Fumar fa por, sí, però Vandellós...

18:33
Ja comencen a arribar als estancs els paquets de tabac amb imatges fastigoses, suposadament de gran valor informatiu, que ens han d’allunyar del vici. Es un pas més en una estratègia que depassa els límits de la sanitat o la prevenció i ja ha derivat en persecució inquisitorial, carregadíssima de bones intencions, faltaria més. Els paquets porten unes fotos de pulmons, dents grogues, tumors i altres desgràcies, a més dels missatges habituals pensats per aterroritzar-nos. Impressionen, en efecte, el primer dia que ho veus. L’objectiu és que quan agafis un cigarret se’t posin per corbata. Efectivament, et venen ganes de deixar de fumar. Clar que també li pots posar una funda bufona al paquet o passar-te a la “pitillera”, que pot tenir fins i tot una mica més d’estil, almenys fins que les prohibeixin o obliguin també a retolar-les amb alguna advertència. 

El proper pas pot ser imprimir missatges als mateixos cigarrets (si no se’ls ha acudit encara, ja ho faran) o que ens amaguin el tabac a les botigues, com ja fan a altres països, a veure si mica a mica ens anem oblidant del tabac… Com que no hi ha més remei, haurem d’acceptar les fotos repugnants als paquets de cigarrets. Ja es tornaran invisibles en dues setmanes com a màxim… 

Però també podem apuntar-nos a aquesta estratègia i aplicar-la a altres camps de la vida pública. Per exemple, missatges d’advertència a les entrades de bancs i caixes amb fotografies de desnonaments, d’empresaris desesperats per trobar crèdit, coses així… O enganxines per  posar obligatòriament al vidre del cotxe, just davant dels nassos del conductor, amb imatges horroroses d’accidents. O grans cartells a Vandellós, amb alguna cosa amable del tipus “Aquest pot ser el nostre Fukushima”. O anuncis a totes les vies i trens de l’AVE, amb el preu de construcció i manteniment i les pèrdues de cada línia, si pot ser amb equivalències didàctiques: quantes escoles o hospitals o trens de rodalies podríem fer amb aquests diners… 

El país estaria ben aviat ple de cartells i missatges esgarrifosos, però seria de gran utilitat social. I no podríem dir mai que no estem avisats dels perills que ens envolten. Així, l’experiència dels fumadors es posaria al servei del conjunt de la societat i ens faríem perdonar una mica el nostre vici…

Repetim-ho, llibertat (sic) de pactes (sic)...

18:18
És una evidència: tenim el nostre sistema democràtic en mancs del sistema financer i dels seus interessos. De liquidar les hipoteques amb el lliurament de les claus del pis impagat, ni parlar-ne: no ens podem permetre crear inseguretat jurídica ni tocar el millor sistema financer del món, aguantat a base de diner públic i de màgia comptable. 

Val, deixem això de tornar les claus per a més endavant, però podríem limitar la “clàusula sòl”, que és la que et condemna a pagar al banc o caixa un mínim per la teva hipoteca, encara que baixi l’euríbor?  Podríem parlar dels “swap”, que posen un límit als interessos per dalt, però impedeixen que quan baixen te’n beneficiis? Ui, ui, ui, ni parlar-ne. I si vol parlar-ne, vagi al jutjat, que ja li enviarem el nostre exèrcit d’advocats. El Congrés acaba de tumbar una nova proposta que intentava limitar l’efecte d’aquestes “clàusules sòl” en les hipoteques. Traducció: la decisió més important econòmicament que prenen en sa vida les persones i famílies, la de comprar un pis, no es pot ni tan sols posar en qüestió des del punt de vista dels interessos dels ciutadans i de la justícia. 

El sistema no s’ho pot permetre, repeteixen. I a més, si toquem una coma d’aquest sistema abusiu, ens carregaríem un pilar sagrat. 

En diuen llibertat de pactes: quin sacrilegi pensar a tocar això. Llibertat i pactes, quan negocies amb un banc o una caixa, és una utopia: depèn de si tu ets grandet, mitjanet o petitó. El banc o caixa t’imposa les seves condicions, amb un cert marge per a la negociació, i visca la llibertat de pactes, per llibertat que no quedi, i per pactes menys encara. 

Com ho deien allò? Ah, sí, calla, que el mercat ja es regula a ell mateix, ja es va equilibrant i va afinant de forma harmoniosa i quasi perfecta els diferents interessos. El mercat, prodigiosament, tendeix a la perfecció, i nosaltres a creure’ns el nou catecisme i a fer els deures que ens imposen, que ara sí que anem bé. 

Però juraria que ja hem vist com acaba això: ruinosament per a la immensa majoria. Una ruïna lliurement pactada, oi?

Un país que es mou

18:16
Catalunya s’està movent. Uns nou-cents mil vots a les consultes sobiranistes són una prova força clara, no del tsunami que voldrien alguns, però sí d’un desplaçament innegable del centre de gravetat. Hi ha molts futurs possibles a partir dels resultats d’aquest diumenge i els acumulats fins ara en un procés democràtic -que no ho ha tingut gens fàcil- per fer una mena de primer assaig de la gran pregunta que tard o d’hora ens haurem de fer i de respondre: ens n’anem d’Espanya o ens quedem? 

Hi ha unes quantes maneres força interessants de quedar-se a Espanya, però demanen una riquesa de matisos i una capacitat d’entesa que ara són inimaginables. Fer d’Espanya una monarquia federal o un estat confederal és senzillament impossible. Ja no hi ha marge per a experiments, ni ganes. Menys encara amb la idea d’Espanya segrestada per un orgullós espanyolisme de dretes que domina l’agenda política i mediàtica. La via autonomista està esgotada, després que s’hagin marcat amb un retolador vermell ben gruixut els límits: no té més recorregut. 

El tema es planteja, doncs, en termes molt crus: fins aquí ha arribat l’Estat de les autonomies per a Catalunya, i força més enllà per al País Basc i Navarra. 

En la mateixa setmana tindrem una doble oportunitat de reflexió: els resultats de la consulta de diumenge i el debat al Parlament d’una proposta-tsunami, molt mediàtica però no gens viable. Tanmateix, torna a funcionar el mateix model: fem un assaig. En ambdós casos, impecablement democràtic: no hi ha res que no es pugui discutir a un Parlament o que no pugui ser preguntat directament al poble. Almenys es normalitza el debat i la llibertat de debatre. Es un gran pas endavant. Mentrestant, el cor i el cap del país estan fent encara tic-tac. Hi ha moltes coses a pensar i no es fa en dos dies: necessitem temps per al seny i per calmar les rauxes, totes les rauxes. 

El punt de partida, però, és molt diferent que fa un any o dos. Va quedant força clar que així no seguirem. On continuen les discrepàncies, i continuaran, és en el punt d’arribada, en el destí final. 

Però aquí i així cada vegada s’hi vol quedar menys gent.

I si copiem els països que van bé?

7:11
Si l’atur a la resta de la Unió se situa una mica per sota del 10 per cent i aquí estem al 20% és evident que tenim un problema. I un problema nostre, no de la Unió Europea: només Lituània i Letònia tenen xifres del 17%. I amb l’atur juvenil passa si fa o no fa el mateix: estem sobre el 43%, mentre que la mitjana europea és un 20%. Les xifres que periòdicament ens arriben no fan altra cosa que confirmar la situació, amb lleugeres oscil.lacions. Com les dades que es feien públiques ahir, amb un creixement de l’atur però també dels nous contractes per primera vegada en vuit mesos. 

Les previsions del Govern central intenten ser optimistes i benintencionades, dintre de la gravetat, i posar l’accent en la mitja ampolla plena: insinuen un canvi de tendència, però de brots verds n’estan les hemeroteques… Mentre que les previsions del Banc d’Espanya són clarament depriments, amb uns 4,8 milions d’aturats a finals d’any: ells aprofiten, faltaria més, per demanar més reformes laborals. Que, com se sap, no tenen res a veure amb l’atur ni cap efecte en la creació de treball. 

I si aixequem una mica els ulls de la pell de toro, mirem més enllà dels Pirineus i intentem preguntar-nos què recoi fan bé a França, a Alemanya, a Holanda? I si directament els copiem, sense manies? Ui, no, quina mandra.

Sí, hi ha una onada europea de governs de dretes, però no siguem simplistes: és una altra cosa, més de tendències a llarg termini i de construcció de consensos nacionals intel.ligents que de l’extremisme de la dreta espanyola. Amb les pensions ens va passar més o menys el mateix: molt marejar la perdiu amb el model austriac o alemany i al final ho vam solucionar a la brava, a l’estil espanyol de tota la vida, quan potser el tema mereixia un debat d’aquells històrics i en profunditat, amb visió posem que a trenta o quaranta anys… 

El mateix passa amb la creació de treball: tot ho resoldran les enèrgiques reformes que ens demanen en direcció al precipici. Copiar els nostres socis europeus? Pensar en com fer arribar crèdit a les empreses i engegar el motor de l’economia? Forjar un autèntic consens social per crear feina i veure què en fem de les bosses d'atur que semblen condemnades a ser permanents, com les que provenen dels excessos de la construcció? Ha funcionat bé la xarxa social per protegir la gent, cal reconèixer-ho: l'estat del benestar està donant la talla. Però l'estratègia de futur és un misteri.

Als mercats se'ls en fot: les reformes que ells volen ja les anem fent. Però el nostre punt feble és un altre, justament aquest: com crear feina i fer-ho seriosament, amb visió de futur i de país. I passen els mesos i el que no apareix és una estratègia de veritat per sortir del forat. Com si esperéssim que canvii el vent…

La sopa d'all/ajo

9:47
Catalunya és bilingüe fins al moll de l’os. Es Catalunya, sí, i això té significats molt diferents segons la tribu a la qual pertanyis. Però s’expressa i viu en dues llengües en la proporció 4/6: 4 per al català, 6 per al castellà. Potser fa trenta o quarant anys la proporció era 3/7. No és un petit canvi, però tampoc espaterrant. Un, de molt important, sí que s’ha produït: el català és ara la llengua administrativa i oficial a la pràctica, estatus que el protegeix raonablement, deixant de banda les vergonyoses multes lingüístiques. El Baròmetre de la Comunicació (una enquesta periòdica que fa el govern) dóna sistemàticament, si fa o no fa, el mateix resultat: 6/4 o 4/6, segons els gustos. Amb variables territorials: no són el mateix la Terra Alta, el Vallès, la Vall d’Aran o el Baix Llobregat. I amb dramàtiques conclusions sobre l’eficàcia del sistema educatiu després de dècades d’immersió lingüística i “sàdica” persecució del castellà: només un 60% dels catalans el saben escriure correctament i un 77,5% el parlen correctament. Un gran èxit, sí… El baròmetre que s’acaba de fer públic torna a descobrir-nos la sopa d’all: bilingües fins al moll de l’os, amb un clar predomini del castellà. Seria més desitjable un fifty-fifty? Potser sí, però les coses són com són i si no hi ha cap terratrèmol a l’estil japonès, el país seguirà situat molt de temps més o menys al mateix lloc de sempre, entre la imperialista Castella (al servei de Madrid i la seva vocació de poder) i la imperialista França, que també rebenta per les costures si la deixes. Ah, per si algú en té cap dubte, si algun dia Catalunya és independent -que cada dia és una mica menys impossible- seguirà essent bilingüe. La vella Marca Hispànica: amb molt més anglès i molt més francès que ara, unes nocions bàsiques d’alemany per rebre els encàrrecs de la Merkel de torn i almenys les beceroles del xinès, cada dia més necessàries…
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes