no tenen intenció de provocar, per no arriscar: detecten el perill. I segons com vagi la manifestació (aquí som especialistes en grans manifestacions que després desapareixen misteriosament en el Triangle de les Bermudes), mesuraran el to i els gestos. Res més. El guió romandrà inalterable: el tema  no és més o menys Espanya, sinó qui fa nosa al poder d'una casta convençuda del seu dret a tenir tot el país als seus peus. 


Per això hi ha cada vegada més gent que es va movent, que transpira, que fa suaus o radicals viratges, que dubta, que va donant-li voltes a la convicció definitiva: Espanya, en mans d'aquesta casta, no té remei. I no en tindrà. El dia que t'adones d'això comences a veure que tu et mous mentre molta altra gent es mou, amb infinits matisos. Per sort aquest és un país plural i divers: aquí rau una de les claus de la seva fortalesa i la seva feblesa. Però, amb els matisos i confusions que es vulguin i fins que ens aclarim, cada dia està una mica més clar que el passat és ja passat, que hi ha moltes coses a les quals en el futur respondrem amb un "no". 


D'aquí a un parell de mesos veurem si ens hem mogut més o som al mateix lloc... Tot podria ser.

Com Alemanya fa 10 anys

17:39
(7.9.2012). En els temps gloriosos del 92, aquí ens agradava veure'ns com "els alemanys del sud". Ens engreixàvem deu quilos quan algú ens afalagava així: un país de gent pencona i seriosa, que també tenia les seves distraccions (toros, sangria, migdiada, la cerveseta, el cigarret, la xerradeta...), però que era un país modern, fiable, amb molt de futur.

Al 2002 anàvem ja com un coet cap al cataclisme còsmic de la patacada immobiliària i financera. Però estàvem encantats d'haver-nos conegut i els crèdits sortien com bolets per tot arreu, et perseguien perquè els adoptéssis...

Ara, al 2012, va el ministre Guindos (un ex Lehman-Brothers-Boy, ja és casualitat) i per fer-li la pilota a Frau Merkel no se li acut res millor que dir que Espanya és com Alemanya fa 10 anys. I l'home s'ha quedat tan content amb el seu estúpid titular. On hi veu aquest individu, que forma part de la casta financera que ens va ficar a la crisi i que ens vol ofegar aprofitant la crisi, les semblances? En el clima no serà. En la qualitat i viabilitat d'empreses i productes segurament tampoc. En el rigor germànic jo diria que no. En el seu sistema federal, valgui'ns Déu, ni pensar-ho. Ah, sí, calla, ja ho entenc. En les reformes. Una llàstima que fossin impulsades per un socialdemòcrata, Schröder, però què hi farem: reformes, paraula màgica. Una altra llàstima que no tinguéssin com a objectiu carregar-se l'estat del benestar: però cap problema, els ciutadans d'aquest país no en tenen ni idea d'història ni política alemanyes. Espanya és tan gran, bonica i espavilada que no ha de mirar gaire enfora...  

Gran frase, un regalet per a Frau Merkel, a veure si li estobem una mica el cor i ens deixa fer més trampes. Com les del govern de Navarra, de dretes, que vol canviar la data de la paga de Nadal per no retallar-la. Típicament espanyol. Segur que algú li ha passat una nota a la cancellera Merkel: aquesta gent no són de fiar. Mai. I beuen coses estranyes, perquè es pensen que són com els alemanys de fa deu anys...

Clavadets, sí. Alemanys del sud, clar.

L'ibuprofè de Kern Pharma

19:52
(5.9.2012) Quan entres a una botiga, la darrera cosa que penses és que pots, si no salvar el món, sí fer-lo una miqueta millor. Tu vas a comprar menjar, roba, un medicament o un cotxe, el que sigui. Costa una mica estar pendent d’altres coses en aquest moment, però no és impossible. A l’estiu tens una mica més de temps per pensar en comportaments automàtics, poc reflexius, que pots canviar sense gaires maldecaps. I temps de contrastar experiències i idees en tertúlies… I fer alguns experiments.

Tornem a la botiga: tu tens els diners a la butxaca, tu decideixes en què te’ls gastes. Estaràs influït per la publicitat o les tendències, però els diners són teus i només tu tries a què els dediques. Conec gent, per exemple, que no compra mai a les botigues dels “xinos”, no perquè siguin xinesos els venedors, sinó perquè es tracta de persones que aposten pels productes d’aquí. Gent que prefereix un cotxe fabricat a Espanya (o a Catalunya) que un de japonès: almenys així es poden mantenir alguns llocs de treball al país. Seria el mateix cas que comprar a fora de Terrassa -per posar el cas de la meva ciutat- només el que no trobes al comerç local. O productes ecològics, o verdures conreades a prop de la ciutat, o no experimentats en animals, o d’empreses que no exploten els treballadors i són socialment responsables… 

Es poden fer infinitat de coses sense necessitat de caure en el talibanisme: senzillament, donar els teus diners a qui creus que val la pena, per uns determinats valors. 

Sense oblidar, clar, que en primer lloc has de satisfer les teves necessitats i no sacrificar-te per causes heroiques ni pagar més del compte: l’egoïsme és el motor inevitable de l’economia, però pot matisar-se amb una mica d’intel.ligència… Potser no sempre, però sí molt sovint. 

Ho vaig descobrir aquest estiu a una farmàcia, quan vaig demanar una capsa d’ibuprofè… i se’m va acudir que el preferia de Kernpharma, ja posats. Fa un cert temps que segueixo la pista a aquesta empresa terrassenca, que fa les coses força bé, buscant els beneficis –lògic- però essent conscient del seu paper social. Aquesta primera experiència em va fer pensar: puc eliminar el meu maldecap i al mateix temps “votar” per una marca, empresa o valors. Una obvietat, sí, ja ho sé, què hi farem: he descobert el meu poder com a consumidor. Però oi que es tracta d’anar canviant coses? Doncs aquí hi ha una pista… A l'ibuprofè, exactament.

El peatge de l'AP-9

19:51
No, aquest peatge no ens queda aprop, cosa estranya. Es a Galícia, entre Vigo i Pontevedra. Uns trenta quilòmetres d'autopista que li costen al conductor uns 3,50 euros. Amb raó o sense, els usuaris es queixen amargament d'unes tarifes que han augmentat (no deuen ser pas les úniques, oi?) de forma desmesurada els darrers temps. 

Troben, és clar, que paguen més que a qualsevol altre lloc d'Espanya. I la ministra de Foment, sempre tan pendent de garantir la igualtat entre els espanyols, intervé directament per aconseguir una rebaixa substancial. Per una qüestió de justícia, diu: no pot ser que a una província paguin més que a una altra. Potser estarà això relacionat amb les eleccions gallegues? Com la pluja de milions per al nou AVE faraònic? En fi, deixem-ho estar. Però ja que detectem aquesta sensibilitat insòlita en el "Gobierno de España", comparem tarifes? 

L'autopista Terrassa-Manresa surt per una mica més de 4 euros els laborables i set i mig els festius. De Terrassa a Les Fonts, entre 1,35 i 2,45. Els túnels de Vallvidrera, de 3,62 a 4 euros. L'autopista del Garraf o la del Túnel del Cadí, pels núvols. Segur que és a Galícia on es paguen les autopistes a preus d'escàndol? No sé, com a mínim es pot dubtar, oi? Ah, per cert, ara recordo que s'havia parlat molt de posar peatges a algunes autovies -faraòniques també- de les espanyes, per recaptar uns calerons. Doncs, res, idea descartada: sembla ser que afectaria molt el transport per carretera al sud, al nord, a l'oest, a l'est... Però no tant al nordest, que és justament on estem nosaltres dintre de la península: segur que és pura casualitat. 

Com tantes altres: comences i no acabes. I quan veus tanta sensibilitat per la igualtat entre províncies, tanta delicadesa, tanta passió per la unitat de mercat (quin bonic eufemisme han trobat, amb part de raó), tanta comprensió envers conductors i transportistes, quan veus com el president gallec es vanta de quadrar els números emb rigor (no com altres, eh?), quan veus que hi ha tantes coses que mai no canvien ni canviaran, et venen unes ganes... Unes ganes...

I si rescatem la justícia fiscal?

16:44

(5.9.2012) Es evident que el govern espanyol està aprofitant les misèries pressupostàries de la Generalitat i de tantes altres autonomies per començar a posar les coses al seu lloc. O al lloc que creuen que és el seu, immutable i gairebé per designi diví: a dins del gran contenidor Espanya, sense més compartiments que, com a molt, les danses folclòriques i els formatges.

Primer va ser la campanya de culpabilització de les autonomies, que ha funcionat força bé: el món sencer ja sap que tenen la culpa de tots els nostres mals. Un èxit. 

A més, això permet retallar en coses bàsiques com benestar, salut o educació, sense dir-ho obertament: simplement, estan retallant els diners de les autonomies malgastadores i culpables.

Ara, els rescats, els préstecs d'urgència i altres refinades tècniques, acaben de rematar la jugada. El proper pas està servit: s'ha de posar ordre, cosa que a Espanya sempre significa el mateix. 

Mentrestant, aquí continuem fent veure que creiem que hi ha alguna possibilitat d'arribar a un pacte fiscal, a resoldre els greuges d'un país convençut de ser sistemàticament maltractat. Servirà per escalfar l'ambient de cara a la mani o a les eleccions anticipades del 2013, però per a res més. 

Primer, perquè les coses són més complicades del que sembla, i els números encara més. Segon, perquè si ens posem a parlar de pactes fiscals entre territoris (que té el seu sentit si no es porta fins a certs extrems, ja siguin països, comunitats, comarques o barris), no estaria de més parlar de pactes fiscals entre persones, entre grups socials. 

Aquesta és l'autèntica clau de tot plegat: la justícia fiscal s'ha de practicar entre persones i grups socials abans que entre territoris. Molt simple: proporcionalitat en el donar i en el rebre, més una part de solidaritat -transparent, controlada- per als que necessiten una empenteta. Avui tu, demà jo, vaja.

Curiós, gairebé ni se'n parla de canviar un sistema fiscal cada vegada més injust i ofensiu, que carrega la major part dels esforços sobre els de sempre, els del mig, que tolera obertament el frau, que empobreix sistemàticament el país i no ajuda en absolut a millorar res, encara que apugin l'IVA al 35%. 

Aquest és el tema, una qüestió de justícia social, ja sigui que els impostos es recaptin a Espanya o Catalunya o Islàndia. 

Això no mou les masses ni excita els sentiments ni enlaira les banderes, ja ho entenc. 

Doncs justament és aquest el pacte (eufemisme, eh?) a revisar urgentment... El que fa una societat justa, es digui com es digui el país. I després, parlem de territoris. I si molt convé, de banderes i fronteres. Però després. 

Somiar a construir un nou país amb els mateixos defectes fundacionals d'Espanya no porta enlloc més que a Espanya. Amb un altre nom, potser, però Espanya.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes