Jutjats o oficines bancàries?

5:51

•

(31.10.2012) Una associació de jutges i fiscals (APM) ha mogut fitxa. Cansats de desnonaments i execucions d’hipoteques, de veure com es converteixen els jutjats en oficines de recaptació dels bancs, amenacen amb col.lapsar el sistema. El mètode, un clàssic: complir estrictament les normes, que en aquest país condueix a bloquejar-ho tot. Una manera suau –però punyetera- de fer vaga. 

Ens n'estem cansant, sí, però quan reaccionem, al ritme que anem, ja serà tard... La banca sempre guanya, més encara quan té l’aparell de l’Estat al seu servei: unes lleis abusives (legals, sí, clar, però justes?), la maquinària judicial (al servei de la llei, la qual està al servei de la banca) i els pressupostos de l’Estat, que cobreixen tots els forats gràcies a la generositat i solidaritat dels ciutadans. 

Magnífic: el sistema funciona com un rellotge. I com una immensa trituradora de vides: les pèrdues no es reparteixen mai, se les queda totes el deutor, per tota la vida i per les properes reencarnacions. 

Mica a mica, però, amb una lentitud exasperant, el país va reaccionant davant d’aquesta indecència. 

Un dia és una sentència judicial, un altre és un servei de mediació, o una protesta per evitar un desnonament. O ara els jutges i fiscals que per fi han entès al servei de qui i què estan. Mentrestant, crec recordar que al Congrés hi havia el 2011 una subcomissió per estudiar això de les hipoteques, sense presses, i no em consta que hi hagi ànsies per ressucitar-la… 

Ja ens sabem la lliçó, oi? A Espanya el més sagrat és l’imperi de la llei i la Constitució intocable. Com si les lleis fóssin divines, com si la societat estigués al servei de la llei i no a l’inrevés. Com si les lleis fóssin neutres, pures, immaculades, i no estiguéssin mai al servei dels interessos de l’oligarquia que ens està portant a l’abisme. 

Però clar, entre una cosa i l’altra, i amb tants maldecaps que donen els catalans, mai no troben temps per canviar de veritat això de les hipoteques… Ni per parlar-ne. Un tema menor, sens dubte… El nostre sistema polític encara no ha trobat -ni trobarà- temps per afrontar la qüestió de les hipoteques. Però sí per re-hipotecar-nos a tots plegats a través d'invents com el BancoMalo S.A., com el pèrfid sistema de finançament del deute públic, com els ajuts a la banca... 

Això diu molt de la qualitat de la nostra democràcia, en efecte...

READ MORE

Fabricar empresaris

5:45

•

(30.10.2012) En aquest país tenim un problema amb els empresaris. Fins i tot amb la paraula empresari, que molta gent substitueix per emprenedor/a, quan no és ben bé el mateix. Ho repetim i ho repetim, però mai no ho acabem de fer: cal despertar als més joves l’esperit empresarial (perdó, volia dir emprenedor), cal prestigiar els empresaris, etc, etc, etc. El rotllo de sempre. 

La Nit de l’Empresari que organitza cada any la Cecot a Terrassa va en aquesta línia, entre altres coses: envia un missatge a la societat, per a qui vulgui captar-lo. En temps farcits de notícies nefastes, quan veiem que l’economia del país s’enfonsa sense que els governs actuïn enèrgicament i intel.igentment, no està de més reconèixer els bons empresaris, gent que fa les coses bé, que ha esdevingut un exemple, que tira endavant i demostra que sí, que encara hi ha futur. 

Els currículums dels guardonats de cada any diuen això, que les coses es poden fer d’una altra manera. Es a dir, bé, per variar. 

Es evident que d’empresaris dolents n’hi ha un munt, com de polítics, funcionaris, lampistes o ciutadans. Però segurament n’hi ha més dels bons, com en les altres professions, perquè si no faria temps que estaríem enfonsats (més) en la misèria. 

I en necessitem més, perquè ja podem discutir de pactes fiscals o d’impostos, ja, que sense empreses que generin feina i riquesa no anem enlloc. 

Però no es poden fabricar: cal crear un entorn on això passi. I no es fa tampoc en dos dies ni és només qüestió de fer reformes inconsistents, com la majoria de les que s’han fet i que només beneficien descaradament el capitalisme financer que ens està arruïnant. Els petits i mitjans empresaris, inclosos autònoms, són l'única solució per a aquest país.

Com es fa? Ni idea, però segur que tal com ho estem fent no ho aconseguirem. Una nit com la dels empresaris convida a pensar en el que realment necessitem com a país, i amb urgència. I a adonar-se’n que hi ha un buit immens en polítiques econòmiques de veritat i amb visió de futur. Tenim altra feina, sembla ser… I així ens va i ens anirà.

READ MORE

Els meus 1846 euros

5:42

•

(27.10.2012) Diu un organisme estatal que l’any 2010 cada ciutadà va pagar (o es va endeutar) per valor de 1846 euros destinats a salvar la banca espanyola, aquella que era la millor de l’univers. O sigui que la broma a alguns els va costar, aquell any, 200, 854 o 7387,50 euros. I de mitjana, 1846 euros per càpita. Això, interessos a part, se suposa… 

Quina va ser la factura del 2011? Ui, encara ho estan comptant, però no crec que fos menys que l’any anterior, oi? La vida està fatal i tot puja… Sumem un mínim de 1846 euros i ja ho corregirem més endavant, d’acord? I  a quant pujarà la factura del 2012 o dels rescats que haurem de pagar el 2013? Si ho arrodonim en 1850 euros per cap i any no ens equivocarem massa. Sense comptar interessos, refinançaments, comissions ni altres despeses. 

La xifra és bonica, i encara tenen la barra de dir-nos que aquesta Operació Pirata no ens constarà ni cinc. 

Ara, per fer una mica de demagògia no demagògica, podríem contrastar-ho amb la gent que salta d’un balcó o que es penja d’un arbre quan arriba el desnonament, o amb les famílies condemnades a perdre el pis i tenir deutes eterns. O amb els promotors per als quals sí existeix la dació en pagament: normal, clar, en realitat eren socis del banc o caixa! 

Al capdavall, la factura del desastre ens l’estem repartint entre la majoria mentre una minoria ens prèn el pèl alegrement amb el permís (implícit o explícit) d'una gran part dels nostres representants parlamentaris, als quals en teoria nosaltres (sobirans, oi?) els cedim el vot perquè defensin els interessos generals.

Arribats a aquest punt, se’m planteja una qüestió, també demagògica, per suposat. Ja que entre tots paguem els forats de la banca i indirectament els de les immobiliàries i els dels desgraciats que han acabat triturats per la màquina legal, no podríem quedar-nos els pisos (que en el fons són nostres) i donar-hi una sortida millor? 

Noooo, diuen, seria il.legal. D’acord, seria il.legal. Però i si canviem d’una punyetera vegada alguna llei a favor del poble, per variar? S’enfonsaria Espanya o el sistema bancari o alguna cosa? O simplement ens prendrien una mica menys el pèl? Jo m’ho rumiaria una mica…

READ MORE

Fumar al casino

14:08

•

(20.10.2012). Mira que em sap greu, però he de confessar-ho: hi ha vegades que estic d’acord amb Doña Espe. Sort que continua servint Espanya des de Turespaña, perquè sense ella aquest país sí que estaria acabat. I sort que de tant en tant ens il.lumina. La seva darrera brillant aportació: “No hay que poner el grito en el cielo por permitir fumar en los casinos”. S’hauria de gravar en lletres ben grosses a tots els casinos, garitos, baretos, puticlubs i, si molt convé, oficines de les Espanyes. 

No siguem hipòcrites ni menystinguem els impostos que paguen (paguem) els fumadors. Ni els llocs de treball que podríem ajudar a crear a canvi d’un 20% menys de talibanisme. I si per no deixar fumar s’ha de perdre la magnífica inversió d’Eurovegas, sisplau, que ho facin obligatori. 

No siguem hipòcrites, clar que no. 

Ja posats, podríem començar a cobrar impostos en sectors tan productius com la prostitució o el tràfic de drogues o les màfies: relaxem-nos, si no ho podem prohibir del tot, almenys que ajudin a tirar endavant el país. 

I què hem de dir de les amnisties fiscals? Que els defraudadors paguin el que bonament puguin. Fora hipocresies! 

I els catalans? Ah, no, aquests, no: la llei, a Espanya, és sempre la llei. 

Dura lex, sed lex: sembla l’eslògan d’una marca de condons, però no, és el pilar sobre el que s’aguanta Espanya. La llei és sempre la llei, peti qui peti. Tothom igual, faltaria més. I si és català, encara més igual: a Espanya la igualtat és sagrada. 

Però llevat d’aquesta excepció, en la resta el més recomanable és deixar-se d’hipocresies, sens dubte: hem d’anar pensant a hissar amb orgull la bandera pirata a tots els màstils. 

Tot sigui per sortir de la crisi, que és el que ara importa, però per ordre, sense histèries: primer els que més defrauden i, si queda algun euro a repartir, ja hi haurà temps per a la resta. Que es poden esperar fumant tranquil.lament al casino i pagant impostos que després ens jugarem a la ruleta de la banca. 

No hi ha res, en efecte, com deixar de banda la hipocresia. Es una sort que en aquest país les coses cada vegada estiguin més clares…

READ MORE

Accionistes de BancoMalo S.A.

18:59

•

Diari de Terrassa / Bloc de notes

(19.10.2012) Hi ha gent que encara pensa en la sobirania o en la ciutadania, quan en realitat el gran problema és de qui som socis, de quins negocis ens hem fet accionistes. El Banco Malo S.A., per exemple, això que ara es dirà Sareb, un nom que segur que ajuda a camuflar que en realitat és una mena de banca pública en la qual, per variar, tard o d’hora ens hi arruïnarem. 

El truc és senzill en el fons i complicat d’entendre en les formes: es queden pisos que no valen res i els vendran encara més barats, suposadament perquè els ciutadans recuperem –en un futur hipotètic- la pasta que ens ha costat aquest esplèndid patrimoni immobiliari. Ara diuen que és impossible i impensable que el Banco Malo S.A. tingui pèrdues: al contrari, estan convençuts que serà rendible abans de quinze anys. 

Serem capaços d’aguantar-nos les ganes de riure tant de temps? Per favor, quina barra que tenen. 

Sí, han de vendre aquesta mercaderia putrefacta com sigui i aconseguir que la gent se n’oblidi del que en realitat estan fent. 

Cada retallada, cada dèficit fiscal, cada presa de pèl, té les seves arrels en aquest immens forat del sistema financer del qual ens estan fent pagadors solidaris. Això sí que és solidaritat i la resta són bromes! 

Però la veritat és que està “colant”: la gent té poca memòria, poca cultura política i cívica.  No interessa tampoc que en tingui més... Alguns protestaran i els diran el nom del porc, però serà passatger i minoritari: la majoria s’ho acabarà empassant i oblidarà que estem fent neteja de la pitjor manera possible, que no estem resolent cap dels vicis que ens han portat al desastre i que pagarem la factura sense obtenir res a canvi. El negoci del Robert amb les cabres, vaja. 

Per això Sareb té molt futur, gràcies a accionistes tan tontos com nosaltres. Sareb, el Frob, el rescat, els memoràndums: aquesta és l’autèntica política, l’autèntica estratègia de futur d’aquest país. I l’Espanya del futur (Catalunya inclosa, es digui com es digui l’invent final) serà exactament el fruit de la llavor que estem plantant en aquests anys. Si algú espera que en surti alguna cosa aprofitable, va llest. Serem accionistes de Desastre S.A. i pagarem els deutes durant tres mil anys, per donar-li la raó a l’Aguirre en les seves fantasies històriques. Res no uneix més que els deutes. Tres mil anys o tres mil segles, si cal.

READ MORE

Rescat virtual, desastre real

18:57

•

Diari de Terrassa / Bloc de notes

(17.10.2012) La gent com el ministre Guindos o el gran banquer Draghi estan acostumats a fer meravelles amb els números. El cas de Grècia és el millor exemple de la seva creativitat infinita. Acompanyada, això sí, d’una cara dura infinita. Ara s’estan inventant noves fórmules per rescatar Espanya sense rescatar-la: em comprometo a deixar-te una muntanya de diners però tu et compromets a no tocar ni un euro i a fer més reformes, ja ens entenem… 

L’objectiu final és rematar el procés de transferència de diners de les butxaques (foradades) de la majoria a les butxaques virtuals i virtuoses d’una selecta minoria que controla el poder polític, l’econòmic i el mediàtic, a més de dominar el debat ideològic. 

El rescat serà, doncs, virtual: no pot ser humiliant ni s’ha de notar que, en el fons, no hi ha diners per rescatar Espanya ni Itàlia. Pura màgia financera, de la mateixa tòxica espècie que ens ha portat fins a aquest desastre: trampes intel.ligentíssimes, sí, però trampes que acaba pagant algú tard o d’hora. 

No importa aquí ni la iaia que depèn del benestar per sobreviure mig dignament ni l’empresari decent que lluita per tirar endavant ni el polític que intenta fer dignament la seva feina: són, som, simples anècdotes microscòpiques en els quadres macroeconòmics. 

Els autors de la gran estafa són llestos, llestíssims, i audaços. Quan la majoria hi va, ells ja en tornen. Acabaran de cuinar el rescat en la zona de penombra i ens explicaran un conte infantil a partir de la setmana que ve. I si cal baixarà la prima de risc i pujarà el rating i es produiran tota mena de miracles. Funciona!, cridaran. I aplaudirem, alleujats. Fins al dia que cadascú faci els seus números i s’adoni que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar. Quan ens adonem del que estan fent, ja serà massa tard: ells ja estaran concentrant la seva creativitat en els nous productes que ens vendran i els nous desastres que engendraran, fins que trobin el límit. Si és que existeix, que molt em temo que no.

READ MORE

El 53% de la Cecot o el 6%?

15:07

•

Diari de Terrassa / Bloc de notes

(12.10.2012) Les petites i mitjanes empreses són d’un país, d’una ciutat, d’una terra. Les grans empreses només “estan” a un país o ciutat. Per això una notable majoria dels petits i mitjans empresaris associats a la Cecot, un 53%, estan a favor d’un estat propi català. Signifiqui això el que signifiqui: el powerpoint de Mas és encara un embolic important. 

Per això les grans empreses (i entitats financeres) han trucat a Madrid a veure què fem, que com ens ho muntem per aturar un tsunami que no convé als nostres negocis. I què els han dit? Els heu d’aturar vosaltres, si pot ser en sec, millor. Amb una certa cobertura d’artilleria des dels mitjans madrilenys i algun ministre patriota: la versió moderna d’aquells bombardeigs sobre Barcelona que, segons els més brillants estrategues, cal fer cada cinquanta o cent anys. Millor així, clar. 

Els empresaris petits i mitjans són la base de l’economia d’aquest país, sí, però no se’ls té en compte a l’hora de la veritat: les grans corporacions formen part de la casta hispànica (delegació barcelonina inclosa) i pretenen fer Espanya i Europa a la mida dels seus interessos. No els va gens malament, per cert: manen més que mai. I xuclen diners de tot el país (pimes incloses) més que mai. I contribueixen menys que mai: tenen els estats agafats pels dallonses, la política intervinguda i els ciutadans despistats, intoxitats o espantats. 

Com els ha d’interessar canviar res? Ni els interessa la independència ni la dependència: el fenomenal negoci que estan fent, el crèdit que tenen a dojo, el frau moral (legal, clar), els clients convertits en esclaus… Immillorable.

Aquest és el model de les grans corporacions i de la banca, diferent del que pot tenir un petit o mitjà empresari. Tan espremut i escaldat com el ciutadà majoritari: la pregunta no és només si volem o no un estat europeu, sino si aquest estat (o el que sigui) ha de ser com l’espanyol i ha d’estar en les mateixes i abusives mans. 

Si és així, ja posats ens fem andorrans i vivim del contraban o suïssos i vivim del frau fiscal, perquè ens faran creure que ho canviem tot quan realment tot continua igual. Business as usual, oi?

Nota: per cert, una qüestió que no és menor. Si només han contestat a l'enquesta de la Cecot uns 800 dels 7.000 associats, com podem dir tan alegrement que el 53% dels associats veu amb bons ulls un estat català? Es a dir, si no em fallen els números: estem parlant d'uns 430 empresaris sobre un total de 7.000...

READ MORE