Jahwohl, Ang(u)ela, clar que sí, Ang(u)ela, el que tu diguis

13:38
El que tu diguis, Ang(u)ela. Evidentment, el millor que podem fer és copiar els alemanys. No, no vull dir copiar els Audi o els VW, que ja ens aniria bé, sinó copiar les reformes que va iniciar aquell brillant canceller socialdemòcrata, Schröder, tan injustament criticades pel supervivent canceller Schmidt, oi?,  i avançar amb pas ferm i entusiasta cap a la creació de llocs de treball. Sí, Ang(u)ela, sí, estem d'acord: són les lleis les que no ajuden. Si canviem les lleis, el proverbial esperit emprenedor dels espanyols es posarà en marxa. 

No, no, no vull dir que tots fotem el camp a buscar-nos la vida a Alemanya, sinó que crearem empreses, innovarem, fliparem amb les noves tecnologies, exportarem, quadrarem els comptes, pagarem els deutes i encara estaviarem uns calerons, com els nostres amics alemanys. Sí, Ang(u)ela, sí, ja veuràs com en quatre dies treiem el fre i accelerem: serem la sorpresa i l'enveja d'Europa. 

Evidentment, amiga meva, evidentment, ja sé que no penses que som tots uns ganduls i uns malgastadors. Ah, clar que sí, ja entenc que per si de cas prefereixes tenir-nos ben agafats pels dallonses, no pateixis, ja hi trobem gustet i sabem que és pel nostre bé, que només vols el millor per a Europa. No sé pas què faríem sense tu... Però escolta, no podries afluixar una mica, només una miqueta? Ah, que ni de conya? No t'enfadis, dona, només era un humil suggeriment, estic convençut que amb les teves receptes anirem millor que mai: un mix insuperable de disciplina i esperit emprenedor, de rigor i empenta, de virtuts ancestrals com el treball, el sacrifici, l'estalvi, la resignació. 

He dit resignació? No sé pas en què estaria pensant. Bé, sí que ho sé: en com els explico jo tot això als de casa... 

Però no pateixis, que de vendre motos en sabem més que ningú. Fins i tot, si un dia et fa falta, que te'n farà, et podem assessorar: en alguna cosa havíem de ser líders mundials, a més d'AVEs inútils, aeroports estúpids i coses per l'estil. Doncs res, Ang(u)ela, un plaer, ja saps, aviat et sentiràs a Espanya com a casa teva. Literalment.

El teu iPhone l'ha fabricat un iEsclau

13:28
Sabíem que els iPhone o iPad, tan guais ells, es fabriquen en empreses xineses que són gairebé camps de concentració? La notícia ha sortit a la premsa de mig món, no ha estat desmentida i les coses segueixen igual. Entre els operaris d'aquestes fàbriques hi ha menors (que també, segur, deuen treballar als camps d'arròs i on faci falta) i esclaus que viuen, treballen i dormen en una mena de cubículs, vigilats per càmeres i guàrdies, fent feines durissimes. Gent que es pot llençar com un kleenex quan té alguna lesió o quan senzillament peten, s'esgoten. 

Només s'aprofita la firma Apple de les inhumanes condicions de treball a molts països? Juraria que no, perquè quan trobes a les etiquetes dels productes que estan fets a Xina, Vietnam o Thailàndia, i penses en el preu que pagues, alguna cosa no quadra. Es senzillament impossible que, una vegada sumats els marges comercials, els costos de transport o magatzem, els impostos i tota la resta, inclosos uns beneficis que poden ser modestos o astronòmics, una tauleta digna de l'Ikea surti per 5 euros, uns texans Zara costin menys de vint euros o qualsevol gadget tecnològic tingui un preu més que raonable. Es el mateix cas que l'envelliment dels texans, tòxic i perillós per a la salut: no ens interessa saber-ho. O el que fan els xinesos a Àfrica, on els explotadors són ells. O el que s'acaba de saber sobre els fabricants d'uniformes oficials a Tànger...

El mateix individu que es queixa aquí de les condicions laborals es compra alguna cosa i passa olímpicament de si està fabricada en condicions indignes o d'explotació. I no passa res: el nostre benestar està per damunt de tot. En tenim prou amb participar de tant en tant en alguna campanya solidària, en el millor dels casos, per rentar una mica la nostra consciència. Som una societat profundament equivocada i rendida, que se n'està oblidant de que cal millorar i canviar el món, i fer-ho per a tothom (per a tothom, sí), perquè tots nosaltres també puguem anar bé. Però campi qui pugui i mòbil nou per zero euros! Així, anestesiats, egoïstes, porucs, castigats per la crisi, som cada vegada més febles i manipulables. I futurs iEsclaus, si molt convé, amb mòbil nou. O amb el Mac on escric ara mateix, que no estic pas lliure de culpa..

Economia XXX

7:25
Pura pornografia. Amb totes les X que calgui, que són moltes. I terreny adobat per a la demagògia, que és una altra forma de pornografia. Això és el que ens acaba de servir una vegada més el règim especulatiu que acabarà per matar el capitalisme: la jubilació d'un banquer (Luzón, del Santander) amb 56 milions d'euros de pensió i uns quants milionets més en altres conceptes, per acabar-ho de rematar. Que segurament caldrà afegir a la pensió pública: no m'imagino pas que hi renuncii. 


Ni és el primer banquer ni l'últim que veiem plegar després d'haver-se embutxacat  xifres espectaculars. Hi ha diferents graus d'escàndol, clar: no és el mateix quan això passa en entitats que d'una o altra manera salvarem entre tots (per a això no faltaran mai diners, oi?) o en bancs que fan el seu propi camí i responen davant dels seus accionistes. Clar que amb la tranquil.litat de saber que, si el negoci peta, la societat sencera respondrà: ja ens explicaran una vegada més aquell conte tan bonic del "risc sistèmic" i ens creurem que podem deixar fer fallida milers d'empreses productives, però mai un banc o una caixa... 

Aquest és el país que hem fet en els darrers vint o trenta anys: les pensions escandaloses són només la cirereta del pastís que pagarem -a no ser que els maies s'equivoquéssin amb la seva predicció de la fi del món per al 2012- les properes dues o tres dècades. Clar que en Rajoy té problemes per trobar alts càrrecs, si els vol pescar a la banca, a les aigües tèrboles de l'economia especulativa, a les grans corporacions... Evidentment, l'honor de servir la pàtria és poca cosa si has de renunciar a un o dos milionets anuals i una pensió daurada, a més d'altres complements que ajuden a arribar a final de mes. 

I per rematar la visió depriment del paisatge corcat que va sortint a la llum pública, la pregunta del milió d'euros: ningú no se'n va adonar mai? Ningú no va poder fer res? I ara, a més d'escandalitzar-nos inútilment i d'enganyar-nos jugant al joc de buscar els dolents de la pel.lícula, tampoc no s'hi pot fer res, oi? Doncs, res, anem fent, que anem bé i acabarem millor...

Tòpics utòpics: el "no" ja no porta enlloc

6:00
No a les retallades! Aquest és el mantra que alguns repeteixen en escenificacions públiques contra la crisi, moltes totalment desenfocades. Els patètics shows dels mossos són sens dubte els més gloriosos, dintre del que ja és corrent general: que no, que no i que no, que vull quedar-me com abans i no penso contribuir a millorar res per la meva part. Tot plegat una barreja d'infantilisme, de manca de realisme i de teràpia. Cridar "no a les retallades!" és molt consolador, a falta d'idees millors...

El "no" és un mantra del qual se'n volen apoderar d'una o altra manera gairebé tots els partits: es pensen que qui sàpiga gestionar aquest clam transversal tindrà més vots. Conclusió dubtosa, diria jo, però és cert que els gemecs són transversals. Gent d'esquerres, de dretes, de centre, les classes mitjanes, els beneficiaris del sistema de benestar, les persones i famílies que la crisi ha destrossat, incloses les que han fet mèrits per arruinar-se...

Funciona? Jo diria que no.

Més que res perquè d'on no n'hi ha no en raja i és una veritat com una casa que si l'economia no genera prou diners per a impostos i si el recurs al deute està dificilíssim, fins i tot quan és raonable, ja em diran d'on han de sortir les misses... De fregir els rics? No siguem simplistes ni demagogs, però tampoc ingenus i ens deixem prendre el pèl: és cert que aquest sistema castiga les classes mitjanes, beneficia extraordinàriament els rics i les grans corporacions i protegeix força bé -de moment- els febles.

La solució a tot plegat no és anar repetint el "no!": plantejada així, la batalla està perduda. O ens esforcem de veritat per trobar camins alternatius o estem condemnats. Dir això és fàcil, cert. Com es fa? Ni idea, però segur que així no anem enlloc. No cal ser un Stiglitz o un Krugman per adonar-se'n. La sortida és anar més enllà, molt més enllà, d'un sistema polític i econòmic esgotat. Sona utòpic, oi? Doncs potser sí, i potser no hi ha res de dolent en això, si no confonem les utopies amb les bajanades, les indignacions estèrils...

Hem d'anar donant voltes a les utopies amb urgència per despertar les energies d'aquesta societat, crear riquesa de veritat, estimular la gent emprenedora de veritat, repartir millor els esforços, plantar cara als poders que ens arruïnen, perseguir els galtes -rics o pobres- que s'aprofiten del benestar, canviar la política... Coses així.

Tòpics utòpics, oi? D'acord. Però de veritat ens pensem que podem seguir amb la bandera del "no!" o continuar emmanillats a aquest sistema que avança cap al col.lapse?

Carrefour es passa l'IVA per l'engonal

21:32
A veure si ens aclarim. Els impostos no són un atracament. Poden ser demencials, com a Catalunya o Espanya. Cert: entre confiscar i contribuir hi ha un abisme. Es poden gastar en animalades com aeroports, AVEs, plans de pensions per a diputats, rescats bancaris i altres abusos. Però els impostos són la clau de volta del nostre "way of life", ens agradi o no pagar-los: el que sí ens agrada, i molt, és rebre coses a canvi dels impostos. O maleïr els ossos dels que els dilapiden frívolament, quan això passa, que no és sempre ni molt menys. 


D'aquí que definir el "Pla 65" del Carrefour com una animalada no sigui una exageració. Com quan la Ford deia que et descomptava l'IVA dels cotxes. 


Màrqueting genial? No, rucades. I ofensives i tòxiques. Una cosa és fer ofertes i descomptes, faltaria més: llibertat de mercat i premi per al més espavilat, perquè l'estratègia del Carrefour per atraure la gent gran (i els seus parents més joves, que enviaran les iaies a comprar) és brillant. Però no és legítim ni decent fer-ho amb la promesa de descomptar l'IVA: els impostos haurien de ser una cosa seriosa. Dir això en un país on el frau fiscal és la norma, està permès pels governs d'esquerres i de dretes i no hi ha manera que s'acabi, sembla una broma. Però no ho és. 


Els impostos, si són justos i els paga tothom amb justícia (que aquí no és el cas), són el gran patrimoni col.lectiu. Fer promocions enginyoses no ha de ser excusa per promoure la idea que els impostos són un cost que ens podem estalviar. Això és una gran mentida: qui que es queixa dels impostos  i cobra o paga/cobra en negre és qui vol sanitat, carreteres, prestacions socials... 


Segur que una empresa intel.ligent com Carrefour pot rectificar intel.ligentment i donar una lliçó d'autèntica responsabilitat social: pagar els proveïdors abans que ningú, fer donatius per a prestacions socials, retornar a la societat una part del que la societat li aporta, fer pedagogia del benestar... I de passada, guanyar punts perquè els seus clients (com servidor) comprem més a gust a Carrefour i contribuïm a que ells vagin millor i a que el país vagi millor. No són objectius incompatibles, oi?

Els vells mètodes per protestar ja no serveixen

7:56
Serveix d'alguna cosa protestar a la manera clàssica? Veiem alguns exemples. Uns mossos es tanquen a dins d'una comissaria, i més d'un pensa: a veure si es tanquen als calabossos i llencen la clau ben lluny. Els vigilants de presons fan també de les seves i acaben quedant com a irresponsables que posen en perill la seguretat dels presos. Els sindicalistes valencians fan el numeret, dintre de la seva tradició fallera, i ocupen una estoneta la presidència de la Generalitat Valenciana: ara criden "xoriços!", però més d'un i de dos pensarà per què no ho van fer abans, oi? O què redimonis pinten en tot plegat els sindicalistes, que també és un tema per meditar... Els pilots d'Iberia es dediquen, com els controladors, a castigar els clients: aconseguiran al final just el contrari del que busquen. I així trobaríem infinitat de casos més. 


Veiem l'exemple grec: per muntar saraus dignes de la batalla de les Termòpiles no han quedat, però han aconseguit alguna cosa? Jo diria que no, més enllà que segur que s'han quedat ben a gust i "a tope" d'adrenalina... Igual que els indignats, ja desapareguts del paisatge urbà i polític, tot i que han sembrat algunes llavors que en el futur poden donar fruits interessants... 


Els vells mètodes no funcionen: ni les vagues, ni les protestes a cop de roc, ni les enganxades massives de fotocòpies als ambulatoris... 


Els temps han canviat i la classe obrera ja no existeix: o sí, clar que sí, però amb unes formes i circumstàncies que no hem assimilat encara. S'ha acabat "l'opi del poble", el crèdit infinit. I de sobte tothom està descobrint que en realitat ens han pres el pèl, ja no com a xinesos, sinó com a europeus: a la Xina aviat diran "t'han pres el pèl com a un europeu"... Es evident que ara som els tontets de la pel.lícula i això fa que la gent tingui ganes de protestar, en la ingènua creença que podrà canviar alguna cosa. Doncs no. En el nou món no es canvien coses a base de mètodes del segle XIX, per molt que en alguns aspectes haguem tornat al segle XIX. Fins que no descobrim la manera vàlida en el segle XXI per fer la punyeta i defensar els interessos de la majoria, si és que hi ha interessos de la majoria, estem llestos...

Horòscop 2012: un 20-25% més pobres

5:24
Per dir alguna cosa. Però sí, posem que al pas que anem acabem l'any un 20% o un 25% més pobres. O "menys rics", ja que si no érem rics -que no-, sí que ens ho pensàvem. Això és el que dirien aquells optimistes i esforçats buscadors de brots verds que fa un any o dos ens anunciaven el final imminent de la crisi cada vegada que trobaven una floreta. Encara millor: podríem dir que el nostre nivell de vida experimentarà un "creixement negatiu". Que caldrà sumar, quin remei, a la "millora inversa" que ja hem experimentat fortament en el 2011 i amb una mica menys d'intensitat en els dos o tres anys anteriors. 

D'una o altra manera (mentre les vendes dels porsches, els chanels i els louisvuitton van millor que mai) estem vivint la crònica d'una ruïna anunciada.

El govern Rajoy, encara que tingui problemes per fitxar gent a causa dels baixos salaris, s'ha de reconèixer que està farcit de gent que sap com fer les coses. No em deceben, no esperava menys d'ells i elles. Ens han clavat una atzagaiada amb l'IRPF que notarem en poques setmanes, però de moment és com si no hagués passat res. Amb altres impostos, com l'IBI, faran màgia potàgia de la bona, de la que no es veu però s'acaba notant. I finalment, cap a la primavera, vindrà el gran moment de l'IVA, que d'una o altra manera ens caurà al damunt perquè resultarà -ja ho sabem, oi?- que no hi havia cap altra opció. 

Anirem passant l'any com puguem, entre una cosa i l'altra, convençuts que aquesta és la única estratègia possible. I els mercats ens premiaran: pagarem l'animalada de milions d'euros del deute una mica més barata. Serà impressionant, un moment de felicitat col.lectiva: fins i tot el Financial Times ens reconeixerà per fi que no som com els grecs ni com els italians. Una altra vegada, alemanys del sud. Alemanys empobrits, arruïnats, amb una economia enfonsada en part per la crisi i en part per una estratègia equivocada (per a segons qui, clar). 

Finalment, després de dotze llargs mesos de sang, suor i llàgrimes, algú dels que tant en saben -genis i cracks com els que portaven les caixes o les immobiliàries, per posar un exemple innocent- començarà a dir que potser, potser, caldria revisar les polítiques econòmiques, que ja no queda res per retallar ni per piratejar i continuem enfonsats... I com que ja serà Nadal, recuperarem allò de "siente un pobre en su mesa". Serem nosaltres, la gran majoria. Per variar, clar.

Amb no fer la punyeta als emprenedors n'hi ha prou

5:22
Formar emprenedors: aquesta és la darrera dèria col.lectiva. Emprenedors, sí...  Dir-ne empresaris o empresàries no és políticament correcte. De la mateixa manera que fer negocis o buscar beneficis semblen coses lletges. O sigui que l'objectiu és formar emprenedors que impulsin grans idees -sostenibles, per suposat-, s'inventin noves meravelles tecnològiques que queden més guais i ho facin no per guanyar diners, sinó gairebé per altruisme. Es una caricatura, clar, però no s'allunya tant del que ara està de moda. 

Cada setmana algú insisteix en què cal formar emprenedors, introduint alguna mena d'assignatura gairebé des de l'escola bressol. Encara no ha pensat ningú en fer modificacions genètiques, però tot arribarà: implantar el gen emprenedor/empresarial a l'ADN humà seria la gran solució... 

Tammateix, mentre anem fent experiments i confiant ingènuament en la capacitat de l'escola per forjar empresaris que ens treguin d'aquest forat negre (i oblidem que en el millor dels casos això passaria d'aquí a trenta anys), costa molt de veure enlloc cap mena d'estímul a l'esperit empresarial. Emprenedor, perdó... Ni en els impostos, ni en el tracte just envers els que defrauden, ni en el prestigi social, ni en el crèdit, ni en les lleis... Ni tampoc en la condemna social d'actituds i comportaments que no són propis de bons empresaris, tot i acceptant que -lògicament- els negocis van de fer diners, per bé que amb algunes limitacions i una bona dosi de seny. 

Tanmateix, no és cert en absolut que no hi hagi projectes en marxa, idees, gent que salta a la piscina, que se la juga, que es busca la vida: existeixen, sí, i ja faríem prou si no els ofeguem abans de temps, si els deixem fer el seu camí, si no els posem massa traves. Segurament a això es limita el que podem esperar raonablement: no obstaculitzar l'esperit empresarial i resar perquè hi hagi molta gent que se'n surti. 

No cal formar-los ni inventar-los als laboratoris, ni tampoc deixar que els taurons liberals (i sovint mals empresaris) s'ho carreguin tot: amb no fer la punyeta als que creen riquesa i feina de veritat ja faríem prou...

Què faria vostè amb els 830 euros que li estafen?

5:21
Cadascú faria una cosa diferent, clar. Però el que segur, segur, segur que no faria ningú és pagar els impostos d'un altre: els d'aquells que defrauden, evadeixen, enganyen i s'escapen sistemàticament de pagar el que els tocaria. Doncs això és el que justament estem fent els que en general paguem el que ens correspòn: perquè no tenim escapatòria, per convicció (cada vegada menys, la veritat) o per por a Hisenda. 

De mitjana, cada ciutadà paga uns 830 euros més d'impostos a l'any per cobrir la part que no paguen els defraudadors, un gremi en el qual hi ha de tot: petits o grans empresaris, professionals de molt diverses especialitats, grans fortunes, els grans patrimonis, els espavilats de rigor, els especuladors, els que amaguen la pasta a paradisos fiscals o caixes fortes... Aquesta és la xifra que donen els tècnics independents i tocadallonses d'Hisenda , però em jugaria l'IRPF d'un parell de mesos a que és molt, molt més de 830 euros. I si ens deixem de fer mitjanes (molt gràfiques i pedagògiques) i calculem el que paga de veritat cadascú, resultarà que hi ha qui paga molt més o molt menys de 830 euros.

Tot plegat, molts diners que algú deixa de posar a la caixa comuna, gràcies a la passivitat històrica d'un Estat que sempre -governin dretes o esquerres- ha estat molt tolerant amb el frau fiscal. La història de la bombolla immobiliària n'es un exemple. O és que l'Estat no sabia el que qualsevol ciutadà sabia sobre els jocs de mans que es feien en aquells temps gloriosos? Gràcies als tècnics d'Hisenda i a dades que estan a l'abast de qualsevol (busquin per exemple els ingressos mitjans dels empresaris i dels treballadors en aquest país i al.lucinaran), ens anem fent una idea força exacta de què en aquest país si exerceixes de bon/a ciutadà/na ets senzillament tonto/a. 

Mentre veiem com ens van fregint a impostos -i espera't el que vindrà- i com anem tapant entre tots els forats del millor sistema financer de l'univers o les rucades i desequilibris territorials i socials d'un país sense nord, no està de més posar-se de mala llet pensant què faries amb els 830 euros que dediques a subvencionar un exèrcit de defraudadors... Contractar més inspectors d'Hisenda, per exemple, no seria un mal negoci...

Catalunya über alles: líder mundial en impostos

5:18
Sí i no. Comencem pel sí. A Catalunya tenim l'IRPF més alt del món, només comparable al de Suècia i al d'Aruba. Que on és Aruba? No en tenia ni idea, però ahir vaig investigar i resulta que és al Carib... Anem bé: avancem pel camí de la pàtria de l'Ikea amb un vas de pinya colada. La combinació perfecta: oblidada ja la fantasia de ser la Califòrnia d'Espanya o un motor d'Europa, ara podem ser una illa del Carib amb neu i rens i iglús, o un país nòrdic amb platges tropicals. Fantàstic, oi? 

Continuem pel no: feta la llei, feta la trampa. Hi ha algun ingenu, babau o el que sigui a Catalunya que pagui el 56% d'IRPF? Si és així li han de fer un moment, perquè mira que hi ha maneres d'escapar-se de pagar impostos quan superes els tres-cents mil euros anuals de nòmina... I després d'inaugurar el monument, que algú sisplau li aconselli un assessor fiscal, que així contribuïm a reactivar el sector serveis... 

La culpa és de Madrid? També sí i no. Que Espanya ofega fiscalment Catalunya és una veritat com un temple. I que l'estat de les autonomies és una ruïna i un nyap, també. Ara, tampoc ningú no obliga a actuar com si fossis independent, a gastar com si ingresséssis el que creus que et toca, per molta raó que tinguis. O a apuntar a la columna d'ingressos coses que no et pagaran mai. 

Aquest és el pecat català, o millor dit, dels governs catalans bipartits i tripartits: fer com si Espanya no existís o com si fos una bona pagadora. 

En realitat, sí existeix i no és una bona pagadora. 

I aquí ens tens, fets un embolic autonòmic, amb les nòmines penjant d'un fil (i la credibilitat financera encara més a la baixa, gràcies a la brillant espifiada de la paga extra), a l'espera d'una mena de rescat discret per part de l'Estat (en diem "que paguin el que toca", però és un rescat) i els impostos (ni que només sigui teòricament) pels núvols. 

No sé, jo diria que tenim un problema i dels grossos. Madrid en forma part, sens dubte. Però aquí, al nordest peninsular fronterer amb el Carib i el Pol Nord, hi ha alguna cosa que fa trenta anys que no rutlla. I que, per cert, és a punt de petar.

300 dies de rebaixes: benvinguts a l'era outlet

7:48
Sí, ja està molt vist, però queda pijo això de dir-ne "low cost" de les gangues, xollos, saldos, remates o ofertes de tota la vida. I si hi afegeixes el concepte "way of life", la cosa s'acaba d'arrodonir. "Low cost way of life": mola, oi que sí? Qui no es consola és perquè no vol... Donc això, que avui comencen oficialment les rebaixes, el pressumpte gran festival del consum amb el qual rematem la temporada de festes improductives que ben aviat seran anticonstitucionals. 


Ens ho vendran com la gran novetat, a l'estil Dia D, Hora H: a les 10 en punt el país se submergirà en la gran orgia que sempre comença casualment a "una coneguts grans magatzems"... 


Farem veure que sí, que comencen les rebaixes, quan sabem tots perfectament que vivim en època de rebaixes permanents. Diguin el que vulguin les lleis, això és un "outlet" tot l'any: promocions, descomptes, ofertes especials, dies d'or o de llautó, paquets 2x1 o qualsevol altra forma més o menys imaginativa de camuflar  els 365 dies de rebaixes que vivim. Potser tants no, vinga, descomptem festius i alguns dies i ens en sortiran uns 300, si fa o no fa. Un fenòmen al qual hem d'afegir la progressiva i discreta racionalització de molts preus desorbitats, que es fa silenciosament però es nota cada dia més. 


Per a moltíssimes empreses, comerç inclòs, és l'únic camí possible: d'on no n'hi ha no en raja, cal rebaixar expectatives. I això que sembla tan positiu per als consumidors empobrits i entrampats, acaba esdevenint un cercle viciós: tot repercuteix en els salaris, directament, amb contundència. No en els lloguers, hipoteques o costos financers, clar que no: tendeixen a ser innegociables, si és que no pugen. Qui paga la festa del cercle viciós són els treballadors, els únics costos que les empreses poden rebaixar a cops de martell i sense massa problemes.


Per aquest camí anem consolidant la ruïna generalitzada, un empobriment col.lectiu brutal, dissimulat a base d'anuncis en colors llampants i tipografies matusseres, d'ofertes espectaculars, de rebaixes excitants... 


Benvinguts, doncs, a l'era "outlet:  l'era de les rebaixes permanents que són un dels més tristos i perillosos paranys en els quals està caient aquesta societat. Recorden aquell eslògan que deia "rebaixem les rebaixes"? Doncs justament això...

Hi ha dies que no porto 1.000 euros en metàl.lic

7:47
Mil euros. Aquesta és la xifra màxima que, segons els tècnics independents (i tocadallonses) d'Hisenda, s'hauria de permetre que es pagués en metàl.lic. Les quantitats superiors s'haurien de pagar amb qualsevol altre dels sistemes que deixen rastre: taló, transferència, targeta... I el rastre, clar, es converteix en impostos pagats: calculen que amb aquesta mesura es recaptarien uns 26 mil milions extra anuals, és a dir, una tercera part del forat negre que arrossega aquest país. Això és el que ha fet a Itàlia el tecnòcrata Monti, una mena de "López-Opus-Rodó" a la italiana: limitar els pagaments en bitllets o monedes a mil euros. 

No dubto de l'eficàcia de la mesura, més que res perquè tampoc no tinc arguments ni coneixements suficients. Tinc, això sí, la sensació que no van desencaminats. 

La majoria dels mortals hi ha dies que no fem pagaments de més de mil euros, oi? Però bé hi deu haver gent que porta una mica més de "calderilla" a la cartera, posem que dos o tres mil euros, que al preu que s'estan posant el tabac, la benzina o l'or, avui en dia gairebé és diner de butxaca... Si et fixes una mica en els preus dels aparadors, ben mirat, tampoc no és tan difícil gastar-se mil euros en mitja horeta. 

O sigui que el govern del president "missing", altrament conegut com a Mariano Rajoy, un d'aquests dies farà veure que lluita seriosament contra el frau fiscal, igual que han fet abans els governs de dretes o d'esquerres. No ho entendré mai en el cas de les esquerres i potser una mica més en el cas de les dretes, tot i que tampoc no massa, però aquest és, ha estat i serà el país de Xauxa per als defraudadors, sobretot si defraudes quantitats respectables i no misèries d'estar per casa. 

Per això, una vegada consumada entre Zapatero i Rajoy l'operació de càstig a les clàsses mitjanes i als ciutadans honestos, ara toca dissimular una mica i fer coses que a Europa fa dècades que estan inventades. Aquí ens les presentaran com la vuitena meravella del món, però no deixa de ser pòlvora mullada: fins i tot en això anem tard. Ho sabem tots. Fem veure que no, però tots sabem com van les coses. Excepte els governs, mira tu quina casualitat...

Com carregar-se la classe mitjana

8:36
Si no hi ha un pla concebut per alguna malvada organització secreta, ho sembla. Si l'objectiu no és carregar-se la classe mitjana, la pura casualitat no explica tampoc el que està passant. Perquè això és el que està passant i pot tenir conseqüències greus en els propers anys. Anem a pams., a veure si ens aclarim... El 55% dels declarants, els de menys de disset mil euros, cobreix un 6% de la recaptació extra. Els declarants del tram següent, que arriba fins uns cinquanta tres mil euros, són el 4o% del total i paguen gairebé el 45% de l'operació confiscatòria improvisada pel govern Rajoy. El següent tram, fins als cent vint mil euros, és el 4,6% dels declarants i pagarà el 27,5% de la pujada. 

Sembla política socialdemòcrata, oi? Però no fem cas de les aparences: aquí no es tracta de que pagui més qui més té, ni de fer justícia social, sinó d'una altra cosa: de treure pasta d'on sigui per a abans d'ahir. I de no perdre les eleccions andaluses ni provocar protestes massives. 

De manera que aparentment els sectors socials del mileurisme no notaran la pujada d'impostos: amb els indirectes ja aniran servits, a través de l'IVA, per exemple. 

I els rics encara ho notaran menys, perquè en aquest país si cobres més de 150.000 euros i ho fas via nòmina i en blanc, és que no t'ho saps muntar o tens molta mala sort. 

I els que declaren ingressos propers al mileurisme (no per força rics, ni mot menys) també són un altre bloc molt nombrós que s'escapa de la patacada i que cotitza molt menys del que li toca: no senyalaré ningú, que no es tracta de ser maleducat, però ja ens entenem, oi? 

I si hi afegim la immensa bossa de frau fiscal que ara no es toca amb l'excusa de què el país podria explotar i abans no es tocava per ves a saber què, resulta que tot acaba recaient sobre les amples i sòlides espatlles de la classe mitjana, una forquilla amplíssima entre els divuit mil i els cent vint mil euros anuals, aproximadament. 

Una "classe" que és la base de tot el sistema polític, social i econòmic, l'autèntic motor de la societat. Pressionada pels impostos, ofegada pels deutes, gran pagadora i poc receptora de benestar, desmotivada, fa anys que l'empenyen al límit: trigarà a indignar-se, perquè és poruga de mena, però ho acabarà fent...

Aquest país necessita una mica de mà dura

14:17
Segurament, de tots els problemes que ara mateix ens assetgen, el dels delinqüents multireincidents no és ni el més greu ni el més urgent. Segurament, també, és un clàssic recurs de dretes per entretenir el personal amb el discurs de la seguretat i la mà dura: el mateix fa el conseller Puig a Catalunya. I no li va gens malament, fent de sheriff. El guió de "llei i ordre", si no et passes en la dosi ni perds les formes i el respecte als grans principis, agrada i funciona transversalment, més enllà de les barreres dreta/esquerra. 


Per això el nou ministre Fernández Díaz, gran virrei del PP català, ha començat per aquí: no cal ser expert en temes policials o de seguretat, sinó tenir un afinat sentit de l'estratègia i de l'opinió pública. El tema, només apuntat tot just començar l'any, donarà molt de si. 


Mentre ens asfixien lentament i encara continuem atrapats en l'acolloniment col.lectiu, podrem fer grans debats sobre la política de seguretat o d'ordre públic: no trigarem a tenir dades de tal o qual delinqüent que arrossega 1.425 detencions o 484 minicondemnes o qualsevol altra xifra escandalosa. I si a sobre cobra algun subsidi públic o és immigrant i sense papers, millor encara: tot això alimentarà la foguera. 


Aquesta és la ratlla on se separen les polítiques de dretes i d'esquerres: que una sèrie d'individus prenguin el pèl a la societat i abusin del sistema, justifica canviar les lleis i castigar-los. Això no és de dretes, és pur sentit comú i fins i tot bon govern. On comencen els problemes és en l'ús de l'ordre públic com a cortina de fum per distreure o espantar la gent. O per calmar les masses a base de populisme i demagògia. O senzillament per donar la sensació que ningú (ni el rei i família, oi?) no està per damunt de la llei...


Ah, això sí, d'endurir les lleis (o simplement aplicar-les) a tots els que estan estafant i robant a gran escala a aquesta societat, ni una sola paraula. Faltaria més. Hi ha coses que ni es remenen ni es toquen. I mira que per multireincidència o alarma social no serà...

Soraya Simpson o Lisa Sáenz de Santamaría?

12:53
No sé si hi ha cap manual d'atletisme que recomani, perquè un atleta corri més, que es talli les cames. Diria que no, però no se sap mai... Doncs aquest és el mètode que ens estan aplicant primer Zapatero i després Rajoy. Sempre podran recórrer, impúdicament, a allò tan clàssic de la "obediencia debida": la culpa no va ser meva, sinó dels meus caps... Traduït: la culpa és i serà de frau Merkel, que governa Europa per persones interposades i la condueix amb mà de ferro cap al desastre més absolut. 

Ja no cal que s'esforcin a difondre la famosa carta secreta del BCE, que sistemàticament ens han amagat: tot veient el camí que està prenent aquest país ja podem deduir nosaltres solets de què anava aquesta carta. I com diu el nou govern: millor prendre nosaltres mateixos les mesures, abans que no ens les imposin des de fora. Sí, senyor, d'això en diuen sobirania nacional!  

En fi, mentre ens amputem tot el que sigui amputable i desgraciem aquest país per una o dues dècades, només hi ha dues coses que van a més: la misèria i la falta de qualitat democràtica. 

La misèria ja l'estem començant a veure: ens donaran una racció més el dia abans de Reis, i així cada setmana, fins que completem el recorregut cap al no-res. I pel que fa a la qualitat democràtica, sota mínims per variar: es prenen mesures dràstiques en reunions secretes i de cafè, sense actes, sense debats, improvisant sobre la marxa i fent trucades a Brusel.les i Berlín, rellegint les cartes secretes, auscultant els mercats i inventant arguments d'estar per casa per justificar tanta atrocitat. 

Cada vegada és més evident que la crisi econòmica i la crisi política estan profundament conectades des del 2008: els alemanys, els francesos o els americans no acceptarien ni de conya tant menyspreu acumulat i descarat envers la ciutadania i la democràcia. Aquí, sí. 

Aquí ja ens hem resignat a que ens passi pel damunt l'apissonadora i ni tan sols gosem fer la pregunta del milió d'euros: alguna de les mesures que es prenen des de fa dos o tres anys contribueix de veritat, seriosament, a reactivar l'economia? 

No cal ser un expert per saber que no. 

O sigui que segurament sí que existeix algun manual -secret, of course- que diu que a base de podar i retallar, d'acomiadar i de recaptar, d'amputar, anirem millor algun dia... Ah, per cert, genial, impagable el video de la Lisa Simpson i la vicepresidenta Soraya. Una magnífica ocasió per tornar a veure "Inside job" o "Debtocracy". Més clar, tot plegat, impossible...
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes