Al 100% no, però quasi

8:53

Ja ens en podem anar oblidant de veure com aquest país avança cap a una major justícia fiscal i social, que crec recordar que no ha deixat de ser un principi clau de l’esquerra europea. La ministra Salgado ho ha deixat claríssim, tot i que sempre podrà assegurar que ella no va dir res en concret, com si fos un d’aquests curiosos i força surrealistes “suggeriments” que de tant en tant fan els ministres. La frase és d’antologia: no està clar al 100 % si s’apujaran els impostos sobre les rendes altes, tota vegada que la mesura tindria un baix impacte recaptatori. Vaja: que pels quatre euros de més que recaptaria l’Estat no val la pena embolicar-se en una reforma fiscal que senzillament sigui molt més progressiva i justa que l’actual. Per la “calderilla” que en treuríem, millor no ens hi posem.

A canvi, la solemne promesa de no pressionar més les classes mitjanes, faltaria més. I pel mig, el dubte existencial: què és exactament una renda alta? Què és un ric en aquest país? Ah, el misteri dels misteris. Si ens referim a sous, que és el que s’acostuma a fer encara que sigui un formidable parany, segur que anem a parar als sous alts. Però això no és riquesa. Es una altra cosa, i en aquest país resulta extraordinàriament fàcil escaquejar-se a base de muntar impecables sistemes d’enginyeria fiscal. Clar, primer has de tenir uns calerons, perquè aquests muntatges no te’ls descarregues en pdf a internet, però surt a compte. Com també surt a compte l’altre frau, no menys greu: el de l’economia submergida, aquesta quarta part de l’economia que no paga impostos i que es compensa amb major pressió a les tres quartes parts que sí en paguen. Oficialment és com si no existís, ja és ben curiós, però la tenim al nostre voltant quotidianament, perfectament integrada en la normalitat: resoldre-ho amb rigor ajudaria sens dubte a quadrar els comptes públics, però ni és fàcil ni seria popular. Però sí que seria progressista i just, igual que repartir de forma equitativa l’esforç fiscal…

Coses pendents per a la propera revolució, sempre pendent, al pas que anem…

Un lloc perillós

8:48

El món és un lloc perillós. Ple de pirats, per entendre’ns. Un paisatge poc escaient per sortir a donar el volt amb ingenuitat. O sigui. Muntes una caravana solidària i t’arrisques a que et segrestin, per molt bones intencions que portis als camions. I després has de pagar un rescat, alliberar un segrestador i a veure com ho expliques per no quedar com un país feble, que és la pura veritat i gairebé millor. O sigui. Ensinistres policies afgans, pel bé dels afgans, sens dubte, i resulta que als nois d’Al Qaeda no els fa cap mena de gràcia i maten uns guàrdies civils i un intèrpret. A més d’intentar una mena de revolta popular clarament manipulada. I aquí seguim, jugant al joc de les grans potències, a salvar el món a petita o gran escala, a complir amb suposats compromisos ètics o internacionals (és a dir, de poder i relacions i canvis de cromos), amb una ingenuitat digna de millor causa. Estem segurs que contribuïm a fer del món un lloc millor? Sí? Segur que sí? En micro-moments o micro-llocs, segurament, però en general més aviat no…

La guerra d’Afganistan està tan perduda com la de l’Irak. La de la solidaritat, ja se sap, com sempre: fins que no canviem de veritat les coses, i d’això se’n diu revolució i no estan els temps per a bromes, la resta no deixa de ser romanticisme. O caritat, en el millor i en el pitjor sentit. Guerra perduda, per tant, de moment i per llarg. Occident ja no és el centre ni el rector ni el germà gran del món i encara no ens n’hem assabentat tot i que ho tenim teoritzat fa temps: estan canviant els equilibris de poder i nosaltres continuem amb esquemes de fa més de vint anys i sense l’empenta per anar més enllà. Les coses s’han complicat. I el mal, com ha passat a totes les èpoques, ha pres noves formes i s’ha camuflat a dintre de l’islam, com abans es va camuflar a dintre del cristianisme. Això forma part de la pura i crua realitat del món en el que vivim.

I les notícies ens arriben i sacsegen les consciències una estona, mentre acaba plàcidament l’estiu i ens preparem per a una navegació de cabotatge. A prop de la costa catalana. I del nostre melic, on tenim uns quants problemes íntims per resoldre…

Sopa de dades... i llaunes

21:00

Els ciutadans retenen i valoren les millores que no els afecten directament? Es una de les grans preguntes, sense resposta contundent, de les campanyes electorals. Tammateix, una part molt important de les campanyes transcorre al voltant de xifres, de comparatives, de dades: són la prova, imprescindible i saludable en democràcia, que presenten els governants quan han fet els deures, però també l’aval de noves promeses o compromisos per al futur… La campanya de les eleccions catalanes, que ja va començar fa mesos i que va entrar en una nova fase amb la clatellada de l’Estatut i la mani, fa un pas més quan encara el país està, almenys mentalment, de vacances. Els cartells socialistes amb comparatives esmolades i directes envers els anteriors governs convergents ens han despertat de la suau migdiada d’agost i han començat a escalfar l’ambient just en uns dels dies més càlids de l’estiu. Així es dibuixa una part del camp de batalla: la qualitat i quantitat de l’obra de govern, les millores concretes, la capacitat de gestió.

Per ser justos, no podem oblidar que els governs convergents partien de gairebé zero en tots els camps, però tampoc no reconèixer que el balanç de gestió que presenta Montilla és força millor en general i extraordinari en alguns àmbits. Tanmateix, el balanç de gestió és només una part de la pel.lícula, fins i tot si suposem –que és molt suposar- que la majoria de ciutadans s’apunten a una llibreta mental algunes de les dades amb les que els bombardegen. El terreny decisiu, però, se situa en els extrems, en les zones de boira del camp de batalla: en els sentiments confusos, en l’emprenyamenta acumulada, en les decepcions, en els dubtes sobre el futur. I sobretot, en la sensació que cal prendre alguna mena de decisió. Aquí no hi ha dades ni balanços. Ni guions. Ni certeses, més enllà l’entusiasme poc fonamentat dels independentistes. I des d’ara fins posem que a finals d’octubre, més o menys, més que jutjar un govern (el d’aquí, però també els d’allà, oi?) haurem de jutjar una època i intuir cap a on cal anar.

Sense oblidar que entre una cosa i l’altra, l’Estatut s’ha convertit més en un artefacte del passat que del futur...

Business as usual

8:39

Ho confesso. Una vegada vaig comprar unes ulleres de sol Armani a un senegalès del top manta, al carrer Major. I fa anys tenia el costum de comprar també de tant en tant cedés musicals, d’aquells que et venien a vendre a no pocs restaurants. El descobriment de l’e-mule em va permetre endinsar-me en el món de la pirateria musical des de casa i deixar de ser client d’aquests pobres traficants nocturns mentre que la ràpida autodestrucció de les ulleres em va fer obrir els ulls i decidir que eren les primeres i les últimes. Ens agraden els “chollos”, no té remei, i comprar duros a quatre pessetes, i gaudir de coses semblants a les reals que no podríem pagar… I fer veure que no tenim massa clar, perquè ja ens convé, que una cançó o una pel.lícula no ens les podem baixar de franc. Ha estat així sempre i probablement no canvii mai: el client és el problema i no l’immigrant. Com amb la prostitució, tot salvant les distàncies: la clau és l’home. El debat de l’estiu sobre el “top manta”, arran dels ajuntaments com Calafell que van decidir passar de tot, ens ha permès reflexionar sobre els perjudicis que causa aquesta mena de comerç il.legal i enganyós, però també sobre el seu paper com a vàlvula de pressió: la crisi fa que hi hagu més mantes al carrer, no falla. La qual cosa pot semblar, a curt termini, una mena de solució provisional, però no treu que a la llarga aquesta idea ens porti a tots a la ruïna: per què hem de pagar per un cotxe, per un ordinador o pels serveis d’un dentista, quan la música, el cinema o les ulleres de sol les trobem de franc o gairebé? Vaja, que el “top manta” no condueix enlloc i cal erradicar-lo, sens dubte. Però no patim massa, o en tot cas no pequem d’ingenus. Les firmes com Louis Vuitton, Gucci, Hermès o Sotheby’s viuen aquestes setmanes increments de vendes espectaculars: del 32%, de l’11%, del 36%, del 125%... Els mega-rics ja han sortit de la crisi, si és que mai hi van entrar. Amb ulleres Armani de veritat a preus d’escàndol. Business as usual…

El link africanista

16:29

Espanya, o millor dit, una certa Espanya, té un poderós link sentimental amb el nord del Marroc. Amb les guerres del Rif, amb aquell imperi colonial fracassat que necessitava testosterona legionària per superar la seva profunda depressió, amb tota l’èpica rovellada de Ceuta i Melilla, les Chafarinas, Alhucemas... I amb els generals africanistes, personatges clau del segle XX espanyol, grans protagonistes i instigadors (no pas els únics...) de la gran matança...

I com que aquesta certa Espanya no ha passat encara pel divan del psiquiatra, s’excita amb els embolics que munten els marroquins de tant en tant per recordar que reivindiquen Ceuta i Melilla o amb invasions ridícules com la de Perejil, que tantes hores de glòria va donar al tàndem Trillo-Aznar en aquells temps en què els agradava jugar a soldadets i a la seva versió per a adults, el joc dels imperis i les grans potències. D’aquí que la crisi prefabricada i calculada de la frontera esveri fins a extrems sorprenents els portaveus de la dreta: Espanya sempre està en perill, però sempre hi ha algun superheroi que no descansa ni a les hores de migdiada del mes d’agost. I així a Madrid omplen pàgines i pàgines amb aquestes batalletes, perquè quedi clar qui és patriota i qui és un traidor. Sort que no tenen a mà un exèrcit i sort que l’exèrcit que un dia tindran a l’abast és més aviat de segona o tercera: ells solets serien capaços de muntar una guerra mundial dia sí i dia també. Però la força se’ls escapa per la boca…

Aquí, a la perifèria, ens ho mirem de lluny estant. Fa molts, molts anys, la gent que s’ho podia pagar mirava d’estalviar-se anar a la guerra d’Àfrica a perdre el temps (i la guerra), i els altres hi anaven perquè no tenien més remei: carn de canó de l’imperi fracassat. Eren guerres estúpides, ja ho sabíem. I ara, quan ens obliguen a assistir a aquesta mena d’espectacles patètics, només ens queda preguntar com encaixa l’espanyolitat de Ceuta o Melilla amb la de Gibraltar, per posar un exemple innocent, o per què no reivindiquen Amèrica llatina sencera. Ja posats…

116 souvenirs "pata negra"

8:43

De souvenirs casposos n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. No existeix encara, que jo sàpiga, el museu dels horrors que mereixerien la major part de les andròmines que es venen arreu del món als turistes, perquè tinguem un record i ens gastem uns quants calerons en portar detallets per als nostres. Catalunya no és cap excepció, i no només perquè això sigui el paradís dels ninots de toros o sevillanes, la sangria embotellada, els barrets mexicans i les samarretes del Barça o del Brasil; també tenim desenes i desenes de coses ben nostrades que tenen un lloc guanyat al museu autòcton dels horrors, amb barretinetes, gossos d’atura, porronets i una extensa bateria d’artefactes de gust vomitiu.

Però ara que encara no sabem si ens convé el turisme de masses que ho empastifa tot però deixa força calerons (una de les nostres principals indústries, ja és ben trist) o un turisme més exquisit, la Generalitat ja ha decidit que el souvenir autòcton ha de ser “pata negra”: han triat 116 icones, ni una més ni una menys, que es convertiran en figuretes, imants, posa-vasos o el que calgui, per explicar al món sencer què és Catalunya. Probablement una operació a aquesta escala sigui una autèntica innovació a escala mundial: tot un govern decidint quins souvenirs representen un país, poca broma. Seran, sens dubte, souvenirs catalans-catalans, ja ens entenem.

I com sempre, es quedarà al tinter l’altra meitat de la nostra identitat: es podrien dignificar les nines sevillanes o la sangria o tantes altres coses que sens dubte simbolitzen l’espanyolitat però que no ens són en absolut estrangeres. Però no, aquí sempre diem que fem país quan en realitat el que fem és mig país: el que es busca en el fons és escombrar els signes hispànics. Tòpics, sí, i moltes vegades “cutres”, també: no defenso pas els toros de plàstic o peluix, sinó el concepte que hi ha al darrera i que també explica el que és ara mateix Catalunya, una de les moltes i diverses cares d’aquest país.

Tanmateix, no patim, perquè tampoc no ho aconseguiran per aquesta via: la realitat (que en aquest cas no té res a veure amb Madrid o la fantàstica defensora del poble que ens ha tocat patir per no perdre el costum) és tossuda. I tendeix a expressar-se, què hi farem…

Líders europeus... en preus

7:56

Ja ho sabíem fa temps. Ho notàvem cada dia, però no hi ha res com les estadístiques: algunes oficials -la qual cosa no les fa molt més creïbles que les que no ho són- d’altres tendencioses, esbiaixades, parcials… Però les dades ajuden a que les impressions guanyin pes, es consolidin. Viure a Espanya surt per un ull de la cara. Aquesta és la conclusió que faciliten les dades de les enquestes europees (Eurosy¡tat) sobre el cost de la vida. I en aquesta matèria ens apuntem un lideratge, compartit amb Grècia, per variar: som els dos països on més han crescut els preus des de l’any 2000. A més, el poder adquisitiu mitjà de la UE se situa en gairebé 30 mil euros, i aquí en uns 25 mil. Sembla poca distància? Per darrera, en matèria de salaris tenim països com Portugal, Eslovènia, Estònia, Bulgària… Brillant herència econòmica dels governs neoliberals de la primera meitat de la dècada i dels governs d’esquerres, despistats en matèria immobiliària i salarial, de la segona meitat. Conclusió: que som més pobres. Cosa que ja sabíem i que, si tenim la fortuna de poder travessar de tant en tant les fronteres, ja havíem descobert fa temps: els preus europeus cada vegada més semblants als nostres, els sous cada vegada més diferents.

I si a la pèrdua de poder adquisitiu generalitzada hi afegim la creixent desigualtat pels extrems (rics més rics i menys contribuents, i pobres més pobres i bàsicament receptors), tenim un quadre que fa goig de veure i que explica algunes coses per exemple sobre la capacitat de la demanda interna per tibar del carro: entre l’atur, l’endeutament privat desmesurat i la pèrdua de poder adquisitiu, a veure quines alegries esperen els experts del consum…

En ple mes d’agost, que és quan sembla que no passa res, ves per on com ens acaben de servir la confirmació d’una evidència: estem molt lluny del nivell de qualitat de vida dels països europeus avançats i ens n’allunyem progressivament, de forma alarmant. I així continuem, en una mena de desconcert generalitzat i sorollós que no porta enlloc, mentre les dades contundents esculpeixen algunes veritats esfereïdores… Però, això sí, aquí fa millor clima i vivim millor, eh?

Sonda d'agost

15:24

En diuen impostos... Imprescindibles perquè funcioni la societat, el nostre dia a dia, i per disposar d’alguna mena de coixí davant els imprevistos o fins i tot per tapar els forats còsmics que ens han deixat entre els immobiliaris, els banquers i els financers, tot aprofitant que les autoritats estaven despistades i somiaven amb encalçar autèntiques economies sòlides i desenvolupades com la francesa o la italiana. I com que la recaptació de l’Estat està sota mínims, la temptació (o la necessitat?) és enlairar un globus sonda d’agost. A veure què hi diu la gent…

S’ho podia estalviar el vicepresident Blanco (perquè aquest és el paper que fa al govern, no?): a ningú no li agrada pagar impostos, ni pocs ni molts. I no consta que els ciutadans hagin aplaudit mai enlloc amb entusiasme una pujada d’impostos. Ni que siguin per finançar el benestar, com diu el ministre, que té raó en part i en part ens amaga els autèntics motius de fons. Els funcionaris d’Hisenda que van per lliure (sota el nom de Gestha, tan entenedor i amable com un formulari oficial) ja han deixat anar una part de la veritat: abans de collar més a la ciutadania, potser que ens mirem amb una mica més d'interès el fenòmen de l’economia submergida, que representa més d’una quarta part del total i defrauda milers de milions en impostos. O els meravellosos sistemes a disposició dels que s’ho poden pagar (alguna pega havia de tenir això de muntar una sicav o llogar la pròpia casa, no?) per muntar magnífiques societats per estalviar-se impostos a dojo… I a sobre la pròpia Agència Tributària publica un tou de dades oficials, disponibles a la seva web, que no acaben de desmentir al ministre, però demostren que almenys teòricament no paguem impostos tan allunyats de la mitjana europea…


Bonica manera de plantejar un debat pedagògic i imprescindible sobre els impostos, en efecte. Coses de la calor estival? El debat és imprescindible perquè els números públics no quadren, però també per reforçar la columna dorsal del benestar, del progrés: els impostos, elevats, sí, però distribuits amb justícia i equitat. I amb transparència en la despesa. En això continua fallant escandalosament el nostre sistema. Que, a canvi, funciona força bé per generar benestar i amortiguar les caigudes. Mal plantejat de partida, però políticament necessari, ja tenim debat de fons per a la tardor: un debat sobre model de societat. Si és que la trituradora político-mediàtica madrilenya ho permet, que ja ho anirem veient… Jo diria que no, que s'ho passen tan bé amb Ceuta, Melilla, el Camps, la Gürtel i el Defensor del Poble, que no tenen ganes de rescalfar-se les neurones amb temes seriosos que no donin un titular llampant en cinc minuts...

Mesquita zero

15:16
Posar una mesquita a quatre passes de la zona zero de NY és, si fa o no fa, com posar-la sobre el temple de Jerusalem (on encara hi ha una de les més importants mesquites del món mundial), a dues cantonades del Vaticà, de la basílica de Lourdes, a la pujada de Montserrat o, si molt m’apuren, posats a buscar icones antiquíssimes del catolicisme, a dues passes de la Seu d’Ègara. Difícil de païr… Ja pot dir l’Obama el que vulgui i remenar entre els vells i honorables discursos de Jefferson o de Lincoln: la mesquita al costat del solar de les antigues torres bessones és una provocació. Que s’aprofita d’una aparent feblesa de les democràcies: que són més respectuoses amb els drets (religiosos, personals, col.lectius) que no les teocràcies.

Aquí no podem donar gaires lliçons de tolerància: ens hem passat segles torturant i condemnant al foc dels inferns als que gosaven creure en un altre déu… Tanmateix, al final, com l’Obama, en nom d’uns elevats principis equivocadament invocats, i d’una pretesa superioritat moral amb la qual ens enganyem plàcidament, ens deixem prendre el pèl: ves tu i intenta bastir un temple catòlic, adventista, budista o animista a dos-cents metres de la Meca. Prova-ho. O a qualsevol poblet d’un país islàmic: et lapidaran directament com fan amb els adúlters i els infidels. Més o menys, el que fèiem per aquestes terres fa uns segles, no massa, no ens oblidem de la nostra pròpia història ni del nostre present, on encara viu amb força i ràbia un esperit inquisitorial que riu-te’n tu de segons quin imam radical.

Ai, l’Obama, i l’esperit de professor de dret constitucional que l’apropa (només en això) al nostre Zapatero: és just el parany en el que ens fan caure. I hi caiem ingènuament per no trair els nostres principis, però fem el contrari: la mesquita beneïda (a contracor, ja sé) per l’Obama és una mesquita global, amb sucursals a qualsevol ciutat occidental. Còrdova inclosa, oh Al-Andalus… Vet aquí el cavall de Troia. Hi donarem moltes voltes els propers anys…
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes