Hipoteques: la nostra revolta

6:58
Mentre el món àrab pateix una forta sotraguejada, que ja veurem com acabarà, aquí també s’està plantant la llavor d’una revolta. La batalla contra la clamorosa injustícia de les hipoteques va prenent forma, per a horror de tots els bancs i caixes que n’han abusat conscientment des de fa anys. Fa uns dies, l’associació que representa els municipis espanyols, la FEMP, va moure fitxa: demana al govern que si quan una hipoteca no es pugui pagar, el deutor no sigui esclau del banc o caixa tota la vida. Es a dir, que ens apuntem al model americà: aquí tens les claus i en paus. Ara, un jutge de Sabadell ha enviat la pilota ni més ni menys que al Tribunal Constitucional: creu que la norma actual vulnera la Constitució i demana que es pronunciin els seus guardians. 

Es força insòlit, en aquest país, reivindicar els aspectes socials de la Constitució: ha interessat sempre presentar-los com pura literatura sense eficàcia pràctica. Doncs mira, no, ara recordem que és la norma que el poble sobirà es va donar a si mateix.  No és que això sigui garantia de res, donat el prestigi que acumula el TC, però almenys s’obren camins impensables fa uns mesos, quan això de donar la hipoteca per liquidada a canvi de les claus semblava que seria una catàstrofe per al sistema financer. Un sistema que, com ja veiem, és capaç d’arruinar-se ell solet i que ara sí que és més nostre que mai: els diners dels ciutadans, dels contribuents, són els que han de salvar una situació dramàtica a base d’injeccions directes i indirectes de diners públics. 

La lògica porta a concloure que, ja que els hem de sostenir, potser que diguem alguna cosa sobre alguns temes, no? Per exemple, aquesta forma subtil d’esclavatge que és la hipoteca de per vida i que està arruinant milers de persones i famílies, condemnades a arrossegar deutes eterns perquè el banc o la caixa no volen assumir que els negocis són negocis i a vegades es guanya i a vegades es perd. Això que abans era una veritat absoluta ara comença a ser qüestionat seriosament. I ho serà més, molt més. Es una forma civilitzada i pacífica de revolta contra la injustícia. Que ja comença a tocar, no?

Trenta 23-F

6:53
Les clavegueres de l’Estat, de qualsevol Estat, estan plenes de coses amagades que no sortiran mai a la llum. A Madrid, ben amagats en algun racó discret, queden encara uns quants secrets sobre el 23-F. Hi ha coses que no les sabrem i d’altres que encara ens sorprendran algun dia. Potser falten alguns detalls per satisfer la curiositat infinita i morbosa que desperta aquell fet dramàtic que va canviar el futur, però hi ha hagut ja prou investigació periodística i històrica, i prou testimonis de protagonistes de l’època, com per començar a entendre el dibuix global. La transició democràtica, per exemple, va quedar frenada en sec aquells dies de febrer. Com també la possibilitat d’encaixar millor l’excepció catalana a la homogeneïtat espanyola: la línia vermella es va dibuixar amb traç gruixut i sever. La monarquia va guanyar la legimititat que necessitava i la simpatia que no tenia. I el passat es va congelar per sempre, i no només el franquisme: la desmemòria va esdevenir una estratègia pragmàtica de futur. Es curiós veure, amb la perspectiva dels anys, tots aquells tripijocs a dreta i esquerra, flirtejant amb la idea d’un govern de concentració presidit per un militar: aquesta és una de les grans taques de la democràcia espanyola, que s’ha intentat tapar com s’ha pogut. Amb un èxit relatiu: no ha sortit tot ni s’ha amagat tot, però aquest és un dels secrets millor guardats, que podria explicar una part de l’ànima de la política espanyola no de fa trenta anys, sinó d’ara mateix. Evidentment que ja ningú no pot somiar amb cops d’estat, entre d’altres coses gràcies a la vacuna europea que ens vam posar als anys vuitantes, però la temptació dels estats d’emergència, de les concentracions nacionals, del govern fort i contundent, segueix latent i treu el nas cada vegada que hi ha algun fet que s’acosta a les línies vermelles dibuixades un mes de febrer de fa trenta anys. Diguem que forma part de la constitució no escrita d’aquest país. Serà bo recordar-ho quan tot trontolli, en un futur indeterminat.

I demà, l'examen de la "senyo"...

6:45
Frau Merkel se’n refia més aviat poc, per no dir gens. No només de Zapatero, no, que ha fet mèrits sobrats: de tots nosaltres, Rajoy inclòs, que és evident que no li fa el pes ni a ella ni a gairebé ningú. La “senyo” ve a fer una visita curteta, que ens venen com una cimera quan no és més que un examen a correcuita. El govern ha fet els deures als darrers cinc minuts, però amb nota: ens farem l’harakiri per consens. Millor, impossible. 

I encara hi ha més èxits: entre els uns i els altres, han aconseguit que siguin les autonomies les culpables del desastre financer, econòmic i industrial que tenim entre mans. L’Estat és un prodigi de perfecció, coordinació, eficiència i austeritat: el que ens ha arruïnat són les ambaixades. Per altra part, absolutament inútils. 

Ara sí que el dibuix del futur està acabat... 

El panorama està claríssim. Primer, retallada “a saco” de les pensions: posem que un 25%, a ull, que no és poc. Després, coordinació autonòmica, que obrarà el miracle de treure’ns del forat. Tercer, el miracle de la transfiguració de les caixes: en diuen desamortització o bancarització, però és una gegantina presa de pèl. I el país sencer calladet, que així estem més “monos”: acabem de refundar el capitalisme, ni més ni menys, socialitzant-lo prèviament. Genial: d’aquesta, passem a la història amb majúscules. I amb consens, això sí, que no falti, a veure si ens donen ara la matrícula d’honor. L’atur ja veurem com el resolem, tot és qüestió de fe: no hi ha ni un sol pla seriós i viable sobre la taula, excepte abaratir encara més l’acomiadament i coses així, que generen feina a dojo, tal com diuen els manuals. I el corol.lari: qui pugui, a emigrar a Alemanya, però en primera classe, que la resta de vagons ja estan plens, no sé si m’explico… 

La quimèrica química amb la Merkel serà pura física: una contundent clatellada, a repartir entre tots. Acompanyada d’un curs d’alemany per fascicles, “natürlich”…

El país que anava com una moto

6:39
Barcelona és la ciutat europea amb més motos per nombre d’habitants. I Catalunya serà aviat el país amb menys fabricants de motos per nombre d’habitants. Genial. La història de la nostra indústria motociclista és brutalment reveladora sobre la deriva d’aquest país... 

Fa anys, dues o tres dècades, érem una potència mundial en aquest sector. Sanglas, Bultaco, Montesa, Ossa, Derbi… Fa uns dies, Yamaha va tancar la única fàbrica que tenia aquí, al Vallès Oriental. Tot i que l’any passat era una factoria rendible, se l’emporten a França, no a la Xina o a Vietnam, que és al que ja estem acostumats. La marxa de Yamaha tanca una història que diu molt sobre nosaltres fins i tot als que, com servidor, no hi entenem gens de motos. Però això no va de motos, sinó d’una altra cosa. 

La Sanglas, que era la moto de la Guàrdia Civil, va néixer a la postguerra a Manlleu. Als anys 70, Yamaha va anar entrant en la firma (cavall de Troia per introduir-se a Espanya i Europa, vaja), fins que se la va quedar al 1989. Ara Yamaha se’n va i adéu llocs de treball. Bultaco i Ossa se’n van anar també pel desaigüe a principis dels 80. La Montesa (que té un santuari al Mnactec, a Terrassa) va resistir una mica més, fins que Honda se la va quedar. La política industrial espanyola (anti-política, molt sovint) va ser un factor important en la desaparició d’aquestes històriques companyies. Però també el progressiu afebliment de la vocació industrial del país: el turisme, i després el totxo, estaven cridats a fer-nos rics... La història de Rabasa-Derbi és un altre drama. Nascuda als anys vint, va ser tot un referent als seixantes i setantes (la llegenda d’Angel Nieto, la Coyote, la Variant…), per acabar a partir del 2001 en mans dels italians de Piaggio. 

En resum: comprem les motos aquí, per generar beneficis, finançar fàbriques i llocs de treball al Japó, a França, a Itàlia o a la Xina. La història de la indústria de motocicletes nacional és literalment per posar-se a plorar, un perfecte retrat de la incapacitat d’aquest país per consolidar-se com una autèntica potència industrial. I ara, en comptes de fer política industrial (i fer córrer el crèdit), el que fem és retallar, escanyar, ofegar. Una estratègia (del goverm actual, sí, però del PP també) que no generarà feina ni riquesa. Ni crèdit per comprar motos.

El cop de porta de Pujol

6:28
Primer un cop de porta sec i inesperat, sobtat. Pujol es fa independentista sense massa convicció, per pragmatisme, com ja és marca de la casa. Després, uns quants matisos, per rebaixar la contundència però amb la tranquil.litat que el missatge ha arribat a totes les cases. Bé, sí, hi ha forces a Madrid que empenyen amb insistència i entusiasme, però l’independentisme tampoc no és un remei miraculós a tots els mals. I insinua una evidència aclaparadora: no hi ha un guió, una agenda. La bandera ho tapa, però el buit existeix i trigarà uns quants anys a prendre forma una autèntica alternativa. 


El pas endavant de Pujol està acuradament calculat: eixampla l’espai central en un moment en el qual no està tan clar qui l’ocupa. Mas queda per a la institució, Duran fa de pont amb Madrid i mira de no espantar massa els sectors més tebis i moderats, i Pujol fa de Moisès i senyala amb el dit cap al futur. La credibilitat de qui va ser el campió de l’autonomisme, del nacionalisme moderat, d’un visionari –amb defectes i virtuts- capaç de ser espanyol de l’any, és un factor clau: pesa molt encara, és respectat i escoltat. Aquí i a Madrid, on no s’esperava un pas endavant tan contundent, que comença a dibuixar línies vermelles almenys en un pla teòric: després, a la pràctica, tenim una gran habilitat a desdibuixar-ho, a perdre’ns en les picabaralles partidistes. 


Pujol ha marcat un terreny interessant i indefinit, en un país que sí, té un segon Estatut, força esgarradet, però ja ningú sap si és el que volia ni el que convé, ni si serveix per als temps que corren. Diguem que pel camí s’han perdut les referències, i espera’t els anys que vindran. Aquí és on situa Pujol el seu missatge, per ser escoltat en el futur en un país molt més cansat i que hagi tingut temps de formular un projecte, una consciència, una inquietud, que inclogui la mitja Catalunya que ara n’està al marge. L’eco de les seves paraules ressonarà algun dia: el missatge està enviat però trigarà a ser rebut.
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes