Posi'm un parell o tres de Frobs, que paga el poble

19:21

•

Mentre passava per Barcelona monsieur Hessel, l’autor del best seller francès “Indignez vous” recentment editat aquí, ha volgut la casualitat que un grapat de caixes comencéssin a passar per la finestreta de l’Estat. Es a dir, la nostra, la de tots: sí, ja ho sabem, però repetim-ho, repetim-ho… Aquest heroi francès està sembrant una llavor per al futur: als seus 93 anys clama per una mena de santa indignació contra un món dominat pel poder econòmic. El llibre, de seixanta pàgines escasses, no diu coses noves ni insensates: de fet, estem farts d’escoltar el mateix missatge sota formes diferents. Hessel ha tocat alguna tecla sensible que de moment fa que comprem el seu llibre i ens indignem una mica i continuem fent allò que fèiem. Però és francès, i aquí les coses van d’una altra manera, tenim una altra tradició. La passada de les caixes pel Frob n’és un exemple. D’això se’n diu nacionalitzar la banca, en cristià. I sostenir amb diner públic els forats immensos del millor sistema financer que havien vist els temps. I tapar les hipoteques al 120% sobre taxacions inflades a dojo, i inclogui’m al crèdit el cotxe i la cadireta del nen i les vacances al Carib. I cobrir amb capital les evidentíssimes pèrdues que estan acumulades al sistema. I si molt convé, acabar de tapar-ho tot transferint les culpes al deute públic, a les administracions (algunes sí), al sistema de benestar social o a les suposades rigideses laborals o a la manca de productivitat. Grans mentides, tot plegat, per tapar una mena de “pla Marshall” gegantí que no ajudarà a crear ni una sola empresa, ni un sol lloc de treball, que no injectarà energia a una economia en estat de coma. Fas això a França i et munten vint vagues generals i no una de fogueig. Aquí no, estem escenificant la perfecta sortida de la crisi per a uns quants (no només la banca, no, posem les grans empreses al paquet i no ens equivocarem massa) i la condemna del país a una lànguida etapa d’anar fent de retallada en retallada. Monsieur Hessel arriba dues o tres generacions abans de temps… Arriba a un país on sembla que no passi res com per indignar-se.

READ MORE

1,5 milions de dones contra Walmart

19:21

•

O sigui, un milió i mig de dones emprenyades. Molt emprenyades. Betty Dukes i cinc companyes van posar una demanda per discriminació fa deu anys contra la cadena nordamericana de súpers Walmart. Senzillament, se’n van atipar de ser tractades com a inferiors, de no poder obtenir millors llocs de treball tot i tenir mèrits sobrats, d’anar a reunions de feina a clubs de “strippers” o als bars Hooters, famosos per les minifaldilles i pitreres (obligatòries) de les cambreres. Walmart és un gegant descomunal: cal tenir valor per portar-los a judici. Però amb paciència i constància, han aconseguit que el cas arribi al Tribunal Suprem i, si se’n surten, que les conseqüències arribin al milió i mig de dones de la plantilla. No està malament. Acostumats com estem a rebre amb una mitja rialleta algunes de les coses que passen als Estats Units, ja ens agradaria a Europa, i no diguem a Espanya i a Catalunya, alguna atzagaiada per l’estil, que sotraguegés els fonaments d’un sistema molt més subtil de discriminació que no les reunions a un club de “strippers” o consells de maquillatge per a les treballadores que volen pujar de càrrec o simplement mantenir la feina. Seria infinitament més eficaç que totes les benintencionades i escassament útils campanyes que es fan i es desfan per reclamar la igualtat de veritat entre homes i dones. Un missatge directe a la línia de flotació de moltes empreses: la discriminació li pot costar un munt de milions de dòlars a Walmart. Sí, això passa al mateix país on et discriminen obertament per fumador, per exemple, però és perquè creuen que no els sortiràs prou a compte: són només negocis, amb un punt innegable de talibanisme. La conclusió és evident, a l’estil tan pràctic com brutal dels americans: la igualtat és un bon negoci. Surt més barata. No és molt refinat ideològicament, però igual funciona…

READ MORE

Fem-li cas al Botín, sí...

19:19

•

Don Emilio, amb la seva corbata i els seus elàstics d’un vermell rigorosament corporatiu, li ha donat un caramel a Zapatero, que s’està esforçant per complir amb els deures que li han imposat, al mateix temps que ha deixat clar qui mana aquí. Amb elegància i maneres, clar, li va dir a Zapatero que no s’emboliqui amb les eleccions anticipades: el millor per a Espanya és que continuï sacrificant-se un anyet més, fent les fantàstiques reformes que ens dicten els mercats, i després, si molt convé, ja vindrà la dreta de sempre, la que hi entén d’aquestes coses, per portar-nos cap a un espectacular boom de progrés i creixement. Que Déu ens agafi confessats, perquè és evident que estem en mans dels “botines” i altres espècies, que tenen claríssim què hem de fer tots perquè ells vagin millor que mai. La foto de la Moncloa és la icona definitiva d’aquesta Espanya estafada. Ens han venut com un drama el deute públic, quan el problema és de deute privat, i ells, els “botines”, sabien perfectament què estaven fent. Ens demanen sacrificis i retallades per ser més competitius, quan resulta que amb les dades a la mà som un país a la banda mitja/alta de la productivitat europea i a la banda baixa dels sal.laris. El brutal atur que patim és en gran part fill de la seva especulació financera i immobiliària, que va entabanar milions de persones: no és culpa del govern (que tampoc no podrà crear feina), sinó dels financers i els immobiliaris combinats, de la bogeria que van propiciar. Però no els interessa que ens n’adonem de la realitat ni de les causes dels nostres problemes. I molt menys els convé que algú pensi que hi ha altres maneres de fer les coses: per exemple, canviar les hipoteques o recuperar la funció social de les caixes (les de veritat, no les dels darrers anys). Ens intoxiquen per portar-nos pacíficament a l’escorxador, amb foto a la Moncloa inclosa, que sempre dóna autoritat. I entre la desídia de gran part de la societat, literalment espantada pel que passa, endeutada fins a les celles i sense alternatives ideològiques al neo-liberalisme triomfant, van imposant la seva agenda. Que ens portarà a la recuperació de la banca i les financers, sens dubte, i a la ruïna de vàries generacions d’espanyols. Catalans inclosos, doblement arruïnats…

READ MORE

Tot aprenent la lentitud

7:31

•

El cercle vermell amb el 110 a dins és un símbol del nou temps que vivim. Es a dir, de la post-crisi, aquesta mena de territori aspre i confús en el qual tot indica que hi passarem una llarga temporada. Del país que anava com una moto al país que aixeca el peu de l’accelerador i ha de reaprendre la lentitud, el nou lloc que ocupem al món, una nova realitat plena de nafres, de bonys, de forats negres i de paranys. Més enllà de la seva discutible utilitat, el senyal de 110 és la gran icona del moment, acompanyat probablement d’un bon grapat de multes ben reals i no gens simbòliques. Hi ha altres signes que caldria retenir per dibuixar-nos el mapa mental del nou país en el qual vivim. Per exemple, que els experts internacionals afirmin que encara tenim sobrevalorats els pisos en excés: difícil saber si és un 40%, com diu The Economist, però és evident que mentre bancs i caixes tinguin interès a mantenir-los tan alts com sigui possible, seguirem empantanegats anys i panys. El totxo pesa com una llosa sobre el nostre futur. Més signes: les queixes per les aparentment dramàtiques xifres de vendes d’automòbils. “Aparentment” és perquè ens havíem cregut que era possible tenir sis cotxes (millor alemanys, si pot ser) en una família de quatre membres. La realitat s’imposa novament. O el preu de la benzina, disparat, i que ningú no pensi a rebaixar impostos indirectes per no ofegar del tot l’estabilització de l’economia: millor anar a 110, a 90 o circular en dies alterns… En paral.lel, les pujades del famós euribor (els pisos no baixaran mai i les hipoteques millor que siguin variables, ens deien…), que acabaran de rematar moltes famílies sobre-endeutades. I la inflació que treu el nas, just quan ens avisen que els salaris deixaran de ser compensats amb l’IPC, o sigui que ja tenim servit un nou capítol de la profunda devaluació que estem patint i que ens anirà passant factura en els propers anys: menys consum intern, per exemple, quan més falta fa. Frenar, frenar: aquest és el lema que sona per tot arreu, quan hauríem d’estar accelerant cap a algun indret, si hi hagués un horitzó clar. Més enllà de la frenada, però, encara no es veu res. I el que trigarem fins que ens haguem rendit del tot, que és del que es tracta…

READ MORE

El tic llatí

7:30

•

Potser és casual, però posar ara el focus sobre l’economia submergida no sembla fruit de l’atzar. Vet aquí que ara el sistema financer seminacionalitzat del qual gaudim assenyala amb el dit a tots aquells que viuen de l’economia submergida. Fa anys i panys que ho sabem, tot i que probablement la bossa de treball opac ha anat augmentant els darrers anys. Ara, gràcies a l’estudi patrocinat per la fundació de les caixes, FUNCAS, ja tenim uns nous culpables. Més de quatre milions d’espanyols treballen en l’economia submergida. Això no vol dir que els quatre milions d’aturats no existeixin: no se sap quanta gent treballa simultàniament a l’economia A i a l’economia B, la que paga impostos i la que no.  La xifra: un 17% del PIB. Altres experts apunten més amunt, a un 20% i encara més: una xifra espectacular que no és cap descobriment. Segurament si mirem cap a Itàlia, Portugal o Grècia, aquest arc llatí europeu per a segons què, ens trobaríem amb xifres iguals o encara pitjors. Es el tic llatí. I cap al nord, el paisatge és un altre, evidentment, tot i que ningú no és perfecte. La FUNCAS apunta en la direcció correcta, en efecte: això és una desigualtat i una injustícia evident. Però que a molta gent ja li convé i que l’Estat ha ignorat conscientment des de tota la vida. I si no va collar l’economia submergida quan era hora de fer-ho, en els bons temps, a veure ara qui té valor de començar a passar el rasclet i de treure a la llum aquesta gegantina bossa de frau. Si aprofiten per passar el rasclet pels raconets del diner negre també estaria bé, però ja se sap que al capital ni moltestar-lo, no fos cas que s’espanti, que és molt sensible. I si se n’assabenten els mercats, estem llestos… O sigui que millor anem tapant forats del sistema financer, que de feina no ens en faltarà, i ja resoldrem el tema més endavant… Tanmateix, amb prudència i mesura, potser sí que convindria començar a blanquejar l’economia negra, el diner negre i el que calgui. Més que res perquè al marge de la conveniència o no de fer-ho ara, no estaria de més replantejar la profunda injustícia fiscal d’aquest país. Un tema absolutament d’esquerres, per altra banda, si ens donen permís els mercats…

READ MORE

La capital de Qatar és...

18:16

•

Fa quatre dies no hauria estat capaç de dir el nom de la capital de Qatar. Ara ja el sé. Doha. I gràcies al Google Earth, tinc una idea aproximada d’on es troba. Així anem eixamplant horitzons culturals i acomodant-nos al món en el qual vivim. A Qatar hi ha diners per donar, per vendre, per llogar i per esponsoritzar. També hi ha gas i petroli a dojo, que nosaltres comprem amb els nostres diners, perquè una part respectable d’aquests diners vagin a parar a Qatar i enriqueixin encara més aquest minúscul emirat. El qual, a la seva vegada, ara inverteix els mateixos diners en deixar-nos diners. Un cicle perfecte, ple de significats. L’emirat ja ha posat el seu logo a la samarreta del Barça, poca broma. I ara li ha promès a Zapatero, en viatge de negocis, uns tres-cents milions d’euros per tapar forats al capital de les caixes. El president fa el que li toca fer, agafar la maleta i fer el “tour” cap allà on hi ha diner fresc i de sobres. Qatar, Aràbia, els emirats del Golf, la Xina… I si volen venir a fabricar aquí el que sigui, els donarem facilitats, i si ens encarreguen un AVE del desert (hi tenim pràctica en això de fer trens en el no-res…), o qualsevol altra cosa, doncs també, que no anem sobrats de res. 

Necessitem una transfusió gegantina i estem disposats a vendre el cos i l’ànima i el que més convingui. Tècnicament, diríem que això és obrir nous mercats. Segurament no hi ha cap altra sortida. Però tot plegat deixa un regust una mica agre: aquesta és la posició espanyola en el món, després de ser els reis mundials en quilòmetres d’AVE i en sistemes financers a prova de bombes. Xina és una novetat en el mapa, però els països àrabs ja eren fa dècades els nostres tradicionals amics… amistat que no els impedia fer-se rics gràcies a nosaltres, és clar. Però ens els miràvem amb superioritat, recordem-ho. Ara ja s’ha capgirat tot plegat. Els xeics, els emirs, els grisos amos del poder xinès, són ara els reis. I tenim a punt quilòmetres de catifa vermella per rebre’ls. Perquè aniran venint, això segur.

READ MORE

Si el futur és això...

18:15

•

Hi ha veritats que, encara que siguin dures, convé anar-les assumint per no enganyar-nos. Una primera, brutal: les xifres altes d’atur ens acompanyaran durant molt de temps. Alguns visionaris afirmen que la crisi ja ha acabat i que el que estem veient és senzillament la nova normalitat, per dir-ho d’alguna manera: el paisatge del futur és aquest present, a grans línies. El missatge pot semblar pessimista, però em temo que simplement és d’un realisme massa cru: el país no dóna per a més. I els miracles són improbables, per molta fe o ingenuïtat que hi posem. 

Per això sorprèn que alguns polítics prometin alegrement resoldre la crisi per art de màgia. Rajoy és un d’aquests mags. No diu mai com pensa fer-ho, però afirma que amb ell la crisi s’acabaria en dos dies. Hi ha dies que sembla que tingui una agenda oculta, però en altres moments, em temo que simplement no porta escrit res als papers, que no hi ha cap idea més enllà de guanyar les eleccions per carbonització de l’actual govern i després ja veurem. Promesa sense manies: amb mi, diu ell modestament, els espanyols passaran de malviure amb un subsidi a viure dignament amb una feina. Serà realment un dels grans miracles de la història de la humanitat… I a sobre parteix d’una premisa falsa: la culpa de la crisi, i també de l’atur, no és del govern, de la mateixa manera que no en té la solució. Es una crisi d’origens estrictament privats, no ens n’oblidem, perquè al final ens voldran fer creure justament el contrari, que la crisi la va planificar en Zapatero en persona. I a l’àmbit privat, amb l’ajut dels diners públics com a coixí, és on s’haurà de crear feina i digerir tot el totxo acumulat i tapar forats descomunals. 

Això demana temps, molt temps: aquest és el paisatge que no canviarà per molta esperança que hi posem i per moltes falses promeses que ens facin. El futur és això, aquest és el problema…

READ MORE