Parèntesi obert

10:59

Comença l’agost i això s’acaba. Es hora d’un parèntesi per aclarir-nos tots plegats les idees i refrescar les neurones, molt rescalfades pels esdeveniments dels darrers mesos…o anys. El país s’està movent. No en sentit geogràfic (que no té remei i dóna el marge de maniobra que dóna, per moltes il.lusions que es facin alguns) i segurament no encara en un sentit polític. Però sí sentimentalment.

La sotraguejada és forta i ho és per a tothom, no només per als que veuen agredida Catalunya, sinó també per als que estarien còmodes en un fifty-fifty ben avingut i liberal o els que tenen claríssim que això és Espanya i “sanseacabó”. Emocions fortes en totes les direccions. I clar, com a comiat just a les portes de les grans vacances, la darrera enquesta de la Generalitat abans del castell de focs de la tardor. Es consolida la tendència a l’esfondrament del tripartit (falta veure en quin grau de dramatisme) i la línia creixent del sentiment independentista. Es poden discutir percentatges, sí, però les tendències són força clares i comencen a ser significatives: el mapa està canviant. I era impossible que no canviés: estem encara en plena digestió, i trigarem anys, però les coses no tornaran a ser iguals. No és fàcil saber en quina direcció ni en quina proporció canviarà la societat catalana: no ho reduïm només a si guanya CiU per golejada o pels pèls, o si Zapatero paga la factura de Montilla o a l'inrevés, o si ERC està en caiguda lliure, o què faran els grupuscles independentistes en gestació... Ja ho anirem veient, tot plegat té l'interès -limitat- que té.

La política (entesa de forma reduccionista com una mena de galàxia de partits i continus big bangs electorals) no ho és tot: aquesta és una societat molt complexa que té moltes més vies d’expressió i de representació (no institucional, clar) que no la política partidària. I són aquestes vies on s’estan produint moviments i descarrilaments i algunes interessants novetats que marcaran una etapa que encara no té rostre ni nom ni un caràcter massa perfilat, però que s’intueix interessant. Amb la condició que mantinguem el cap fred i frenem les emocions intenses que aquesta època ha agitat i excitat.

Tot està molt obert, encara que a partir d’avui sembli tancat per vacances…

Olé!

10:51
68 a 55. Pels pèls, vaja. Ara sí que Espanya està en greu perill, Catalunya prohibeix els toros: la cosa va només de toros i de respecte als animals, però ja els pots dir el que vulguis, que s’ho prenen fatal. Ara només falta que portin la prohibició catalana al Constitucional o al Tribunal de L’Haia: la de les Canàries, no, que aquesta no els fa nosa. Ja són ganes d’embolicar la troca, però el cert és que Catalunya els excita i els posa dels nervis alhora.

Ja ens van torejant, ja, però no acaben de rematar mai “la faena”…

La lectura en clau nacionalista de la valenta i històrica decisió dels 68 parlamentaris catalans no és pas exclusiva de l’espanyolisme radical: aquí també hi ha qui en el fons creu que aquesta és una mena de batalleta entremaliada per allunyar-nos d’Espanya i fer-los una mica la punyeta. Si els deixéssim, igual que prohibeixen veure per la tele la Roja, acabarien per prohibir la paella, la sangria, el pasodoble i el que calgui: tot el que faci olor d’espanyol. Ho tenen complicat: haurien d’acabar prohibint més de mitja Catalunya.

Tanmateix, concentrem-nos en el que realment han fet els 68 parlamentaris: un acte de justícia i d’humanitat. Segur, clar, que al darrera de tot plegat hi ha les politiqueries a les quals ja ens tenen acostumats i que rebaixen tant la talla política del país, però les coses són com són i aquest país petit acaba de fer un pas endavant simbòlicament important. Ara, per acabar de gaudir de l’espectacle, millor des dels seients d’ombra, només ens queda assistir bocabadats a la batalla político-mediàtica que ens espera si en Rajoy fa el que diu i aprofita els toros per empitonar Montilla, Zapatero, Catalunya i el que calgui, que tot s’hi val per arribar a la Moncloa i després si cal ja ens veurem al Majestic.

La llàstima és que aquesta mena de respostes histèriques l’únic que aconsegueixen és que els talibans d’aquí, que també en tenim, et diguin: veus, ingenu, com els toros formen part de la indissoluble unitat de la pàtria?

Ben mirat, potser sí que haurien de posar el futbol i els toros a la Constitució

Quod erat demonstrandum

10:48

O allò que volíem demostrar, en cristià. Es el resultat final dels famosos i sospitosos tests d’estrés que han passat la banca i les caixes. Tots tan contents, fins i tot els que suspenen amb notes relativament baixes un examen que tenia com a objectiu que no suspengués gairebé ningú. Sí, l’escenari hipotètic plantejat era espantós, terrorífic i fins i tot altament improbable, de manera que quedés clar que la solidesa del sistema financer europeu era inqüestionable, amb el buc insígnia, faltaria més, de la banca espanyola, la millor del món i part de la galàxia.

La hipòtesi plantejada era esgarrifosa, sí, però en el plantejament inicial hi havia no poques hàbils maniobres perquè al final sortís el titular. Espanya recupera confiança als mercats. El sistema és com una roca, indestructible, ja podem dormir tranquils. I pels que fa als que suspenen (Catalunya, Unnim i altres), res, que cal tenir en compte que es valorava la capacitat de resistir situacions catastròfiques, i que en tot cas ja saben que tenen oberta la finestreta del FROB per si els cal capitalitzar una mica… I tots tan contents. Ja tenim la prova irrefutable de l’absoluta solidesa del sistema financer, que en el fons és el màxim responsable d’haver-nos portat a tots gairebé a la ruïna, ells inclosos, amb la col.laboració inestimable dels “pelotazos” immobiliaris i la indiferència de les autoritats econòmiques, estatals per suposat i del PP/PSOE -amb una única política econòmica- que durant molts anys no van moure ni un dit per frenar aquella bogeria.

Ens en podem anar de vacances ben tranquils, però no gosem preguntar pel crèdit a les empreses, per exemple, autèntica clau de volta de la falta de potència per a engegar motors: a més de la desconfiança multiplicada envers tot aquell que demana crèdit, no s’hauria d’oblidar que els diners fan falta, als actors del mega-sòlid sistema financer espanyol, per retornar el que deuen al sistema financer internacional. Sòlid com una pedra, sens dubte, i feliç de veure com els diners espanyols van cap a les seves caixes d’una o altra manera, pel brutal endeutament privat o pel força raonable endeutament públic. Pel que sigui, però ells sempre guanyen. I aquí mentrestant a treure pit, que se’ns dóna força bé. Com si la banca fos de tots...

La foto moguda: sí i no, i depèn, també…

8:57

Les enquestes reflecteixen un embolic sentimental i polític considerable. L’enquesta del Periódico d’ahir diu una cosa i la de LaVanguardia de fa uns dies, una altra. Dos extrems per triar: que l’independentisme guanya posicions i comença a ser majoritari o que la majoria es decanta per reclamar més autogovern sense sortir d’Espanya. Poden ser veritat les dues. Més enllà de tecnicismes o fins i tot d’interessos de grups empresarials, la foto moguda és el que s’escau per a la Catalunya d’ara mateix. No tenim massa clar cap a on anem ni cap a on volem anar.

N’hi ha molts que avui es lleven independentistes però no massa, dinen emprenyats, se’n van al llit resant a l’Espanya federal i demà ja veurem si li posem un ciri a l’Estatut. Així passen els dies. Per no esmentar aquells que en un raconet molt secret del seu cor juguen de tant en tant amb la idea de fer les maletes… Un embolic. Que pertany encara més a l’esfera dels sentiments que de la política i que traspassa moltes barreres i ja no diguem el mapa dels partits: acabarà convertint-se en política, quallant de maneres diferents i ja veurem fins a quin punt majoritàries o no, però cal temps. Han passat tantes coses en tan pocs anys que és necessari païr-les i convertir-les en un guió consistent: no em refereixo a eleccions, sinó a una altra cosa que va més enllà.

Tot i les esquerdes i els desenganys, i les ganes d’enviar-ho tot a fer punyetes en calent, el cert és que una bona part d’aquest país encara creu que una altra Espanya és possible i que hi ha d’haver marge per a una solució federalitzant: cadascú que li posi el nom que vulgui. Per aquí ens movem molts, amb contradiccions i incoherències a dojo, i sense acabar de veure clar una Espanya federal sense federalistes (petit inconvenient, oi?) ni una Catalunya independent darrera la qual no hi ha cap mena de guió sòlid ni madurat, tot just en plena efervescència. Ja posats, millor que anem a pams… tot i que és evident que més d’hora que tard acabarem havent de triar. I seriosament.

Atur: una dècada d’embús

8:14

Tecleges al Google “cómo resolver el paro” (o coses similars, millor en castellà o anglès a aquests efectes) i et surten milions i milions d’entrades. T’hi entretens una estoneta i vas saltant de web en web, ara un blog, d’aquí a una estona uns quants fòrums, després les opinions dels lectors als mitjans més actius. Vas refinant la recerca, introduint variables, procurant esquivar els “trolls” que habiten a la xarxa, els demagogs de cafè i coses similars i posem que vas trobant coses serioses, idees, intuicions… Sense ser un expert, te n’adones aviat que els números no surten i que en el fons ningú no sap com fer el miracle d’acabar amb l’atur o almenys reduir-lo fins a nivells tolerables, posem que com abans de la crisi.
Hi ha en marxa estratègies de futur sensates, algunes fins i tot de brillants: sortides quantitativament poc relevants almenys en els propers anys i que no estan a l’abast de la majoria dels mortals, que necessiten coses més simples i per a abans d’ahir. Clar que aquestes estratègies poden tenir la virtut de realimentar les arques públiques i facilitar el sosteniment del benestar, dels ajuts que permeten sobreviure, guanyar temps, preservar la pau social i evitar la desesperació. Però no poden resoldre el formidable embús de segons quines professions diguem que de gamma baixa o mitjana. Clar que funciona en paral.lel, més o menys acceptat com un mal menor, el sobreexidor de l’economia submergida: empobridora a la llarga i profundament injusta per als que paguen impostos, però eficaç com a sortida d’emergència tradicional. I entre una cosa i l’altra, entre idees genials que resoldrien l’atur en cinc minuts i mig, formidables bestieses i idees assenyades que no tenen en compte que això de l’economia no ho regula ni ho dirigeix ningú (per a bé i per a mal, és una mena d’obra col.lectiva força imprevisible), va apareixent la temuda idea que en el fons tothom es resisteix no només a esmentar, sinó fins i tot a pensar: que n’hi ha per a molt, molt de temps, que el forat és extraordinari i no tenim substitut a mà per crear feina a dojo. Set, vuit, nou, deu anys? Aquesta mena de desesperança racional (confiada, però, a les provades virtuts de l’Estat del benestar) és la tossuda realitat a la qual no cal resignar-s’hi, però tampoc no és molt sensat ignorar.
Perquè a vegades, quan et despertes, diguem que cap a l’any 2017, després de llargs malsons, el dinosaure encara és allà…

Són només toros

7:51

Ens acomiadarem de l’estiu, políticament parlant, amb els toros. Després ja vindran vacances... Ja que això de l’Estatut ha acabat com ha acabat i aviat li perdrem la pista, i que a la tornada ens espera una pujada de tensió electoral, almenys tenim a la vista un canvi històric. La setmana que ve toca la famosa votació sobre la prohibició dels toros a Catalunya, amb llibertat de vot inclosa, com si fos un assumpte de consciència. Ja és ben curiós, ja…

Els que pateixen d’hispanofòbia, que no és en absolut el meu cas, tindran un motiu de profunda alegria: igual que es pensen que tancant la tele als esplais poden apagar l’eco de les gestes heroiques de “la Roja”, segur que creuen que Espanya queda una mica més lluny pel sol fet de prohibir els toros. Vaja, com quan ens vam posar a perseguir el toro d’Osborne, per posar un exemple entranyable. Els toros són tan catalans com la sardana, però això no els fa ni millors ni pitjors. I encara que als francesos els agradi molt això de la “fiesta” (per a ells no és nacional, mira que n’arriben a ser de rarets), això tampoc no els fa un entreteniment més civilitzat o glamurós. Han esdevingut un símbol, tirant a ranci però colorista i “resultón”, de l’estètica folclòrica hispànica, i si a sobre els bategem com la “fiesta nacional”, doncs ja hi som: jugar amb els toros et pot acabar portant a topar amb les banyes del TC, com a mínim. Tanmateix, són només toros. Bèsties condemnades a morir cruelment, sigui dit de la forma més asèptica possible: no consta que s’ho passin bé a la plaça, tot i que hi ha algun savi que defensa que gairebé no pateixen dolor, de tan braus com són. Ja se sap, “con un par” i ben grossos…

Ja està bé, ja, que anem acabant amb les animalades, que això sí que és un signe de civilització i una manera ben seriosa de millorar el món. Alguns, aquí i allà, ho vestiran gairebé com la revenja per la rebolcada (formalment moderada) de l’Estatut que ja va camí de perdre’s en la història. I si així és com queda fixat el relat, si és que al final es prohibeixen, el que podria passar a la història com una decisió transformadora i simbòlica, profundament humana, al final acabarà contaminat pel soroll mediàtic i polític que ens està deixant a tots cada dia una mica més sords.

Big Society

7:30
Es una de les grans promeses electorals dels conservadors britànics liderats per Cameron. L’invent és una cosa que s’anomena “big society”. Ara per ara en estat gasós, però ja s’anirà solidificant, no patim. I el seu eco acabarà arribant fins a nosaltres, posem que de cara a les properes eleccions generals, si la maquinària conservadora espanyola compra la idea. Que no m’estranyaria gens, orfes com estan d’idees… i afònics de tant cridar.

El lema és: retornem el poder a la societat, fem que els mateixos ciutadans gestionin la “cosa pública”. D’entrada sona bé: més participació, major fluidesa… Fins que posen alguns exemples concrets. El primer, pot semblar neutre: que la policia hagi de retre comptes als ciutadans. El segon ja entra directament en matèria: que la gent pugui organitzar “programes veïnals de vigilància”. No és que estiguin refundant el sometent o les patrulles ciutadanes, però s’hi assembla força. En la fase en què es troba el gran projecte encara els costa concretar, però ho faran ràpidament, perquè és just la mena de munició ideològica que cal per al conservadorisme occidental. Això de demanar retallar serveis o de proposar receptes neoliberals pures i dures genera encara força rebuig, però la “big society” sona bé, seductora: tot el poder per al poble. Els serveis gestionats al que ells anomenen “nanonivells”: de barri, d’escala. I asseguren, clar, que funcionarà tot millor sense intermediaris, sense burocràcia, amb proveïdors que cobraran en funció dels resultats i que seran controlats directament pels ciutadans. Més i millor i més barat, més plural, més obert. Qui no compra aquest producte tan seductor?

Quan passin de la fase beta i el tinguin més treballat, el concepte pot acabar esdevenint un dels grans vectors ideològics de la dreta europea. A les Espanyes, amb la mena de dreta barroera i cridanera que ens ha tocat haver de patir, segur que també els fa gràcia la idea (encara que no vingui dels amics neocons americans), perquè alguna idea nova hauran de posar en circulació, però segur també que la destrossen: el programa "més Espanya" acaba sempre en manar més i fer més negocis, no tenen remei... El nou concepte, però, en contrades una mica més subtils i serioses té la virtut que sembla una idea moderna, progressista, participativa… I permet posar en serioses dificultats el model consolidat els darrers cinquanta anys a Europa. No està malament, la jugada…

I si deixem de fer el suec?

21:18

Una idea s’està instal.lant al cor de la societat. Ens l’han repetit tantes vegades que comença a ser una gran veritat, d’aquelles incontestables. L’Estat del Benestar no és viable. Ja ens ho deien abans de la crisi, quan tots els nostres mals venien dels excessos de benestar, dels impostos que ens havien d’arruinar, de les feixugues, cares i ineficaces administracions… El normal seria que, amb la crisi, aquest discurs hagués canviat profundament: més encara quan acabem de veure, i seguirem veient, com les administracions (amb tots els seus defectes, molts, però també no poques virtuts) serveixen per sobreviure al temporal i fins i tot tapar els forats dels grans negocis d’abans. Doncs no: ara la crisi serveix per al mateix, per afirmar novament que cal rebaixar impostos, reduir les administracions, retallar prestacions i sobretot aproximar l’edat de la jubilació a la de la mort, que és una manera genial d’estalviar en pensions.

Les pensions fan nosa, són una càrrega. Sempre. Una i altra vegada. Ad infinitum i ad nauseam… Però per sort estan apareixent alguns economistes (excepcions absolutament excepcionals en un panorama de monopoli intel.lectual) que s’ho miren d’una altra manera, que proposen alternatives i que veuen viable (amb canvis, clar) el model del benestar. Pensen per exemple que la clau és crear feina més que retallar pensions i condemnar vàries generacions a l’atur perpetu, o apropar-nos amb totes les conseqüències al model socialdemòcrata nòrdic (que se’n surt força bé de la crisi, i ningú no ho diu), o començar a treballar abans (i no plegar més tard, ja posats a cotitzar més temps, i de passada lluitar contra l’impresentable atur juvenil, que ja seria hora), o finançar les pensions amb impostos, que potser sí que és un pecat però que no és cap animalada…

Vaja, en resum: les pensions estan en perill, sí, però justament perquè l’agressiu model neoliberal se les està carregant. Com tantes coses: és un model profundament destructiu, malgrat les aparences de progrés material i consumisme, i a la llarga genera més problemes dels que diuen que resol. Per a la majoria, clar, perquè hi ha una minoria a la qual ja li convé que sigui així pels segles dels segles. Potser sí que va essent hora de repensar certes coses, de deixar de fer el suec i assemblar-nos més i millor als suecs…

Espanya no és un súper

10:45

Espanya no accepta Catalunya tal i com és. I una part força gran de Catalunya fa el mateix envers Espanya. La única diferència és que uns poden imposar la seva visió i els altres no. Donar-hi més voltes són ganes de perdre el temps. Amb la millor de les intencions o amb tàctiques a curt termini, les de l’embolica-que-fa-fort a les qual tan afeccionats som per aquestes terres. Però siguem generosos, posem que és amb la millor de les intencions: l’objectiu acaba essent sempre el mateix. Canviar Espanya. O canviar la Constitució, que ve a ser el mateix. I no ens en sortim mai. Ni ens en sortirem. Ganes de perdre el temps i de complicar-ho tot una mica més per no anar enlloc. Es la vella utopia del catalanisme, que no té unes ganes excessives d’enviar Espanya a fregir espàrrecs, però tampoc d’esdevenir una mena de reserva apatxe, un parc temàtic “de la rica diversidad de las regiones españolas”.

Diguem que l’objectiu final implícit en el llarg recorregut del catalanisme des del segle XIX és triar la teva manera de ser espanyol, com si Espanya fos una mena de gran supermercat amb productes diferents per remenar i triar lliurement. Doncs no funciona així. Hi ha un sol producte, una sola manera d’entendre’l i, com a molt, maneres més o menys amables d’etiquetar-lo.

Zapatero, per exemple, amb tots els seus defectes, no es pot dir que no s’hi hagi esforçat: ho podia haver fet millor, infinitament millor, però un president de govern d’Espanya no pot anar molt més enllà. Per coherència amb el càrrec i si hi vol continuar: no té més marge. Espanya ja va ser molt flexible a la transició, amb l’amable advertència que la integritat territorial està garantida per l’exèrcit, per no dir la cabra de la Legió i els seus col.legues. Eren temps de complex de culpabilitat postfranquista, de generositat, de ganes de cabre-hi tots. Però l’Estat de les autonomies és la frontera. Ni federalisme ni confederacions ni sobiranies compartides ni punyetes. I drets històrics, els justos, els del nord: els d’una Navarra convertida en autèntica frontera d’Espanya i un Euskadi que ja s’ha desconnectat, tot i la pausa marcada per l’actual govern pacificador.

Anys després les coses han anat canviant, va venir l’hipernacionalisme i l’imperialisme de l’Aznar i els seus, després Madrid s’ha reforçat clarament (fins al punt de gairebé independitzar-se d’Espanya: en tenen prou amb veure-la al mapa, però allà el que els interessa és el joc de les grans capitals mundials) i mentrestant Espanya s’ha modernitzat (amb calerons catalans, sí, però sobretot europeus). Tanmateix, segueix patint els mateixos temors i fòbies de sempre i les ànsies uniformitzadores de tota la vida, fracassades a mitges, perquè Madrid mai no ha tingut interès en copiar França, que els queda molt lluny i fa mandra i el dos-de-mayo i tot això...

No és que digui que cal resignar-s’hi i patir les morenes en silenci, no. Simplement que un dels somnis fonamentals del catalanisme moderat, el de transformar Espanya, és això, un somni. No la canviarem, fiquem-nos-ho al cap. I després ja veurem què fem. No per força la independència, que no és pas la única sortida. Posats a dir bestieses, que no ho són tant, podríem pensar en el model d’Andorra i els seus co-prínceps, per exemple, però actualitzat: una mena de renovada Marca Hispànica equidistant de Madrid i París. Però per a això caldria retornar a un altre dels mites fundacionals del catalanisme moderat, aquell que intel.ligentment (i per pura higiene mental) sempre mirava cap a París i se sentia una mica francès. Un costum oblidat fa temps, sí, però no estaria de més pensar si val la pena recuperar-lo…

A la recerca del gran guió

12:09
No és pas l’únic lloc des d’on es pot escriure, però el debat sobre l’estat (catatònic, dissimulat pel futbol) de la nació (indivisible) podria servir per a escriure o almenys començar a esbossar el gran guió del que ens està passant. No sembla que vagin per aquí els trets, però no se sap mai… L’ideal, i per tant impossible, seria que aquest gran guió anés prenent forma a l’escena política, que -amb tots els seus defectes- és l’únic espai que pertany a tots els ciutadans. I el guió ha de ser per força de futur. Tenim set de futur, fam de futur. Hem passat d’una situació en la que les perspectives eren més o menys previsibles (tot anava cada dia una mica millor, o ens ho semblava), a una gran confusió i decepció (moltes meravelles eren una gran mentida), que va obrir pas a una etapa en la qual el futur fa més por que altra cosa.
El que necessitem amb autèntica urgència històrica és saber cap a on volem anar i no només cap a on ens porten les coses. El que ens treu la son no és qui governa o qui hauria de governar, sinó una qüestió més difícil de plantejar i de pactar: el camí que triem. Tampoc no ens cal flagel.lar-nos més, ja hem complert sobradament amb la penitència. Surt aquesta resposta de l’immens i caòtic soroll de la política espanyola o catalana? Més aviat no. De moment el que preocupa són les eleccions, i ja anirem veient, com si el vot tingués propietats màgiques. Per als governs o els partits, sí, sens dubte, per a les societats, depèn de quan i com. Hi ha, però, una excepció: el nacionalisme entès com a fugida cap endavant. L’independentisme català o l’espanyolisme radical sí que aporten aparents solucions i sobretot generen adhesió sentimental, molt útil en temps de tempestes i terratrèmols: la pàtria com a gran aspirina per a tots els mals. Però no n’hi ha prou per a una gran majoria.
Ens falta el gran guió, diguem com el d’Alemanya a la postguerra, facilitat per una catarsi duríssima: què fem, quina mena de país construïm, quins esforços calen, quins beneficis en treurem, què som i què serem. Després la realitat ja s’encarregarà de matisar o fins i tot de reorientar i frustrar aquest idealisme, però sense la gran idea no anem enlloc. I és probable que, al pas que anem, continuem avançant o estancats, a les palpentes. Això sí, amb molt soroll ambiental. Que serveix per dissimular l'enorme buit...

L'ordre natural de les coses

8:10

Holanda, guanyadora. Aquest era el meu (antipatriòtic) desig, si és que el futbol m’importa alguna cosa (que no és el cas). No per res: resava per estalviar-me la dosi massiva intravenosa de vitamines espanyolistes que ens estan injectant des de diumenge al vespre. El missatge és: si Espanya és capaç de guanyar al futbol (fins i tot a la malvada Alemanya que ara ens té collats i ens obliga, pobrissons, a fer reformes) és pequè darrera de la indissoluble unitat de la Roja hi ha un país capaç de fer grans coses quan està ben unit. Més o menys això. Espanya, una i per pilotes. Una única nació, una selecció: l’ordre natural de les coses. Val, missatge rebut. Primer el míssil del TC, en dues fases, amb la inestimable col.laboració d’uns partits catalans decidits a embolicar-ho tot fins que no hi hagi sortida. Després el gol d’Iniesta, la passió rojigualda, el desgreuge a la única nació indissoluble de totes les que es fan i es desfan. El terreny de joc ha quedat perfectament dibuixat per a la tardor. I una vegada més el futbol serveix de magnífic opi del poble: funciona amb la Roja i funciona amb el Barça. Es un magnífic sedant social, amb un important efecte secundari: genera endorfines nacionals, millora l’estat d’ànim col.lectiu, fa oblidar les penes. I finalment, una conseqüència a llarg termini: tot s’acaba assemblant al futbol, que esdevé el gran espai on una gran majoria escenifica passions, frustracions, somnis, unitats impossibles… Així es com queda enrera la mani del dissabte, que va servir per canalitzar l’emprenyament col.lectiu a Catalunya: el lema podia haver estat “així no anem enlloc, però tampoc no sabem ben bé cap a on volem anar”. De defensa massiva de l’Estatut, res de res, vostès perdonin: més que un acte fundacional del futur, un certificat de defunció del passat. Mentrestant, l’ordre natural de les coses tapa i desdibuixa les coses que en el rerafons ja han començat a canviar, tot i que encara no és visible en quin sentit. No es pot demanar més d’un cap de setmana…

Caixabancs

8:08

Tal com s’estil.la en aquests temps, en diuen “bancarització” i no “privatització”, però en el fons acabarà essent el mateix. El govern espanyol ha decidit convertir les caixes en bancs en el que anomenen la reforma bancària més important de la història, ni més ni menys. Ja podria ser que sí, ja. En una primera fase, les caixes van anar abandonant el “de” que les lligava a un territori: de Terrassa, de Catalunya, de Picamoixons… Després van venir les fusions, calentes o fredes, que és una altra manera de deslocalitzar-se, tot i que salvant en alguns casos les obres socials. I ara, com ja es veia a venir, hem passat a la fase final: l’entrada de capital privat i una possible reducció de la seva politització. Desmesurada i sovint brutal, per cert, a la major part d’Espanya i força moderada a Catalunya. En això som també una excepció, amb matisos de forma i de fons. Ja veurem si aquesta part de la reforma arriba molt lluny, perquè trepitjarà milers d’ulls de poll a les Espanyes: no és tan fàcil que s’accepti la pèrdua d’instruments d’influència tan formidables. Així anem tapant els forats del sistema financer i recuperant una mica la seva imatge en previsió de futurs daltabaixos que és prematur descartar quan tot just fa quatre dies que ens hem allunyat una mica del cor de la tempesta. I sort que no havíem de fer reformes, perquè de cop i volta s’han retallat sous, es preparen retallades d’inversions, es vol allargar l’edat laboral fins al dia que se’ns caigui fins i tot la dentadura postissa, es fa una reforma laboral light però no gens innòcua i s’acaba el tour reformista amb les caixes.

Curiosament, l’únic que ha quedat al marge és la refundació del capitalisme, per una banda, i una cosa de la qual s’ha parlat ben poc: una reforma del mercat immobiliari, per exemple, que no sé jo si seria convenient a la vista del desastre que entre els immobiliaris, els caixers i els banquers (amb una intel.ligent manipulació de l’avarícia humana i dels somnis de la gent) ens han organitzat.

Deuen ser reformes per a més endavant, segur que sí...

Catalunya roja

7:51
Tinc un amic independentista que ja fa dies que va resoldre els seus dubtes existencials i sentimentals. Seria pecat convertir-se en aferrissat seguidor dels partits de la selecció espanyola? Aquesta era la gran pregunta. La resposta era d’una subtilesa vaticana. L’argument és: ja que una gran part de la selecció espanyola està formada per jugadors del Barça o catalans (que no és el mateix), en el fons és com si estiguéssis veient els partits d’una selecció catalana ampliada. Amb un afegit interessant, de cara a preservar l’ànima de tot pecat: li dius “la Roja” en comptes de selecció espanyola, i llestos.

Com que pertanyo al (minoritari) gremi dels indiferents al futbol, me n’acabo d’adonar que aquest argument ha anat escampant-se a velocitat viral per la societat catalana. Per tant, ja tornem a topar amb el terreny dels sentiments, que és on realment es juga el futur d’aquest país: resulta que “la Roja” té un munt de seguidors als quals els surt urticària cada vegada que veuen la paraula Espanya o els colors de la “rojigualda”.

Però també hi ha tot un altre bloc que en els darrers anys s’ha anat destapant: els que fan de la seva passió futbolística una declaració orgullosa d’espanyolitat. Apareixen banderes espanyoles als balcons (no el dia de la hispanitat, sinó quan els sentiments surten a flor de pell), a les antenes dels cotxes, als calçotets o a un raconet del tanga, a les samarretes vermelles que es porten amb orgull pel carrer… Hi ha, però, distribucions geogràfiques desiguals i reveladores de les diferents intensitats sentimentals: segons el barri (i segons la ciutat), la densitat de banderetes "rojigualdas" és variable.

Es com si tothom s’estigués desacomplexant, cosa molt saludable psicològicament: banderes, colors, seleccions, crits de guerra… I a sobre, guanyar a l’equip del Deutsche Bank, poca broma: és el mateix plaer de quan el Barça guanya al Madrid, petites i inofensives venjances. Té tot plegat algun significat? Costa de veure, perquè el futbol a vegades (també) només és futbol. Tanmateix, tens la sensació que en certa manera s’estan marcant territoris, que la gent treu pit, oneja la bandera amb passions més o menys explícites que van més enllà del futbol. Són coses que ja passaven abans, però més evidents, descarades. Les pàtries reduïdes a un estadi. O potser amplificades… A l'espera de les grans batalles que es dibuixen a l'horitzó a partir de la tardor. Guardarem les banderes a l'armari mentre anem a la platja o al camping, però ens espera un llarg temps de banderes esmolades...

Som una pancarta

20:35
Una mani unitària sense unitat. Una pancarta sense pancarta. Un lema sense lema. Tot plegat, un gran retrat de la complexa realitat catalana, que encara la setmana decisiva per a l’escenificació del rebuig a la sentència de l’Estatut. Costa posar-se d’acord perquè en el fons no hi ha acord. O almenys, no hi ha acord, ni unitari ni majoritari, sobre a on volem anar, en el supòsit que anem cap a algun lloc, que no està gens clar. En canvi, sí que podria haver-hi un amplíssim consens amb la descripció de l’estat d’ànim català. Som un país emprenyat. Si aquest fos el gran lema, amb senyera o banderes europees, o estelades amb un retoc subtil del to de blau (que suggerís Europa i no Cuba, vaja, una cosa seriosa i viable), hi hauria unanimitat.

Som un país emprenyat no per la retallada de l’Estatut, que hauria pogut ser molt pitjor, sinó perquè ens hem perdut. Això de l’Estatut ha estat de pena, des del primer dia al darrer, i aquí els partits han fet probablement més esforços per carregar-se’l que el propi Constitucional, que ja és dir: ara tots abraçats a la pancarta o al que calgui, a veure si dissimulem una mica i arribem a les vacances d’estiu i la gent se n’oblida de tota la trista història que han escrit i protagonitzat. L’esquerda emocional que ens separa d’Espanya es més insalvable del que sembla, però no per força condueix a desitjar la independència. Estem bloquejats. I passarem temps en aquesta situació.

La mani no va enlloc, sigui més o menys nombrosa: tot queda ajornat per a passat vacances. Cal una darrera foto, un darrer missatge per a l’agenda mediàtica, però que no s’enganyin els convocants.

El país seguirà emprenyat, amb ell mateix, amb Espanya, amb la política catalana de vol baix. I per tant, no farem res. Desplegar l’Estatut, esperar que passi una dècada, veure si el perfil baix dels ultraespanyolistes és pura tàctica (les cames els tremolen, encara que ho neguin) i després del 2012 ens endinyen una loapa general… Aquesta història està acabada, la mani és l’epíleg a destemps perquè alguns salvin la cara, d’altres intentin frenar la mala llet col.lectiva i uns altres procurin excitar les il.lusions independentistes… El proper capítol, en una dècada, aproximadament. Amb nous protagonistes.

La unitat en la que ningú no creu

20:01
El mite de la unitat forma part de l’ADN dels tòpics sobre el catalanisme. Aquí ens passem la vida demanant, esperant o exigint reaccions unitàries. Com si fóssim un sol home o una sola dona. I ara ja estem escalfant motors per a la mani, unitària, evidentment, que tenim convocada per a la setmana vinent: hem de respondre units a l’agressió consumada des de Madrid. Que a sobre ha tingut a bé rematar la feina subratllant una obvietat sobre la qual, ni aquí ni allà, no s’enganya ningú: no hi ha més recorregut, aquí s’acaba la descentralització d’Espanya. I per tot això ens convoquen a respondre amb unitat. Segur?

No tinc valor ni edat ja per empassar-me segons quins debats polítics, però el dijous vaig trobar d’allò més interessant dedicar una estona al debat de TV3 amb representants de tots els grups parlamentaris. Unitat, sí, i de la bona. Només hi faltaven els extra-parlamentaris per acabar de retratar el país, que d’unitari no en té res. I que duri: per sort som un país força plural i divers i probablement això sigui més una fortalesa que no una debilitat. Després de veure el debat (no tot, confesso que no vaig poder evitar endormiscar-me), ja és com si hagués vist la mani, els mesos que venen i que ens cauran al damunt, les maniobres a curt termini… Això sí, en nom de la unitat, faltaria més. M’estalviaré fer la pregunta (i després de la mani, què?), perquè té moltes respostes, cap d’elles unitària. Però podria ser que una vegada més ens estiguem ficant amb entusiasme en un carreró sense sortida, com ja és tradició, i aconseguim alimentar una mica més la frustració i el desànim. O la indiferència, que diria que és pitjor. A més d’intentar escenificar coses en les quals en el fons ningú no creu, com aquesta mítica unitat que només atorga dret a l’adhesió incondicional i que es desfà sempre a la primera oportunitat.

Com quan es negociava l’Estatut, ni més ni menys. Un gran exemple d’unitat, en efecte.

Castració amb anestèsia (la justa...)

19:41
Ara estaria bé, però bé de veritat, sense partidismes ni teatralitats sobreactuades, que algun dels promotors de l’Estatut dediqués cinc minutets, només cinc, a comentar una mica què hi guanyem amb tot el que s’ha salvat de la crema, que no és poc. No ho esperem pas dels independentistes, lògicament: si el que vols és el divorci, qualsevol excusa és bona per partir peres. I si l’Estatut no era el seu somni, i no se’n van amagar, ara aprofiten per accelerar gràcies a l’extraordinari impuls de l’escassa intel.ligència política espanyola i de la matusseria judicial. La seva recepta és sempre la mateixa: independència i de cap al paradís original, com a mínim, i els catalans ho tindrem tot de franc només per ser catalans.

Anem doncs als que el defensaven, amb tants matisos i tacticismes que fa més pena que altra cosa.

No troben que haurien de sentir una mínima satisfacció per haver salvat bona part de l’artefacte? Doncs mira, tu, no. Ah, es pensaven potser que deixarien passar això de la Catalunya-nació com si res? Au, vinga, no siguem il.lusos ni enganyem la gent: això era clarament inconstitucional des del primer dia, i ho sabien perfectament. Algú es pensava que un Estatut pot blindar un finançament? Sí? Segur? Doncs no: és política de cada dia, de dura batalla de cada dia. I pel que fa a la llengua, aquesta supressió del “preferent”, no trobarem la manera de “castrar-la químicament”, per usar el brutal terme que han posat de moda? Segurament sí. Multes incloses, oi? I quant al sistema judicial català i els jutges en general… què hi farem, acabem de descobrir que la sobirania és seva i la tenen segrestada, però això no és culpa dels jutges, sinó dels que ho han permès els darrers trenta anys. Es a dir: el balanç positiu de la sentència del Constitucional existeix també, encara que sigui ple de paranys.

L’autèntic fracàs és per als que es pensaven que podien canviar Espanya des de Catalunya, si s’ho creien de veritat. Espanya es canvia, com a molt, des de Madrid. I encara gràcies. Si algú hi troba cap novetat, que ho digui, sisplau…
 
Copyright © El blog de Joan Rovira. Designed by OddThemes