Mil cimeres per als objectius del mil.leni

15:31

•

O sigui cap al dos mil nou-cents noranta, aproximadament. Al ritme que va el nostre món, aquesta és la data en la qual assolirem els ambiciosos objectius del mil.leni que es fixa l’ONU. Acaben de fer una d’aquelles reunions d’alt nivell que serveixen per a tot menys per al que posa en la invitació oficial, han omplert els mitjans de comunicació de grans i belles paraules, d’objectius i propostes, i apa, cadascú cap a casa seva que tothom té molta feina i ja ens veurem. Queda algú en aquest món que es cregui tota aquesta retòrica? No s’ho creuen ni els mateixos que la protagonitzen, per molt bonic i noble que quedi tot plegat. Ara les ajudes al subdesenvolupament es van frenant a tot arreu perquè, lògic, hi ha urgències de portes endins i reclamen tots els recursos disponibles. Però quan hi hagi èpoques de prosperitat, tampoc no creixeran massa: és un d’aquells temes eterns, que tranquil.litza les consciències, queda bé davant l’opinió pública, que sol estar ben predisposada –crisis al marge- a contribuir a millorar el món una mica. De moment, la gent tampoc no està en aquesta línia: ens preocupa infinitament més resoldre els nostres problemes immediats.

Però en el fons, tampoc no passa res. El món no es canvia a base de taxes a carregar als moviments bancaris, ni es resoldrà així la pobresa ni la misèria o el dolor en el qual viu una part vergonyosament gran de la humanitat: el sistema necessita pobresa i misèria estructural, així com guerra i violència estructural. Forma part del disseny global, del repartiment de la riquesa, de les relacions de poder. I interès, el que se’n diu interès a canviar el món, no hi ha cap país que en tingui ni cap govern que s’ho pugui permetre. Per això és sensat que els objectius es fixin de mil.leni en mil.leni…

Sense presses, que no convenen a ningú: en tot un mil.leni encara poden organitzar unes tres o quatre mil cimeres internacionals per lluitar contra la pobresa i la misèria.

READ MORE

Una terra que es diu llibertat

15:01

•

Hi ha cançons que capturen una part de l’esperit d’una època. Quan sonen, encara que faci molt de temps que no l’hagis escoltat, reviuen velles emocions. Es el cas del “Canto a la libertad”, d’aquest estrany cantautor i polític que es deia Labordeta i que, ja sense motxilla ni guitarra, se n’ha anat a algun lloc més enllà de les muntanyes… No és pas poca cosa deixar, com a testimoni del seu pas per aquest món, un himne. Però alguna cosa més devia deixar aquest home entranyable i murri, que a vegades tenia cara d’emprenyat. Els seus viatges amb motxilla per les Espanyes: televisió amb majúscules. O l’exemple d’aquell extraordinari moment del parlamentarisme hispànic i el seu vibrant “¡A la mierda!”: va retratar una manera cridanera i barroera, destructora, de fer política des dels escons… O moltes de les seves actuacions com a diputat, que esdevenien singulars ventades d’aire fresc, signes de que no és impossible metafísicament fer política d’una altra manera. Era excepció i no norma. Transmetia uns valors que estan en el rerafons d’aquell himne: dignitat, veritat, decència, utopia… Per això molta gent l’admirava, al marge de compartir o no les seves idees. Per això la seva veu i les seves cançons han quedat associades a moments de lluita cívica, de protesta.

I allà seguiran, al petit Youtube que molta gent porta amagat al cor…

Més les paraules i la música que no l’activitat política, que s’anirà oblidant ràpidament perquè no deixa de ser una mena de matèria consumible i desgastable: només quedarà com una nostàlgia, la d’altres maneres de fer política. “Habrá un dia en que todos al levantar la vista…” deia la cançó. Sí, un dia, potser sí, però molt, molt llunyà… El rondinaire i lúcid Labordeta avisava, quan ja estava començant a anar-se’n, que no són bons temps per a la utopia d’aquella terra anomenada llibertat…

READ MORE

Contes per anar a dormir

7:51

•

L’operació maquillatge dels grans forats de la banca espanyola i europea continua avançant per bon camí. Ara en diuen Basilea III, el nou marc normatiu que ens ha de garantir la tranquil.litat i que actuarà com a vacuna contra futures crisis financeres. Es un bon conte per endormiscar i relaxar l’audiència, en efecte. Com ho va ser el genial “stress test” de fa unes setmanes: som la reserva bancària d’Occident, en resum. I com ho són les magnífiques notícies que cada dia ens dóna el deute públic espanyol: ens el prenen de les mans i cada vegada a menys cost, de tan sòlid i bon negoci com és. I això que fa quatre dies, només quatre dies, el panorama econòmic era absolutament espantós i semblava que érem ja a la vora de l’abisme. Doncs resulta que no, que s’ha fet el miracle en dos mesets de viratge. Un viratge que, diguin el que diguin els convocants de la vaga general, ha estat força suau en realitat, tot i que ha adoptat el discurs extern que exigien els mercats i els ortFisodoxes i les trucades de l’Obama mosquejat. Ah, i per acabar-ho d’adobar, les vendes de pisos tornen a aixecar el cap i les hipoteques van recuperant-se. Llàstima que les vendes de cotxes hagin afluixat, però segur que és un problema passatger i en un parell de mesos es vendran com xurros. Elèctrics, això sí, que és el futur. El relat positiu i anestesiant va escampant-se per la societat. Hi ha qui es resisteix a acceptar aquesta mena de discurs perquè no li quadren les dades: els pessimistes (no els catastrofistes, que són un altre gremi) asseguren que simplement estem una mica menys malament. No és una desgràcia, però tampoc cap consol. Tanmateix, de l’ebullició col.lectiva de fa dos o tres mesos a la calma d’aquest setembre, a la qual hi ha ajudat el parèntesi del mes d’agost, hi ha una gran distància: s’imposa la versió oficial, les coses comencen a evolucionar a millor, encara no es pot parlar de brots verds, però la tardor ens pot donar sorpreses… I si a sobre acabem de trobar la fórmula filosofal per comptar els aturats d’una altra manera més creativa, ja estarem salvats. No trigarem molt a creure’ns el conte sencer. Fins que despertem, clar. Als contes això també passa en algun moment. I acostuma a ser de sobte, quan menys t'ho esperes.

READ MORE

Drogues legals

7:48

•

Sosté l’apocalíptic catedràtic Niño Becerra que un d’aquests dies legalitzaran les drogues per donar una empenteta a l’economia i perquè tots estiguem una mica més tranquil.lets i relaxats. Com que les diu tan gruixudes i ens amenaça amb desgràcies tan variades, fins ara aquesta idea la podíem desar directament al calaix de la ciència ficció. O en el de les “boutades” que de tant en tant s’han de dir per sortir als titulars. Però ara s’hi acaba d’apuntar Felipe González, com qui no vol la cosa. Sort que ell mateix ja deia que els expresidents són com aquelles gegants gerres xineses que a tot arreu fan nosa… Ell va proposar directament la legalització de les drogues a escala planetària. L’objectiu? Acabar amb la violència, el narcotràfic i tots els embolics (i despeses) que això ens genera. L’exemple de manual és com va acabar el gansterisme als Estats Units, amb el final de la “llei seca”. I apa, ja tens servida la reflexió per a la polèmica. Amb les primeres respostes oficials, que van ser un rotund “no, ni pensar-ho”. L’argument? No hi ha clamor social per legalitzar-les. I a veure si se’ns treuen aquestes idees estranyes del cap: no fos cas que ens evadíssim per un moment dels apassionants temes que cada dia ens serveix l’agenda mediàtica i partidista i per una vegada ens poséssim a pensar en temes de fons i amb visió de futur i no tinguéssim en compte les enquestes o les properes eleccions. En un país que cada vegada té més tendència a prohibir (tot i que l’ha tingut durant segles, en les darreres dècades s’havia corregit una mica aquesta mania), és impensable que es liberalitzi una cosa que suposadament està controlada. Tots sabem que la batalla contra el narcotràfic està més que perduda i que no estaria de més replantejar-se l’estratègia, igual que sabem que els gàngsters si se’ls acaba això de les drogues ja buscaran algun altre sector de negoci, però el que no toca és pensar-hi més enllà del marc de la doctrina oficial, del pensament políticament correcte. Ves per on, estem reprenent un d’aquells vells debats dels anys seixantes i setantes. Potser González ha trobat una altra mena de filó, a més d’un titular provocatiu… Però tranquils, que no hi ha perill de què el debat s'aprofundeixi: el que aquí toca és discutir sobre el Rubalcaba, el Mas, el Zapatero, el Montilla, el Rajoy, la Espe... Totes aquestes coses tan fascinants, en efecte.

READ MORE

Gitanada a la francesa

6:51

•

Els gitanos de França (seria més just dir de Sarkozy) o la mesquita a quatre passes de la “zona zero” formen part del mateix relat. Dels valors que costa i al mateix temps és imprescindible preservar. Dels que són a les arrels de l’ànima de la França republicana o dels Estats Units i també d’una Europa que, amb molt dolor, els ha acabat convertint en principis fonamentals. No permetem la discriminació per sexe, per raça, per religió, per idees o creences… Clar que hi ha discriminacions, no ens enganyem pas: però lluitem per esborrar-les i per no afegir-ne de noves. La ratlla no és mai fàcil de dibuixar, en aquests casos. Existeixen prejudicis, alguns més justificats que altres: no siguem tampoc ingenus. Però aquesta mena de prejudicis s’han de quedar en el terreny de les converses de cafè, no esdevenir ordres governamentals, lleis o costums. La llei, igual per a tothom. I a partir d’aquí, la resta.

Això és el que a França s’han passat per l’engonal (o per l’Arc de Triomphe, que queda més finet) amb les expulsions de romanesos i tota la història dels seus campaments. Si estan prohibits, que ho sigui per a tothom. Si hi ha delictes, que s’apliqui la llei. No amb sadisme, sinó amb justícia i proporcionalitat. I si hi ha sensacions d’inseguretat o temptacions populistes que formen part de la deriva d’una part de la dreta europea (aquí també ja hi anem anant…), la resposta no es troba en començar a sacsejar el fantasma del nazisme i bestieses per l’estil, tot i que no convé menystenir-lo.

La resposta es troba en aquells valors que constitueixen el nostre relat fundacional com a societat. Si es comença a fer excepcions, si s’apliquen intermitentment, l’edifici sencer trontolla. Es allò del vell poema de Brecht: primer els comunistes, després els gitanos o els jueus, i al final em venen a buscar a mi… Però hi ha una part bona en aquesta història: per frenar els excessos de Sarkozy s’invoquen els grans principis de la Unió Europea. Amb solemnitat. En el món en què vivim, on som una excepció, no és poca cosa. Es el que té de bo ser europeus… Alguns dies, clar.

READ MORE

Treballar pel país des de l'atur

6:46

•

Per guarir-se, a qualsevol malalt li convé una mica d’esperança. O molta, segons la gravetat del cas. Però també és cert que hi ha un moment a partir del qual comença la fantasia… Amb el drama de l’atur passa més o menys el mateix. Les previsions optimistes fa temps que s’han deixat de complir. N’estan les hemeroteques plenes. N’acaba d’afegir una el ministre Corbacho, amb la vana il.lusió de ser el ministre que va anunciar la llum al final del túnel i polir una mica el negre balanç de la seva etapa madrilenya: va l’home i anuncia millores en les xifres d’atur per a la primavera que ve i una recuperació econòmica a tres o quatre anys vista. Titulars destacats, evidentment. I efímers.

Es de suposar que totes aquestes prediccions optimistes bé es deuen fer sobre algun fonament, alguna dada, alguna projecció. Tot i que ja és ben curiós que abans de la crisi no existís cap projecció negativa, amb honorables excepcions… Després la realitat es comporta com vol. Tossudament. Hi ha petites bones notícies, sí, petites millores que no van molt més enllà del concepte “pitjor ja no podem estar” (ves a saber…), o sigui que ja estem millorant una mica… El cert és que la tendència general continua orientada cap a aquest espectacular 20%, o més, en el qual hi ha més d’un milió de llocs de treball perduts del món de la construcció per als quals, que se sàpiga, no hi haurà solució. Tothom ho sap, però no està bé dir-ho. Per no parlar del magre futur que espera a sectors com el turisme, l’automòbil, l’hostaleria, en els quals aquest país que era una locomotora d’Europa concentra ni més ni menys que un 35% dels llocs de treball. Per tant és hora de ser creatius i rebaixar una mica la intensitat del drama…

Intentarà el govern, com suggereix Zapatero, introduir delicats conceptes semàntics per distingir entre aturats o persones en fase de formació que temporalment no treballen per a una empresa però sí per al país? Una gran temptació, en efecte. Pot ser una manera de millorar les estadístiques i inflar artificialment l’optimisme, que també és necessari per sortir d’aquesta depressió col.lectiva, però aquesta mena d’invents mai no surten bé. Més encara quan no hi ha res a la vista que permeti suposar canvis significatius. I quan tot indica, més aviat, que el camí serà llarg, que tindrem nivells altíssims d’atur durant una dècada o més, que el sistema de pensions –lògicament- trontolla i més que ho farà quan ens hagi de mantenir la generació dels mileuristes, que el crèdit a dojo no tornarà, que no estem canviant en absolut l’economia d’aquest país…

A canvi, una cosa sí és segura: ens acabarem per acostumar a l’entorn de la crisi, que s’anirà fent invisible com l’aire. Però la respirarem una llarga temporada, per moltes bones notícies que ens vagin subministrant. I mentrestant haurem de buscar altres maneres, més serioses, de generar no ja optimisme, que seria demanar massa, sinó per animar el país a tirar endavant, que és una altra cosa molt més possibilista… No enganyant-nos, per començar.

READ MORE

Vaga low cost

7:13

•

Així es com es planteja. Una mena de vaga “low cost”. De perfil baix. No dirigida com un torpede contra la línia de flotació del govern Zapatero, sinó com una mena de clatellada severa però no massa. Vaja, que no serà la vaga que li van fer al Felipe dels bons temps, per entendre’ns, una d’aquelles vagues de destrucció massiva que fan trontollar les columnes dels temples del poder. La reacció general és també de perfil baix, discreta, freda. Ja hi haurà temps per anar escalfant l’ambient (i la boca), a veure si la gent es mobilitza. Però els mateixos convocants saben que quan les coses són tan complexes, quan no està clar contra què o contra qui es fa una vaga i a sobre no es vol provocar una trencadissa excessiva, la gent acaba entenent la jugada i no li venen massa ganes de participar en un exercici teatral que no porta enlloc.

No estan els temps per a escenificacions. I menys per a respostes clàssiques a problemes nous, difusos: el neoliberalisme domina absolutament el terreny ideològic i també el món de les decisions pràctiques, ha aconseguit arraconar l’esquerra (concentrada en eixamplar el benestar, però resignada a no reformar seriosament el sistema) i ha marcat clarament el predomini de l’economia (els famosos “mercats”, el que abans es coneixia com “el capital”) sobre la política. Aquest és l’escenari: el capital ja no és un senyor amb un puro i barret de copa. I la vaga va absolutament desenfocada: no ja perquè tots sabem que les coses poden ser infinitament més dures amb un govern de dretes, sinó perquè la pel.lícula és una altra. El guió es va començar a escriure fa uns vint o trenta anys, amb la revolució conservadora que ha triomfat rotundament i que no ha provocat una renovació profunda del discurs ideològic de l’esquerra. Quan algú parla encara d’apujar els impostos als rics és quan més es nota que no hi ha discurs alternatiu, sinó només vells clixés… Es el mateix que la vaga freda contra un govern que ha hagut de plegar veles i canviar de guió: fem-la però no massa, sense entusiasme, no fos cas que ensorrem el govern (i mira que ells solets hi ha dies que s’hi esforcen…). Mentrestant, l’autèntic centre de comandament s’ho mira de lluny i la mar de tranquil: la vaga servirà com a vàlvula per rebaixar una mica la pressió però també per evidenciar que l'esquerra no té respostes, que darrera dels crits i rituals clàssics hi ha un buit extraordinari...

READ MORE

Aznar torna, si és que se'n va anar

20:02

•

La civilització occidental està en perill. Fa temps, això no és d’ara. Primer va ser l’imperi del mal, el soviètic i els seus satèl.lits i imitadors. Una vegada neutralitzat, per la intervenció combinada de la Casa Blanca i el Vaticà, el món hauria d’haver entrat en una mena d’edat d’or en la qual el capitalisme, el mercat, la llibertat, la fe i totes les forces del bé combinades ens haurien d’haver portat ja a una etapa de prosperitat mai no coneguda en tota la història de la humanitat. Doncs mira que les coses han sortit entregirades i tenim un nou forúncul, un nou imperi del mal: l’islamisme. I a sobre als Estats Units governa un president tebi i tou que ha succeït a aquell gran president que fou Bush II, mentre que a les Espanyes tenim com a succesor del gran home a un president sense bigoti ni “lo que hay que tener” per defensar la unitat de la pàtria, Occident, la fe i el que calgui. Ja és ben trist, ja. Però no ens ho agafem massa en broma: Aznar torna, si és que mai se n’ha anat. Ara es dedica a fer de company de viatge dels ultra-radicals nordamericans del “Tea Party”, a proclamar que no està segur que l’Obama “tenga lo que hay que tener” per defensar l’estil de vida occidental i a forjar un nou pensament (per dir-ho d’alguna manera…) que és la columna vertebral d’una dreta forta, desacomplexada, dura i sense manies, disposada a salvar Espanya i el capitalisme, tot i que de moment ja tenen prou feina…

Aznar reuneix tots els requisits per esdevenir una formidable caricatura política, sí, però acabarà deixant una empremta tan poderosa com lamentable aquí i arreu on se l’escoltin: a Georgetown, a Israel, a la FAES o a la COPE i a la galàxia mediàtica que està aconseguint dominar l’agenda política espanyola. Mentre el PP i el PSOE s’esbatussen a l’entranyable estil madrileny, passen altres coses. I una de les coses que passen és que Aznar està sembrant un cert futur. Un home capaç de fer dues mil abdominals a la seva edat, d'aprendre anglès amb força dignitat després de fer ridículs espantosos, de proclamar que veu el vi que li dóna la gana i que a sobre de tant en tant es fuma un puro, és capaç de qualsevol cosa…

Tremolem: està decidit a entrar a la història en majúscules com a reserva espiritual i política d’Occident.

READ MORE

El dia D

21:13

•

Segur que és tan interessant saber quin dia seran les eleccions? Per passar l’estona i donar una pinzellada morbosa a la vida política catalana (que no és precisament avorrida), segurament serveix això d’especular sobre quin serà el dia D de la nova etapa que s’obre per a Catalunya després del naufragi de l’Estatut (precisem: el que ha naufragat totalment és el seu esperit i la seva intenció, per bé que s’hagi salvat bona part del text i fins i tot del reequilibri fiscal). Hi ha un parell de diumenges de novembre que tenen tots els números, amb o sense partit del Barça, una vegada superat l’escull de la visita del Papa. Serà molt diferent el 21 o el 28 de novembre del que hauria estat el 24 d’octubre? Hi ha opinions i càbales per a tots els gustos, per no entrar en el terreny relliscós dels horòscops, que ja acabarien d’embolicar definitivament la troca. No ho sabrem mai, però no hi pot haver grans diferències: l’estat d’ànim serà similar, no molt diferent de l’actual. La situació està plantejada a grans i petits trets de forma força nítida: hem tingut anys per fer-nos una idea del paisatge, ara ja no ve d’unes setmanes.

Però aquí estem, pendents de si Montilla firma o no, tancat en el seu proverbial mutisme, de si tal conseller deixa anar unes engrunes d’informació o de si l’altre té les seves pròpies teories… Tot plegat, simples passatemps: aquí no es tracta de saber el dia i l’hora del desembarcament de Normandia. Clar que tot això serveix, si es juguen bé les cartes, per escalfar l’ambient i animar el personal, o guanyar temps a l'espera de ves a saber què, però està de més. Seria molt més normal el model americà: per exemple, les eleccions es fan el primer diumenge després del segon dilluns de novembre, o alguna cosa per l’estil, que tingui un toc tradicional i que ens permeti planificar l’agenda tranquil.lament. I ja pot ploure o nevar o declarar-se la tercera guerra mundial: la data de les eleccions està definida automàticament, com passa amb les municipals. I ningú no juga amb la data, perquè no val la pena. Més que res, perquè tampoc no hi ha cap garantia que un diumenge o un altre ens llevem amb un humor diferent…

READ MORE