Agost

7:20
(30.7.2012) Vacances? Posem que sí. O deixem-ho, millor, en que aquest serà un temps per al descans, per fer un munt de coses pendents, per escriure. Per meditar, per eixamplar l'esperit, per obrir el cor, ara encara massa adolorit i cansat. Amb alguna escapada a la platja, alguna visita a amics de vacances (a una hora de cotxe com a molt, com els ministres de Rajoy, per si la crisi empitjora), molta lectura, alguns concerts, alguna exposició, alguns museus, algunes ruïnes... antigues, clar, perquè les que deixarà la crisi i la monumental estafa que ens estan fent no són encara visitables... També hi haurà temps per a unes quantes llargues caminades per la muntanya, que és de franc tot i que no sigui la millor època. I para de comptar. Tampoc no està malament. Hi ha hagut vacances millors i també de molt pitjors. No és la primera crisi personal o col.lectiva que em toca. Ni la darrera. O sigui que aguantarem i disfrutarem de l'estiu i al setembre ens buscarem la vida. Per variar. Carpe diem...


Per a aquells/es que em segueixin a les pàgines de paper del Diari de Terrassa, ens retrobarem el 21 d'agost, si abans no esclata l'apocal.lipsi. Que jo diria que no, que és més probable a la tardor... Les primeres setmanes d'agost aniré publicant alguna cosa al blog, a ritme d'agost, ja veurem... Al diari digital e-notícies hi continuaré escrivint més o menys com sempre. I a veure si al setembre tenim novetats sobre els projectes literaris i periodístics en marxa. Bon estiu!



La benzina s'apunta a la festa

12:31
(28. 7. 2012) Tenim la benzina (sense impostos) més cara d'Europa i uns impostos (sobre la benzina) dels més baixos: un 46% del preu final, aproximadament. El resultat és enganyós: aparentment, paguem la benzina més barata que els nostres veïns i hipotètics socis francesos, alemanys... 


En realitat, paguem molt més a les petrolieres i molt menys a l'Estat. 


En realitat, també, paguem la benzina proporcionalment molt més cara: el nostre nivell de vida és molt inferior, ara que ens n'hem adonat de què no érem tan rics com ells... 


Som així de feliços, amb la complicitat necessària, és clar, de l'Estat. Si no, no s'entén. Jo diria que seria més interessant pagar més impostos i menys per la benzina, però aquest país té una forta tendència a fer les coses a l'inrevés i a beneficiar sistemàticament les grans corporacions, els grans poders econòmics. Petroli, totxo, sòl, banca, electricitat, gas, aigua... De la mateixa manera que a Espanya es castiga sistemàticament els ciutadans. 


Ens prenen per tontos des de fa segles. Hi ha coses que a Espanya no canvien mai.


I les petrolieres, ajudades per un Estat que no entén (probrissó...) com baixen tan lentament els preus i sempre pugen de forma immediata, ens acaben de collar una mica més. Comencen vacances? Dons apugem el preu del litre, clar que sí. I que es fotin, deuen pensar. Un 2-3% més, cada dia més a prop de l'euro i mig, i aviat acabarem d'arrodonir el desastre amb l'IVA. Per fi tindrem preus europeus homologats al voltant de 1,7 euros el litre. Hi ha qui calcula que 1,2 milions de cotxes gairebé no circulen, estan al garatge, a l'espera de temps millors que no vindran: i encara hi ha gent que no entén una de les causes de l'aturada general de l'economia, la transferència massiva de diners d'unes butxaques a unes altres. De manera que com n'hi ha tants que no consumeixen benzina, s'ha d'apujar el preu a la resta: el mateix han fet amb el tabac, aconseguint reduir la recaptació. Genial, eh? Per variar. 


Conclusió? Estiu o hivern, continuem insistint en l'espiral que ens porta al desastre. Paciència: ja ho acabarem aconseguint, ja... 

I la culpa és de...

5:35
(27.7.2012) Millor que tots els que hagin de passar pel Congrés a explicar la seva versió sobre el desastre de Bankia vigilin atentament la seva salut. Que no tinguin accidents fatals, que s'allunyin del risc d'infart o de qualsevol altra causa que els pugui portar de pet a l'altre barri. Si algú la dinya, serà el culpable: aquestes coses van sempre així, l'ideal és que hi hagi un mort per carregar-li el mort. La humanitat funciona amb aquests paràmetres, encara que no sigui de bon gust reconèixer-ho i molt menys en veu alta. 


O sigui que, si no hi ha cap desgràcia, el show seguirà fins que acabem perdent el fil. Que si en Fernández Ordóñez, que si en Zapatero, que si en Rato, que si en Serra, que si la Salgado o el Solbes, que si el conserge o la becària o el director de l'oficina de Matalascañas de Abajo... 


No en treurem mai l'aigua clara, segurament perquè tampoc no és aquest l'objectiu. Si ho fos, posats a fer preguntes, igual no seria cap mala idea investigar una mica de qui depenia Caja Madrid... Calla, no serà pas de "la Comunidad" i les "mamandurrias" de doña Espe? No, segur que no. Com la resta de caixes, tot net i polit, res a dir, clar. Les connexions amb els partits, amb les oligarquies autonòmiques, el descontrol legal que va permetre desnaturalitzar les caixes... Millor que no remenem massa.


De manera que ja podrien deixar l'espectacle i agafar vacances parlamentàries, a veure si tornen més descansats i els dóna temps, no sé, per exemple de canviar alguna coseta sobre les hipoteques, el gran drama de la gent normal en aquest país... L'atur no estarà en les seves mans resoldre'l, però això es podria: depèn de la voluntat de canviar les lleis. Sí, clar, ho estan estudiant, i una d'aquestes legislatures ens sorprendran... Ara hi corren.


Doncs que no pateixin ni per les hipoteques ni per les caixes. Que perdem el fil de Bankia, de la crisi o de la bombolla immobiliària i financera o de com estan convertint la crisi en una magnífica oportunitat per enriquir-se uns quants, ja no importa massa. Les conclusions a les qual pugui arribar el Congrés quedaran per a la història. No se'n farà res més. I al setembre, després d'un agost que promet emocions fortes, quedarà tot tan, tan lluny... Llum i taquígrafs, sí.  Que no faltin, sobretot, ja ho veiem.

La pàtria és un paradís fiscal

5:30
(26.7.2012) Si vostè tingués un parell de milions d'euros, els guardaria ara mateix a un banc espanyol o se'ls emportaria a Suïssa? O a les illes Cayman? A Andorra? A Delaware, a Liechstenstein, a les Illes Anglonormandes, a Mónaco? La llista és interminable: una desena, oficialment, molts més en realitat. Uns vint o trenta. Més o menys, la coneixen tots els governs del món, totes les institucions internacionals. I segur que la coneix tothom qui tingui uns quants milions d'euros i els vulgui dipositar en un lloc discret i segur, lluny de la voracitat fiscal dels estats (sí, fins i tot d'Espanya, país que castiga el treball però mima el capital), lluny dels països inestables. 


Vaja, jo és el que faria si tingués aquest problema, que no és el cas. 


Però ja hi ha gent que pateix per mi: els que tenen entre 15 i 25 bilions d'euros, bilions dels de veritat, amagats en aquests paradisos.  Pobres, la de maldecaps que els donen els diners. Aquestes són les xifres estimades pels experts, o sigui que si les multipliquem per dos o més no anirem desencaminats. 


Quantes crisis podríem pagar amb aquesta pasta? No cal requisar-la, no, només girar uns quants rebudets pels impostos pendents. Amb interessos, per suposat. Però això, sens dubte, seria el final de la civilització occidental i una autèntica catàstrofe per a tots els defensors del robatori a gran escala a les classes mitjanes i baixes d'arreu del món. Entre totes les utilíssimes reformes que hem de fer per millorar l'economia no he sentit a dir que sigui imprescindible que el capital pagui impostos justos. Algun economista heretge sí que ho diu, però els que manen diguem que no ho tenen entre les seves prioritats.


O sigui que els paradisos fiscals seguiran, ja siguin físics o virtuals, perquè formen part imprescindible, sagrada, del joc al qual el gran capital està jugant amb la complicitat d'uns quants estats. O de gairebé tots. És un joc globalitzat: l'autèntica pàtria és un paradís fiscal i la resta són punyetes. 


"El meu país és on tinc els diners, no on els faig". Aquest seria el lema. Una miradeta al Google ("diners espanyols a paraïsos fiscals", per exemple, millor escrit en castellà o anglès que en català) pot donar resultats molt, però que molt instructius...  Per si no acabem d'entendre encara de què va tot plegat.

Si no ens rescatem nosaltres, no ens rescatarà ningú

14:08
( 23.7.2012) Article al diari digital e-notícies: Qui ens rescatarà de nosaltres mateixos?

Estiu 2012: benvinguts a l'apocal.lipsi

20:32
(21.7.2012) Els majors disgustos del govern Rajoy li venen justament pels seus governs autonòmics, que se suposava que eren un "dechado de virtudes", no com els secessionistes i desafectes del nordest. Doncs, mira, els darrers torpedes contra la línia de flotació del Titanic-Espanya han vingut de Madrid (Bankia i el dèficit sorpresa de "doña Espe") i ara de la terra dels "amiguitos del alma", València. Els "amiguitos" que encara tenen la barra de donar lliçons de responsabilitat social en la política!


Normalment, a Espanya dius "autonomías" i la gent pensa en Catalunya: traducció automàtica. O sigui, els culpables. Catalunya és l'iceberg que va directe a xocar contra l'orgullós Titanic. 


Ves per on, ara resulta que València és inviable i que Madrid, municipi i comunitat, ho deuen ser també, però ho taparan com sigui: només faltaria que la capital fos intervinguda i rescatada d'ella mateixa. Serien la riota mundial, clar. Segur que tots pensem el mateix: posarem el que faci falta per salvar l'honor patri, ja no vindrà de cent mil milions... Madrid no pot ser rescatada, al preu que sigui.


Catalunya també està ofegada, però com que el parany és tan evident, millor que busquem vies alternatives a la salvació per part del mateix Estat que t'enfonsa... Encara que prenguem mal, que en prendrem i força. 


Espanya es va apropant mica a mica a la línia vermella, al botó vermell de pànic nuclear, al nivel Defcon-1 de les pel.lícules: un pas més i benvinguts a l'apocal.lipsi. 


El pas fet pel govern valencià, fruit de la desesperació, és un signe claríssim del que ens espera. Per xul.lo que es posi el ministre Montoro, per xul.lo que es posi qui vulgui, és el final de l'escapada. El venciment dels pagarés, l'asfíxia dels usurers, l'èxit dels poders que en llunyans despatxos ja han planificat la intervenció d'Espanya: fins i tot calculen que costarà uns tres-cents mil milions, o sigui que pensem en el doble i no ens equivocarem. Només els interessa assegurar que cobraran alguna cosa del que devem: si jo fos d'ells, no ho tindria gens clar.


I les autonomies, culpables, clar que sí, continuem amb la festa i la tonteria: aquest és justament el nostre gran problema. O el benestar, aquesta llosa que ens ofega i ens impedeix ser competitius. Fora benestar! O els funcionaris, encara millor. Fora funcionaris! O els pensionistes, o les iaies, o els aturats, o els discapacitats... Fora tot i tothom i que no quedi res! Aquest és el nivell intel.lectual del moment: a veure qui fotem fora. Nosaltres, no, clar, sempre els altres. Els culpables, per suposat.


Ja ens podem preparar, perquè l'estiu serà interminable. 


I al pas que anem, si no es produeix cap miracle -que em temo que no- l'estiu del 2012 té molts números per acabar de cop, dramàticament, amb el país sencer estimbat al fons del precipici. 


Diguin-me catastrofista, si volen: aquesta època s'acosta al seu final inevitable. La següent època, però, encara la podem canviar... Tenim una oportunitat, justament el dia que agafin el control remot des de Brusel.les i Berlín. No amb manifestacions, no: cal canviar-ho tot i de pressa, de pressa. 


Si no ho fem, estem condemnats a vint o trenta anys i un dia. Es a dir, cadena perpètua. Allà cadascú amb el que faci.

L'avionet obscè del cacic Fabra

16:14
L'avionet és del papa Fabra, cacic de Castelló, que deu sentir com vola la seva ànima cada vegada que visita l'aeroport fantasma. O quan la seva nena diu alguna cosa sonada. Sens dubte, són les dues grans obres de la seva vida. Amb tot el que està passant,  a aquest individu no se li acut res millor que aixecar el més extraordinari monument a l'estupidesa: un avió horrorós que culmina una mena de bony horrorós a l'aeroport de Castelló. Un bony inspirat en la bella estampa de patrici d'aquest home providencial, que tant ha contribuït a arruïnar València i Espanya. I Alemanya perquè no es deixa, que si no...

Aquest és l'únic avió que veuran a Castelló en molt de temps. L'únic avió que, quan comenci a créixer l'herba i allò sigui com el Valle de los Caídos, deixarà testimoni per a les generacions futures de la fatxenderia, la cara dura, el menyspreu envers un país que pateix profundament, de l'abús ofensiu, insultant, a la intel.ligència, a la dignitat. Dit en plata i sense gaire finezza: és com pixar-se al damunt de tothom. Però què són tres-cents mil euros al costat dels milions llençats en aquesta obra tan estúpida i inútil? Per cert i per desgràcia, no tan diferent del nostre gloriós aeroport lleidatà d'Alguaire. Tot i que aquí almenys no hem aixecat monuments com el de Fabra. I dissimulem com podem la vergonya, a base de despistar i xiular...

L'avionet obscè de Fabra és un símbol excepcional, que s'hauria de protegir i convertir en monument nacional. El NYT ja ho ha fet, amb tots els honors: el diari americà el considera el gran símbol de la ruïna d'Espanya. Encara hi podrien afegir l'AVE, tot i que aquest transporta alguns viatgers (caríssims) a vegades. Un luxe a l'abast d'un país arruïnat. Com tantes i tantes coses que es mereixerien ser cremades en unes Falles... I oblidades, quan paguem les factures pendents, clar, d'aquí a dues o tres generacions. 

El que multiplica l'obscenitat de Fabra, i la impunitat amb la que actua aquest personatge infumable, és l'obstinació a acabar el monument a qualsevol preu, quan en aquests moments el que faria algú amb una mica de vergonya és desmuntar-lo i esborrar totes les fotos que en puguin quedar... Millor símbol de la desgràcia d'aquest país, impossible. Com era allò? Que es fotin, oi? Ja es va entenent, ja...

El xandall, la marca Espanya i el passaport

20:52
Tres símptomes de la deriva d'aquest país amb un govern que no sap què fer ni del timó ni del vaixell. Primer, el xandall. El més anecdòtic: l'excels disseny del vestuari dels olímpics espanyols. Sort que aquesta mena de coses no apareixen ni apareixeran al Codi Penal... Amb la vaga excusa d'un acord d'esponsorització amb una empresa russa, han comès una atrocitat estètica que sens dubte donarà una mica més, si cal, la mesura del que està esdevenint aquest país. Qualsevol comparació amb l'estètica del 92 seria poc caritativa... 

Segon, el passaport. Els quaranta mil espanyols que se n'han anat en mig any a buscar-se la vida pel món. El doble que en el mateix període de l'any passat. I segurament la meitat que l'any que ve. I gairebé una quarta part són catalans. L'exportació de talent és una altra via de fuga de la riquesa del país, a més dels milions d'euros que viatgen a través de les fronteres a la recerca d'estats més fiables. Missatge transparent: el futur ja no és aquí. 

Tercer, la marca. Sí, la "marca Espanya" que, a falta de feina, està entestat el govern a promoure i és de suposar que a gastar-s'hi alguns calerons dels que no tenim. La causa, sens dubte, es mereix qualsevol sacrifici, com l'AVE, del qual no se n'ha tornat a parlar: tot sigui per la pàtria, ruïna inclosa. Els tres fets o símptomes se sumen a molts altres que cada setmana van enviant el mateix missatge repetitiu, insistent: el futur se'ns escapa. I els governs estatal i autonòmics no sembla precisament que tinguin el futur entre els seus plans: el dia a dia els ofega. S'entén, humanament, clar. Però per a això són governs, diria jo. O parlaments, que no n'anem faltats, precisament. I del Senat ni en parlem, no cal. Si algú és capaç de demostrar que serveix per a alguna cosa, sisplau, que no dubti a fer-ho saber, que ens alegrarà...  


Per cert, a algú li sona un projecte per retallar senadors? 

Un xandall, un passaport i una marca, esperem que no sigui a l'estil contundent de l'exambaixador a Polònia i les seves ballaruques... Tot i que segurament, la marca Espanya ja és això, ja. I el xandall aleshora ja no desentonarà tant.

La paga extra no és una panera de Nadal

6:20
Article al diari digital e-notícies: La paga extra és com una panera?

L'home del sac

22:39

(16.7.2012) M'encanta. Tota la complexitat de les societats i economies modernes, reduïda a un conte infantil de l'any de la picor. O més aviat, a una amenaça molt útil perquè els nens i nenes es portin bé. Fes tal o qual cosa, no facis això o allò... que si no, vindrà l'home del sac. O el dimoni. O qualsevol monstre, fantasma, bèstia temible o el que sigui. La qüestió és que l'infant s'imagina una cosa horrorosa i s'atura en sec. Qui deu ser l'home del sac? 

El president Mas en té un: el ministre Montoro, tan "xulesc", ell. L'amenaça d'intervenció a Catalunya pesa com l'espasa de Damocles al damunt de les autoritats catalanes, disposades també a pitjar el botó de la bomba atòmica. Es un país fantàstic, aquest: la teatralització de la guerra, de l'amenaça, del domini, són sempre les claus de la política espanyola i, més subtilment, de la catalana. 

Però hi ha més homes del sac. La secretària general del PP, De Cospedal, avisa: "Si Espanya no pren les mesures que ha de prendre, vindran uns altres a imposar-les". Ah, sí: "I seran molt pitjors que les del Govern espanyol". Ara sí que ja tremolem. Hi ha homes del sac dolents-dolents i d'altres que fan una mica de por, però en realitat tenen un cor d'or i ho fan amb la millor de les intencions i sense ganes de fer pupa. 

I així funciona la política espanyola: tothom pendent de qui intervé qui, de qui fa passar pel tub a l'altre. Ara hauríem d'anar a parar a la conclusió eterna, on acaben totes les tensions en aquest país: guanya qui la té més grossa, o qui ho sembla. Em disculparan la grolleria, però és que potser no va d'això aquest conte infantil? 

Tanmateix, uns i altres, reiteradament, se n'obliden d'un petit detall que potser els nens i nenes no saben, però els grans hauríem de tenir ben present. Són els ciutadans els que realment poden decidir (quan surtin de l'estupor actual) cap a on hem d'anar, no aquestes forces temibles i misterioses que ens han d'espantar perquè fem el que hem de fer. I si volem fer una altra cosa? Potser que ens anem plantejant la pregunta... 

A no ser, clar, que ens vingui de gust que els homes del sac ens esquarterin i trossegin fins que quedin ben satisfets. Si és que mai en tenen prou...

I si ens fem alemanys d'una vegada?

13:42
(14.7.2012) Article al diari digital e-notícies: Rescatem la banca alemanya?

10 maneras de buscarse la vida este verano

8:42
(14.7.2012) No todo va a ser la prima de riesgo, la sequía del crédito, las deudas impagables, la decadencia de la democracia, las castas y oligarquías, el horror del paro y la pobreza. À bout de souffle: el final de la escapada, ya sin aliento. Este verano ha muerto el pasado. Veremos si también el futuro. Pero hay vida, más vida, allá fuera. Busquemos la vida, además de buscárnosla.

De modo que he empezado haciendo una lista. 10 cosas sencillas que puedo hacer para mejorar mi vida y también la de los demás. No parecen grandes cosas, ni muy originales o sorprendentes. Sólo son buenos propósitos veraniegos. Listas, listas, listas... A repasar de vez en cuando. Sobre todo, a principios de septiembre.

1. La felicidad es relativa, sí, pero existe.
Hay otras maneras de medir la realidad. Hay alternativas al IPC, al producto interior bruto, al euribor, al índice de morosidad, a los datos de paro y la EPA. Hay otros indicadores: de felicidad bruta/neta, de desarrollo, de bienestar/malestar. E incluso un instituto Coca-Cola de la felicidad: no es ninguna tontería. También es posible crear nuestro propio indicador. No lo descarto. Tendencias, valores, objetivos, temores, sueños...

2. Volver a la naturaleza.
El paisaje es gratis. Como el aire puro, el sol, la lluvia, los días grises, las noches de verano, el mar, las montañas, el bosque. Es un tópico, de acuerdo. Pero funciona.

3. Algo tan simple y barato como caminar.
Mejor por el campo que por la ciudad, por supuesto. Pero caminar abre la mente y enriquece la mirada. Somos seres deambulantes, nómadas, peregrinos, inquietos.

4. Los caminos del alma.
La verdad está ahí afuera. Pero también dentro, muy adentro. Y más allá, donde empiezan otros caminos del alma.

5. Operación bikini.
El verano es una gran oportunidad para hacer una limpieza a fondo. De cuerpo y mente. De papeles, de disco duro.

6. Hacer algo por los demás. O mejor, mucho.
Una fuente de alegría y bienestar, de paz interior. Además de la gente que quieres y que te importa, están "los otros". Éstos, por ejemplo: El Rebost. Como otros tantos en tantas ciudades y pueblos. Una red que nos salva de la barbarie y nos reconcilia con lo mejor de nosotros mismos. Pura humanidad.

7. Leer más
Más, mucho más.

8. Aprender
Más, mucho más, también. Ya que habrá que trabajar mucho más, buscarse la vida, experimentar, todo empieza aquí.

9. Menos es más
La austeridad forzosa puede descubrirnos otras riquezas.

10. Y, por supuesto, claro, no dejar de protestar ni de luchar
¿Vamos a quedarnos quietecitos, calladitos, sedados, asustados, resignados? Yo, no. No es tiempo para instalarse en la queja ni para dejarse llevar por la rabia. Es tiempo de lucha, entendida de muchas maneras. Constructiva, pacífica, serena. Con la verdad, la libertad y el respeto como banderas. Activando las neuronas, escuchando al corazón. El de cada uno y el de un país que no se resignará a cumplir tan injusta condena, a tragar tanta indecencia. Después del verano, entre las ruinas, se abrirán también nuevos horizontes. Aunque sólo para quien de verdad los busque...

L'imperi de la llei, paper mullat

4:38

(13.7.2012) Ja fa anys, quan estudiava coses rares com Dret Constitucional i preparava vàries oposicions (de les de veritat), m'impressionava aquesta expressió. L'imperi de la llei. Una manera solemne, potser desfasada, d'anomenar l'Estat de Dret: la llei és per a tothom i està per damunt de tothom, hi ha unes regles bàsiques sagrades, uns principis que aguanten tot l'edifici i que no es poden tocar excepte si la majoria es posa d'acord, seriosament, a tocar-los. 

Però, res, una pèrdua de temps i una ingenuïtat. Ni imperi de la llei ni punyetes. Tot i acceptant que la llei és humana i que totes les coses humanes són imperfectes, ni així es pot arribar a entendre el miserable estat de l'Estat de Dret en aquest país. 

Només és sagrat quan es tracta de la sagrada unitat de la pàtria. La resta, paper mullat. 

En aquest sentit, és interessant saber que el Tribunal Constitucional portuguès ha declarat inconstitucional la retallada d'una paga als funcionaris. No obliga a retornar els diners (el que s'ha perdut, perdut està), però imposa un argument claríssim: quan es tracta de mesures tan dures, s'han d'aplicar a tota la ciutadania. Conclusió? Acaben de fer molts amics: ara el més probable és que li treguin una paga a tot el país. Sense manies. Com aquí. Pobres portuguesos i pobres de nosaltres!

Ja em perdonaran si no utilitzo l'expressió "paga extra", perquè és un sarcasme, a no ser que recordem la del 18 de juliol. No importa quantes pagues es cobren. No n'hi ha cap que sigui extra o "graciable", el sou es compta amb el total anual, de la mateixa manera que les hores: això és el que es retalla. 

Però aquest és el país de la trampa, de la llei retorçada fins a aconseguir fer el contrari del que diu, de la Constitució de mentida excepte allò de la unitat indissoluble. 

I no em refereixo només a les retallades als funcionaris, no: hi ha encara milions i milions de persones que no han entès que tot plegat va contra els funcionaris i contra els que no ho són, contra els que tenen ERE i els que cobren menys però tenen feina, contra els aturats, contra els bons contribuents i contra els tramposos, contra els ciutadans decents i els que han abusat del benestar. Contra els ciutadans en general. 

Tot plegat va contra aquell ingenu i bonic imperi de la llei, tan democràtic, tan sòlid, tan impecable. I el que ens espera. A no ser que ens espavilem  

El conseller contrabandista

18:15
(13.7.2012) Article al diari digital e- notícies: El conseller contrabandista

Els propers anys, cada dia serà divendres 13

21:15
(12.7.2012) O aquesta és la sensació que s'imposa. I després del 2013, o del 14, o el 15 o 16,  ja veurem... El dimecres va ser, per exemple, un magnífic divendres 13. Ahir dijous va ser un entremig, ens van deixar respirar una mica, per païr la clatellada del dimecres. Perdó, volia dir del divendres 13 de mitja setmana. I aquest divendres és divendres 13. Amb tots els honors. I amb el rei presidint el consell de ministres, que sembla que tots han trobat una estoneta per escenificar la sobirania perduda en les clavegueres del sistema financer. Rei, banderetes, cares serioses, gestos de responsabilitat estudiada, molta Espanya amunt i avall, molt "españoles todos" i apa, que demà és dissabte 13 o divendres 13 bis. A veure amb què ens obsequien...

Per reformes que no quedi, que ja li estan agafant el truc. I el país, entre l'estat de shock i la calma dolça de l'estiu, encara no sap ni el què li han fet. I molt menys el que li faran. 

Bé, una mica sí, va... Igual que ja fa temps que es veia a venir la retallada d'abans d'ahir ( a mi em deien pessimista, catastrofista i coses així), també es poden intuir les d'avui, les de la setmana que ve, les de l'agost asfixiant que ens espera, amb tots aquests ministres sense vacances, quina por... Ells solets a Madrid avorrits i amb el BOE a mà... 

I el país de vacances, forçoses, volgudes, cares o barates, casolanes o exòtiques... Però de vacances. O millor, en stand by: les del 2012 seran les últimes vacances d'una època extingida, com la dels dinosaures. Això s'ha acabat, el passat és ja història i el futur... Ai, el futur, en mans de la gent que està.

O sigui que sense necessitat de cap bola màgica es pot veure venir l'agenda reformista del govern més reformista del país més reformista i destrossat d'Europa. Continuació, per ser justos, de l'altre, el govern més reformista de si mateix, capaç de canviar fins i tot la Constitució, tan sagrada, i negar que era una imposició dels acreedors. Com ara. No ens ordenen que ens llancem a l'abisme, no, ho fem perquè ens dóna la gana.

O sigui que en breu començarem per les pensions, fent algun joc de mans: més tard i menys diners, fins a la ratlla de l'estafa i la misèria. O de la fallida del sistema. A veure si tenim el detall de morir-nos abans de començar a cobrar, oi?  Després retallaran l'atur, va, suposem que el fan equivalent al sou mínim, per suposar alguna cosa... I que duri sis meses o un any com a molt. La qual cosa no treu que aquest país ha abusat i abusa de l'atur i de les pensions i de tot el que es pot abusar.

I L'AVE o la persecució del frau fiscal la deixaran per al segle que ve: els mercats d'això no en diuen res. I hi ha interessos interessants pel mig. I mentre es pugui anar apujant l'IVA... Finalment què més queda? Ah, sí, a la renda encara hi podem fer algunes reformes discretes. Per no parlar de totes les coses que es poden retallar (no pas al nucli dur de l'Estat, on cada despesa és imprescindible), reformar i acabar de desgraciar. I si pot ser a Catalunya, millor que a Extremadura o a Navarra o Madrid. 

No, l'AVE no, pesats, ni molt menys les autovies madrilenyes en fallida, ni Barajas... Són temes estratègics, com a Catalunya el CAC, faltaria més.

Tot plegat va cap a algun lloc? Sí? Segur?

21:00
(11.7.2012) Sí? Segur? Tot això que estem fent des del 2008 té algun sentit o és pura improvisació? Cadascú és molt lliure de ser optimista o pessimista, i tant. Però jo diria que no. Que no va enlloc, per moltes corbates que es posin, per molta raó d’Estat que invoquin quan van maldades. Fins i tot, encara que el rei intenti salvar-se de l’ERE: més decoratiu no pot ser, o no ens n’hem adonat encara? En fi, el rei és el de menys, ara per ara... 

Algú ha vist en algun lloc alguna mesura que pugui ajudar les empreses a crear feina? Ni una. Rebaixar els costos socials seria un possible camí (ves a saber amb quines conseqüències), però en aquest 30% de “sobrecost” (i de model de benestar) hi ha una de les claus de les possibles sortides de futur. I encara té el valor Rajoy dir que la missió del seu govern és crear feina... Ni ho fa ni ho farà. No és aquest el seu objectiu. Ni el d’Europa ni dels mercats: crear valor per a l’accionista, garantir el cobrament de l’acreedor, generar fabulosos ingressos per al futur... I a Catalunya? El mateix, pagar deutes, amb la derivada de subratllar el col.lapse innegable d’un model d’Estat. 

Resoldrem alguna cosa apujant l’IVA, retallant sous públics, pensions, jubilacions, llocs de treball, capacitat de consum, atur, etc? Hem resolt alguna cosa fins ara? No, oi? Doncs no sé, que cadascú es respongui. Jo diria que no. Però fem un pas més cap a l’abisme, amb valor suïcida, que és el que en aquest país s’ha portat sempre. Clar que sí. Un pas endavant, sempre. Sense pensar. Clar. Endavant, no serem menys que Grècia o Portugal. Si cal estavellar-se, nosaltres els primers. Ah, que podríem fer algun petit canvi? Res, queda molt més heroic això d’estrellar-se contra els penyasegats. Després de guanyar temps per si s’esdevé algun miracle, que en això estem entretinguts des de fa quatre, quatre anys.  Doncs vinga, va, cap a les roques, sense dubtar... I tranquils, que els interessos del nostre desastre ja els cobrarà algú més intel.ligent en algun lloc. No cal que siguin els avariciosos i odiosos mercats. No. Pot ser senzillament algú que no faci les coses a la nostra manera. Algú equivocat, sens dubte, però que curiós que tingui per davant un futur millor... Una casualitat, clar.

Us preneu unes birres i disfruteu de l'efecte agost

6:17
(7.7.2012) Ja tenim el dolent de la pel.lícula. Es va perfilant el personatge: té l'aire tossut de Frau Merkel, la fredor dels finlandesos, el distanciament britànic, la punyeteria dels italians i el toc malvat i maquiavèlic que aporten els famosos mercats i el Banc Central EuroAlemany&Lehman Brothers i el Club Bilderberg, si molt m'apures. Un còctel fantàstic: ells tenen la culpa de tot. Es Europa qui exigeix al govern Rajoy (el "Gobierno de España", amb moltes majúscules i bandera ben grossa, per compensar la pèrdua de sobirania) que retalli i retalli i retalli fins que no quedi res. 


Es Europa la culpable de les patacades que ens han clavat per fascicles i de l'enciclopèdia en cinquanta volums que ens caurà al damunt aquest mes de juliol. Es Europa qui pressiona, ofega, mana, retalla... Es Europa la dolenta. El govern ja ha fet tot el que podia, amb la millor de les intencions, a més d'anar a veure alguns partits de "La Roja" per aixecar la moral de la tropa. Qui fa tot el que pot no està obligat a més. I com que la teoria oficial diu que la culpa de tot plegat és de tots a parts iguals, doncs a pagar entre tots la factura de la gran estafa. 


Els beneficis no els repartirem, no, però de pagar els forats no ens n'escaparem. Pel nostre bé, clar, que quasi me n'oblidava. Mai no els ho agrairem prou... 


Quan tot hagi passat, sobretot que no ens n'oblidem de fer-los un o dos monuments. 


Per altra banda, l'efecte calendari també està calculat: han previst que a l'agost d'una o altra manera el país se n'anirà de vacances, ni que només sigui mentalment. Farà molta calor i molta mandra, l'estiu és alegre i vital, convida a deixar passar els dies i gairebé tothom pot permetre's una cerveseta fresqueta, tot i la crisi. I una mica més d'IVA en una Estrella ni es nota. 


Al setembre tot serà aigua passada, començarem un nou curs i tot plegat quedarà molt lluny... No és una estratègia brillant, però pot funcionar durant un temps. El problema serà quan no funcionin tots aquests paquets de mesures. Que ja arribarà, tranquils. Quan? Ni més ni menys que a la tardor. Però ja se'ls acudirà alguna cosa.

I si plantem un hort?

7:49
(4.7.2012) Es la nova tendència: tenir un hort o una cosa semblant a un hort. Moda passatgera? Venada ecologista? Podria ser, com tantes coses que duren dos dies, ens exciten de pressa, ens cansen de pressa i les substituïm per la següent tendència, espontània o manipulada. Ja fa temps que silenciosament han anat apareixent gadgets per construir un hort urbà al balcó de casa, que a les llibreries es multipliquen els llibres d'horticultura amateur, que es creen associacions per compartir terrenys... A la qual cosa cal sumar els que no han deixat mai de tenir hort: el que abans semblava gairebé tercermundista, una resta arqueològica del país de la postguerra, ara resulta que és moderníssim. Tot i que els horts dels afores de moltes ciutats tampoc no els aniria malament un toc més que de disseny, de gràcia: no cal que semblin els afores de Calcuta. 

La crisi hi ajuda, clar. No només perquè la gent hagi de plantar un hort per menjar (també passa, i més que passarà), sinó perquè mirem més com gastem els diners, ens adonem que mengem verdures insípides, valorem plaers senzills com fer créixer una tomaquera o celebrar la collita de carabasses... Comença a dibuixar-se un profund canvi de valors, en paral.lel a la digestió de la catàstrofe que ens ha arruïnat i que pagarem per triplicat més justos que pecadors. Els horts són un de tants símptomes: n'hi ha i n'hi haurà més. 

En sortirem més pobres, de tot plegat, però ojalà també en sapiguem sortir una mica canviats, més rics en altres coses que no tenen a veure amb els diners. La recuperació d'alguns valors de la terra, no pas tots ni molt menys, és un dels camins que tenim al davant: fenòmens com "slow food", altra vegada amb l'inquiet xef terrassenc Artur Martínez pel mig, van en aquesta línia i sembla que tenen molt futur. Segurament un hort més o menys no canviarà el món, però alguna cosa ho aconseguirà en algun moment. Comences per plantar tomàquets i qui sap si acabes per fer una revolució. Millor, si pot ser, tranquil.la i autèntica, no com tantes llaunes i falsificacions que ens han venut. Si no la fem, només ens queda un futur de pagar deutes fins a l'infinit. Qui s'hi conformi, ja sap. Un hort, o similar, pot ser un bon principi...

La "Roja", els gladiadors, els tontos del poble i els que manen

14:56
(2.7.2012) No fabriquem Audis ni VW, no manem a Europa, estem arruïnats per culpa nostra i de la casta que explota el latifundi, però hem guanyat a Itàlia i deixat enrera Alemanya. "Chúpate ésa", oi? Es tan patètic veure els titulars a la premsa, els comentaris a internet o al bar de la cantonada. Sí, en economia i política som un zero a l'esquerra, però en futbol som els reis d'Europa. En menjarem, d'això? No, en menjaran uns quants, i a crèdit, perquè encara hi ha crèdit -milers de milions- per als de sempre. Aquí sempre es poden refinançar tres mil milions d'euros d'una immobiliària i tot el que arrossega. 

Però la bona gent d'aquest país no aprèn: salta i balla i s'alegra i s'excita amb onze paios i una pilota, amb suposades grandeses èpiques sobre un trosset de gespa, amb banderes, himnes, aquesta mena de coses que sempre han servit per entabanar les masses. 

Anestèsia: el futbol. O els gladiadors.

Espanya, i molt menys les seves castes dirigents i expoliadores, no ha après cap lliçó de tot el que ens està passant a tots els que anem en el mateix vaixell. No aprèn ni aprenem mai. I així seguim, amb les tristes banderetes (diria el mateix si fóssin catalanes, eh?), amb les emocions del joc dels gladiadors al circ, amb el "panem et circenses", amb la política de titulars per a la tertúlia del cafè, amb els marcs mentals dels elefants de Lakoff... 

No vull pas dir que la gent no hagi de gaudir del futbol ni d'aquestes guerres ritualitzades i inofensives. Però no cal tampoc ser més pitecantropus del compte: aquest país ha perdut la lliga, el mundial i el torneig amistós d'estiu. No entenc què recoi celebren, tot i que comprenc que cal viure i sobreviure a tanta misèria econòmica, política, social. Va el Rajoy (o el Zapatero) a veure guanyar la Roja i sembla que van amb el poble, que hi anem tots. Tots a una. Juntets, entranyablement units, fins que passem comptes, eh? Fins que calgui pagar la factura. Però no, ells juguen a una altra lliga. No ho aprendrem mai? Diria que no. 

Fins que no ens independitzem dels estadis i de la casta.

Un govern "xulillo": 7 claus de la cimera europea

8:00
(29.6.2012) No sé vostès, però jo no tinc ningú que m'expliqui els secrets de les cimeres europees, el que es diuen uns i altres cara a cara, les partides de pòquer a les que juguen... Però tots tenim una mica d'imaginació, oi? I si està documentada i controlada, ajuda a fer-se una idea de com ha anat tot. 
Vàries coses, doncs ... 


1) Frau Merkel sabia que havia de cedir una mica, però collant els espanyols al màxim. Fa bé de no refiar-se'n de nosaltres gens ni mica: som un país trampós, el regne d'embolica-que-fa-fort. Catalunya inclosa. 


2) El govern Rajoy va fer bé una cosa que a Espanya és clau: cal saber posar-se "xul.lo". Provocar, arribar fins al límit, en la justa mesura, funciona. Sempre. Això ho han fet bé, ves per on. Si vas demanant caritat, en surts encara més afaitat. Si a sobre el president parlés una miqueta d'anglès, ja seria la repera. 


3) Al final, el resultat és que rescatarem la banca avalada indirectament per tots els espanyols, però apuntarem el deute a una altra llibreta. Tranquils, nosaltres pagarem també la factura. Es a dir, les coses són igual de catastròfiques per a la majoria i ens seguiran robant impunement, com des de fa anys. 


4) L'euro és el triomfador? Ni idea, depèn de què s'entengui per triomfar, oi? L'únic segur és que els ciutadans no han triomfat en res. Ni tan sols els alemanys, que ja els arribarà el dia, ja... I no me n'alegraré pas. 


5) Han fet més Europa els suposats líders europeus? Ni de conya, això no ho fan ni per casualitat. Ni quan tenen un mal dia o s'equivoquen. 


6) Vindran els "men in black"? No. Perquè no els cal moure's del despatx. La mítica i sagrada sobirania espanyola, sota mínims-mínims. O sigui que preparem-nos: cal encarregar banderes més grosses, per compensar. 


7) Ens diran què hem de fer? No, per suposat. Aquí fem el que ens dóna la gana, per allò de la sobirania, però mira tu quina casualitat que coincideix paraula per paraula amb un paperet que li van posar a Rajoy a la butxaca. Com aquella misteriosa carta de Zapatero. Et passes la vida somiant i lluitant per ser president/a i quan arribes a La Moncloa resulta que t'adones que els que manen són uns altres. Amb els que, a sobre, estàs en deute. I no saps com el pagaràs. O com el pagarà la societat. Un drama, sí.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes