La Constitució és un gran invent. Absolutament polivalent i polisèmica, serveix per blindar-se contra els brètols dels controladors, per proclamar el benestar universal al mateix temps que agafem amb entusiasme les tisores i impressionem
Potser millor no la toquem massa...
El gest d'autoritat
A la gent, dit sigui molt en general, li agraden els gestos d’autoritat dels governants. No tothom ho confessa obertament, però a la gent li agrada que “els que manen” (aquí sempre confonem governar amb manar, no hi ha manera…) donin seguretat, tinguin les coses clares, reaccionin ràpidament i amb solvència. I també hi ha un gremi, no petit, rotllo “happy-flowers”, que s’esvera quan s’exerceix l’autoritat, però aquests dies, davant la catàstrofe dels controladors, ha estat calladet: ja dirà la seva properament, quan a la gent perjudicada se li passi una mica la mala llet. El problema de l’autoritat és quan exercir-la i amb quina intensitat. Si t’equivoques de moment o de formes, l’autoritat esdevé autoritarisme. Aznar, per posar un exemple qualsevol, era l’autoritat desmesurada, feixuga, exhibicionista. Zapatero és més light i més oportunista. Per això mateix, recolzat en el seu “ministro de la policía”, com els agrada dir-ne a Madrid, va captar en dos segons que si cedia ja podia anar fent les maletes. El seu és un govern que ens té acostumats a improvisar i espifiar-la sovint, però resulta que ha tingut una reacció exemplar, impecable. No siguem avars en el reconeixement del bon govern, igual que tampoc no ens hem de resignar a la mediocritat: aquesta vegada el govern Zapatero ho ha fet bé, molt bé. Ha guanyat el desafiament i ha recuperat credibilitat davant la societat espanyola. Els del “carajillo party” ja poden dir el que vulguin: tenen mig país intoxicat, i seria estúpid menystenir-los, però aquesta vegada no han trobat la iugular que busquen dia sí i dia també. El govern ha tocat la tecla justa.En època de frisança, d’angoixa, busquem l’escalf de la seguretat. Venen temps en els que puja la cotització dels signes d’autoritat, necessitem una sensació de tenir les coses controlades, d’idees clares i sòlides, de certeses quan mig món trontolla. Qui sàpiga tocar la tecla justa tindrà premi.
Més fusta, que això no tiba!
Calla, espera, com era aquella escena dels germans Marx al Far West? Sí, quan Grouxo diu allò de “Porteu més fusta, que això és la guerra!” El tren, per avançar, es consumeix a ell mateix. Una escena mítica, que et fa riure i que constitueix un brillant exemple per a aquells grans esforços que sí, són grans, són titànics, són descomunals…però no porten enlloc.
Mentre ens endinsem en un un glacial llarg pont constitucional i anem llençant fusta a la foguera per escalfar-nos, el poder del cinema ens acompanya. La voracitat dels mercats ha tingut premi aquesta setmana, a càrrec de les conegudes tàctiques ZP: un pas endavant, dos enrera, uns quants a dreta i a esquerra, i al final ja estem perdent el fil. De moment, desapareixen els ajuts d’emergència a persones en atur (ja veurem què en fem), apugem el tabac (no sé a què esperen a apujar l’alcohol fins a preus suecs, per exemple), accelerem amb les pensions, les cambres ja s’ho faran (potser la mesura estigui bé, però hi ha millors maneres de fer-ho), privatitzem aeroports però sense perdre les claus des de Madrid (no sé si privatitzarem la càrrega financera que arrosseguen, o si aquesta la seguirem pagant entre tots, com els forats de la banca, el sense fi del deute que acaba per realimentar la banca o els forats immobiliaris). Grans mesures, en efecte, d’una coherància espectacular.
Els mercats agafen la calculadora, sumen, veuen que són teòricament un grapat de milions d’euros i afluixen una mica. Entre altres coses, perquè Europa també està aprenent a moure fitxa. Quan serà la propera onada? Ni idea, però hi haurà una propera onada. I desmuntarem un parell de vagons més. I finalment, si cal, fins i tot les travesses de la via, que deuen cremar força bé. I al final, a aquest pas, tornarem al marxisme cinematogràfic: adéu fusta, adéu tren, “the end”. A canvi de què? Ja ens anirem responent.
Com deia l’inestimable Groucho, vam sortir del no-res per arribar fins els més alts cims de la misèria… De moment estem passant per alguna estació intermèdia.
Irlanda és el nostre futur?
Una pregunta sense resposta: acabarem com ells, pel pedregar? Ves a saber. No l’hem fet tan grossa, però els déus o els diables del mercat fa temps que ens assenyalen amb el dit. Som membres del trist club dels PIGS, les “Olive Republics”: víctimes propiciatòries, vaja. No és impossible que la ventada ens arrossegui, per molt evident que sigui que Espanya no és Irlanda ni Grècia ni Portugal. Ho anirem veient. Però de moment el que sí podem afirmar amb absoluta certesa és que Irlanda acaba d’escenificar el nostre futur si un dia el sistema fa fallida i si tenim la desgràcia de caure en mans dels depredadors neoliberals.
El mètode és simple. Deixes que la banca (i les immobiliàries) arruïnin un país, passes la factura als ciutadans i a sobre els retalles l’estat del benestar, perquè novament la banca (i les immobiliàries o qui sigui) torni a fer grans negocis i a posar sòlids fonaments per a la següent crisi. S’ha de reconèixer que és un mètode tan cara-dura com brillant. Es imprescindible, perquè funcioni, el següent: a) tenir l’esquerra ben despistada i predisposada a la rendició incondicional, i b) tenir els ciutadans sotmesos a un règim de pànic i tremolors col.lectives que ajuden molt a confiar en miracles impossibles.
L’exemple irlandès, com abans el grec, és fantàstic: voleu acabar com ells? Noooo, van dir tots. Doncs, vinga, som-hi, van dir els que sí que en saben d’aquestes coses de l’economia, com bé demostren els immensos “pufos” que deixen als altres. I és així com els ciutadans acobardats es posen en mans dels cirurgians de ferro: salvi’m la vida encara que perdi la cama. O les dues cames. O un braç, si no hi ha més remei. O els dos braços. Però salvi’m la vida. Tracte fet: ens donaran quatre lliçons, ens predicaran quatre veritats aparentment indiscutibles, faran quatre coses d’una lògica absoluta i urgència inqüestionable, i ens trobarem pitjor de com estem. Ja se sap, la cirurgia no és ciència exacta...
Això sí, n’hi ha que tindran pagats els seus deutes justament gràcies a l’estat del benestar del qual abominen i que s’encarregaran de destruir ràpidament. Pel bé de l’economia. Sobretot la seva, clar. I la resta, agraïts encara que ens hagin salvat la vida…
Mr. Marcet, des de Londres
Fa un any que el terrassenc Albert Marcet és catedràtic a
Història d'una pick-up
Exactament, d’una furgoneta, la pick-up Nissan, que no existeix. Es fabricarà el 2014. On? Gran pregunta. A Barcelona podria ser que no. La firma multinacional, sense manies, volia un compromís de 3 anys de congelació de sous i molta més flexibilitat d’horaris en dissabtes. Els sindicats van dir que ni de conya. I els japonesos, que aquí ens venen cotxes a cabassos, ara busquen un nou emplaçament, algun lloc on s’agenollin a canvi de garantir la producció (i els llocs de treball, en principi) uns deu anys. La història no acaba aquí. Poc després que l’empresa digués que la planta barcelonina té baixa productivitat, els sindicats envien un nou missatge, parlem-ne, que potser arribarem a un acord. Un “farol” de pòquer, tot plegat? Podria ser: a veure qui afluixa abans. Una història reveladora. El poder empresarial s’imposa brutalment, sí. Però també és cert que no ven cotxes ni en pintura. Es tracta de repartir pèrdues, en efecte. I ja sabem que els beneficis no es reparteixen mai. Però aquest és el nou mapa emergent: si ho vols, bé, i si no, ja trobaré qui ho faci més barat. On? Unes pistes: la pick-up global de Nissan es fabricarà també a Mèxic, Sudàfrica i Tailàndia. Volem ser tailandesos, aquí? Jo diria que com a molt volem anar a restaurants tailandesos i pagar en euros a preus que allà ni somien. O sigui que ens hem d’espavilar de veritatm -al marge que de moment potser sigui raonable cedir al xantatge- si és que tenim una estratègia alternativa, que podria ser que no. Estem condemnats a no fabricar cotxes ni mobles de l’Ikea. Cotxes xinesos fets a Catalunya amb sous quasi-xinesos, per vendre’ls a preus quasi-europeus: aquesta era la jugada de la marca que va anar a buscar el president Montilla, amb la millor i més equivocada de les intencions, a
L'altar dels sacrificis
Què més caldrà posar sobre l’altar dels sacrificis en el gran temple dels mercats? Vist com les gasten, i treient conseqüències lògiques de la patacada grega o irlandesa, ens queda un llarg camí fins apujar l’aposta per aconseguir l’objectiu suprem, digne de la mare de totes les batalles: tranquil.litzar els mercats, per seguir col.locant deute i obtenint corda per penjar-nos una mica més…
Llegir les entranyes dels mercats financers és matèria per a especialistes, i ni ells es posen d’acord, entre altres coses, perquè el joc d’interessos fa que poques siguin les lectures neutres o mínimament objectives: al mar dels taurons tot s’hi val. Però llegir o escoltar el zum-zum que destil.len està a l’abast de qualsevol mortal: segueixen el rastre de la sang espanyola: el gran perill som nosaltres, allò que anomenen “too big to fall”. L’atur és la gran esquerda, el gran llast, i el propi president Zapatero, gran optimista, reconeix que de moment la sortida del túnel està molt, molt lluny. Els sacerdots dels mercats intueixen febleses, negocis interessantíssims, grans jugades en el futur: trasvassament de capitals des de la nostra butxaca a la seva, o a qualsevol discret paradís fiscal. Aquest és el futur que està escrivint-se i que, si no passa un miracle, s’acabarà complint fil per randa. I mentrestant arriba el moment de la guillotina final per als PIGS assenyalats fa temps com a objectiu estratègic, el guió prescriu que hem de fer mèrits per guanyar-nos la seva improbable confiança. Les retallades i plans d’austeritat diversos ja han consumit el seu efecte. Ara ens dicten el proper pas: les pensions trontollen a partir del 2030. I tot i que en Zapatero intenta fer equilibris impossibles, en una d’aquestes crisis histèriques haurà de presentar nous sacrificis propiciatoris. Les pensions als 67 (o posem que als 70, ja que el sistema ideal està pensat per tenir pocs pensionistes vius 10 anys després de la jubilació), els dèficits autonòmics, el que calgui per guanyar temps i que no se’ns caigui tot l’edifici al damunt. Aquest és el millor dels casos. El pitjor? Una patacada a la irlandesa gestionada per un govern de dretes… Impossible? Segur?
La sibil.la castellera i flamenca
Hi ha dies que els grinyols de la complexa relació Catalunya-Espanya afloren de forma amable. No sempre estarem barallant-nos per “calderilla”, que si deu mil milions d’euros amunt, que si vint mil milions avall, que si les carreteres, els aeroports, els trens… en fi, tot això que tantes energies absorbeix i segurament no acabarà portant enlloc. Posem-nos en el terreny de la cultura universal. Bé, la cultura universal oficial, la que bateja
I la cosa acaba amb una curiosa unanimitat. Aquí no entenem la universalitat dels castells com un èxit de la cultura espanyola. Allà tampoc. O a l’inrevés, si es vol. Cap sorpresa, per altra banda: d’esperit universal anem justets. La qual cosa no vol dir que hi hagi molts silenciosos disidents a una banda i l’altra.
La pàtria ferroviària
Welcome, Benedictus
Tot i no ser de missa, em costa entendre com hi pot haver gent que estigui “en contra” de la visita del Papa. Puc entendre que no et faci ni fred ni calor, en funció de les teves creences i ideologies diverses, però no deixa de sobtar-me aquest “en contra”. Es normalíssim que el representant de l’encara religió majoritària (que ho serà, almenys formalment, durant molt de temps) vingui a trobar-se amb els seus fidels, i si és possible que tingui envers Catalunya una actitud més oberta que el seu mediàtic antecessor, millor encara. Per als catòlics catalans, evidentment, però també per al país que no va gens sobrat ni de reconeixements exteriors ni de projecció. I si a més inaugurem un dels més singulars temples catòlics de la modernitat, obra d’un estrany i visionari arquitecte, doncs millor encara.
Clar, ja s’entén que el Papa no ve a saludar els amics, sinó a projectar les creences que representa en una societat que ja no és ni súbdita ni submissa. Lògic: el seu viatge té molts significats, un dels quals, enfortir la presència del catolicisme. Podem esperar una altra cosa de la principal autoritat catòlica? Jo diria que no… També en té d’altres, de significats, perquè s’ha de reconèixer que una institució amb vocació d’universal (i d’omnipresent, que no és ben bé el mateix) acaba tocant totes les tecles. Hi ha actuacions de l’Església catòlico-romana que no acaben d’encaixar amb el model moral o ètic que representa, amb els seus propis principis: la pederàstia ha estat potser el més dramàtic, però no és l’únic. Es legítim, faltaria més, treure aquests temes delicats i punxeguts i esperar que el Papa en digui alguna cosa, justament en una societat cada vegada més sensible i atenta. Però més enllà d’aquestes qüestions, que tampoc no són el centre dels problemes de la humanitat, millor que vingui i no que passi de llarg, millor que estiguem al mapa de Roma que no que siguem un forat negre, i si de passada es pengen senyeres pels carrers, com ja és tradició dia sí i dia també, doncs millor encara.
Com deien els bisbes fa unes setmanes, amb una franquesa insòlita però sana, la visita del Papa és també un bon negoci. En molts sentits i per a gent molt diversa. En el segle XXI, una cosa no treu l’altra.
Nen, no miris la tele, que fumen
La música del concert
La dosi justa d'anestèsia
El nou catecisme, en versió Banc d’Espanya. No es tracta de treballar més per menys. Uf, vam respirar tots alleujats! Sort que ens tranquil.litzen, després de les sàvies paraules de l’autoritzadíssim president dels empresaris espanyols (CEOE): no és que calgui treballar de valent per quatre duros, sinó que cal fer-ho millor i amb més productivitat. Ah, ara sí que ja podem respirar: només haurem de treballar més hores si no aprofitem a fons les noves tecnologies. Paraules nobles com qualitat, competitivitat, productivitat, no espanten ningú. I amb el toc tecnològic, ja tenim servida l’anestèsia social, que un empresari de reconegut èxit i prestigi mundial com Díaz Ferrán havia posat en perill amb la seva brutal sentència.
El cert és que deuen estar segurs de que ens els creiem i ens els creurem diguin el que diguin: van destil.lant l’ortodòxia en dosis homeopàtiques, totes en la mateixa direcció. Apareixen bàsicament tres grans línies que descriuen la post-crisi. 1) Un conglomerat financer que ens ha ficat en la crisi, l’hem salvat per evitar l’abisme i encara en treurà profit: la banca, els mercats, els obscurs senyors del diner, els bancs centrals com a còmplices necessaris, les grans corporacions que no tenen problemes de liquidesa ni de crèdit… Per a ells, “business as usual”. 2) La petita i mitjana empresa, condemnada a la sequera de crèdit, i espera’t, que encara pot ser pitjor. El crèdit disponible es destina mentrestant a finalitats molt menys filantròpiques que engegar la màquina de crear feina i riquesa. El diner crida el diner, així, en abstracte. I els impostos que siguin simbòlics, sisplau, una propineta. 3) Una classe mitjana empobrida ràpidament, grans sectors de treballadors que treballen més per menys (i si compten el que deuen al banc, la depressió ja és absoluta), avantatges socials en fase de suau retallada o d’enduriment, impostos creixents…
Però no, no ens hem d’espantar, que no haurem de treballar més per menys sinó ser més productius. Com farem el miracle, en el supòsit que depengui dels treballadors i no d’algun petit factor més que se’ns deu estar oblidant? Ah, misteri. Ja ens ho faran saber en el moment oportú i amb la dosi justa d’anestèsia i de por combinades. D’aquí a cinc anys, quan fem números, ens n’adonarem de la monumental aixecada de camisa que estan perpetrant a plena llum del dia i amb traidoria.
Mil cimeres per als objectius del mil.leni
O sigui cap al dos mil nou-cents noranta, aproximadament. Al ritme que va el nostre món, aquesta és la data en la qual assolirem els ambiciosos objectius del mil.leni que es fixa l’ONU. Acaben de fer una d’aquelles reunions d’alt nivell que serveixen per a tot menys per al que posa en la invitació oficial, han omplert els mitjans de comunicació de grans i belles paraules, d’objectius i propostes, i apa, cadascú cap a casa seva que tothom té molta feina i ja ens veurem. Queda algú en aquest món que es cregui tota aquesta retòrica? No s’ho creuen ni els mateixos que la protagonitzen, per molt bonic i noble que quedi tot plegat. Ara les ajudes al subdesenvolupament es van frenant a tot arreu perquè, lògic, hi ha urgències de portes endins i reclamen tots els recursos disponibles. Però quan hi hagi èpoques de prosperitat, tampoc no creixeran massa: és un d’aquells temes eterns, que tranquil.litza les consciències, queda bé davant l’opinió pública, que sol estar ben predisposada –crisis al marge- a contribuir a millorar el món una mica. De moment, la gent tampoc no està en aquesta línia: ens preocupa infinitament més resoldre els nostres problemes immediats.
Però en el fons, tampoc no passa res. El món no es canvia a base de taxes a carregar als moviments bancaris, ni es resoldrà així la pobresa ni la misèria o el dolor en el qual viu una part vergonyosament gran de la humanitat: el sistema necessita pobresa i misèria estructural, així com guerra i violència estructural. Forma part del disseny global, del repartiment de la riquesa, de les relacions de poder. I interès, el que se’n diu interès a canviar el món, no hi ha cap país que en tingui ni cap govern que s’ho pugui permetre. Per això és sensat que els objectius es fixin de mil.leni en mil.leni…
Sense presses, que no convenen a ningú: en tot un mil.leni encara poden organitzar unes tres o quatre mil cimeres internacionals per lluitar contra la pobresa i la misèria.
Una terra que es diu llibertat
Hi ha cançons que capturen una part de l’esperit d’una època. Quan sonen, encara que faci molt de temps que no l’hagis escoltat, reviuen velles emocions. Es el cas del “Canto a la libertad”, d’aquest estrany cantautor i polític que es deia Labordeta i que, ja sense motxilla ni guitarra, se n’ha anat a algun lloc més enllà de les muntanyes… No és pas poca cosa deixar, com a testimoni del seu pas per aquest món, un himne. Però alguna cosa més devia deixar aquest home entranyable i murri, que a vegades tenia cara d’emprenyat. Els seus viatges amb motxilla per les Espanyes: televisió amb majúscules. O l’exemple d’aquell extraordinari moment del parlamentarisme hispànic i el seu vibrant “¡A la mierda!”: va retratar una manera cridanera i barroera, destructora, de fer política des dels escons… O moltes de les seves actuacions com a diputat, que esdevenien singulars ventades d’aire fresc, signes de que no és impossible metafísicament fer política d’una altra manera. Era excepció i no norma. Transmetia uns valors que estan en el rerafons d’aquell himne: dignitat, veritat, decència, utopia… Per això molta gent l’admirava, al marge de compartir o no les seves idees. Per això la seva veu i les seves cançons han quedat associades a moments de lluita cívica, de protesta.
I allà seguiran, al petit Youtube que molta gent porta amagat al cor…
Més les paraules i la música que no l’activitat política, que s’anirà oblidant ràpidament perquè no deixa de ser una mena de matèria consumible i desgastable: només quedarà com una nostàlgia, la d’altres maneres de fer política. “Habrá un dia en que todos al levantar la vista…” deia la cançó. Sí, un dia, potser sí, però molt, molt llunyà… El rondinaire i lúcid Labordeta avisava, quan ja estava començant a anar-se’n, que no són bons temps per a la utopia d’aquella terra anomenada llibertat…
Contes per anar a dormir
Drogues legals
Sosté l’apocalíptic catedràtic Niño Becerra que un d’aquests dies legalitzaran les drogues per donar una empenteta a l’economia i perquè tots estiguem una mica més tranquil.lets i relaxats. Com que les diu tan gruixudes i ens amenaça amb desgràcies tan variades, fins ara aquesta idea la podíem desar directament al calaix de la ciència ficció. O en el de les “boutades” que de tant en tant s’han de dir per sortir als titulars. Però ara s’hi acaba d’apuntar Felipe González, com qui no vol la cosa. Sort que ell mateix ja deia que els expresidents són com aquelles gegants gerres xineses que a tot arreu fan nosa… Ell va proposar directament la legalització de les drogues a escala planetària. L’objectiu? Acabar amb la violència, el narcotràfic i tots els embolics (i despeses) que això ens genera. L’exemple de manual és com va acabar el gansterisme als Estats Units, amb el final de la “llei seca”. I apa, ja tens servida la reflexió per a la polèmica. Amb les primeres respostes oficials, que van ser un rotund “no, ni pensar-ho”. L’argument? No hi ha clamor social per legalitzar-les. I a veure si se’ns treuen aquestes idees estranyes del cap: no fos cas que ens evadíssim per un moment dels apassionants temes que cada dia ens serveix l’agenda mediàtica i partidista i per una vegada ens poséssim a pensar en temes de fons i amb visió de futur i no tinguéssim en compte les enquestes o les properes eleccions. En un país que cada vegada té més tendència a prohibir (tot i que l’ha tingut durant segles, en les darreres dècades s’havia corregit una mica aquesta mania), és impensable que es liberalitzi una cosa que suposadament està controlada. Tots sabem que la batalla contra el narcotràfic està més que perduda i que no estaria de més replantejar-se l’estratègia, igual que sabem que els gàngsters si se’ls acaba això de les drogues ja buscaran algun altre sector de negoci, però el que no toca és pensar-hi més enllà del marc de la doctrina oficial, del pensament políticament correcte. Ves per on, estem reprenent un d’aquells vells debats dels anys seixantes i setantes. Potser González ha trobat una altra mena de filó, a més d’un titular provocatiu… Però tranquils, que no hi ha perill de què el debat s'aprofundeixi: el que aquí toca és discutir sobre el Rubalcaba, el Mas, el Zapatero, el Montilla, el Rajoy, la Espe... Totes aquestes coses tan fascinants, en efecte.
Gitanada a la francesa
Els gitanos de França (seria més just dir de Sarkozy) o la mesquita a quatre passes de la “zona zero” formen part del mateix relat. Dels valors que costa i al mateix temps és imprescindible preservar. Dels que són a les arrels de l’ànima de
Això és el que a França s’han passat per l’engonal (o per l’Arc de Triomphe, que queda més finet) amb les expulsions de romanesos i tota la història dels seus campaments. Si estan prohibits, que ho sigui per a tothom. Si hi ha delictes, que s’apliqui la llei. No amb sadisme, sinó amb justícia i proporcionalitat. I si hi ha sensacions d’inseguretat o temptacions populistes que formen part de la deriva d’una part de la dreta europea (aquí també ja hi anem anant…), la resposta no es troba en començar a sacsejar el fantasma del nazisme i bestieses per l’estil, tot i que no convé menystenir-lo.
La resposta es troba en aquells valors que constitueixen el nostre relat fundacional com a societat. Si es comença a fer excepcions, si s’apliquen intermitentment, l’edifici sencer trontolla. Es allò del vell poema de Brecht: primer els comunistes, després els gitanos o els jueus, i al final em venen a buscar a mi… Però hi ha una part bona en aquesta història: per frenar els excessos de Sarkozy s’invoquen els grans principis de
Treballar pel país des de l'atur
Per guarir-se, a qualsevol malalt li convé una mica d’esperança. O molta, segons la gravetat del cas. Però també és cert que hi ha un moment a partir del qual comença la fantasia… Amb el drama de l’atur passa més o menys el mateix. Les previsions optimistes fa temps que s’han deixat de complir. N’estan les hemeroteques plenes. N’acaba d’afegir una el ministre Corbacho, amb la vana il.lusió de ser el ministre que va anunciar la llum al final del túnel i polir una mica el negre balanç de la seva etapa madrilenya: va l’home i anuncia millores en les xifres d’atur per a la primavera que ve i una recuperació econòmica a tres o quatre anys vista. Titulars destacats, evidentment. I efímers.
Es de suposar que totes aquestes prediccions optimistes bé es deuen fer sobre algun fonament, alguna dada, alguna projecció. Tot i que ja és ben curiós que abans de la crisi no existís cap projecció negativa, amb honorables excepcions… Després la realitat es comporta com vol. Tossudament. Hi ha petites bones notícies, sí, petites millores que no van molt més enllà del concepte “pitjor ja no podem estar” (ves a saber…), o sigui que ja estem millorant una mica… El cert és que la tendència general continua orientada cap a aquest espectacular 20%, o més, en el qual hi ha més d’un milió de llocs de treball perduts del món de la construcció per als quals, que se sàpiga, no hi haurà solució. Tothom ho sap, però no està bé dir-ho. Per no parlar del magre futur que espera a sectors com el turisme, l’automòbil, l’hostaleria, en els quals aquest país que era una locomotora d’Europa concentra ni més ni menys que un 35% dels llocs de treball. Per tant és hora de ser creatius i rebaixar una mica la intensitat del drama…
Intentarà el govern, com suggereix Zapatero, introduir delicats conceptes semàntics per distingir entre aturats o persones en fase de formació que temporalment no treballen per a una empresa però sí per al país? Una gran temptació, en efecte. Pot ser una manera de millorar les estadístiques i inflar artificialment l’optimisme, que també és necessari per sortir d’aquesta depressió col.lectiva, però aquesta mena d’invents mai no surten bé. Més encara quan no hi ha res a la vista que permeti suposar canvis significatius. I quan tot indica, més aviat, que el camí serà llarg, que tindrem nivells altíssims d’atur durant una dècada o més, que el sistema de pensions –lògicament- trontolla i més que ho farà quan ens hagi de mantenir la generació dels mileuristes, que el crèdit a dojo no tornarà, que no estem canviant en absolut l’economia d’aquest país…
A canvi, una cosa sí és segura: ens acabarem per acostumar a l’entorn de la crisi, que s’anirà fent invisible com l’aire. Però la respirarem una llarga temporada, per moltes bones notícies que ens vagin subministrant. I mentrestant haurem de buscar altres maneres, més serioses, de generar no ja optimisme, que seria demanar massa, sinó per animar el país a tirar endavant, que és una altra cosa molt més possibilista… No enganyant-nos, per començar.
Vaga low cost
Així es com es planteja. Una mena de vaga “low cost”. De perfil baix. No dirigida com un torpede contra la línia de flotació del govern Zapatero, sinó com una mena de clatellada severa però no massa. Vaja, que no serà la vaga que li van fer al Felipe dels bons temps, per entendre’ns, una d’aquelles vagues de destrucció massiva que fan trontollar les columnes dels temples del poder. La reacció general és també de perfil baix, discreta, freda. Ja hi haurà temps per anar escalfant l’ambient (i la boca), a veure si la gent es mobilitza. Però els mateixos convocants saben que quan les coses són tan complexes, quan no està clar contra què o contra qui es fa una vaga i a sobre no es vol provocar una trencadissa excessiva, la gent acaba entenent la jugada i no li venen massa ganes de participar en un exercici teatral que no porta enlloc.
No estan els temps per a escenificacions. I menys per a respostes clàssiques a problemes nous, difusos: el neoliberalisme domina absolutament el terreny ideològic i també el món de les decisions pràctiques, ha aconseguit arraconar l’esquerra (concentrada en eixamplar el benestar, però resignada a no reformar seriosament el sistema) i ha marcat clarament el predomini de l’economia (els famosos “mercats”, el que abans es coneixia com “el capital”) sobre la política. Aquest és l’escenari: el capital ja no és un senyor amb un puro i barret de copa. I la vaga va absolutament desenfocada: no ja perquè tots sabem que les coses poden ser infinitament més dures amb un govern de dretes, sinó perquè la pel.lícula és una altra. El guió es va començar a escriure fa uns vint o trenta anys, amb la revolució conservadora que ha triomfat rotundament i que no ha provocat una renovació profunda del discurs ideològic de l’esquerra. Quan algú parla encara d’apujar els impostos als rics és quan més es nota que no hi ha discurs alternatiu, sinó només vells clixés… Es el mateix que la vaga freda contra un govern que ha hagut de plegar veles i canviar de guió: fem-la però no massa, sense entusiasme, no fos cas que ensorrem el govern (i mira que ells solets hi ha dies que s’hi esforcen…). Mentrestant, l’autèntic centre de comandament s’ho mira de lluny i la mar de tranquil: la vaga servirà com a vàlvula per rebaixar una mica la pressió però també per evidenciar que l'esquerra no té respostes, que darrera dels crits i rituals clàssics hi ha un buit extraordinari...
Aznar torna, si és que se'n va anar
La civilització occidental està en perill. Fa temps, això no és d’ara. Primer va ser l’imperi del mal, el soviètic i els seus satèl.lits i imitadors. Una vegada neutralitzat, per la intervenció combinada de
Aznar reuneix tots els requisits per esdevenir una formidable caricatura política, sí, però acabarà deixant una empremta tan poderosa com lamentable aquí i arreu on se l’escoltin: a Georgetown, a Israel, a
Tremolem: està decidit a entrar a la història en majúscules com a reserva espiritual i política d’Occident.
El dia D
Al 100% no, però quasi
Ja ens en podem anar oblidant de veure com aquest país avança cap a una major justícia fiscal i social, que crec recordar que no ha deixat de ser un principi clau de l’esquerra europea. La ministra Salgado ho ha deixat claríssim, tot i que sempre podrà assegurar que ella no va dir res en concret, com si fos un d’aquests curiosos i força surrealistes “suggeriments” que de tant en tant fan els ministres. La frase és d’antologia: no està clar al 100 % si s’apujaran els impostos sobre les rendes altes, tota vegada que la mesura tindria un baix impacte recaptatori. Vaja: que pels quatre euros de més que recaptaria l’Estat no val la pena embolicar-se en una reforma fiscal que senzillament sigui molt més progressiva i justa que l’actual. Per la “calderilla” que en treuríem, millor no ens hi posem.
A canvi, la solemne promesa de no pressionar més les classes mitjanes, faltaria més. I pel mig, el dubte existencial: què és exactament una renda alta? Què és un ric en aquest país? Ah, el misteri dels misteris. Si ens referim a sous, que és el que s’acostuma a fer encara que sigui un formidable parany, segur que anem a parar als sous alts. Però això no és riquesa. Es una altra cosa, i en aquest país resulta extraordinàriament fàcil escaquejar-se a base de muntar impecables sistemes d’enginyeria fiscal. Clar, primer has de tenir uns calerons, perquè aquests muntatges no te’ls descarregues en pdf a internet, però surt a compte. Com també surt a compte l’altre frau, no menys greu: el de l’economia submergida, aquesta quarta part de l’economia que no paga impostos i que es compensa amb major pressió a les tres quartes parts que sí en paguen. Oficialment és com si no existís, ja és ben curiós, però la tenim al nostre voltant quotidianament, perfectament integrada en la normalitat: resoldre-ho amb rigor ajudaria sens dubte a quadrar els comptes públics, però ni és fàcil ni seria popular. Però sí que seria progressista i just, igual que repartir de forma equitativa l’esforç fiscal…
Coses pendents per a la propera revolució, sempre pendent, al pas que anem…
Un lloc perillós
El món és un lloc perillós. Ple de pirats, per entendre’ns. Un paisatge poc escaient per sortir a donar el volt amb ingenuitat. O sigui. Muntes una caravana solidària i t’arrisques a que et segrestin, per molt bones intencions que portis als camions. I després has de pagar un rescat, alliberar un segrestador i a veure com ho expliques per no quedar com un país feble, que és la pura veritat i gairebé millor. O sigui. Ensinistres policies afgans, pel bé dels afgans, sens dubte, i resulta que als nois d’Al Qaeda no els fa cap mena de gràcia i maten uns guàrdies civils i un intèrpret. A més d’intentar una mena de revolta popular clarament manipulada. I aquí seguim, jugant al joc de les grans potències, a salvar el món a petita o gran escala, a complir amb suposats compromisos ètics o internacionals (és a dir, de poder i relacions i canvis de cromos), amb una ingenuitat digna de millor causa. Estem segurs que contribuïm a fer del món un lloc millor? Sí? Segur que sí? En micro-moments o micro-llocs, segurament, però en general més aviat no…
La guerra d’Afganistan està tan perduda com la de l’Irak. La de la solidaritat, ja se sap, com sempre: fins que no canviem de veritat les coses, i d’això se’n diu revolució i no estan els temps per a bromes, la resta no deixa de ser romanticisme. O caritat, en el millor i en el pitjor sentit. Guerra perduda, per tant, de moment i per llarg. Occident ja no és el centre ni el rector ni el germà gran del món i encara no ens n’hem assabentat tot i que ho tenim teoritzat fa temps: estan canviant els equilibris de poder i nosaltres continuem amb esquemes de fa més de vint anys i sense l’empenta per anar més enllà. Les coses s’han complicat. I el mal, com ha passat a totes les èpoques, ha pres noves formes i s’ha camuflat a dintre de l’islam, com abans es va camuflar a dintre del cristianisme. Això forma part de la pura i crua realitat del món en el que vivim.
I les notícies ens arriben i sacsegen les consciències una estona, mentre acaba plàcidament l’estiu i ens preparem per a una navegació de cabotatge. A prop de la costa catalana. I del nostre melic, on tenim uns quants problemes íntims per resoldre…
Sopa de dades... i llaunes
Els ciutadans retenen i valoren les millores que no els afecten directament? Es una de les grans preguntes, sense resposta contundent, de les campanyes electorals. Tammateix, una part molt important de les campanyes transcorre al voltant de xifres, de comparatives, de dades: són la prova, imprescindible i saludable en democràcia, que presenten els governants quan han fet els deures, però també l’aval de noves promeses o compromisos per al futur… La campanya de les eleccions catalanes, que ja va començar fa mesos i que va entrar en una nova fase amb la clatellada de l’Estatut i la mani, fa un pas més quan encara el país està, almenys mentalment, de vacances. Els cartells socialistes amb comparatives esmolades i directes envers els anteriors governs convergents ens han despertat de la suau migdiada d’agost i han començat a escalfar l’ambient just en uns dels dies més càlids de l’estiu. Així es dibuixa una part del camp de batalla: la qualitat i quantitat de l’obra de govern, les millores concretes, la capacitat de gestió.
Per ser justos, no podem oblidar que els governs convergents partien de gairebé zero en tots els camps, però tampoc no reconèixer que el balanç de gestió que presenta Montilla és força millor en general i extraordinari en alguns àmbits. Tanmateix, el balanç de gestió és només una part de la pel.lícula, fins i tot si suposem –que és molt suposar- que la majoria de ciutadans s’apunten a una llibreta mental algunes de les dades amb les que els bombardegen. El terreny decisiu, però, se situa en els extrems, en les zones de boira del camp de batalla: en els sentiments confusos, en l’emprenyamenta acumulada, en les decepcions, en els dubtes sobre el futur. I sobretot, en la sensació que cal prendre alguna mena de decisió. Aquí no hi ha dades ni balanços. Ni guions. Ni certeses, més enllà l’entusiasme poc fonamentat dels independentistes. I des d’ara fins posem que a finals d’octubre, més o menys, més que jutjar un govern (el d’aquí, però també els d’allà, oi?) haurem de jutjar una època i intuir cap a on cal anar.
Sense oblidar que entre una cosa i l’altra, l’Estatut s’ha convertit més en un artefacte del passat que del futur...
Business as usual
Ho confesso. Una vegada vaig comprar unes ulleres de sol Armani a un senegalès del top manta, al carrer Major. I fa anys tenia el costum de comprar també de tant en tant cedés musicals, d’aquells que et venien a vendre a no pocs restaurants. El descobriment de l’e-mule em va permetre endinsar-me en el món de la pirateria musical des de casa i deixar de ser client d’aquests pobres traficants nocturns mentre que la ràpida autodestrucció de les ulleres em va fer obrir els ulls i decidir que eren les primeres i les últimes. Ens agraden els “chollos”, no té remei, i comprar duros a quatre pessetes, i gaudir de coses semblants a les reals que no podríem pagar… I fer veure que no tenim massa clar, perquè ja ens convé, que una cançó o una pel.lícula no ens les podem baixar de franc. Ha estat així sempre i probablement no canvii mai: el client és el problema i no l’immigrant. Com amb la prostitució, tot salvant les distàncies: la clau és l’home. El debat de l’estiu sobre el “top manta”, arran dels ajuntaments com Calafell que van decidir passar de tot, ens ha permès reflexionar sobre els perjudicis que causa aquesta mena de comerç il.legal i enganyós, però també sobre el seu paper com a vàlvula de pressió: la crisi fa que hi hagu més mantes al carrer, no falla. La qual cosa pot semblar, a curt termini, una mena de solució provisional, però no treu que a la llarga aquesta idea ens porti a tots a la ruïna: per què hem de pagar per un cotxe, per un ordinador o pels serveis d’un dentista, quan la música, el cinema o les ulleres de sol les trobem de franc o gairebé? Vaja, que el “top manta” no condueix enlloc i cal erradicar-lo, sens dubte. Però no patim massa, o en tot cas no pequem d’ingenus. Les firmes com Louis Vuitton, Gucci, Hermès o Sotheby’s viuen aquestes setmanes increments de vendes espectaculars: del 32%, de l’11%, del 36%, del 125%... Els mega-rics ja han sortit de la crisi, si és que mai hi van entrar. Amb ulleres Armani de veritat a preus d’escàndol. Business as usual…
El link africanista
Espanya, o millor dit, una certa Espanya, té un poderós link sentimental amb el nord del Marroc. Amb les guerres del Rif, amb aquell imperi colonial fracassat que necessitava testosterona legionària per superar la seva profunda depressió, amb tota l’èpica rovellada de Ceuta i Melilla, les Chafarinas, Alhucemas... I amb els generals africanistes, personatges clau del segle XX espanyol, grans protagonistes i instigadors (no pas els únics...) de la gran matança...
I com que aquesta certa Espanya no ha passat encara pel divan del psiquiatra, s’excita amb els embolics que munten els marroquins de tant en tant per recordar que reivindiquen Ceuta i Melilla o amb invasions ridícules com la de Perejil, que tantes hores de glòria va donar al tàndem Trillo-Aznar en aquells temps en què els agradava jugar a soldadets i a la seva versió per a adults, el joc dels imperis i les grans potències. D’aquí que la crisi prefabricada i calculada de la frontera esveri fins a extrems sorprenents els portaveus de la dreta: Espanya sempre està en perill, però sempre hi ha algun superheroi que no descansa ni a les hores de migdiada del mes d’agost. I així a Madrid omplen pàgines i pàgines amb aquestes batalletes, perquè quedi clar qui és patriota i qui és un traidor. Sort que no tenen a mà un exèrcit i sort que l’exèrcit que un dia tindran a l’abast és més aviat de segona o tercera: ells solets serien capaços de muntar una guerra mundial dia sí i dia també. Però la força se’ls escapa per la boca…
Aquí, a la perifèria, ens ho mirem de lluny estant. Fa molts, molts anys, la gent que s’ho podia pagar mirava d’estalviar-se anar a la guerra d’Àfrica a perdre el temps (i la guerra), i els altres hi anaven perquè no tenien més remei: carn de canó de l’imperi fracassat. Eren guerres estúpides, ja ho sabíem. I ara, quan ens obliguen a assistir a aquesta mena d’espectacles patètics, només ens queda preguntar com encaixa l’espanyolitat de Ceuta o Melilla amb la de Gibraltar, per posar un exemple innocent, o per què no reivindiquen Amèrica llatina sencera. Ja posats…
116 souvenirs "pata negra"
De souvenirs casposos n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre. No existeix encara, que jo sàpiga, el museu dels horrors que mereixerien la major part de les andròmines que es venen arreu del món als turistes, perquè tinguem un record i ens gastem uns quants calerons en portar detallets per als nostres. Catalunya no és cap excepció, i no només perquè això sigui el paradís dels ninots de toros o sevillanes, la sangria embotellada, els barrets mexicans i les samarretes del Barça o del Brasil; també tenim desenes i desenes de coses ben nostrades que tenen un lloc guanyat al museu autòcton dels horrors, amb barretinetes, gossos d’atura, porronets i una extensa bateria d’artefactes de gust vomitiu.
Però ara que encara no sabem si ens convé el turisme de masses que ho empastifa tot però deixa força calerons (una de les nostres principals indústries, ja és ben trist) o un turisme més exquisit,
I com sempre, es quedarà al tinter l’altra meitat de la nostra identitat: es podrien dignificar les nines sevillanes o la sangria o tantes altres coses que sens dubte simbolitzen l’espanyolitat però que no ens són en absolut estrangeres. Però no, aquí sempre diem que fem país quan en realitat el que fem és mig país: el que es busca en el fons és escombrar els signes hispànics. Tòpics, sí, i moltes vegades “cutres”, també: no defenso pas els toros de plàstic o peluix, sinó el concepte que hi ha al darrera i que també explica el que és ara mateix Catalunya, una de les moltes i diverses cares d’aquest país.
Tanmateix, no patim, perquè tampoc no ho aconseguiran per aquesta via: la realitat (que en aquest cas no té res a veure amb Madrid o la fantàstica defensora del poble que ens ha tocat patir per no perdre el costum) és tossuda. I tendeix a expressar-se, què hi farem…
Líders europeus... en preus
Ja ho sabíem fa temps. Ho notàvem cada dia, però no hi ha res com les estadístiques: algunes oficials -la qual cosa no les fa molt més creïbles que les que no ho són- d’altres tendencioses, esbiaixades, parcials… Però les dades ajuden a que les impressions guanyin pes, es consolidin. Viure a Espanya surt per un ull de la cara. Aquesta és la conclusió que faciliten les dades de les enquestes europees (Eurosy¡tat) sobre el cost de la vida. I en aquesta matèria ens apuntem un lideratge, compartit amb Grècia, per variar: som els dos països on més han crescut els preus des de l’any
I si a la pèrdua de poder adquisitiu generalitzada hi afegim la creixent desigualtat pels extrems (rics més rics i menys contribuents, i pobres més pobres i bàsicament receptors), tenim un quadre que fa goig de veure i que explica algunes coses per exemple sobre la capacitat de la demanda interna per tibar del carro: entre l’atur, l’endeutament privat desmesurat i la pèrdua de poder adquisitiu, a veure quines alegries esperen els experts del consum…
En ple mes d’agost, que és quan sembla que no passa res, ves per on com ens acaben de servir la confirmació d’una evidència: estem molt lluny del nivell de qualitat de vida dels països europeus avançats i ens n’allunyem progressivament, de forma alarmant. I així continuem, en una mena de desconcert generalitzat i sorollós que no porta enlloc, mentre les dades contundents esculpeixen algunes veritats esfereïdores… Però, això sí, aquí fa millor clima i vivim millor, eh?
Sonda d'agost
En diuen impostos... Imprescindibles perquè funcioni la societat, el nostre dia a dia, i per disposar d’alguna mena de coixí davant els imprevistos o fins i tot per tapar els forats còsmics que ens han deixat entre els immobiliaris, els banquers i els financers, tot aprofitant que les autoritats estaven despistades i somiaven amb encalçar autèntiques economies sòlides i desenvolupades com la francesa o la italiana. I com que la recaptació de l’Estat està sota mínims, la temptació (o la necessitat?) és enlairar un globus sonda d’agost. A veure què hi diu la gent…
S’ho podia estalviar el vicepresident Blanco (perquè aquest és el paper que fa al govern, no?): a ningú no li agrada pagar impostos, ni pocs ni molts. I no consta que els ciutadans hagin aplaudit mai enlloc amb entusiasme una pujada d’impostos. Ni que siguin per finançar el benestar, com diu el ministre, que té raó en part i en part ens amaga els autèntics motius de fons. Els funcionaris d’Hisenda que van per lliure (sota el nom de Gestha, tan entenedor i amable com un formulari oficial) ja han deixat anar una part de la veritat: abans de collar més a la ciutadania, potser que ens mirem amb una mica més d'interès el fenòmen de l’economia submergida, que representa més d’una quarta part del total i defrauda milers de milions en impostos. O els meravellosos sistemes a disposició dels que s’ho poden pagar (alguna pega havia de tenir això de muntar una sicav o llogar la pròpia casa, no?) per muntar magnífiques societats per estalviar-se impostos a dojo… I a sobre la pròpia Agència Tributària publica un tou de dades oficials, disponibles a la seva web, que no acaben de desmentir al ministre, però demostren que almenys teòricament no paguem impostos tan allunyats de la mitjana europea…
Bonica manera de plantejar un debat pedagògic i imprescindible sobre els impostos, en efecte. Coses de la calor estival? El debat és imprescindible perquè els números públics no quadren, però també per reforçar la columna dorsal del benestar, del progrés: els impostos, elevats, sí, però distribuits amb justícia i equitat. I amb transparència en la despesa. En això continua fallant escandalosament el nostre sistema. Que, a canvi, funciona força bé per generar benestar i amortiguar les caigudes. Mal plantejat de partida, però políticament necessari, ja tenim debat de fons per a la tardor: un debat sobre model de societat. Si és que la trituradora político-mediàtica madrilenya ho permet, que ja ho anirem veient… Jo diria que no, que s'ho passen tan bé amb Ceuta, Melilla, el Camps, la Gürtel i el Defensor del Poble, que no tenen ganes de rescalfar-se les neurones amb temes seriosos que no donin un titular llampant en cinc minuts...
Mesquita zero
